JORDI SURINYACH

La ponència alternativa presentada per  Reagrupament al  Congres  d’ ERC d’ aprovar-se, pot permetre redreçar l’ actual situació d’ estancament del partit republicà  i superar  el desconcert i la perplexitat  que està paralitzant una part molt important dels electors sobiranistes.  Si bé el nombre de catalans que es declaren independentistes està augmentant,  es produeix la paradoxa que el seu referent parlamentari està perdent pes i credibilitat. Una de les raons, és l’ús indiscriminat de  la retòrica dels seus dirigents, que els ha convertit als ulls de bona part de l’ opinió pública en polítics massa  bocamolls i excessivament demagogs, que passen de les proclames per us intern  als gestos forçats per a mantenir-se en el govern al preu que sigui . Posem-hi exemples: Dissabte a l’ acte de la candidatura continuïsta  “ERC Futur”, en Carod s’escalfa i assenyala les diferències entre el que ell anomena l’ ERC  madura, la de l’ èxit electoral  – que segons  ell representa- i l’ ERC marginal, definida com de calçotada i perdedora, que   insinua  encapçala Joan Puigcercós. Ho diu,  com si amb la  pèrdua de credibilitat  no hi tingués res a veure. No recordarem les “serioses” fugides d’estudi del  antic Conseller en Cap,  ara Conseller de la Vice-presidència, de la passada legislatura  convertits ara en  silencis monacals, que de ben segur  donaríem per  a molt. L’ altre candidatura de la direcció, “Gent d’ Esquerra”, practicant un leninisme passat de voltes, fent  propostes a la carta  per alló de tot s’ hi val, afegit  a la sobtada conversió al liberalisme  social del secretari general i  les continues ambigüitats dels consellers republicans que li són fidels,  no és tampoc  un bon exemple de coherència partidària.  

No seríem justos si no veiéssim també cert verbalisme  en les propostes de les dues candidatures renovadores Defensar la proclamació  unilateral de la República Catalana, per quan ERC obtingui majoria absoluta  i no explicar ni el  com ni amb qui, deixant-ho per més endavant  o  no veure amb  realisme  que  si la sentència del TC  acaba per  trinxar del tot  l’ Estatut, el país es trobarà en un greu atzucac que necessitarà d’una sortida política  en positiu, per no caure col·lectivament en el desànim,  és un excés de retòrica  que els reagrupats estem obligats a esmenar. Entenc  que  les candidatures  renovadores, com gat escaldat que fuig de l’ aigua tèbia,  els incomodi  mullar-se  o   definir-se  en massa pèls i senyals sobre  com enfocar  la política d’ aliances. Ara bé, fer-ho  no té res a veure amb una suposada  subordinació del missatge, com diu la ponència. No podem tornar  a una equidistància que seria paralitzadora i  poc profitosa pel país i pels ciutadans que volem servir. Al menys en aquest punt, es necessita  més claredat expositiva. Partint del  principi  que ERC   no pot donar suport a governs de coalició  si no suposen avanços reals  cap a la sobirania,  no s’ha d’amagar la necessitat  de  proposar un nou  govern nacional, amb aquells que  vulguin impulsar mesures legislatives  i acords políitics   que ho facin possible.  Tampoc  sembla  raonable l’enfoc  sobre com fer front a una sentència negativa – ja sigui  per  declaració d’ insconstitucionalitat o d’ interpretació a   la baixa –  del text  estatutari.  Es comprensible, que sigui una qüestió que haurà de valorar-se més al detall,  en el moment que el fet és produeixi materialment i que segurament hi hauràn  moltes variants  a considerar. Es normal  que la previsió sobre quina postura adoptar s’ hagi  de fer amb  prudència i discreció. Benach ha dit, que de produir-se, estaríem davant una greu crisis constitucional  que ha de merèixer una resposta el més unitària possible.  Té raó, el pacte  polític  de la transició, podria quedar definitivament en entredit i provocar tensions en la majoria dels partits de tradició democràtica, també a dins del PSC. Entre els convergents, ha estat Francesc  Homs, qui ha dit i escrit ,  que la sentència del TC suposa posar al conjunt del país a judici. Ho ha fet sense adonar-se  que això  deixa en més evidència l’ ingenuïtat d’ haver pactat les rebaixes a  la Moncloa, sense tenir cap garantia que  assegurés la seva futura vigència. Finalment  els defensors de la pluja fina, tan  desacreditada ara,  amb una sentència negativa  rebrien el cop de gràcia  definitiu. Sorprèn doncs, que amb  la previsió d’ aquest context, cap dels sectors republicans  hagi donat a conèixer  els trets generals de la seva futura posició de forma i manera que sigui possible i sobretot creïble. Les dues  candidatures continuïstes, mantenen que el millor és esperar i veure-les venir, el que crea més dubtes i posicions ambivalents, com  defensar que caldrà  ratificar en referèndum el projecte d’ Estatut  retallat   que ja fou aprovat en referèndum, el que no deixa de ser un contrasentit en  un partit que va defensar el no. Els candidats  alternatius mantenen una posició en aquest punt, del tot  discrepant. Mentre “Esquerra Independentista”,  diu que caldrà consultar a la ciutadania si  autoritza al govern de la Generalitat a negociar amb l’ estat espanyol  el reconeixement  del dret a decidir dels catalans  sobre l’ estatuts polític que desitgi  per la via del referèndum, la ponència alternativa de “Reagrupament.Cat”  manté que “… ERC ha d’ exigir la formació d’ un govern nacional  que defensi la voluntat del poble català expressada en referèndum. Aquest govern ha de convocar un nou referèndum aplicant la Llei de Consultes Populars, que prèviament s’ ha d’ haver aprovat. En aquest referèndum ERC ha de demanar novament el no”…. Crec que en una situació com aquesta cal valorar primer, si és possible reconstruir el bloc parlamentari que va donar lloc a l’estatut del 30 de setembre – difícil en el cas del PSC i en aparença probable  en el cas de CDC  aprofitant el  canvi qualitatiu i  estratègic  que s’ està donant a   dins d’ aquest partit – , proposar ratificar-lo en seu parlamentària, per demanar-ne si després si cal  la ratificació popular,  com a mesura  concreta de  rebuig de la sentència. Fent-ho així hauria quedat  oberta  la via del dret del poble català a decidir el seu futur i restablerta la possibilitat d’ un govern de coalició que, aquest cop si,  suposés  un avanç en el camí cap a la plena sobirania.

En els propers dies, la brunete mediàtica i els seus aliats institucionals, continuaran amb la seva particular campanya  contra  Catalunya i Euskadi. La nova ofensiva, caldrà veure  si la modalitat és de baixa o alta intensitat, pactada en secret pels sectors més ultres del  front nacional espanyol (PSOE-PP),  tindrà com objectiu la nova proposta del Lehendakari – l’ excusa com sempre el terrorisme –  i  el finançament català – en aquest cas el pretext serà la possible sentència del TC – , amb l’ objectiu de fer inviable qualsevol inciativa  que  acosti  al dret a decidir  com objectiu irrenunciable dels dos pobles.   Els nacionalistes espanyols, negant -se aquesta condició, d’ això en diuen tenir “sentit d’ estat”.   

Aquest cap de setmana, ens hem quedat a la ciutat de les Santes. Es un fet excepcional. La Massuet ens convida a dinar. Com sempre productes congelats , marca ” La sirena”, això si de qualitat. El pà escalfat al forn . El pernil del país comprat al “Eroski”. Bacallà amb sanfaina d'”eisman”. I anar fent……… Motiu de conversa: Enguany a les Santes no hi haurà “Escapada a negra nit”, ni gegants i la Crida no es farà. Ja se sap que amb la gent que mana a la Casa Gran ens ho podem esperar tot. El país fet un desori i el Barça perdent. Estem avui al paradís, cap i casal del català emprenyat!!!. Després farem la becaina a veure si al menys així ens passa la mala digestió. Carai Montse , sobretot ël dinar de les Santes volem cloïses fresques i llagosta que sembli que es mogui. De ben segur que aquest any si!

El Grup  d’ ERC a l’Ajuntament de Barcelona, malgrat les pressions insistents de l´ Alcalde Hereu, es manté  a l’ oposició, ja que  considera  que continuen  els motius  de  discrepància amb  un model de ciutat que entenen superat  i  una gestió poc transparent  i allunyada  del model participatiu que els republicans voldrien  promoure  al cap i casal. 

A Mataró, tot i que es donen circumstancies similars, els dos regidors republicans amb el suport majoritari  de la  secció local d’ ERC,  consideren que cal seguir  amb el pacte tripartit. A hores d’ ara sembla  que continuen sense considerar rellevant, que   els resultats electorals   hagués  fet  aparèixer un grup  independentista alternatiu – la CUP -,  que  va recollir  bona   part del descontentament dels seus  electors. Un any després de la  renovació del pacte municipal amb PSC i IC,  es repeteixen  els mateixos defectes en la gestió municipal : Crisis de  participació, projectes culturals poc embastats i fets a corre cuita de les oportunitats  que van sorgint, excessiu continuïsme  en un  urbanisme  passat de voltes i   supeditació  d’ ERC  al projecte  de ciutat defensat pel PSC. Es obvi  que tornin  els  episodis  poc transparents. Can  Fàbregas. La reforma de la Plaça de Cuba. El Fons d´Art. Tecnocampus. Pumsa.  L’ afer del Cap de la La Policia Local. La gestió  del patrimoni  de la Unió de Cooperadors. El tancament del Casal de Joves de Cerdanyola i  La prohibició a utilitzar l ‘ estelada en el programa d´actes d’ un  Casal de Gent Gran.  Cito  aquells  “inicidents” en que hagués estat possible  i desitjable manifestar-hi republicanes discrepàncies. De continuar fent mutis o mirant cap un altre costat, que ningú s’ estranyi que en properes conteses electorals, continuïn les desagradables  sorpreses. Es  aquesta  una  estratègia intel·ligent?. Així es vol   recuperar el suport i la complicitat  dels electors   perplexos i decebuts  que   decideixen  quedar-se a casa o votar “diferent”?.  Per sort, encara hi han tres anys per esmenar-ho.

Acabo de llegir,  que  deixés l’ Ajuntament de Mataró i que seràs  nomenat cap del gabinet del Delegat del Govern de l’ Estat  a Catalunya. A la  Casa Gran has aprés l’ ofici. Que consti que ho dic sense mala intenció, ni ganes de fer crítica. Ha estat  regidor de  gairebé tot: Joventut, Esports, Treball, Manteniment, Obres i Presidència. Tinent d´Alcalde, conseller comarcal, diputat provincial i Primer Secretari del PSC al Maresme. Vint-i-cinc anys a primera fila de la política local dóna per a molt. He discrepat  i continuaré  discrepant amb moltes de les coses que defenses, però  he de dir  que  la relació sempre ha estat correcte i honesta. Ets home de paraula com pocs. Un acord en el que  hagis intervingut  no necessita de signatures. Es farà, si ho diu L’ Esteve. Podeu  posar-hi  la mà al foc. Saps a més, diferenciar la discrepància política  de la relació personal, el que no és poc. Ets un socialista en estat pur. Laic per principis. Deixem-ho dir: Un  lliure pensador que ha fet la becaina  durant aquesta etapa de socialisme local excessivament clerical. Suposo que m’ enten’s. No et   recordo ni  a la Missa de les Santes, ni en certs  ambients massa proclius a certs protocols. La nota de premsa  que  llegeixo,  diu que te’n vas a treballar  a la delegació del govern forà.  T’ hagués preferit  a l’ administració catalana. Que hi farem. Que tinguis sort Esteve.    

Avui fas vint-i-vuit anys. Fa  quatre dies que ha nevat  fort  al Pirineu  i les notícies ho han destacat. Recordo  que fa el mateixos anys   durant la primera setmana de Maig , amb un gruix de neu   considerable,  vaig esquiar a Vallter. Quatre o cinc dies després vas decidir, que era un bon moment per coneixe’ns . Han  passat els anys, amb la mateixa velocitat que em queien els cabells  i les certeses. I avui no aconsegueixo esbrinar si estàs més amunt o més avall, més a llevant o  més a ponent, més cap aquí  o més cap enllà. Ja sé que tan se val d’ on venim, si del Nord o del Sud si estem d´acord  i una  bandera ens agermana, malgrat no sigui bons temps pels culés. Bé,  et voldia dir que per molts anys! i  recorda que el teu món és el món, però el teu país té encara nom. Catalunya!.   

En Jaume Renyer, candidat a la presidència d’ ERC per “esquerra independentista”,   escriu en el seu bloc que “(…) en el procés congressual que viu ERC ha aflorat reiteradament i per part de diversos protagonistes, la denúncia del sectarisme intern que s’ha instal·lat en la vida del partit.Sense voler entrar a senyalar causes, responsables i exemples d’aquestes pràctiques més m’estimo proposar que les resolucions de la Comissió de Garanties del partit sigui  vinculants i no només de compliment potestatiu com fins ara”.  Penso   com  en Jaume , que  seria bó  reafirmar i/o reforçar   estatutàriament el  caràcter vinculant, si bé   crec   que  ja és   lícit interpretar-ho així.  L’ actual Reglament de la Comissió de Garanties,  estableix que els expedients consultius tenen  com a finalitat la interpretació i aplicació dels estatuts, afegint que les seves resolucions   han d´estar a disposició  de la militància, dues qüestions que no tindrien sentit  de considerar-se que no són de forçosa aplicació  els  acords d’ aquest organisme.  Per tant, si es pretén reformar els estatuts,   que sigui per deixar-ho més clar  del que  ara ja està.

L’ Aina, enguany ha fet  24 anys. Volta per Mataró, dorm a Argentona, treballa a Montmeló. Té  records a Camprodon i sempre  sommia amb Menorca. S’estima el  país. Ambientòloga  de professió, bona amiga i companya. Esportista. Germana gran,  exemple per l’ Adriana, la Mar i la Carla. Filla estimada.        

He llegit que la Memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya , diu que els jutjats catalans  hi ha excés de feina i que  no donen l’ abast. La reacció  de la  Consellera de Justícia no s´ha fet esperar afirmant que la questió li posa  la pell de Gallina. Es cert que la situació es lamentable i que en un estat de dret, la  justícia és una prioritat i  que  cal fer  canvis organitzatius i legals  perquè  s’entengui com un servei públic bàsic. Però no ho aconseguirem si els governants no entenen que molts dels problemes  es troben en una inadequada gestió del servei, fruït d’ interessos corporatius, baixos salaris  i d’ una baixa productivitat  que comença al nivell més alt i que afecta a tota la piràmide. Molts ,potser masses,  confonen independència del poder judicial amb descontrol. A l´hora de dictar  sentències els Tribunals  han d’ actuar amb complerta llibertat, però en la feina diària són  funcionaris públics, que han de complir  els  horaris  i la resta d’ obligacions laborals. Aquí i allà poden haver situacions  provocades per  una saturació d’ assumptes, però en masses  casos el que hi ha, és   un problema de productivitat.  Dol que a la Consellera de Justícia, se  li posi la pell de gallina llegint una memòria i no comprovi quina és la realitat. Es veritat que falten mitjans , però el problema del col·lapse judicial és   un servei descontrolat  plagat d’ absentisme i  baixa productivitat.

A ERC  per presentar-se de candidat a President o a Secretari General , fan falta un nombre d’ avals igual al cinc per cent dels que hi són afiliats. Si  se’n necessitaven  aproximadament uns cinc cents,  vol dir que   el partit independentista compta amb  aproximadament uns  deu mil afiliats. Cada militant només pot avalar una candidatura a president i un altra a secretari general, pel que   si hem de fer cas de les dades que s’ han fet públiques  el cinquanta per cent de la militància ha participat activament en la formació de les diferents candidatures. Es  pot dubtar d’ unes dades  facilitades  pels candidats, que poden tenir  la temptació d´inflar-les, però de  confirmar-se  seria un percentatge molt  elevat, que confirmaria la vitalitat del debat intern.   

En tot el procés hi han hagut suspicàcies  de tot tipus. M’ hi vaig referir en un article publicat al Diari El Punt (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2814343).  Avui  la Sindicatura Nacional Electoral  proclamarà les candidatures i començara oficialment una campanya , en que hi ha una certa desigualtat. Una  té al seu abast les dades de la militància ja que bona part dels seus promotors controlen l´aparell partidari i fins ara ningú els pot impedir que en facin us. Avantatge inicial que pot explicar que sigui la  candidatura (gent d´esquerra) que  aconsegueixi més avals. Es però un indici,  que ha de fer reflexionar als  adversaris. L´altre dada significativa és que presenta  el mateix nombre  de avals  a president i  a secretari general, el que podria confirmar mètodes d’ enquadrament i disciplina, que indiquen una gran cohesió interna. ERC Futur, ha dit   que té el doble de avals, però que només en lliura la  meitat per por a respresàlies (sic!) . No me’ls  crec, atès que fer-ho , suposaria acceptar que  porten al sacrifici els avals que si exhibeixen, el que és un contrasentit. Sobta que partint ells també amb  similar avantatge que l’ altre candidatura oficial, hagi  obtingut el nombre  més baix de suports,  confirmant-se així   que si l’ actual President d’ ERC  ha decidit no presentar-se, és  per por a perdre la contesa. Esquerra independentista, acompanya  un nombre d’ avals diferents,  el que seris prova que no té tanta  coherència interna com la que exhibeix. La gent de Reagrupament.Cat  amb un nombre d’ avals  lleugerament més alt  per en Joan  Carretero que per la Rut Carandell, continua exhibint muscle  progràmàtic i propostes entenedores.  Si es mantenen  les quatre candidatures, pot  deixar-se  a l’ atzar la renovació d’ ERC. El més inteligent,   seria  que el procés electoral acabés en només dues. La renovadora i la continuïsta. Si no ha estat així fins ara, és  per masses malfiançes. Comença a ser hora  de jugar-se-la. Una única  candidatura renovadora davant la continuïsta, forçaria la retirada  pactada de la  tercera que “vol i dol” . Cal parlar i posar-se d’ acord sobre  que vol dir renovar el projecte. Cal entesa i els  punts de trobada hi són: Un model del partit  amb incompatibilitats de càrrecs i renovació de mandats. La prevalència de l’ eix nacional  en la nova  estratègia republicana. Una política de pactes  dirigida a l’assoliment  d’ un gran acord nacional per la sobirania, en la que  ERC, ha de tenir la vocació  d’impulsar aquest procés, sense negar la pluralitat i diversitat  dels que hi han de participar. Es pot fixar les prioritats immediates:La defensa d’ un model de finançament basat en els principis del concert econòmic, acabi com acabi l’ Estatut de la Moncloa;El traspàs immediat de la titularitat dels aeroports i dels trens de rodalies;El desplegament d’una llei electoral catalana i d’ una  llei de referèndums;Nova Llei d’Ordenació del Territori i de règim local, que suposi la desaparició de les  actuals diputacions i els desplegament de les vegueries;La revisió de la  llei de política lingüística; Model educatiu propi, amb  immersió lingüística a la primària i a la secundària i Nou marc català  de relacions laborals. Els passos   cap a  la sobirania, han de permetre avançar  en el reconeixement del  dret a decidir,  amb l’ objectiu de posar en marxa aquest  gran acord nacional per la sobirania, que agrupi a persones de prestigi en els àmbits acadèmics, professionals, culturals, socials, econòmics, esportius i polítics, entitats,  gremis, sindicats i tot tipus d’agrupacions , a través d’un procés participatiu, que permeti formular  i plantejar  les propostes  sobiranistes i la  convocatòria del rerendum  d’ autodeterminació. Cal elaborar un “Llibre Blanc de la Sobirania”, en  el que es fixin  i s’ avaluïn els indicadors socials, culturals i  econòmics mes importants d’ aquest  futur marc de convivència. I finalment, impulsar  propostes de nous marcs jurídics, que permetin  la defensa de la  sobirania econòmica i social (fi de l’espoli fiscal, un marc català de relacions laborals,…) la cultura catalana (unitat de la llengua, promoció de la cultura popular,…) i l’ incorporació  al país de la nova població, defensant  la llengua com a via d’integració social i    vinculant  la reivindicació de drets i deures polítics i socials per al immigrats a la reivindicació dels drets nacionals. Aquest són resumidament  els eixos essencials  que  poden fer possible  la renovació d’ ERC.

Surto de la feina i al passar per davant de la Casa Gran mataronina , hi  ha  el que sembla tota una aula de  nocturn de l´Institut Damià Campeny que  fa classe al carrer. Em diuen que es una protesta pel possible tancament per part del Departament d’ Educació de la Generalitat,  dels estudis de batxillerat nocturn. Llegeixo del paper que em donen  “Tenim, dret a formar-nos!(…) Ens decep que sigui el govern dels nostre país, un govern progressista, el que posa pals a les rodes  a allò que fins ara era un camí per a superar-se  i fer-se un futur(…) “. Acaba el manifest signat per la comunitat educativa   demanant que ens hi solidaritzem. 

Aquest llarg cap de setmana,  m´ha servit per carregar piles. Els dos primers dies Bici. Platja  els dos darrers, el  que m’ha permès llegir l´últim patriarca. De la volta a Formentera em quedo el paisatge amb  l’ olor a camamilla  dels  camps que envolten Torre Gavina. El Camí d’en Parra,  les vistes pujant a la Mola i  sobre tot el bon rotllo amb els companys. Tot plegat m’ ha permès comprovar com les dues  Pitiüses  són víctimes d’una planificació conscient per aconseguir la seva  despersonalització nacional. Sempre és  una agradable sorpresa veure com a pesar de tot,  conserva   la seva personalitat.  

Els grecs ja visitaren Eivissa i Formentera i malgrat que no hi arribaren a establir colònies estables, les batejaren amb una afortunada denominació que encara avui perdura: illes Pitiüses,  que vol dir illes de pins.  Els  dos dies de platja , he llegit  els pronòstics que la premsa diària feia  de la futura i més que previsible sentència del tribunal constitucional, fruït del  front nacional espanyol. Tot plegat em porta a  la mitologia grega, a la coneguda història  d’ Aquil·les. La nimfa Testis i el Rei Peleu, volien que el seu fill fos immortal i feren   tot el possible per aconseguir-ho. Fou  un guerrer  invencible en el combat, cosa   que sembla el feia admirat i desitjat. Tenia   un punt vulnerable, el  seu taló. Corria la brama que ningú  podia causar-li la mort, excepció d’ aquell que  conegués el secret de la seva part vulnerable. La sentència del tribunal constitucional acabarà  amb el segon tripartit, quins promotors no podran  evitar els riscs de vulnerabilitat  més important,  la poca solidesa del  govern per assegurar el futur desplegament estatutari,  esquerdant definitivament del tot  la cohesió governamental, ja  força  malmesa per altres afers. Si la resolució es coneix abans  dels diversos congressos  anunciats pel final de la primavera,   que Déu nostre senyor ens agafi confessats.  

Aprofitarem el llarg pont del primer de maig, per intentar dona la volta en BTT a la pitiüsa petita. Estany Pudent, estany des Peix, ses Illetes, Punta Gavina, cala Saona, cap de Barbaria, Camí d’en Parra, Sant Francesc, camí vell de la Mola , Mitjorn i es Arenals, El Pilar de la Mola, el Far, s´Estufador , Caló des Mort  i retorn al Port  de la Savina.  Calculo  que tot plegat  seran uns cents kilómetres de recorregut.  

Amb tots els defectes que vulgueu, ERC està vivint un període de debat intern  i democràtic  que ja voldrien la resta de forces polítiques. Qualsevol observador,  ha  pogut  comprovar la  pluralitat  i vitalitat que pot assolir aquest  debat i   les  contradiccions  que tot plegat genera en els actuals  dirigents, que  intenten  penjar-se la llufa de la responsabilitat d’ haver desconnectat de bona part de l’ electorat. Ningú dubta que l’  estratègia de la pluja fina i del patriotisme social se’n ha anat en orris.

El President i el Secretari General  no són ja cap tàndem. S’ han donat carbasses i cadascú va el seu rotllo. Ni “ERC futur” ni “Gent d’ Esquerra” diuen voler acabar amb el tripartit, però  ambdòs candidatures  preparen un funeral de primera. Els renovadors continuen la seva lloable tasca. “Esquerra Independentista”, malgrat els dubtes que a alguns els hi genera, intenten  amb  Jaume Ranyer guanyar credibilitat, picant l’ ullet a l’ altre candidatrura renovadora , la de  “Reagrupament.Cat”, que  continua exhibint muscle polític, amb un programa alternatiu  que es mostra radicalment contrari a la satel·lització d’ ERC a l’òrbita del PSOE.  Pluralitat d’opinions, que  confirmen l’ imatge de partit  republicà, diferent,  heterodox, alternatiu i  llibertari, que intenta recuperar el temps i la credibilitat perduda a les catifes institucionals. L’ aposta per la via federalista com a estació de pas cap a la independència, nascuda al Congrés de Lleida,  ja és història i obliga a  la militància a repensar  les bases d’ una nova política   que    abandoni   la política erràtica dels darrers anys i   superi amb èxit els dos reptes que els republicans tenen davant: La sentència  del Tribunal Constitucional sobre l’ Estatut i el possible avançament  electoral. Malgrat la decepció que ha anat generant, ERC  és encara avui  una realitat plural, que reuneix una gran varietat de sensibilitats, que ha normalitzar l’independentisme en el sistema parlamentari català, dotant-lo d’ una forta presència institucional. L’ experiència frustrant i  negativa de l’Estatut, mutilat per uns i altres,  és la prova empírica que  la política de pactes  i d’acords programàtics en el futur,  no poden mai més   formular-se obviant l’ eix nacional.  Sembla que tots els candidats a president i a secretari general, han assumit sense dir-ho, que la primera  crítica pública feta,  desde la soledat  del corredor de fons,  per Joan Carretero,  era del tot  encertada. El primer  pas doncs ha estat donat, ara tocar guanyar la batalla de la credibilitat. La situació no és fàcil, exigeix responsabilitat, debat públic, joc net, transparència del procés electoral  i acceptació dels resultats que surtin de les urnes. I sobretot autocrítica per part de  l’ actual direcció, que tots ells sense excepcions,  tenen la seva qüota alíquota de responsabilitat col·legiada. Per això,  es millor   no fer fàcils acudits, per moltes ganes que se’n  tinguin.