DEIXEM-NOS DE RETÒRICA. PLA B I POLÍTICA D´ALIANCES
La ponència alternativa presentada per Reagrupament al Congres d’ ERC d’ aprovar-se, pot permetre redreçar l’ actual situació d’ estancament del partit republicà i superar el desconcert i la perplexitat que està paralitzant una part molt important dels electors sobiranistes. Si bé el nombre de catalans que es declaren independentistes està augmentant, es produeix la paradoxa que el seu referent parlamentari està perdent pes i credibilitat. Una de les raons, és l’ús indiscriminat de la retòrica dels seus dirigents, que els ha convertit als ulls de bona part de l’ opinió pública en polítics massa bocamolls i excessivament demagogs, que passen de les proclames per us intern als gestos forçats per a mantenir-se en el govern al preu que sigui . Posem-hi exemples: Dissabte a l’ acte de la candidatura continuïsta “ERC Futur”, en Carod s’escalfa i assenyala les diferències entre el que ell anomena l’ ERC madura, la de l’ èxit electoral – que segons ell representa- i l’ ERC marginal, definida com de calçotada i perdedora, que insinua encapçala Joan Puigcercós. Ho diu, com si amb la pèrdua de credibilitat no hi tingués res a veure. No recordarem les “serioses” fugides d’estudi del antic Conseller en Cap, ara Conseller de la Vice-presidència, de la passada legislatura convertits ara en silencis monacals, que de ben segur donaríem per a molt. L’ altre candidatura de la direcció, “Gent d’ Esquerra”, practicant un leninisme passat de voltes, fent propostes a la carta per alló de tot s’ hi val, afegit a la sobtada conversió al liberalisme social del secretari general i les continues ambigüitats dels consellers republicans que li són fidels, no és tampoc un bon exemple de coherència partidària.
No seríem justos si no veiéssim també cert verbalisme en les propostes de les dues candidatures renovadores Defensar la proclamació unilateral de la República Catalana, per quan ERC obtingui majoria absoluta i no explicar ni el com ni amb qui, deixant-ho per més endavant o no veure amb realisme que si la sentència del TC acaba per trinxar del tot l’ Estatut, el país es trobarà en un greu atzucac que necessitarà d’una sortida política en positiu, per no caure col·lectivament en el desànim, és un excés de retòrica que els reagrupats estem obligats a esmenar. Entenc que les candidatures renovadores, com gat escaldat que fuig de l’ aigua tèbia, els incomodi mullar-se o definir-se en massa pèls i senyals sobre com enfocar la política d’ aliances. Ara bé, fer-ho no té res a veure amb una suposada subordinació del missatge, com diu la ponència. No podem tornar a una equidistància que seria paralitzadora i poc profitosa pel país i pels ciutadans que volem servir. Al menys en aquest punt, es necessita més claredat expositiva. Partint del principi que ERC no pot donar suport a governs de coalició si no suposen avanços reals cap a la sobirania, no s’ha d’amagar la necessitat de proposar un nou govern nacional, amb aquells que vulguin impulsar mesures legislatives i acords políitics que ho facin possible. Tampoc sembla raonable l’enfoc sobre com fer front a una sentència negativa – ja sigui per declaració d’ insconstitucionalitat o d’ interpretació a la baixa – del text estatutari. Es comprensible, que sigui una qüestió que haurà de valorar-se més al detall, en el moment que el fet és produeixi materialment i que segurament hi hauràn moltes variants a considerar. Es normal que la previsió sobre quina postura adoptar s’ hagi de fer amb prudència i discreció. Benach ha dit, que de produir-se, estaríem davant una greu crisis constitucional que ha de merèixer una resposta el més unitària possible. Té raó, el pacte polític de la transició, podria quedar definitivament en entredit i provocar tensions en la majoria dels partits de tradició democràtica, també a dins del PSC. Entre els convergents, ha estat Francesc Homs, qui ha dit i escrit , que la sentència del TC suposa posar al conjunt del país a judici. Ho ha fet sense adonar-se que això deixa en més evidència l’ ingenuïtat d’ haver pactat les rebaixes a la Moncloa, sense tenir cap garantia que assegurés la seva futura vigència. Finalment els defensors de la pluja fina, tan desacreditada ara, amb una sentència negativa rebrien el cop de gràcia definitiu. Sorprèn doncs, que amb la previsió d’ aquest context, cap dels sectors republicans hagi donat a conèixer els trets generals de la seva futura posició de forma i manera que sigui possible i sobretot creïble. Les dues candidatures continuïstes, mantenen que el millor és esperar i veure-les venir, el que crea més dubtes i posicions ambivalents, com defensar que caldrà ratificar en referèndum el projecte d’ Estatut retallat que ja fou aprovat en referèndum, el que no deixa de ser un contrasentit en un partit que va defensar el no. Els candidats alternatius mantenen una posició en aquest punt, del tot discrepant. Mentre “Esquerra Independentista”, diu que caldrà consultar a la ciutadania si autoritza al govern de la Generalitat a negociar amb l’ estat espanyol el reconeixement del dret a decidir dels catalans sobre l’ estatuts polític que desitgi per la via del referèndum, la ponència alternativa de “Reagrupament.Cat” manté que “… ERC ha d’ exigir la formació d’ un govern nacional que defensi la voluntat del poble català expressada en referèndum. Aquest govern ha de convocar un nou referèndum aplicant la Llei de Consultes Populars, que prèviament s’ ha d’ haver aprovat. En aquest referèndum ERC ha de demanar novament el no”…. Crec que en una situació com aquesta cal valorar primer, si és possible reconstruir el bloc parlamentari que va donar lloc a l’estatut del 30 de setembre – difícil en el cas del PSC i en aparença probable en el cas de CDC aprofitant el canvi qualitatiu i estratègic que s’ està donant a dins d’ aquest partit – , proposar ratificar-lo en seu parlamentària, per demanar-ne si després si cal la ratificació popular, com a mesura concreta de rebuig de la sentència. Fent-ho així hauria quedat oberta la via del dret del poble català a decidir el seu futur i restablerta la possibilitat d’ un govern de coalició que, aquest cop si, suposés un avanç en el camí cap a la plena sobirania.