AMB ERC, MILLOR NO FER ACUDITS.
Amb tots els defectes que vulgueu, ERC està vivint un període de debat intern i democràtic que ja voldrien la resta de forces polítiques. Qualsevol observador, ha pogut comprovar la pluralitat i vitalitat que pot assolir aquest debat i les contradiccions que tot plegat genera en els actuals dirigents, que intenten penjar-se la llufa de la responsabilitat d’ haver desconnectat de bona part de l’ electorat. Ningú dubta que l’ estratègia de la pluja fina i del patriotisme social se’n ha anat en orris.
El President i el Secretari General no són ja cap tàndem. S’ han donat carbasses i cadascú va el seu rotllo. Ni “ERC futur” ni “Gent d’ Esquerra” diuen voler acabar amb el tripartit, però ambdòs candidatures preparen un funeral de primera. Els renovadors continuen la seva lloable tasca. “Esquerra Independentista”, malgrat els dubtes que a alguns els hi genera, intenten amb Jaume Ranyer guanyar credibilitat, picant l’ ullet a l’ altre candidatrura renovadora , la de “Reagrupament.Cat”, que continua exhibint muscle polític, amb un programa alternatiu que es mostra radicalment contrari a la satel·lització d’ ERC a l’òrbita del PSOE. Pluralitat d’opinions, que confirmen l’ imatge de partit republicà, diferent, heterodox, alternatiu i llibertari, que intenta recuperar el temps i la credibilitat perduda a les catifes institucionals. L’ aposta per la via federalista com a estació de pas cap a la independència, nascuda al Congrés de Lleida, ja és història i obliga a la militància a repensar les bases d’ una nova política que abandoni la política erràtica dels darrers anys i superi amb èxit els dos reptes que els republicans tenen davant: La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’ Estatut i el possible avançament electoral. Malgrat la decepció que ha anat generant, ERC és encara avui una realitat plural, que reuneix una gran varietat de sensibilitats, que ha normalitzar l’independentisme en el sistema parlamentari català, dotant-lo d’ una forta presència institucional. L’ experiència frustrant i negativa de l’Estatut, mutilat per uns i altres, és la prova empírica que la política de pactes i d’acords programàtics en el futur, no poden mai més formular-se obviant l’ eix nacional. Sembla que tots els candidats a president i a secretari general, han assumit sense dir-ho, que la primera crítica pública feta, desde la soledat del corredor de fons, per Joan Carretero, era del tot encertada. El primer pas doncs ha estat donat, ara tocar guanyar la batalla de la credibilitat. La situació no és fàcil, exigeix responsabilitat, debat públic, joc net, transparència del procés electoral i acceptació dels resultats que surtin de les urnes. I sobretot autocrítica per part de l’ actual direcció, que tots ells sense excepcions, tenen la seva qüota alíquota de responsabilitat col·legiada. Per això, es millor no fer fàcils acudits, per moltes ganes que se’n tinguin.