El haiku de la granota
El haiku de la granota, és un haiku de Matsuo Bashô (1644-1694). Bashô va ser el poeta més famós del período Edo del Japó. És considerat com un dels grans mestres del haiku. Cultivà i consolidà el haiku amb un estil senzill i amb un component espiritual. La seva poesía va aconseguir renom espiritual.
La bassa vella.
S’hi llança la granota.
El so de l’aigua.
Sam Abrams comentant aquest haiku de Bashô, interpreta que pel haijin la bassa vella és la tradició que considera estancada. Ell creía que calia remoure aquestes aigües, i ho feia amb un animal tan poc elegant com la granota.
J.N, Santaeulàlia, en el seu llibre Fusions: comentaris de poesia catalana del segle XX, diu del mateix haiku :
“De què ens parlen els tres versos de Bashô? En primer lloc, de fusió. La granota dins l’aigua. Si estem desperts a les connotacions simbòliques dels mots, de seguida podrem observar una certa unió de contraris. D’una banda, la bassa, la vella bassa (l’adjectiu és molt important) s’associa amb el repòs, la quietud, l’antigor i, fins i tot, l’eternitat, allò que no s’altera amb el temps; la granota, en canvi, és el petit ésser, el moviment, l’instant fugaç i canviant. […] La granota, ben mirat, és també Matsuo Bashô.”
J.N. Santaeulàlia, en el pròleg del llibre de recull de haikus escrit amb la col·laboració de Jordi Pagès Marea Baixa (Haikús de primavera i d’estiu), reflexiona concretament sobre aquest poema de Bashò. Transcric literalment alguns dels fragments del pròleg:
“Com ens podem acarar al haiku des de la nostra cultura i sensibilitat occidentals?
Un dels moments culminants de la poesía japonesa són aquests tres versos de Bashô.
Ens diu alguna cosa aquest haiku? En principi uns versos com aquests no encaixen gaire amb la nostra concepció del que ha de ser la poesia. La nostra tradició poética mes aviat valora l’eloqüència i el joc verbal, el subjectivisme, l’efusió sentimental i l’afany, no pas de comprimir, sinó d’amplificar i encadenar els conceptes dins un discurs ordenat i rigorós […]
El repte del haijin és ben diferent: dir el màxim en el mínim espai. No hi ha lloc per a la reflexió abstractiva, per al joc retòric, per a les emocions subjectives. […] En un espai tan exigu, el poeta es veu obligat a forçar al màxim la capacitat suggestiva dels mots recorrent a l’ambigüetat i l’el·lipsi, eliminant del poema tot allò que no sigui estrictament essencial […]
Bashô, en canvi, només recull la nua sensació i, eliminant-ne tota consideració reflexiva i contextual, la deixa en un pur misteri […].
Una extrema confiança en el poder dels mots: aquesta és la gran, i arriscadíssima, lliçó del haiku.
En tot cas, pertoca després al lector fer-se les reflexions pertinents i trobar les profundes significacions que vulgui. […] Molt sovint, encara que només parli d’una granota, el haiku és ple de ressonàncies metafísiques i religioses. Al capdevall, un haiku, segons Bashô, ha de contenir sempre, darrera els elements transitoris, una percepció d’eternitat.
Un dels valors màxims del haiku és l’energia unitiva que irradia, la sensació d’harmonia i d’unitat global que transmet […]
El haiku, tant si es parla d’una granota com d’un cirerer florit, sembla brollar d’un estat d’esperit –buidament interior i identificació global amb el món– que és l’equivalent poètic al satori, o il·luminació budista.
Aquesta energía unitiva s’obté, poèticament, amb la fusió de dos elements o dues sensacions. El haiku és l’espurna que sogeix al fregar dos cossos: la bassa vella i la granota. Què en resulta? La síntesi final: El so de l’aigua!”
Fernando Rodríguez-Izquierdo, en el seu llibre El haiku japonés fa el següent comentari sobre aquest haiku de Matsuo Bashô, del que en tradueixo alguns fragments de l’original castellà
“El 1686 Bashô composà un haiku d’importàcia crucial, que és potser la poesía més coneguda i recitada de tota la literatura japonesa. És, al mateix temps, l’exemple més clar d’il·luminació en el haiku
Furuike / ya Bassa vella / :
kawazu / tobikomu granota / salta
mizu / no / oto aigua / (= posessiu) / so
Si hem de creure la tradició sobre les circumstàncies de composició d’aquest haiku, els dos últims versos els composà Bashô inconscientment, com una frase de conversa, i el primer, després d’una madura reflexió sobre les propostes d’alguns dels seus deixebles per un possible començament del haiku. […]
Bashô no va dir que aquest vers fos el millor dels seus, però sí que era el més característic. És per això que ha sigut considerat com l’essència del haiku. […]
El vers és en si mateix il·luminació perquè és intuició momentània en comunicació amb la naturalesa, veient en aquesta la llei de Buda. Entre els seus elements conté un moment de tranquil·litat (la bassa vella) i l’impacte d’un instant fugaç que plàstica i acústícament trenca aquesta tranqul·litat (s’hi llança la granota, el so de l’aigua). L’estació és sens dubte la primavera, ja que a l’esmentar la granota en treu de dubtes. Podem observar un agredolç contrast en aquest sentit de l’estació, ja que l’estampa primaveral del salt de la granota irromp en un ambient de caire de tardor (la bassa vella).
Per Bashô, els dos principis fundamentals de la seva escola poètica són canvi i permanència. […] Canvi i permanència haurien d’estar presents en el seu haiku, no només en el sentit de tradició i renovació, sinó també com expressió del punt tangent entre el que és etern i el que és momentani, el que és constant i el que és fugaç.
En aquest haiku […] les aigües de la vella bassa són el component etern, immòbil. El salt de la granota ens dóna el component momentani. La intersecció d’ambdues òrbites és el so de l’aigua.
En un nivel més profund d’interpretació, el component etern és la percepció de la veritat. Segons el budisme de Zen la veritat s’assolia per una guspira d’il·luminació momentània. Qualsevol percepció sobtada pot conduir a aquest estat.”