Haikus

Itsjok Katzenelson, autor del llibre de poemes El cant del poble jueu assassinat,  neix  el 1886 a Karelitz, Bielorrúsia. Des de molt jove escriu i publica poesies, poemes en prosa i breus obres dramàtiques, tant en ídish com en hebreu. Escriptor i traductor. Exerceix apassionadament la docència i es reintegra al reanomenat grup literari jueu d’aquesta ciutat. Viu a Lodz amb la seva dona i els seus tres fills al començar la guerra, i serà reclòs amb ells al gueto de Varsòvia entre 1941 i 1943. Durant les persecucions que marcaven la vida diària al gueto, perd la seva dona i  dos fills en una de les redades.

Itsjok Katzenelson, el 14 d’agost de 1942, al tornar amb el seu fill del taller on treballaven, trobaren l’habitació buida. La seva dona i els seus fills petits havien sigut deportats a un camp d’extermini

Escriu nit i dia i els seus poemes circulen en centenars de còpies que criden a la lucidesa i a la resistència contra el gran objectiu d’exterminar i no deixar ni rastre. Conscient d’això i impulsat per la deseperació, Katzenelson, presoner a un camp d’internament a Vittel (França), al que havia aconseguit fugir amb el seu fill gran gràcies a l’ajut del moviment clandestí jueu, composa una elegia que canta l’horror: El cant del poble jueu assassinat.

Katzenelson mitjançant  Myriam Novitch, també detinguda, aconsegueix treure el diari a través d’una dona francesa, empleada del camp. Amaga el manuscrit dins tres ampolles segellades i les enterra sota les arrels recargolades d’un pi. En difon les senyes entre els seus companys

El seu rastre es perd. A l’abril de 1944, Katzenelson i el seu fill són deportats a Auschwitz, on moren a les cambres de gas.

El 12 de septiembre de 1944 Vittel és alliberat, i una interna, Miriam Novich,  desenterra el manuscrit El cant del poble jueu assassinat  i aquest surt a la llum.

A qui va dedicat sobretot aquest cant és als morts; és dir que els vius, nosaltres que ho escoltem al llegir-ho, som els tercers que permetem que aquestes paraules arribin fins als morts i mantinguin (és una forma de conversar) el vincle simbòlic que el genocidi tendeix essencialment a destruir: “On están els meus morts? Busco els meus morts […] ¡Veniu tots, de Treblinka, de Sobibor, d’Auschwitz; […] de tot arreu, veniu […] Veniu, feu un cercle, cremats, ressecs, triturats…!”

Després de la guerra, en un dels llibres de memòria evocant el record  d’una comunitat jueva desapareguda es diu: “Cada vegada que agafem el llibre, tindrem la impressió d’estar junts al costat de la tomba [de la víctima], perquè fins i tot d’això els privaren els assassins”. La impressió i la cruesa d’aquests poemes em criden a traduir-los del castellà (original en ídish) al català i a escriure unes tankes.

 

L’horror m’habita.

Escolto plors de lluny.

Estic ben sol.

Ja no sou més aquí,

 poble incinerat.

 

Deixeu-vos veure.

Veniu, formeu un cercle

i cantaré:

turments, dolors, penes

tots immensos i certs.

 

Us vull mirar,

us vull veure a tots.

Sou testimoni

del meu poble jueu.

No hi sou. Cantaré!

 

(Segueix)