Haikus

Una característica del haiku és que et crida, és ell que et crida. I aquest haiku de Salvador Espriu em va cridar.

“Cavall, la sella

et va nefrar. No paren

de castigar-te.”

                                                    

Els cavalls són els grans oblidats, aquells éssers que viuen esclavitzats i el maltractament dels quals es veu com una cosa normal (lleure, feina, arrossegament, competició, espectacle, etcètera).

Maltractament, en general, s’entén com “comportament violent que causa un mal físic o moral”, i més concretament el significat de maltractament institucional, segons el diccionari termcat.cat és el “maltractament resultant d’una llei, un procediment, una actuació o una omissió greu o retirada procedent dels poders públics, o bé de l’actuació individual d’un profesional d’aquests poders, que vulneri els drets d’una persona o un grup, o en perjudiqui la salut, la seguretat, l’estat emocional o el benestar físic.”

El cavall és conscient que és un animal de presa. Els animals de presa se senten segurs tenint un lloc per poder fugir, se senten castigats. Per aquest motiu, mantenir un cavall en una quadra és totalment  contrari a la seva naturalesa, ja que se sent desprotegit i espantat durant el temps que està tancat.

El somni del cavall de poder fugir  i el significat de “maltractament institucional” m’han dut al següent poema, també d’en Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple.

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret “,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria. 

i a l’anàlisi que en fa Jaume Marfany en el seu blog marfany.blogspot.com

“El poema Assaig de càntic en el temple ens presenta les tensions existents entre el jo líric i la seva terra. Forma part de la poesia ètico-civil d’Espriu, d’elevat to moral. A través del recurs de l’adjectiu el poeta va desgranant els seus dubtes i lluites internes que desemboquen finalment en un cant d’amor, un desesperat cant d’amor a la seva terra, a la qual promet restar fidel fins a la mort.”

Anàlisi dels adjectius. El poeta divideix els adjectius en dues sèries.

• En la primera sèrie vol descriure la terra o el poble que li són estranys: noble, culta, rica, lliure, desvetllada, feliç
• En la segona sèrie qualifica la seva terra, el seu poble, o fins i tote ell mateix.

Aquesta segona sèrie d’adjectius, en Jaume Marfany l’analitza més detalladament:

“Cansat. El jo líric es troba en un estat de desmoralització. Se sent sol i decebut en veure que els seus esforços no condueixen a res positiu. Comença a pensar que tot el seu treball serà, en el fons, inútil. Cal tenir en compte l’època clau, l’any 1954, en ple franquiame, en què Salvador Espriu compon el seu poema Assaig de càntic en el temple.“

Covarda. La terra –un dels objectes principals en la poesia d’Espriu– que en els seu univers simbòlic pot ser tant la Sinera de la seva infantesa com, per extensió, la seva pàtria, Catalunya. Aquesta terra, personificada en els seus habitants, sent por. L’amenaça de la repressió dictatorial, l’amenaça del genocidi cultural i lingüístic s’abat al seu damunt i –els homes– esdevenen covards, resten immobils, en un estat de somnolència col·lectiva, sense capacitat de reaccionar. La seva terra, tenallada per la por, no pot reaccionar contra aquells que l’han privada de tot.

Vella. Els orígens de la seva pàtria es perden en els límits del temps. És una pàtria antiga, plena d’història. És, a la vegada, una pàtria que durant molts segles ha servit, s’ha mantingut en una lluita constant per sobreviure. Els segles li han anat caient al damunt consunint-la lentament i, la pesant llosa del franquisme, l’ha fet envellir de cop.

Salvatge. Una terra a la qual la guerra i la repressió ha fet tornar esquerpa, ruda, inestable. Els seus habitants semblen haver desaparegut del món civilitzat, del món culte. La llengua i la cultura, que són el suport de les societats civilitzades, els han estat arrabassades per una força brutal. Han esdevingut un poble incivilitzat.

Antiga. L’adjectiu antiga cal observar-lo tenint en compte la relació que manté amb el nom al qual qualifica, saviesa. El poble del poeta ha observat –sempre–en el passat un capteniment assenyat i ha sabut aplicar-lo a tots els seus problemes. Ha disposat del seny i ha sabut emprar-lo. El sintagma pot adquirir a més, en el món místic d’Espriu, una relació filosòficoreligiosa en el sentit d’aquell que coneix la veritat darrera, el destí del món –el seu món– i de l’home.

Àrid. La terra, el poble, la pàtria, ha esdevingut erma, seca, estèril. La vida de la cultura, de la llengua, els valors humans, el codi ètic i civil, no pot néixer ni desenvolupar-se en un terreny inhòspit que li nega tot allò que li és indispensable per créixer.

Covard-Salvatge. El jo líric ja comença a manifestar el que més tard serà una adhesió incondicional a la seva terra. El poeta es veu forçat a viure en un món que no li agrada, però que és el seu i manifesta aquesta adhesió establint un lligam indissoluble entre ell i la seva pàtria.

Aquest lligam etern el poeta l’expressa aplicant-se idèntics adjectius amb què, en el vers 2, havia qualificat al seu poble. D’aquesta manera fa palesa l’estreta i forta relació entre el poeta i la terra. Un sentiment, una relació afectiva que fa dels dos un de sol. La terra amara l’home i l’home s’uneix a ella, pertany a ella en cos i ànima. Ell és la terra mateixa.

Desesperat. No hi ha esperança. Estimar aquesta terra i voler compartir amb ella el seu destí li causa un gran dolor. Un dolor que no és físic, sinó espiritual. Un dolor que pertany al món de la ment i dels sentiments. És un dolor que esdevé cada vegada més insuportable perquè és un dolor sense esperança.

Pobra. El seu poble és digne de compassió. La seva terra no té esma per aixecar-se del pou en què ha caigut. És una pàtria vençuda i humiliada a la qual han pres la seva llibertat.

Bruta. L’autor vol donar al qualificatiu bruta el sentit semàntic d’irracional. Tot allò que el seu poble està sofrint i, també, la mateixa incapacitat de reaccionar no poden ser justificades per la raó. Tota actuació racional ha desaparegut del seu poble.

Trista. Ni el goig ni l’alegria tenen cabuda en un poble vençut, en un poble esclau. L’estat d’ànim del poble/poeta el menen inexorablement al dolor psíquic.

Dissortada. El darrer adjectiu d’aquesta sèrie demana, de nou, compassió per al seu poble. La malaurança en forma de guerra, repressió, prohibicions i càstigs s’ha abatut sobre el poble/poeta. El destí ha colpejat durament la seva pàtria i el condueix a experimentar un sentiment perpetu d’aflicció i dolor.