“Quan ja res no demanes.
I frueixes callada, escoltant
el remor lleu de les aigües
silents que transcorren segures
i lentes.
I ja no et torba el brogit
de rius ni torrents.
Sentiràs com et corre la sang
dins les venes.”
(Del llibre Foc a les mans de Montserrat Abelló)
En el silenci
degoteig de neu
i cant d’ocells.
“Em costa imaginar-te
absent per sempre,
tants de records de tu
se m’acumulen,
que ni deixen espai
a la tristesa,
et visc intensament
sense tenir-te.”
(Fragment del poema Lletra a Dolors, de Miquel Martí i Pol)
Potes amunt.
Entonar de cigala
en pianíssim.
El moviment associatiu en salut mental a Catalunya ha estat liderat històricament per familiars de persones amb problemes de salut mental, sent escassa la participació dels afectats en aquests trastorns. Això ha provocat que la seva veu no estigui representada en primera persona ni davant la ciutadania ni davant l’administració.
Aquest projecte iniciat a finals de 2012 té com a finalitat apoderar i implicar a les persones amb problemes de salut mental en el moviment associatiu convertint-los en protagonistes del mateix i oferint possibilitats d’autorepresentació en espais d’incidència política a través de la creació de grups d’activistes locals. Persegueix també que les persones amb trastorn mental facin arribar les seves reivindicacions en primera persona davant l’administració i el conjunt de la ciutadania. (Salut Mental Catalunya)
Ruta al sol.
Persistents negres traços.
Unes formigues.
El ple de constitució del nou Secretariat Nacional (ANC) ha finalitzat sense que cap dels candidats hagi aconseguit el suport necessari de 2/3 parts dels secretaris presents. A les 20 h s’ha decidit ajornar el ple per reprendre’l els pròxims dies.
Lluís Llach ensopega amb un candidat sorpresa en la cursa per presidir l’ANC. (Notícia 25-5-2024)
El cranc vacil·la
al xocar amb la petja.
Marea baixa.
“Trobem molt “col·laboracionisme” en les sucursals dels partits espanyols a Catatalunya, els seus militants, votants, que estan perjudicats amb “tot” com els independentistes. O ells, les seves famílies, els seus treballs, negocis, les seves activitats no estan patint les mateixes mancances que els independentistes? Per exemple, no viatgen en RENFE? Tenen tracte especial en sanitat, educació, pensions, etc.?.” (Joan Manzano, La República, 21-5-24)
Giravoltant
enmig d’estais, l’ocell.
Fent cabrioles.
“L’independentisme és “reacció” a espoli, colonització, incompliments, maltractament, menyspreu a “tots” els que viuen, tributen, treballen a Catalunya. […] El procés intenta millorar la vida de “tots”. Que el matin és suïcidi, perjudica a tots”. (Joan Manzano, La República, 21-5-24)
Fora la cua,
sumida entre pedres.
Sargantaneta.
“Efecte papallona és una metàfora, és l’efecte que tenen, o poden tenir, els petits canvis.
“El batre de les ales d’una papallona pot provocar un huracà en altra part del món.” La teoria matemàtica del caos estableix que petits canvis en les condicions inicials poden crear grans diferències en el resultat final de pràcticament qualsevol circumstància.
El ciutadà que vol canviar el món fa del seu consum i dels seus hàbits una força de lluita. Els petits canvis són poderosos.
Olor d’orquídia.
Aromàtiques ales
de papallona.
“Els objectes grans són grans, però els petits també són grans si es miren de prop” (Masaoka Shiki)
Aigualada.
Lluir dels pèls d’eruga.
Curta la nit.
La Fundació Sant Egidi ofereix els seus serveis mitjançant el treball d’un gran nombre de voluntaris que ofereixen el seu temps i els seus recursos econòmics per crear una societat més humana i de convivència. Els serveis i activitats que promou són acollida i acompanyament, alimentació i assistència domiciliària, formació, informació i orientació, promoció cultural i sensibilització.
Fa més de 10 anys que la Casa de la Solidaritat obre les portes cada setmana a centenars de persones que pateixen una situació de necessitat. Des de la seva inauguració, el 12 d’octubre de l 2013, aquest menjador de la comunitat de Sant Egidi de Barcelona n’ha acollit més de 6.000, de fins a 81 nacionalitats diferents. Cada dimarts i dissabte, esperen en un racó del carrer Ataülf del Barri Gòtic per poder menjar un plat calent entre quatre parets que esdevenen un refugi comunitari. “Ens dediquem a servir taules, a servir als altres. Volem ajudar com ho fa una família quan un dels membres necessita el suport de la resta” –diu un dels voluntaris.
Fulla caiguda,
amb bon acolliment
al si de l’ombra.
La dansa de la vida (en noruec: Livets dans) és una pintura del pintor noruec Edvard Munch, que va ser creada entre 1899 i 1900. És un dels darrers quadres del Fris de la vida, la recopilació de les seves obres centrals sobre els temes de la vida, amor i mort. En el context d’un ball a la platja a la nit de Sant Joan, el focus de la imatge està en una parella dansant en primer pla i dues dones que la flanquegen. Té arrels autobiogràfiques en la relació de Munch amb Tulla Larsen, que està representada a les dues dones a la vora de la imatge. Posteriorment, Munch va repetir el motiu diverses vegades, també sota els títols Ball a la platja (noruec: Dans på stranden ) o Ball al costat del mar (noruec: Dans ved sjøen).
A l’esquerra de la parella hi ha una dona somrient amb un vestit blanc decorat amb un estampat de petites flors grogues i un cinturó del mateix color. El seu braç lleugerament doblegat apunta la parella al centre, potser indicant el desig de rellevar la ballarina. La dona de la dreta està vestida completament de negre i té les mans entrellaçades davant de la falda. Ella també mira la parella de ball. La seva mirada lleugerament baixa expressa decepció.1
Quatre parelles més contrastant el vestit blanc, elles, i el negre, ells, capturades en moviments de dansa arremolinats, formen el fons. Només una figura a la dreta té cara: el grotesc d’un home, rodó amb ulls molt oberts i llavis vermells que intenta forçar la seva companya de ball a un petó mentre ella s’encongeix i es gira. A l’alçada del cap de les figures en primer pla hi ha l’horitzó, on el mar blau i el cel blau vermellós es fonen. A la banda esquerra de la parella, la lluna es reflecteix al mar en una “columna de llum lunar” típica de Munch.
La pintura La dansa de la vida m’inspira el següent haiku:
A pas de dansa
fulla i ventijol.
Cercar on jeure.
Qui no és part de la solució, és part del problema. El seu silenci el fa còmplice; qui calla, otorga.
Arbust podat,
ni niu ni covarada.
Branquilló nu.
Arbre cremat.
Desposseït de nius.
Guardant silenci.
La pregunta de retret i lamentable “per què” del sofriment toca el sentit més profund d’abandonament de Déu davant el sofriment i la persecució múltiple dels enemics. A causa de la vaguetat de la súplica que fa la primera part del salm, s’ha convertit en un testimoni atemporal aplicable a moltes situacions de persecució. (Viquipèdia).
Aquest Salm 22 de l’Antic Testament m’inspira el següen haiku.
gronxolant-se suplica
un lloc on caure.
“El millor moment per a menjar cireres de temporada és entre els mesos de maig i juny, és per això que el país s’omple de fires i festes amb aquesta fruita com a protagonista. Des d’aquest cap de setmana i fins a final de juny, uns quants municipis dediquen jornades festives i plenes d’activitats populars a tastar cireres del territori i comprar-ne. Sucoses, brillants, vermelles, de textura carnosa i amb el punt just de dolçor i d’acidesa. Als Països Catalans es produeixen cireres de gran qualitat i de moltes varietats. Algunes de les més freqüents són la Burlat, les més primerenques; laStarky Hardy Giant, una de les més resistents; la Picota i la Sweetheart, que és una de les que triga més a sortir i que permet d’allargar la temporada.” (Emma Granyer, 24-5-24)
“Si no et mostres, no existeixes” (Jacques Delors):
De nit neva.
Lleus volves apareixen
prop del fanal.
És en el no-res que l’ésser brilla en tota la seva esplendor:
Refrec de l’au
amb les ales al cel.
Roman a lloc.
“La defensa de la llengua és important sempre, perquè és allà on en realitat comença tot. Nosaltres som un país fabricat al voltant d’una llengua, el català. Com a país som diferents i podem aportar coses al món precisament i exactament perquè tenim una llengua, la catalana. I és si tan sols mantenim viva i potent aquesta llengua que tenim un futur com a cultura, com a poble, com a nació.” (Vicent Partal, 23-5-24)
Si el català mor, morim també com a poble. La llengua és la identitat d’un poble:
Lleugeres volves.
Es posa a nevar.
Neix un paisatge.