Els qui em coneixen saben que la meva població capil·lar ha conegut èpoques molt més pròsperes que l’actual. Vull dir que sense ser calb del tot, els pocs cabells que encara tragino fan pinta de tenir més passat que futur i, a més a més, tinc la impressió que si els deixo créixer gaire el
Pertanyo a una generació que tenim els diaris sacralitzats. Tinc la impressió que ja som els últims i potser és per això que fixem al seu voltant uns quants hàbits i rituals que d’alguna manera ens ajuden a enfortir el fil íntim que ens uneix amb aquelles pàgines que a les poques hores ja seran
Quan ara fa cosa d’un mes escrivia en aquest apunt que entre 1959 i 1961 el llibre de lectura que vaig tenir a l’escola va ser “Corazón. Diario de un niño” –el “Cuore” d’Edmundo de Amicis— em pensava que el que explicava era, no diré una raresa però sí una cosa força peculiar. Doncs resulta que
(La sèrie comença aquí) La relació de persones que ens han ajudat a l’A. i a mi a entendre millor Itàlia i la seva cultura la tancaré amb un parell de noms més. Tot i això, espero que la nostra fada de la fortuna continuï aportant-nos en el futur noves i sàvies coneixences i que,
El dilluns passat va obrir les portes la nova llibreria Ona en un local de grans dimensions i obert a múltiples funcionalitats situat en el número 94 del carrer de Pau Claris de Barcelona. Coneixedors de la meva relació amb la històrica llibreria Ona de la Gran Via, primer, i després amb la del carrer Gran
(La sèrie comença aquí) Hi ha fotografies mentals dels dies que som feliços. O si més no, dels dies que ens sentim a prop de la plenitud. Amb més o menys fulls tothom en té un àlbum. Ara us explicaré una de les meves fotografies, ambientada a la Toscana. La data correspon a un dels
(La sèrie comença aquí) A través d’alguna persona coneguda que ara soc incapaç de recordar, a finals de febrer de 2007 l’A. i jo ens vàrem posar en contacte amb la Maria Teresa Gómez Horta, l’única guia catalana acreditada al Vaticà, per veure si entre el 8 i l’11 de març -dates previstes per a
Conta la llegenda que quan Picasso, l’any 1906 a París, va pintar el retrat de la seva protectora Gertrud Stein començava a superar l’època rosa i feia les primeres aproximacions al cubisme. Continua contant la llegenda que quan va tenir el quadre enllestit va veure que el rostre no li havia quedat com ell volia i va
(La sèrie comença aquí) Una setmana de maig de 2017 i una altra, també de maig, de 2018 el nostre grup de veterans es va dedicar a conèixer Sicília amb una mica més de deteniment. El primer any la meitat occidental, la de Palermo (és a dir, la que en cap moment té vistes de l’Etna),
(La sèrie comença aquí) Un dia de començaments d’octubre de 2011, vagarejant pels carrerons estrets que van a desembocar al Pont de Rialto –en el districte (allí en diuen ‘sestiere’) de San Marco de Venècia— em va cridar l’atenció una llibreria no gaire gran en l’aparador de la qual s’exhibien tres o quatre llibres amb la
Nota prèvia: L’apunt d’avui té un cert aire de lamentació que m’agradaria aclarir de bon començament. Ho dic perquè suposo que en els temps que estem vivint un escrit com el que ara llegireu pot semblar una frivolitat ja que hi ha gent amb maldecaps infinitament més greus que els que hi exposo. Tanmateix, no
(La sèrie comença aquí) L’apunt anterior l’acabava parlant del paper que un seguit d’intuïcions i de coincidències relacionades amb Itàlia m’han portat fins on ara soc, confinat i recordant. Avui ho explicaré més detalladament: Durant el nostre primer viatge, el 2007, tot passejant pel Corso (per entendre’ns, el paral·lel romà del barceloní passeig de Gràcia) em
(La sèrie comença aquí) Les pel·lícules produïdes a Itàlia eren una part molt important del repertori cinematogràfic que a finals dels cinquanta i principis dels seixanta arribaven a les cartelleres de casa nostra i que tots els de casa –els pares, mon germà i jo– anàvem a veure en sessions dobles els dissabtes, tal com
Que ningú es pensi que faig el tifa o que vaig de frívol per la vida, però he de confessar que aquests dies de tancament a casa els estic aprofitant per fer un munt de coses que en circumstàncies normals no podria o no se m’acudirien de fer. Per exemple, aprofundir –de manera totalment autodidacta,
Tot i que el 2019 es complien dos-cents anys de la mort de Don Rafael d’Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, i dos-cents cinquanta de l’inici de la redacció del ‘Calaix de sastre’, la seva obra magna, no tinc constància de cap autoritat acadèmica o institució pública cultural que assignés al 2019 la categoria