Feia quatre mesos que no ens vèiem, amb en Jaume. Quatre mesos que han estat marcats per uns transtorns de la seva salut preocupants -si més no, així apuntaven les primeres impressions- que jo he anat seguint de lluny i a través de persones interposades. (n’hi ha més)
No sé com justificar-ho, francament, perquè és una manera d’actuar de la qual no me’n sento especialment orgullós: quan sé d’algú més o menys proper que travessa una situació complicada anímica, laboral o de salut la meva tendència natural és la de mantenir-me’n al corrent però a una pudorosa distància. Per no molestar, vaja. Un capteniment que en el cas del meu amic Jaume tindria una certa explicació -les nostres ciutats estan separades per més de 350 quilòmetres- però que la majoria de les vegades m’arrisco a que sigui interpretat com desinterès i no com el que deu ser en el fons: una manifestació un pèl retorçada de timidesa o d’impotència davant dels problemes que afecten els altres i que no està en la meva mà de poder-los resoldre.
De fet, l’altre dia -dijous passat al vespre, més concretament- en Jaume va fer la seva segona aparició pública un cop superats els transtorns d’aquests quatre mesos. Amb ell (i amb unes quantes persones més) he compartit en els darrers tres anys i mig responsabilitats en un projecte de servei a un determinat col·lectiu professional del nostre país, unes responsabilitats que jo ara he deixat per voluntat pròpia tal i com ja havia previst en el moment que les vaig assumir.
Quan l’octubre de 2001 jo m’hi vaig incorporar en Jaume i altres companys amb els que he col·laborat durant tot aquest temps ja hi eren (acabaven de sortir d’una situació conflictiva i força desagradable, per cert). I ara que me n’acabo de despenjar en Jaume i molts dels altres continuen al peu del canó mentre que jo hi aportaré la meva part des de la base, com vulgarment es diu.
He de reconèixer que durant tot aquest temps m’he sentit una persona privilegiada perquè m’ha estat donada la possibilitat de viure de prop i amb detall els avantatges de formar part d’un equip. Un grup d’amics entusiastes en el qual tothom empeny a favor d’un projecte comú i compartit sense cap afany de protagonisme. Això ha estat per a mi una experiència nova i enriquidora ja que tinc una fortíssima tirada -que, ai las, difícilment variaré ja a la meva edat- a actuar en solitari i pel meu compte.
La trobada del dijous passat la vàrem cloure tots els companys al voltant d’una taula ben parada. En un moment determinat en Jaume va demanar silenci als presents i va dir unes paraules molt amables adreçades a la meva persona; després em va fer ofrena d’una preciosa estilogràfica de record. La mateixa amb la que l’endemà, en l’avió que em portava cap a Sevilla, vaig començar a escriure aquest text una mica desmanegat que en el fons l’únic que pretén és dir “Gràcies per tot, Jaume” i “Gràcies per tot, companys i companyes”. Un text tan desmanegat com les paraules de resposta que em sembla que vaig arribar a pronunciar, afectat per la sorpresa i per alguna cosa més, i que ara d’alguna manera he volgut redreçar. Tot i que, francament, no estic gens segur d’haver-me’n sabut sortir…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!