Qui se’n recorda dels porquers, dels oguers –o eguassers- o dels indioters –indiotaires per altres paratges- (Per amor de Déu, no faces / estimat meu, de porquer / ni tampoc d’endioter, / perquè són feines molt baixes)? I quines són les feines més baixes, ara? Qui són els nous i les noves porquers i porqueres,
Si els carrers de la ciutat que vessen gent diuen res, ningú no els entén, ni la resistència dels plataners a qui ha vençut l’al·lèrgia que provoca el seu pol·len i que mica en mica els va sacrificant, ni els grafits que sollen i emporquen façanes i racons encisadors. S’hi entremesclen, en els carrers, llengües
Avui a migdia, en el cementiri de Bunyola, s’hi ha celebrat la dinovena edició de l’Homenatge a la Segona República. Abans, a les 10, Bàrbara Suau ha dirigit l’itinerari “Memòria i històries de la República a Bunyola”. Els organitzadors tingueren la deferència de demanar-me que en fes el parlament i he dit això: Bon
El cafè –costa dir-li bar- és gairebé centenari, ha canviat de mans unes quantes vegades durant aquest temps, però conserva la distribució original, gran part del primer mobiliari i l’olor indefinible que el fa únic, l’element que el distingeix i guarda la seva memòria incòlume. Resisteix –ningú no pot preveure fins quan- en un dels
Retrobar paraules que podien donar-se en parador desconegut des de no es recorda quan o expressions enganxades als angles morts dels anys, pot suposar una injecció, sinó de coratge –no cal ser exagerats!-, sí de conformitat amb l’exigència que ens convé imprimir a tota mena d’expressions. “No siguis tu que…”, ens advertia ma mare quan
Avui, a la passa 6973, a una cinquantena del meu destí, amb un fred que trepanava, passava per davant la façana de l’església de sant Sebastià, de Palma, just quan el rellotge parroquial acabava de tocar les 10 del matí. Automàticament després d’anunciar les hores, el carilló s’ha posant a tocar “Perdona a tu pueblo,
En sortir de casa, cap a les onze i mitja, li arriba la fressa dels nins que són al pati de l’escola, una mena de música de fons que el reconforta no sap ben bé de què. I no pot evitar recordar el seu temps d’estudiant menor quan la menudea, tant a casa, com al
Les disfresses ja han pres el carrer i aquests dies –aquests Darrers Dies- faran el ple, que dimecres vinent, dia 22, ja és el de Cendra. Ens agrada ser qui no som, si ens volem posar excessivament transcendents; transformar-nos exageradament o continguda; amagar-nos rere màscares i pintures espectaculars per fer bulla els dies en què
Sí, té el dia beneit, avui, excessivament propens a l’agitació melancòlica i en passar per la delegació de l’agència tributària recorda que allí, quan era menut, hi havia una fusteria i que el fuster que la regentava sabia moltes coses perquè era molt llegidor. I interessat en el pensament, li deia son pare, i en
No, no ho és gens, soberg, el silenci nocturn dels carrers vells que ho han viscut tot i tot ho callen per respecte i per juguera. És ben segur que en deixen penyores, de les històries infinites que poden testimoniar tot esperant que algú en trobi qualcuna i a partir d’ella en faci el romanç
Tot són dimonis, avui! No cal cercar dimònies, i que ningú no s’espanti: tampoc no cercam santes Antònies que facin el paper de l’eremita egipci, pare de tots els ermitans. Les màscares tenen això de bo: que amagant-ho tot, no són ningú, per molt que s’ho creguin. Rere una màscara hi pot haver qui sigui
El moix, amb el dematí acabat d’encetar i en amainar la pluja més desitjada, demana entrada a la casa amb un aucell mort a la boca. Sé que vol quedar bé amb mi, que per ell és una oferta, però no m’entén quan li dic que no calen aquests oferiments que, en el fons, m’ofenen
Els ordinadors Macintosh, una marca de la família Apple, han acabat dient-se “Mac”. La mania d’abreujar les paraules no és nova, però darrerament es fa avorridora. I en català, un mac és una pedra petita, un còdol, segons el DIEC. El diccionari Alcover-Moll precisa que a Mallorca i a Menorca “el mac no sol esser
La terra acabada de llaurar reclama la contemplació i l’olor que desprèn accentua encara més la suggestió que transmet. Hom diria que agraeix i tot la llaurada, la terra, com si sortís d’una excessiva letargia i a la fi pogués alliberar sentors i planys; com si la crosta provocada pel sol rabent l l’hagués condemnat
El carrer és molt vell, per ventura el més ancià de la vila, i no sap a quants veïns o passejants ha donat pas d’ençà que és carrer. I els que hi passen tampoc no es volen entretenir a atendre rucades com aquesta. I per ventura seria alliçonador saber quin afecte fa el panorama que