marginàlies

La terra acabada de llaurar reclama la contemplació i l’olor que desprèn accentua encara més la suggestió que transmet. Hom diria que agraeix i tot la llaurada, la terra, com si sortís d’una excessiva letargia i a la fi pogués alliberar sentors i planys; com si la crosta provocada pel sol rabent l l’hagués condemnat a l’asfíxia i la rella ara actuàs d’alliberadora. Fins i tot el pas mansuet del tractor i el renou somort pareix que actuen de fanfàrria alegra per donar-li la benvinguda als colors i a l’aire.

I per ventura no s’esdevé res de tot això i la llaurada no és més que una feina –per ventura feixugota i tot-, una servitud més de l’atenció al cultiu de la terra. Però, en general, vivim tan d’esquena  als cultius que basta qualsevol detall per exaltar-lo i exaltar-nos.