marginàlies

Avui a migdia, en el cementiri de Bunyola, s’hi ha celebrat la dinovena edició de l’Homenatge a la Segona República. Abans, a les 10, Bàrbara Suau ha dirigit l’itinerari “Memòria i històries de la República a Bunyola”.

Els organitzadors tingueren la deferència de demanar-me que en fes el parlament i he dit això:

Bon dia.

Som aquí, ja ho sabeu, per exaltar la memòria tants d’anys condemnada a l’oblit d’aquelles persones que varen ser perseguides, represaliades, vexades, torturades i assassinades pels sicaris de l’odi imposat pel feixisme ara fa vuitanta-set anys. I, per a més oprobi, els assassins d’aquestes persones no pagaren mai ni pels seus crims ni per les seves atrocitats, ans al contrari, en molts casos en foren premiats de distintes maneres.

Conseqüentment, també hem comparegut per reconèixer la causa republicana, en la que tantes i tants hi deixaren la vida. Una causa fonamentada en els drets de les persones i dels pobles, en el seu dret inalienable a decidir el seu futur; en l’equitat i en la solidaritat, en l’apoderament individual i col·lectiu a través de l’educació, de la creativitat i de la cultura. Ho deia carregat de raó Emili Darder, un altre dels nostres màrtirs i amb una relació especial amb Bunyola: “Només la cultura fa homes lliures”.

Si aquests valors presidissin ara mateix el nostre present i no vivíssim l’avui d’un estat que no ha aconseguit encara deslliurar-se de tots els lligams amb la dictadura, podríem mirar el futur amb molta més claror i confiança; i amb molta més força democràtica i solidària.

Estam obligats per raons de decència humana i de justícia essencial a trobar tots els assassinats i assassinades que encara segueixen tirats indignament i de qualsevol manera a qualsevol clot qui sap on de l’illa. Costi el que costi els hem de rescatar de l’oblit obligat i de la desmemòria imposada, i els hem de donar el repòs honorable i definitiu que es mereixen. I no acabarem de ser un poble íntegre fins que no els trobem a tots i a totes valgui el que valgui en diners, en temps i en esforços.

A més d’això, si de veres volem fer justícia, restablir la memòria democràtica i restituir de veritat l’honorabilitat i la dignitat de les nostres assassinades i dels nostres assassinats pel feixisme aviat farà noranta anys, ens és urgent i peremptori desemmascarar i assenyalar totes les formes dels nous feixismes que amenacen amb forces renovades les nostres vides i la seva qualitat, les nostres convivències per precàries i vulnerables que siguin, i els nostres drets i les nostres llibertats, encara que incompletes, que tant ens ha costat aconseguir.

Si volem ser absolutament justs amb la memòria i amb la història particular de les persones que avui homenatjam, hem de llevar la careta als totalitaris, hem de descobrir els hereus dels que sembraren l’illa d’odi i de matera, i mirar-los als ulls sense por ni recança per dir-los que mai no els farem lloc entre nosaltres. I que ho evitarem únicament a cops de raó, de raons i de perseverança en el respecte absolut a les persones, sense cap condició.

El més gran homenatge que podem fer a les víctimes del feixisme és sortir de l’apatia, del manfotisme i de la peresa i evitar la propagació de la doctrina feixista perquè ens hi jugam ser qui som, individualment i comunitària. No oblidem mai que el que propugna el feixisme és el fanatisme, la dictadura dels deures, l’imperi de l’odi, l’aniquilació de la diferència i la diversitat, i la imposició de la ignorància.

I hem de voler ser per sempre més i plenament un poble digne. Per elles i per ells, que foren assassinats, i per als nostres fills i nets que es mereixen un país alliberat de tot esclavatge, net de cobdícia i abusos de tota mena, ric en consciència i harmònic amb la naturalesa i amb l’extensa i riquíssima diversitat humana.

Recordem sempre que no hi ha res més noble que treballar incansablement pel nostre poble; res més estimable que viure-hi i viure’l d’acord amb la seva ànima, això és, d’acord amb la seva manera particular de veure el món i relacionar-s’hi.

I posats a recordar, facem present regularment allò que diu Vicent Andrés Estellés:

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.  

Pels drets i les llibertats individuals i col·lectives, pel republicanisme, sempre. Tothora i sense descans contra l’odi, contra l’abús de poder, contra la intolerància, contra la repressió i contra el feixisme.

I visca la vida en llibertat i en república!

Moltes gràcies.

Bunyola, 16 d’abril de 2023