marginàlies

En sortir de casa, cap a les onze i mitja, li arriba la fressa dels nins que són al pati de l’escola, una mena de música de fons que el reconforta no sap ben bé de què. I no pot evitar recordar el seu temps d’estudiant menor quan la menudea, tant a casa, com al carrer o a l’escola, no tenia cap dret i el deure únic era creure si no volia rebre. Les clatellades, aleshores, eren moneda corrent, com també ho eren els garrots dels mestres que pegaven a les mans i a les puntes dels dits fent pinya de les criatures. En aquest temps seu l’escola ja era obligatòria fins als 14 anys –encara que l’absentisme escolar era alt i el seu control inexistent, a la pràctica- i a partir d’aquests anys ja es podia fer feina.

Eren temps d’abusos, sí, de repressions polítiques, socials i morals en els que les humiliacions eren massa freqüents i sense dret a contestar-les, evidentment, si no volies patir fins a graus superlatius. I para esment en el fet que, per a ell, una de les humiliacions que més li encenien la sang i que no podia manifestar amb tota la seva extensió era fer-lo agenollar. Agenollat se sent aixafat, a mercè de tota mena d’escarns, absolutament sotmès al més exaltat, per ventura, dels abusos de poder que les litúrgies diverses d’algunes religions han pretès emblanquinar, com es diu ara.

Ell i tot, en recordar un  professor de llatí de veu de cova que tanmateix no espantava perquè, caminant, semblava que levitava a un pam del terra dotant-lo d’una agilitat que li rebaixava força la severitat, també vol endolcir la humiliació quan, davant una indisciplina lleu, cridava: “Flexe genua!”. No obstant, permetia que, passats uns minuts, li demanessis: “Possum surgere?” tot esperant amb certa impaciència el seu “utique” que, depenent de la seva entremaliadura, feia allargar més del que pensaves, cridant-te un “minime!” que obria escletxes en el trespol.