marginàlies

Retrobar paraules que podien donar-se en parador desconegut des de no es recorda quan o expressions enganxades als angles morts dels anys, pot suposar una injecció, sinó de coratge –no cal ser exagerats!-, sí de conformitat amb l’exigència que ens convé imprimir a tota mena d’expressions.

“No siguis tu que…”, ens advertia ma mare quan no volia que féssim o diguéssim alguna cosa que ella no considerava convenient que fos dita o feta. No era gens exhortativa, ma mare, en dir-ho; sonava molt més a advertència severa, o fins i tot a amenaça. Cas que ho diguessis o fessis, podia tenir conseqüències no gens galdoses.

Ara mateix li veig la cara de jutgessa implacable que tanmateix mai no m’esporuguí perquè estava convençut que jugava amb nosaltres amb avantatge. En el fons, era una manera d’evitar l’enfrontament i el càstig que se n’havia de derivar en cas de rebel·lia.

No seré jo qui la contradigui.