No, no ho és gens, soberg, el silenci nocturn dels carrers vells que ho han viscut tot i tot ho callen per respecte i per juguera. És ben segur que en deixen penyores, de les històries infinites que poden testimoniar tot esperant que algú en trobi qualcuna i a partir d’ella en faci el romanç que reclamen i ells, els carrers, esperen sense cansar-se. I són aquests secrets que mai no desvetllaran, els tresors sense cofre que custodien i que mai no diran on es troben el que els converteix en pell previsora , en cau segur perquè la quietud que procuren amoroseixen les ombres. El joc està servit: anar de fanal a fanal per sentir-te un matís nou a qualsevol sentit sense fer-ho avinent, sense dir-ho, acompanyant el silenci i la mica d’aire que li fa companyia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!