marginàlies

Avui, a la passa 6973, a una cinquantena del meu destí, amb un fred que trepanava, passava per davant la façana de l’església de sant Sebastià, de Palma, just quan el rellotge parroquial acabava de tocar les 10 del matí. Automàticament després d’anunciar les hores, el carilló s’ha posant a tocar “Perdona a tu pueblo, Señor”, l’himne, la marxa o el salm quaresmal que molts encara recordaran. La meva primera reacció ha estat d’incredulitat: no podia ser mai que en un espai públic sentís el que pensava que sentia. Però com més atenció prestava, més clar hi sentia: “No estés eternamente enojado / No estés eternamente enojado / ¡Perdónalo, Señor”, cantava per mi. He mirat alguns dels vianants amb qui em creuava i cap, aparentment, no en feia cas, d’aquest cant catòlic planyívol. Per un instant la cançó m’ha fet recular molts d’anys quan, per decret feixista, els Dijous i Divendres Sants les ràdios només emetien música clàssica i tancaven, almenys sobre els papers, les sales de ball i altres centres de diversió musical. He retornat tant sols un instant als anys en què el dictador assassí entrava sota pali a les esglésies i catedrals, i aplicava la llei de “vagos y maleantes” a tord i a dret per torturar dissidents. I retornat d’aquesta regressió esgarrifosa m’he sentit incòmode, escoltant el carilló quaresmer. O no era exactament incomoditat?