marginàlies

El cafè –costa dir-li bar- és gairebé centenari, ha canviat de mans unes quantes vegades durant aquest temps, però conserva la distribució original, gran part del primer mobiliari i l’olor indefinible que el fa únic, l’element que el distingeix i guarda la seva memòria incòlume. Resisteix –ningú no pot preveure fins quan- en un dels cantons més privilegiats de la vila i segueix posant els parroquians en el centre de la seva atenció perquè el cafè, per molt que canviï d’amos, és dels vilatans i de les vilatanes, que el consideren patrimoni seu.

Al llarg de la seva dilatada vida hi han passat innombrables parroquians, és clar, i fa la sensació que hi són tots, que no en falta cap. Just entrar hi veus els monologuistes més afamats, els jugadors mítics de cartes, els discursaires de tota mena i fins i tot els glosadors i poetes que, adesiara, festejaven la lascívia amb els seus recitats. I els mitingaires, també, molts dels quals no hi podien acabar les seves arengues per decisió de la madona de torn que, tostemps, ha vetllat per la correcció política i religiosa dins el cafè.

És impossible determinar la quantitat de cafès, refrescs, vins i destil·lats que ha servit l’establiment, però n’hi ha que aventuren que es podrien omplir un grapat de Gorg s Blaus. I tanmateix ningú no para esment a aquestes petiteses. Allò que vol la vila és que el cafè no desaparegui del seu paisatge perquè conté bona part de la seva història des de fa cent anys, per la qual cosa, si qualcú vol recordar una dada, un record, qualsevol significació, sols cal que hi entri a fer un beure i ho trobarà sense dificultat. El dia que el cafè deixi de ser-ho, la memòria col·lectiva que ara exposa a tota mena d’oratges es clourà per sempre.