marginàlies

Tot són dimonis, avui! No cal cercar dimònies, i que ningú no s’espanti: tampoc no cercam santes Antònies que facin el paper de l’eremita egipci, pare de tots els ermitans. Les màscares tenen això de bo: que amagant-ho tot, no són ningú, per molt que s’ho creguin. Rere una màscara hi pot haver qui sigui amagant les intencions, és clar. Rere –o dins- un sant Antoni hieràtic de barba llarga i blanca que, sense ballar ni fer res, acaba per guanyar sempre, hi pot haver una dona, clar; com dins el vestit d’un dimoni gros que se sent el més cabró de l’infern. Tanmateix qui hi hagi dins un vestit de sant o de dimoni seguirà fent el que s’ha fet secularment, passa per passa, bot per bot,  i no canviarà gens allò que representa: bàsicament la disbauxa, la festa que vol identificar i a través de la qual cada poble expressa la seva precisa manera de ser. O almenys és el que es pretén. Lamentablement el vent, enguany, també s’ha volgut sumar a la festa per esgarrar-la, en alguns casos, o per impedir-la en altres. I tanmateix, fisca sant Antoni… i els dimonis!!!