marginàlies

El moix, amb el dematí acabat d’encetar i en amainar la pluja més desitjada, demana entrada a la casa amb un aucell mort a la boca. Sé que vol quedar bé amb mi, que per ell és una oferta, però no m’entén quan li dic que no calen aquests oferiments que, en el fons, m’ofenen i m’anguniegen. Li agrada corralejar i veïnadejar, al moix –li importa un rave que a la seva cartilla identificativa hi consti com a “Trasto”- i en les baralles amb altres moixos em fa l’efecte que sempre és qui més hi perd perquè compareix, adesiara, amb esgarrades i ferides menudes. I avui torna sense cap rapinyada però amb un aucellet que no sé si ja ha trobat mort o l’ha executat ell. Probablement ja era mort quan l’ha trobat, però igualment l’hagués pogut deixar on era. Sap, però, que per segons què som esquitarell de mena i ha decidit provocar-me. És així, ell, molt marraner però amb un punt gens menyspreable de tocadallons.