No sé on vaig llegir o com m’arribà un pensament pretesament propi d’uns indis nord-americans o canadencs, tenc per mi, que diu que si vols pescar un peix, has de pensar com un peix. Aquesta mena de fogonada imprevista m’ha arribat mentre jugava amb els meus preceptors procurant atendre amb la màxima diligència les lliçons
El meu preceptor menor ha demanat un paper i una de les maletes de colors que té i ha volgut pintar una de les figures de Lego que més li agraden. Preparant la taula on havia de treballar feia la sensació que es concentrava, que preescalfava les mans i la mirada. Ha obert la maleta
Amb els preceptors hem assajat com havien de rebre el present dels Reis, si és el cas que, a la fi, arriben, perquè el moviment de persones i mercaderies per terra, mar i aire és tan dens que pot complicar el viatge dels Mags. Tot d’una m’han tranquil·litzat, però, en dir-me que són mags i,
El preceptor menor, agafa l’Staedtler 0,4 que troba a la tauleta amb braser i em demana un paper per pintar. No demana colors. En tenir-lo, sembla que ja sap què vol pintar, encara que no ho diu. L’hi deman i només em diu fluixet, com si fos un secret que no vol compartir amb ningú,
Anit, els meus preceptors posaren les figures al betlem del seu oncle Esteve, un prodigi de creativitat en el que no hi manca res –la línia del seu cel és el de Bunyola- i on hi tenen cabuda, a banda de les peces imprescindibles, les figures d’alguns membres de la família fetes amb precisió per
Els que hem fet el batxillerat del temps d’en Franco i en ell “Formación del Espíritu Nacional” ens podem considerar en el cancell de la vellesa. I ara mateix em costaria explicar als meus preceptors en què consistia aquesta assignatura perquè, en el meu cas, parl dels darrers anys seixanta del segle passat –una eternitat-
El meu preceptor menor, acabat de dutxar, decideix de fer-me un dibuix. Comença fent la cara d’un animalet que, inicialment, vol ser una moneia, però que a mesura que es va fent, considera que li surt un coala. No en feia comptes, però, i ràpid de reflexos, s’apressa a pintar un arbre. Li deman si
Avui el meu preceptor menor fa cinc anys i mirant-lo fit a fit per poder abalconar-me als panorames extraordinaris que avicia, m’adon que si no intent connectar més i adir-me millor amb allò que anhela i crea a partir d’un detall, mai no aconseguiré desentrellar i descriure cap dels misteris de la vida. Ni la
El meu preceptor major avui fa nou anys. Nou anys de robar cors i de lliçons magistrals de com acarar la vida i de com posar-hi allò que troba que hi falta a força d’estudi, dedicació i perseverança. Nou anys de consciència i justícia primes, de solidaritat altament compromesa i de no témer gens les
El preceptor menor pren el seu peluix preferit, un osset que comparteix amb el seu germà més gran, el vestit de l’home-ratapinyada i em demana que l’hi posi. Tot estranyat li dic que li serà molt gros, que l’osset és un cadell i el vestit, de nin gran. I que, a més, un os-ratapinyada no
El meu preceptor menor, en camí decidit cap als cinc anys, accepta que, ara mateix, és poc agut. Sí, reconeix que ho és, esquerp i malsofrit, però que en venir l’hivern tornarà a ser el nin agradós que és. No hi ha millor manera de palesar els estralls que està fent aquest estiu en tots
Muntam un tren, els meus preceptors i jo. Un tren de fusta rònec, sense cap filigrana, auster, sense vies ni travesses, ni estacions ni abaixadors, però un tren que fascina, que feim anar on volem, fent-lo pujar arriscadament per pujols exigents o fent-lo passar per sota ponts estrets i extremadament baixos. Cadascú li posa el
He de contar què els passà a n’Aina i a en Joan quan es trobaren amb en Frankenstein i sa mare, i tenc la imaginació fusa, literalment, per la calorassa que no deixa. Per fer una gràcia i de manera totalment improvisada per entretenir els meus preceptors, l’altre dia vaig començar la història de n’Aina
El preceptor menor ha anat al parc de mala gana i gens resignadament, expressant-ho amb un plor que no tenia res de grosseria i tot de rebel·lar-se contra una decisió que, fonamentant-se únicament en la jerarquia, considerava injusta. Acceptava que la darrera vegada qui va triar el parc va ser ell i que el seu
La calor no impedeix jugar a les criatures, encara que sigui a l’ull del sol. Suporten molt millor la calor que els adults però convé fer-los fer un téntol adesiara per hidratar-se. Justament els preceptors i jo hem anat a jugar a un parc que ho té tot per esbravar-se, però ens hem oblidat l’aigua