marginàlies

He de contar què els passà a n’Aina i a en Joan quan es trobaren amb en Frankenstein i sa mare, i tenc la imaginació fusa, literalment, per la calorassa que no deixa. Per fer una gràcia i de manera totalment improvisada per entretenir els meus preceptors, l’altre dia vaig començar la història de n’Aina i en Joan que, perduts en un bosc i en plena tempesta de trons i llamps –qui no pagaria perquè ara mateix en caigués una?- veuen una llumeneta lluny i, pensant que seria una casa i que hi trobarien aixopluc, hi corren. En ser allà es troben amb una casa de pedra negra i els pega la por, però la tempesta encara els esporugueix més i decideixen de tocar a la porta. Després d’un seguit de tocs, en Frankenstein en persona els obre la porta amb cara de pomes agres i sa mare els convida a passar i a eixugar-se a la foganya. Sa mare d’en Frankenstein és vella i molt arruada, sense cap dent, remugadora i gens amorosa, i teixeix un jersei enorme per al seu fill, que és molt fredolic i amb el fred s’impacienta i impacientant-se fa totes les dolenties que pot, i pot molt perquè té una força descomunal. Tots tenen gana però a la casa no hi ha res per menjar i és quan en Frankenstein mira n’Aina i riu fort, i tots entenen que ho fa perquè n’Aina acabarà dins l’olla.

He de seguir i no estic fet per fer contes per a criatures. A més, els preceptors ja m’han dit que ha de fer una mica més de por, no molta perquè després tenen mal d’agafar el son. Una cosa de por que estigui bé. I per als relats gòtics jo som una veritable neula. A més, ara pens que al pobre fill de la vella que teixeix no li puc dir Frankenstein perquè aquest era el nom del doctor que va crear la criatura, que en el relat de Mary Shelley no té nom. I si li dic Damià, o Salvador, o Genís, els preceptors es rebel·laran. I per què m’invent sa mare d’en Frankenstein?