marginàlies

Muntam un tren, els meus preceptors i jo. Un tren de fusta rònec, sense cap filigrana, auster, sense vies ni travesses, ni estacions ni abaixadors, però un tren que fascina, que feim anar on volem, fent-lo pujar arriscadament per pujols exigents o fent-lo passar per sota ponts estrets i extremadament baixos. Cadascú li posa el paisatge que vol que solqui i la impossibilitat que faci via –el trajecte no pot ser més sinuós- permet reparar en tota mena de detalls.

És aquí, en aquest no fer via del tren, que apareix el poema de Joan Margarit “Estimar és un lloc”, que comença, precisament, anant en tren:

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.