El meu preceptor menor, en camí decidit cap als cinc anys, accepta que, ara mateix, és poc agut. Sí, reconeix que ho és, esquerp i malsofrit, però que en venir l’hivern tornarà a ser el nin agradós que és.
No hi ha millor manera de palesar els estralls que està fent aquest estiu en tots els ordres i en totes les persones, també en les criatures, que sembla que viuen al marge d’aquest foc sense flama, però no: el pateixen tant o més que els adults encara que no diguin a cada passa que fa una calorada, i que d’aquesta morirem tots i a la merda el món, com sí que feim els vells i no tan joves.
I tanmateix, entre tanta malsofridura i cops de ventall, la tieta del preceptor, de viatge per Itàlia, ara mateix per la Toscana, ens envia fotos, com la que il·lustra a aquesta nota, i em passa versos de Pasolini, que el passat dia 5 de març va fer cent anys que va néixer a Bolònia. Versos com aquests:
“Solo l’amare conta, solo il conoscere
conta, non l’aver amato,
non l’aver conosciuto. Dà angoscia
il vivere di un consumato
amore. L’anima non cresce più.”
La calor no deixa però els versos pasoliniansi i les imatges toscaneses l’embelleixen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!