marginàlies

No sé on vaig llegir o com m’arribà un pensament pretesament propi d’uns indis nord-americans o canadencs, tenc per mi, que diu que si vols pescar un peix, has de pensar com un peix. Aquesta mena de fogonada imprevista m’ha arribat mentre jugava amb els meus preceptors procurant atendre amb la màxima diligència les lliçons que em donen.

Encaboriat d’aquesta manera i en veient la fascinació del preceptor menor per les figures dolentes dels contes i dels jocs, ell que és el més gran pacificador, amb una manya especial per defugir els conflictes, m’he atrevit a demanar-li què hauria de fer per ser dolent. I ell m’ha mirat amb els seus ulls instal·lats en el blau més apaivagador, ha callat una estona i lentament m’ha dit que no creia que jo pogués arribar a ser dolent perquè el primer que hauria de fer seria espanyar –talment ho ha dit- tots els llibres que tenc. No he pogut fer més que rendir-me, clar, i seguir jugant a ser el més ingenu dels personatges que s’inventa per mi incontinentment.

Animat pel joc li he volgut fer una pregunta tan entremaliada com tramposa, perquè estava cert que no l’acabaria d’entendre, i li he demanat què veuria si me ficàs, en aquell precís moment, en el seu cervell. I sense sorprendre’s gens ni demanant cap més explicació addicional m’ha dit que hi veuria les paraulotes que té ganes de dir però que no ho fa perquè no està bé dir-les.

Per ventura és ver que per agafar un peix has de pensar com un peix, però no ho és menys que pensar com un peix tampoc no garanteix pescar-lo.

I tanmateix són els preceptors, que pensen per mi i m’atrapen sense gens d’esforç, em prenen el cor i d’ell en fan la pilota amb què jugam a futbol. I el preceptor major, amb el sentiment que en fa cent d’ell, remata la jugada tot agraint-me de paraula i per escrit que desafiï els anys que fàcilment es desequilibren per compartir amb ell la passió futbolera.