marginàlies

El preceptor menor, agafa l’Staedtler 0,4 que troba a la tauleta amb braser i em demana un paper per pintar. No demana colors. En tenir-lo, sembla que ja sap què vol pintar, encara que no ho diu. L’hi deman i només em diu fluixet, com si fos un secret que no vol compartir amb ningú, “una cosa”. No tenc cap dret a voler-ne saber més. La seva concentració és màxima i el traç no deixa espai a cap dubte. Li falla una figura, però no es desespera; ho lamenta per perdonar-se i segueix. Retalla i emplena en silenci i és quan més voldries poder entrar dins ell i percebre què sent, què expressa, què ens vol dir a través d’unes formes negres que no pretenen esporuguir, ans al contrari. Res no el distreu i quan té la mà esquerra cansada, passa a la dreta, que sembla esperar amb ànsia participar de la creació. Es nota la tensió amb què pinta i quan creu que ja ha acabat el que volia expressar, s’ho mira severament i és quan veus que li entren tots els dubtes, que malgrat tots els esforços, el resultat no és precisament l’esperat. Quan tapa l’Staedtler li dic que és molt guapo, el que ha pintat, i me mira amb les puntes de la seva punyeteria que no té fons ni sostre i em diu que no ho és perquè és una cosa que no li ha sortit bé.