Diu el meu preceptor menor, a seixanta-tres dies de fer sis anys, que quan juga a futbol i córrer cap a la porteria per enfrontar-se al porter, dins els seus ulls hi apareixen unes fletxes vermelles que li indiquen cap on ha de xutar per marcar el gol. És així que pràcticament mai no falla;
Hi he pensat just després que el meu preceptor menor, amb tota mala intenció, em fes escoltar a través del seu assistent de veu el començament d’una cançó de heavy metal just pel gust de veure’m alterat, ja que sap que les estridències m’exasperen i aquest tipus de música m’irrita especialment. Sí, sense tenir-hi res
– Saps per què els somnis van tan a poc a poc?, em demana el preceptor menor com si m’examinàs. – La veritat que no. I somniam a poc a poc? No me m’havia entemut. – Sí, sí i els somnis i van a poc a poc perquè són vells. Els somnis van a càmera
El meu preceptor menor em demana si pot aprofitar un grapat de folis dels que estan acaramullats per reciclar. Li agrada passar-los per la trituradora de paper; deixar-se prendre per la seducció de les trinxes que queden dels folis, aquesta mena de conversió en flocs gairebé d’aire disposats a ser el que ell vulgui. Els
Avui fa cent anys que assassinaren Pancho Villa, o José Doroteo Arango Arámbula, el revolucionari mexicà amb forta empremta d’assaltador de camins i bancs que s’atreví a envair els Estats Units. Als tres anys del seu assassinat profanaren la seva tomba, en prengueren el cap i encara no ha tornat a aparèixer. I en fa
La mà esquerra ho serà tota la vida, per molt que passis el seu braç damunt el dret i la giris perquè el palmell estigui com el de la dreta. Ho veus? Així no pots fer res. Qui m’alliçona d’aquesta manera és el meu preceptor menor que, avui especialment, té ben vives les pensades. D’acord
Avui el meu preceptor major visita per primera vegada el Camp Nou. Justament hi és en el darrer partit abans de la remodelació. Aquest Camp Nou té la meva edat. I hi som en el partit contra el Mallorca. Només de ser-hi, abans i tot del partit, no hi cabem de goig. Tot és emoció
“El primer home o la primera dona de tots, de tots, de tots, qui va inventar les paraules i els colors i tot això que veim ja deu haver mort. Si encara visqués seria molt vell, molt vell, tendria més de cent mil anys. O més! Seria fins i tot més vell que la jaia
El preceptor menor té molt mal de fer no fer res i quan ha d’anar a qualque lloc on ha d’estar quiet una estona no breu, procura anar-hi amb un parell de contes i un quadern i les pintures per contrarestar la passivitat obligada. Avui el seu germà tenia una competició de karate i ja
El CEIP Migjorn, de Cas Concos del Cavaller, l’escola on van els meus preceptors, avui ha organitzat una trobada de padrins amb els escolars més petits i amablement m’hi convidaren a contar-hi contes. Malgrat els nervis, vaig acceptar la invitació. Reconec que els menuts m’infonen un respecte reverencial, entre d’altres raons perquè rep més lliçons
Les destructores de paper no tenen res d’especial que enamori, són eines de mecanisme simple i disseny elemental, sobretot les domèstiques. I això no obstant, el meus dos preceptors la convertiren anit en una joguina divertida durant més de dues hores, temps durant el qual s’envolà prou la seva imaginació. Les tires dels folis que
Na Llamp era la moixa del meu preceptor major i el seu germà Moixetmeu el del meu preceptor menor. Eren dos moixos blancs, molt joves encara, d’un blanc intens sense màcula, que els feia ser gairebé idèntics llevat de l’estricta clapa grisa a la closca de na Llamp. Els ulls de tots dos eren d’un
Mirar com dibuixa una criatura és un dels plaers que mai no acabes d’agrair amb la intensitat amb què ho vius. Sense filtres ni dubtes, fins i tot categòricament van creant espais on perdre’t-hi cercant allò que mai no trobaràs perquè ja no tens la netedat de coneixement que cal per percebre subtileses. Avui, mentre
El meu preceptor major ha descobert què és la hipersensibilitat i la inquietud el venç. No sabia que la pell del sentir a voltes es torna molt fina i provoca una emotivitat desbordant; i no vol abandonar el sentiment que aparentment es perd. Encara no sap que no perd res, quan se sent superat per
Les disfresses ja han pres el carrer i aquests dies –aquests Darrers Dies- faran el ple, que dimecres vinent, dia 22, ja és el de Cendra. Ens agrada ser qui no som, si ens volem posar excessivament transcendents; transformar-nos exageradament o continguda; amagar-nos rere màscares i pintures espectaculars per fer bulla els dies en què