marginàlies

El preceptor menor té molt mal de fer no fer res i quan ha d’anar a qualque lloc on ha d’estar quiet una estona no breu, procura anar-hi amb un parell de contes i un quadern i les pintures per contrarestar la passivitat obligada.

Avui el seu germà tenia una competició de karate i ja sabia que estar un parell d’hores assegut sense fer res se li faria una eternitat i ha partit de casa ben assortit d’eines contra l’avorriment. Així mateix, quan son germà feia les proves preceptives, el mirava i s’alegrava que ho fes bé. En acabar, però, tornava a les seves sessions de dibuix i pintura.

M’ha proposat un joc ben engrescador: es tractava d’endevinar què dibuixava cada un en els primers traços. I ha quedat tot estorat que li endevinàs el primer que ha fet, un dimoni ben eixerit, quan només li havia fet la cara. M’ha demanat com ho havia endevinat i li he dit que per la cara que feia quan el dibuixava. Enlloc de mirar què dibuixaves, li deia, t’he mirat la cara i de cop hi he vist la cara de dimonió entremaliat.

M’ha mirat amb un somriure molt punyeter i fitant-me els ulls m’ha dit que no s’ho creia, que no era ver, que ho hagués endevinat així. Però jo li he fet una cara tan seriosa per reafirmar-me que m’ha dit que bé, que ho creia però amb un semblant d’incrèdul que tirava d’esquena.

I el seu germà, el meu preceptor major, ha fet segon en la seva categoria i n’ha estat ben content. Com jo, no cal dir-ho.