marginàlies

El CEIP Migjorn, de Cas Concos del Cavaller, l’escola on van els meus preceptors, avui ha organitzat una trobada de padrins amb els escolars més petits i amablement m’hi convidaren a contar-hi contes. Malgrat els nervis, vaig acceptar la invitació. Reconec que els menuts m’infonen un respecte reverencial, entre d’altres raons perquè rep més lliçons d’ells que les que jo els pugui donar. Així, ells són els meus mestres. Són infinitament més llests que els adults per la qual cosa tractar amb els més petits és un plaer, un  luxe i la forma més plena de valorar la vida i les seves circumstàncies si és que importa viure més enllà de la rutina i de les litúrgies de l’avorriment.

Parlar en públic, prèvia preparació puntosa de la intervenció, no m’atabala encara que em costi asserenar-me fins que som davant els qui m’han d’escoltar. Parlar a un grup de nines i nins de 4 a 6 anys, però, sent l’auditori més exigent dels que et puguis trobar, no només són paraules majors : és un repte per al qual no em sent preparat per acarar-lo amb certes garanties d’èxit.

Havia preparat durant moltes hores la trobada que tothom em deia que no m’havia de fer patir gens perquè llegir un conte és la cosa més bona de fer del món. I un be negre !

Pensava que els diria que són ells els qui m’ensenyen i que quan era com ells, al poble, a Bunyola, els cotxes eren comptats, per la qual cosa jugàvem sempre al carrer i als jocs que ja jugaven els nostres pares. A Mallorca i tot, n’hi havia pocs, de cotxes, perquè el tren arribava pràcticament per tot. Evidentment, tampoc no teníem telèfons mòbils, ni tauletes, ni ordinadors, ni pràcticament hi havia televisors: un, dos o tres que sols es veien unes hores.

El catàleg de joguines també era molt reduït, comparat amb l’actual, però sí que teníem una eina comuna: els llibres que, des de fa gairebé 600 anys, contenen les nostres històries, les nostres memòries i les nostres imaginacions. En els llibres hi trobam tot el que ens importa per valorar els altres i la vida.

Els diria també que a la bossa que sempre duc, normalment, a més de les claus, el telèfon i el moneder, sempre hi duc una llibreta, un llapis o un bolígraf i un llibre. I que, justament en aquell moment, hi duia uns quants contes i fins i tot un exemplar de la col·lecció de les “Rondaies mallorquines”, que reuneix els contes que es contaven els repadrins dels nostres padrins i que hem de conservar com si fos la joia que passa de pares a fills.

A l’hora assenyalada, les 12 del migdia, era a lloc i, a davant, una dotzena generosa de sàvies i savis entre els 4 i els 6 anys esperaven amb atenció el que els anava a dir. Com he pogut, els he repetit això que he dit i els he contat el primer conte. No m’han interromput en cap moment i la seva aprovació m’ha tranquil·litzat. Ha passat un altre grup, i després un altre fins a fer-ne quatre. Quatre contes diferents dits segurament sense la desimboltura desitjada.

Són tan generosos, però, els nostres savis majors d’edats menudes, que m’han perdonat els titubejos, les errades i la poca traça a contar els contes que es mereixen. Tota una lliçó.