Les destructores de paper no tenen res d’especial que enamori, són eines de mecanisme simple i disseny elemental, sobretot les domèstiques. I això no obstant, el meus dos preceptors la convertiren anit en una joguina divertida durant més de dues hores, temps durant el qual s’envolà prou la seva imaginació. Les tires dels folis que passaren pels ganivets de la destructora tan aviat serviren de llit per als moixos, com de matalàs de criatura o de cobertora de cadàvers. Tots dos amb una inhabitual complicitat convertiren en aventura i tot el parell d’embossos provocats per la simplicitat del mecanisme destructor i els anys que el mantenen a frec de l’obsolescència programada. Pintaren en distints folis el que volgueren, allò que se’ls acudí just pel gust de veure com en un instant desapareixia el dibuix, com si celebressin la fugacitat que ens determina, la fragilitat que ens persegueix per afermar-nos. Curiosament, en proposar-los de provar de tornar a muntar el dibuix jugant a ser ressuscitadors, no ho volgueren fer, em deien amb l’esguard ferm que allò determinant, l’objecte i l’objectiu eren les trinxes de paper i les infinites possibilitats de joc que presentaven. El preceptor major fins i tot intentà fotografiar els jocs de claror que veia en estar cobert de paper trinxat i en no aconseguir-ho, la decepció li durà més del que pensava i calia. El preceptor menor, per tal de recuperar-lo com més aviat millor, li digué que no es preocupàs, que ben aviat algun inventor savi sabria fer ulls nous per veure-ho tot, tot de tot, fins i tot allò que només es veu amb un microscopi o amb un telescopi. Fer de la destrucció agent creador; la juguera concentrada en un aparell de soroll infantil, certament, que per ventura actua de prestidigitador o d’element hipnòtic i desfà la realitat amb la mateixa precisió que fa il·legible un foli en una aclucada d’ulls.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!