marginàlies

La mà esquerra ho serà tota la vida, per molt que passis el seu braç damunt el dret i la giris perquè el palmell estigui com el de la dreta. Ho veus? Així no pots fer res.

Qui m’alliçona d’aquesta manera és el meu preceptor menor que, avui especialment, té ben vives les pensades. D’acord que aquesta no és ben reeixida però m’ha despert tota mena de curiositats, de preguntes, de somriures i alguna ràbia.

Tu ho ets, de l’esquerra?, em demana com si ho sabés tot de mi i per sortir de l’atzucac li dic que jo no faig la majoria de coses amb l’esquerra, però que d’alguna manera som esquerrà. Sí, em respon, ho has dit moltes de vegades, això. I just en aquest moment, la llimonada feta amb les nostres llimones que assaboria, s’ha agrit de sobte i quan el preceptor s’ha adonat de la meva carussa, ha rebentat a riure.

Jo faig les coses amb una mà i quan em cans, les faig amb l’altra, em diu amb la severitat de quan vol que quedi allò que diu. I així les dues mans estan sempre contentes, què et pareix?

I de sobte la claror m’ha encegat: som esquerrà però faig les coses amb la dreta. I així no hi ha manera de fer res ni d’anar enlloc…