marginàlies

Mirar com dibuixa una criatura és un dels plaers que mai no acabes d’agrair amb la intensitat amb què ho vius. Sense filtres ni dubtes, fins i tot categòricament van creant espais on perdre’t-hi cercant allò que mai no trobaràs perquè ja no tens la netedat de coneixement que cal per percebre subtileses. Avui, mentre esperàvem el dinar, el meu preceptor menor ha demanat un bolígraf o un  llapis per dibuixar a l’anvers de les estovalles de paper cent per cent reutilitzable. I sense dubtar-ho, ha dibuixat un ésser que, segons ell, nedava però sense aigua. Els que ja tiram a vells no estam per segons quins jocs, és clar, i ben aviat m’he retut. Sort de sa mare, que ha endevinat que era un astronauta. Un astronauta a les estovalles. Magnífic.

Abans, els meus dos preceptors m’havien regalat dos dibuixos per felicitar-me els seixanta-sis anys que vaig fer ahir. El major m’ha dibuixat vestit del Barça, amb la pilota als peus i ell, també de blaugrana, dues passes més enllà. Tots dos amb cara de satisfacció plena. Excel·lent. I el meu preceptor menor m’ha dibuixat escrivint i, al meu davant, la llibreria on reposen els els universos que me mantenen viu. Doblement extraordinari: dues passions expressades de la millor manera possible.