marginàlies

Na Llamp era la moixa del meu preceptor major i el seu germà Moixetmeu el del meu preceptor menor. Eren dos moixos blancs, molt joves encara, d’un blanc intens sense màcula, que els feia ser gairebé idèntics llevat de l’estricta clapa grisa a la closca de na Llamp. Els ulls de tots dos eren d’un cel lluminós, la qual cosa els conferia un esguard força enigmàtic, d’altre món i tot, ni fets a posta per a personatges de ciència ficció. Tenien molt de camp per córrer i, de fet, campaven a lloure la major part del dia. Els vespres, tanmateix, compareixien per dormir arrecerats i amoixonats pels seus amos.

Dels dos, la més intrèpida i exploradora era na Llamp. Li agradava conèixer coses noves, fent del risc la millor esca per seguir descobrint terreny i vida. I segurament aquesta intrepidesa no exempta d’innocència li costà la vida perquè ahir, sortint de la finca d’on mai no hauria d’haver sortit, un automòbil li colpejà mortalment el cap.

El meu preceptor menor està desolat i la seva desolació t’engruna el sentiment. S’enfronta a la mort de la seva moixa sense cap eina ni estratègia i no li pots estalviar ni la confusió ni la pena amb què tracta d’engolir -sense entendre res- el glop tan amarg que, als nou anys, li fa beure obligatòriament  la vida. Allò que sí entén és l’acompanyament en el dol, que el distreu momentàniament de la torbació que se’l menja.  Tot són cors trencats i no tenim na Llamp perquè ens conhorti.