Demà, diumenge, farà quinze anys que aquest Bloc va començar a caminar. Quinze anys, que es diu aviat… Aquell 16 de juny, dimecres, de 2004 les Totxanes varen tenir un debut per la porta gran: tres apunts seguits (aquest, aquest i aquest) penjats amb poques hores de diferència, un fet que no he tornat a
Després de quasi quinze anys d’existència i amb tres mil cinc-cents apunts publicats en aquestes Totxanes els retrobaments, contactes i històries insospitades que he viscut gràcies a tanta escriptura donarien per obrir un altre Bloc en paral·lel. Avui parlaré d’un cas que als seguidors més veterans els resultarà familiar. El 5 de juny de 2013
No hi va haver cap mena de premeditació, ho puc jurar, però el dia 16 de juny de 2004 no només va ser el Bloomsday número 100; també va ser el dia que vaig publicar el primer text (vegeu-lo) en aquest Bloc. La primera totxana del mur, com si diguéssim. D’aleshores ençà el balanç de
Segons els professionals del ram, un dels gèneres periodístics més difícils –o, si més no, un dels més delicats– és el de les necrològiques. Un gènere que tots els que hem llegit la gran novel·la d’Antonio Tabucchi titulada “Afirma Pereira” tenim molt present perquè un dels personatges principals de la història es guanyava la vida escrivint necrològiques
De vegades hi ha casualitats que et porten a fer coses que no tenies gens previstes. I avui me n’ha passat una, d’aquestes casualitats. Si vàreu llegir l’apunt d’ahir (aquest) dedicat a la proposta que el blocaire Xavier Mir va fer l’any 2006 perquè durant una setmana tots els textos que es publiquessin a la
En aquest trajecte que ens està portant al final feliç de la separació d’España i la creació d’un estat nou i sense reminiscències “a la turca” com el que patim ara, val la pena aturar-nos de tant en tant i recordar les petites (i, de vegades, no tan petites) fites que ens han portat gradualment
Avui fa cent anys (*) que Josep Pla va començar a escriure en un modest quadern de tapes grises un dietari que ha esdevingut un clàssic de la nostra literatura. El 8 de març de 1918, com un símbol d’entrada al món dels adults ja que aquell dia complia vint-i-un anys, hi va fer la
La gent de Xarxa de Mots, a la bona feina de la qual he dedicat nombroses referències en aquestes Totxanes, em va enviar la setmana passada a través del seu servei Minimàlia –l’arxiu de pensaments breus i frases cèlebres que cada dia de dilluns a divendres fan arribar als seus seguidors– aquesta frase del poeta J.V. Foix (vegeu
Aquesta entrevista que li vaig fer a Xavier Mateu la va publicar Vilaweb el dimarts 5 de setembre. Podeu veure-la fent clic aquí o llegir-la íntegra a continuació: La nit que Franco va sentir parlar català a TVE Xavier Mateu (Barcelona, 1941) diu que és una persona tímida i tastaolletes. És una manera de
(La sèrie comença aquí) El correu començava així: “Benvolgut Joan Josep. Remenant per la xarxa he trobat el teu “me’n recordo” del 2013 on m’esmentes i voldria agrair-t’ho. Estic embrancat en la tasca d’escriure alguna cosa respecte el concurs ja que gairebé no es troba res enlloc…” Després m’explicava que havia recollit prou material sobre el
No fa gaire parlava en aquest mateix Bloc de la condició d’ampolles llançades al mar amb un missatge a l’interior que tenen molts dels tres mil i escaig apunts que des de fa una pila d’anys –demà passat, divendres, en farà tretze, precisament– porto escrits a les Totxanes. Ara us parlaré d’un d’aquests casos. El
Vistos els temps que corren, cada dia que passa trobo més a faltar la veu clarivident, honesta i desacomplexada del mestre Ramon Barnils. Ahir es complien setze anys de la seva mort i la bona gent del portal “Catorze” li va dedicar un article (que podeu llegir aquí) digne de ser llegit íntegrament i divulgat per
Quan sóc a la ratlla dels 3.100 apunts publicats en aquest Bloc des de l’any 2004 algú em comenta si estic cansat d’explicar tantes batalletes. Sorprès li responc que en absolut. Que gens, vaja. I quan m’interesso per les raons de la seva pregunta em diu que aquests darrers dies li sembla que ha baixat
En un món en què Internet sembla un element imprescindible a l’hora de fixar les relacions entre persones i col·lectius s’agraeixen molt les oportunitats de veure’s les cares amb la gent amb qui habitualment es tenen tractes a través d’una pantalla. Aquest era, sens dubte, un dels al·licients per apuntar-se a la Trobada de Blocaires
Era ja fosc quan vàrem arribar (*) a Ca les Senyoretes d’Otos (recordo novament al lector barceloní que aquest nom l’ha de pronunciar amb la primera “o” ben oberta), punt de trobada per a tots els assistents a la Trobada de Blocaires de Vilaweb. Allí ens esperaven els bons amics Joan Olivares, l’amo de la