Des de fa uns quants anys les meves diades de Sant Jordi són una mica peculiars. De fet, per als que ens dediquem a l’ofici de parlar de literatura en els mitjans de comunicació la Festa del Llibre comença a principis de febrer i quan arriba el 23 d’abril ens agafa ja força esgotats i amb la feina enllestida des d’uns quants dies abans. (n’hi ha més)
Solen ser tres mesos de paquets de llibres a la porteria, de lectures intenses, articles, jurats, presentacions, debats, taules rodones, bolos per les emissores, etc. Feina febril, fatigant i amb tendència a créixer cada any (o, si més no, així m’ho sembla, tot i que no descartaria que les raons de la meva sensació de cansament es trobessin no en el fet que cada vegada em criden de més llocs sinó, senzillament, perquè cada any sóc una mica menys jove).
Uns mesos de feina prèvia que em permeten encetar -ho torno a dir- la jornada del 23 d’abril amb la sensació d’alliberament que proporciona saber que tens els deures ja fets. Aquell dia, com sempre, em llevo molt d’hora (un costum molt arrelat, a casa, aquest de matinar), penjo la senyera al balcó i m’enfilo a la Vespa per anar cap a la feina. En arribar al despatx faig una ullada ràpida als diaris i al correu electrònic i a continuació baixo a la Rambla a viure el meu particular Sant Jordi (no recordo si ho he explicat en algun altre racó d’aquest Bloc però des de fa quinze anys tinc la immensa sort de treballar en el carrer més bonic del món i a més a més en un despatx que em permet tenir la taula just arran de balcó, amb vistes al doll de vida que flueix imparable per la Rambla sigui l’hora que sigui… Tot i que em sembla que el goig se m’acaba, però ja en parlaré quan sigui el moment).
Baixo a la Rambla, dic, i començo a passejar pausadament en direcció cap a la plaça de Catalunya. En aquell moment encara no han tocat les vuit i el passeig central és ple de parades a banda i banda a mig muntar. És un tràfec que m’agrada observar discretament, sense molestar, però adonant-me dels detalls. Conscient que estic vivint una part de la Festa que la majoria de gent desconeix. Separades cada quinze o vint metres les furgonetes mig enfilades damunt de la vorera i plenes de caixes de llibres són el centre neuràlgic d’una activitat similar a la d’un formiguer. Un formiguer, val a dir, efímer ja que a mesura que passen els minuts i que jo em vaig acostant cap a Canaletes hi ha més parades amb els preparatius ja enllestits i a punt per començar a fer caixa. Quan arribo a la Rambla de Catalunya faig mitja volta i torno cap al despatx amb una breu estació a la Boqueria per esmorzar. Poques hores després aquell mateix passeig central que he recorregut mig desert s’omplirà gradualment d’escoles, de gent empolainada que va o que torna de la xocolata amb melindros institucional i de ciutadans travestits de tafaners i compradors ocasionals.
Tanmateix el guió del Sant Jordi d’enguany ha experimentat alguna variació per dues raons: avui era dissabte i hi ha hagut canvi de règim a la Generalitat, En conseqüència la passejada matinera l’he feta amb l’A. i sense presses per tornar al despatx. Això ens ha permès fer la ruta íntegra de les rambles barcelonines: des de Colom fins a la Diagonal amb l’esmorzar de ritual a la Boqueria i la corresponent tornada per recuperar la moto. Per ser dissabte enguany no hi havia escoles però la quota infantil/juvenil l’han coberta a bastament esplais, grups d’escoltes i similars tots sorprenentment conjurats a l’hora de vendre roses als vianants. Amb el nou règim també ens hem quedat sense l’espectacle dels empolainats, que s’han hagut de desplaçar fins al Palau de Pedralbes per menjar tastets de cuina cosmopolita i tocar una mica de poder.
A la Rambla de Catalunya ens hem trobat l’Ernest Folch. A aquella hora (cap a les 10) ja estava eufòric per com es presentava el dia i m’he alegrat per ell. L’Ernest és un editor jove i ple d’empenta que m’estimo, respecto i admiro. De seguida hem començat a veure les primeres parades amb exhibició d’autors amb actitud de pacient espera del comprador amb ganes de tenir el llibre dedicat. Potser és que a mi em faria moltíssima vergonya però aquest espectacle m’ha semblat sempre desairat i penós. Hi hagi o no mediàtics pels voltants.
També he vist que, un any més, les editorials continuen sense tenir el més mínim escrúpol a l’hora d’agafar fragments de les crítiques d’un llibre i reproduir-los a les faixes promocionals amb el nom del crític i del mitjà i sense encomanar-se a ningú. Tant li fot si aquelles frases tretes del seu context mantenen o no el sentit del comentari que en el seu moment va sortir publicat (ens trobaríem amb anècdotes d’allò més sucoses, en aquest apartat). Fins allà on he pogut descobrir, enguany m’ha tocat sortir a les faixes dels llibres de Sebastià Alzamora i de Jaume Cabré. Ja he desistit, però, de reclamar que abans demanin permís al signant de l’article o, almenys, al mitjà que ha publicat el comentari.
Compres? Doncs sí, és clar que hem comprat. Una biografia molt àmplia de Camarón de la Isla per a l’Eloi, un Família Fernàndez (m’encanten) per regalar, el Rabinad per a l’A. (ja l’ha començat i em diu que pse, pse. Paciència, dona, li dic…) i un caprici que ha esdevingut missió impossible: el Mortadelo de la Mancha en versió catalana. Sembla que no l’han traduït…
Per la tarda he anat a veure en Joan Agut que està passant per un mal moment de salut. Li he portat un exemplar del seu “Rosa de foc” perquè li dediqués a la Núria i el Pau. Em feia pena pensar que per primera vegada en els darrers anys el veterà Agut passaria un Sant Jordi sense signar cap llibre. Ja no ho podrà dir i me n’alegro.
Al vespre el TN diu que en català han triomfat en Rosales, en Baulenas i l’Alzamora. Els mediàtics sembla que han punxat. Vaaaaaja.
I ara a esperar que el Vila-real ens doni una alegria en el Bernabeu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!