El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Quan hom s’acostuma a un estat de les coses, aprèn a valorar els canvis més ínfims de l’entorn com a grans cataclismes. Avui he viscut una d’aquestes tempestes. La vols conèixer?

La mecànica diaria de la vigilia ha engegat la ràdio a les 6 en punt, m’ha rentat, m’ha vestit, m’ha llençat al carrer, m’ha fet entrar al cotxe i m’ha fet conduir fins a l’Estació de Balenyà.

La primera disfunció del dia s’ha produït en arribar a La Cantina. Era un quart i un minut de set i en Joan tot just obria la porta del local que normalment sempre em trobo ben badada. El cafè calentonet acompanyat amb la lectura del diari del dia anterior m’ha ajudat a passar aquesta primera contrarietat còsmica.

Quan faltaven quatre minuts per dos quarts de set, algun dels companys de viatge ha començat a aixecar-se dels bancs. Certament, el soroll del tren anunciava la seva arribada a l’estació de Balenyà-Tona-Seva. Amb els ulls adormits, he sortit a l’andana habitual, la de la via més propera a l’edifici de l’estació, l’andana tradicional, la més còmoda i propera. Peró el tren no era allà, tampoc era a la segona via, un xic més allunyada i amb un pas més arriscat que el de la via propera. El tren, amb tots els seus vagons, se n’ha anat a la tercera de les vies,  més enllà de la segona andana de l’estació. Mai el tren havia parat en aquesta via, mai no haviem imaginat que aquesta via servís per res més que per guardar trens a la nit, creiem -en la nostra ignorància- que era un residu d’un passat gloriós de l’Estació de Balenyà. Una rèmora dels temps en què l’estació era l’eix de comerç entre els productes i les gents del Montseny i les ciutats de les planes llunyanes. Peró vès per on, la tercera via encara funciona, aquell residu del passat ja abandonat encara serveix per circular. I és que sempre hi ha camins oblidats més enllà d’on un s’imagina. Només cal fer el canvi d’agulles just en el moment adeqüat. Estàs disposats a fer-lo amb mi?

De ben petitó, els meus ullets ja cercàven la cuca de llum que circulava penjada sobre l’N-152 al seu pas pel Congost. És un record de diumenge al vespre quan, després d’un meravellós cap de setmana a Taradell amb una nit de dissabte a la vora del foc sota els estels del Montseny, tornàvem cap a Barcelona.

– Llegando a la fábrica de semento, carril isquierdo. Directo a Barcelona. Llegando a la .. – La veu metàl·lica era una de les darreres remors que sentia entre somnis abans d’arribar a la Meridiana.

Entre Taradell i Barcelona, l’excitació de descobrir la cuca de llum penjada entre Aiguafreda i el Figaró era un joc que ens distreia del viatge. Ara, després d’uns anyets, viatjo dins de la cuca.

DIJOUS, 2 de setembre de 2004. 06.00 AM. La repetició del Cafè Baviera de RAC1 em desperta amb la veu d’en Xavier Puig parlant de les darreres declaracions del Rafa Màrquez. Ahir vam tenir reunió a Can Costa i m’en vaig anar al llit amb la noticia del 35è. Aniversari d’Internet segons deia la mossa de lamalla.net. El cos no respòn gaire a la veu d’en Puig.

Un parell de voltes al llit.

Uns ulls clucs davant del mirall del lavabo.

Una rutina diària ràpida i somnàmbula.

L’aigua freda a la cara m’obra els ulls de cop. Son un quart menys cinc minuts de set (les 06 i 10 a Barcelona). Més despert ja, engego el cotxe, atravesso un poble adormit i, en un tres i no res, arribo a l’estació de Balenyà-Tona-Seva -la vella estació d’estraperlistes i guàrdies civils, d’excursionistes i soldats “nacionals” anant a fer maniobres al Montseny, de nens juganers i pagesos escèptics-.

A la Cantina de l’Estació, darrera la barra o dins la guixeta, en Joan, sempre amatent als desitjos dels clients, s’acosta a la màquina per fer-me el cafè de rigor. Feia més d’un mes que no m’acostava per l’estació, però no se n’ha oblidat. Som els de sempre: la mateixa gent, el mateix bar, el mateix café, els mateixos diaris. L’últim glop de cafè ve acompanyat del traqueteig del tren. Són dos quarts menys quatre minuts de set (les 06:26 en horari metropolità).

Dins del vagó, sembla que no hagi passat el temps. ¿Segur que aquesta gent hi ha pujat a Vic o han estat totes les vacances dins del tren, esperant el retorn dels pencaires de Balenyà?. El soroll de l’aire comprimit del tren precedeix l’arribada del ferrocarril de Barcelona. Les finestres passen a frec de les nostres. S’atura. Un senyal acústic. Les portes es tanquen. El xiulet del tren. Ja podem marxar.

Vaig gaudir de la dolça sonoritat de la Karrin Allyson cantant balades de John Coltrane al Birdland del carrer 44 de Nova York. Era un 24 d’agost del 2001, el local estava ple quan vam arribar amb una parella de bons amics poblenovins. Aquell vespre habia plogut i vam arribar quan l’àngel estava cantant. L’acompanyàven en Danny Embrey a la guitarra, en James Williams al piano, en Bob Berg al saxo tenor, en Mark Helias al baix i el gran Lewis Nash a la bateria. De fet, era pel Lewis Nash que anàvem al concert, ja que havia estat un dels mestres d’en Xavi Maureta, un dels grans músics de jazz de casa nostra. Però des d’aquella nit que no he pogut deixar d’escoltar la veu de la Karrin. Ara, baixant cap a Barcelona, gaudeixo novament de la veu de la reina del jazz tot escoltant el seu darrer treball “Wild for you”, un CD de versions jazz de clàssics del pop. La versió del Wild World d’en Cat Stevens és brutal.

Tot és fosc encara i m’enlairo per damunt del tren com un bruixot qualsevol per tornar a gaudir de la cuca de llum a través del Congost. De ben segur, avui -sense els nervis del cotxe dins Barcelona- el jorn serà més profitós i productiu. I és que al tren no hi viatjo sol, hi viatjo amb dues dones que m’agombolen dolçament: La veu melosa de la Karrin m’omple de sentiment i el verb contundent de la Fatema, d’intel·ligència. I és que la Fatema Mernissi és l’autora de “L’harem occidental” (Scheherezade Goes West en l’original anglès), un treball que aprofita un dels millors llibres de política que mai s’hagin escrit -Les mil-i-una nits- per confrontar dos móns tant llunyans i tant propers alhora en un viatge que porta una dona musulmana a conèixer el rovell de l’ou de la cultura occidental. Ens pot sorprendre la seva troballa final?

I ara toca fer castells. Et fa?