El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El jove amb esportives grans es mira la corba del seu pit jove i ferm. Entre els seients del tren, fixa l?atenció a la sensual forma de la seva poderosa cuixa d?estudiant universitària. Ella és jove i està avorrida. Amb el cabell recollit,
tamborineja la seva cama amb els dits. Mira els paisatges de la seva plana, d?aquesta olla que cuina les millors mosses del món. Braç prim i nu. Pulsió animal per un cos jove i inexpert. Bogeria primitiva pel cos d?una veïna de trajecte. Som a Centelles. Sortim de la Plana. Sortim de la pau en perill d?extinció. Terror i lluita renovellada dels ausetans per un món que els fuig de les mans com la sorra que es vol servar a puny clos.

Més enllà, un noi escriu en un paperot revellit. Fa cara de babau. Es creu enamorat de la seva veïna de trajecte, però no li vol dir i escriu amb mà inexperta i tremolosa:

Si tu volguessis
bella aimia
jo et serviria l’esmorzar
de bon matí

et desvetllaria i jo,
company d’amor,
t’aixecaria per damunt
de vida i mort.

Amors retrobats
ànimes bessones
esmorzars al llit.

Tot debades,
estic perdut.

Galta vermell de vergonya, borra el poema. A prendre vent!, però s’embadoca i es perd dins la mirada de la dolça companya.

Ella bada i pensa en la jornada d’avui: Precarietat laboral. Quan arribarà a tenir un mínim de seguretat? Quan tindrà un sou digne per viure com la resta de gent? S’empipa amb tot. N’està fastiguejada. Així no es pot viure! Però no es mou…

A l’altra punta del vagó, una mare de pits generosos fa ganxet. El seu menut gargoteja quatre mots en un bloc de notes. És tot un nervi i el seu cosset es belluga. Ara dalt la cadira, ara abaix, ara de genolls, ara de peu. Es repenja a sa mare que, feliç, l’acarona.

Davant seu, un sagal llegeix poesia. Debades, uns mots li creuen la ment:

Dorms i jo somio
Invisible, en la distància
m’amaro del teu record ‘ahir.

Dorms i jo somio
en una tarda d’estiu
vora el teu cos altiu i distant

Dorms i jo somio
en sadollar-te d’absoluta
felicitat

Somies i jo dormo
amb dolçor de difunta
remembrança

Però els oblida ràpid i segueix llegint aquells que saben escriure de debò.

El tren és una partitura de colors, un mar de gents, un cafarnaüm de pensaments i somnis creuats. Si els somnis sorgissin en alta veu, ningú no s’entendria. Hi ha tants i tants pensaments gronxats per les vies d’un tren de rodalies!

El silenci és ple de patiments, com al d’aquell immadur d’allà que sospira per una jove liberal que en prefereix a molts d’altres i no es fixa en ell:

Vaig errar
Ho sé

Vaig
córrer
Impetuós

Vols conversa?
Paraules!

preludi del rebuig
Campió de la velocitat

De nou, invisible
m’agenollo en el fang

i demanes per què?

La gent pensa amb falsa rima? Són cançons? Són improvisacions de ments de tren?

Puja en Ventura al meu vagó i li demano consell per una fiblada que a mi també m’afecta. La seva resposta és senzilla:

Com un gos et seguiria
independent i impetuós
no gens menys et cercaria,
i demanaria el teu
amor i comprensió

Tant críptica com sempre! Maleit Ventura!

Salta del tren:

– És que no he pagat bitllet ? i fuig en la penombra de les
amples vies de la bifurcació.