La batalla per la pregunta -3. Homologuem el llenguatge
Si tant ens interessa la internacionalització de la nostra causa, el primer que hem de fer és homologar el llenguatge. Nosaltres ens hem (mal) acostumat a l’ambigüitat, a la metàfora, a haver d’inquirir constantment què vol dir el Mas o el Pujol amb tal expressió o l’altra. Durant molt de temps hem portat la vergonya per camisa i hem mirat de disfressar amb un llenguatge tou el que ens feia sentir radicals i exagerats. Contenció poruca de classe mitjana i conservadora, la que ha manat al país.
Doncs això: homologar el llenguatge, dir les coses pel seu nom, pel nom que tenen a tot arreu.
És sobre tot la classe política qui s’ha de reciclar; el carrer fa temps que diu les coses com cal. Ara fins i tot els balcons han perdut la vergonya i diuen independència. No hi ha altre sinònim.
Cap. Ni estat propi, per exemple. Ni nou estat d’Europa. Són expressions que van servir en cert moment. Temps en què el carrer també patia de por de radicalitat. Fins que va venir Laporta, per entendre’ns. I la independència ja no va ser l’exclusiva de cap capa social ni de cap extremisme polític. I el carrer va cridar independència.
Europa ens ha d’entendre. El món ens ha d’entendre. Les Nacions Unides ens han d’entendre. Estat propi és una expressió internacionalment buida, no intel.ligible. I deixa indiferents o perplexes les cancelleries estrangeres. Own state, what? New State, how?
Reciclem-nos d’una vegada i senzillament diguem-li estat independent. Com Escòcia, com Montenegro, com tothom! Per això que la pregunta del referèndum no ha de ser cap altre que sobre si volem que Catalunya sigui un estat independent.
De cap manera la pregunta ha d’estar relacionada ni amb Espanya ni amb França ni amb les seves constitucions. Ningú s’ha de ficar amb aquesta pregunta fora del Poble Català.
La pregunta ha de ser clara, intel·ligible, que no posi límits, que no parli d’Europa, no sigui que després per fer-la efectiva ens vinguin amb excuses de mal pagador, que si Europa no vol, que si no ens deixen, que ara encara no, que ara no és el moment, etc.
Ha de ser una pregunta que no doni peu a limitar-ne l’aplicació del resultat per enlloc. Una pregunta que impliqui un mandat a la classe política de torn, un mandat inexcusable ni ajornable.
Una pregunta que no marqui quotes de sobirania, la sobirania és una condició de l’estat i del país que volem construir, però el concepte clar que cal decidir no és el grau de sobirania sinó la seva plenitud i de la plenitud de la sobirania arreu del nostre món se’n diu “Independència”.
Així doncs, la pregunta ha de ser:
Vols que Catalunya esdevingui un Estat Independent?
i la resposta, com en tot referèndum, ha de ser:
-Sí! o No!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
Si tots entenguessin que el llenguatge ha de ser clar, no solament en política, potser alguns no ens entretindrien amb romanços i ja seriem independents i sense lamentables diferencies socials.
Som-hi.