CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

La batalla per la pregunta -1-

Aquest és el pròxim embat dels unionistes. El més sinistre i sibil·lí. Quan l’unionisme ha vist perduda la batalla per evitar d’exercir el dret a decidir, ara aniran a pervertir-lo. El seu objectiu serà apostar per una pregunta sobre l’Estat propi en comptes de la independència. Una pregunta que fa inservible el resultat i que per tant perverteix la mateixa consulta.

Saben que un sí sobre l’Estat propi no porta enlloc. Què permet fer l’endemà? No res concret. La pregunta és inservible i la resposta també. Els defensors d’aquesta pregunta no s’estan d’explicar que la prefereixen perquè inclou més opcions que la independència, com són l’Estat confederal o l’Estat federal. Doncs, per això mateix, el sí seria inoperant. Per quina d’aquests opcions hauríem de tirar? Indefinició total. Justament el contrari de l’objectiu de qualsevol referèndum. El sí seria inoperant i per tant inservible. 

Estaríem on vam començar: més discussions. Caldria aleshores una altra consulta per saber per quin Estat propi ens decidim, si l’independent, el confederal o el federal? La cançó de l’enfadós. 

Si se’n surten i es fa una pregunta no sobre la independència sinó sobre l’Estat propi, hauran invalidat de facto el referèndum, l’unionisme haurà vençut i els independentistes, que som majoria, haurem sigut enganyats una vegada més.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Duran no és d?Unió, és del PEM

Fa temps. Duran ja no és d’Unió, és del Partit d’Ell Mateix, el PEM.

Unió són 4gats i tots els que conec es declaren independentistes. Duran només es representa a ell mateix i d’alguna manera als tres consellers d’Unió que li deuen la cadira del govern; si fossin de CDC ho tindrien més pelut per ocupar-la. Són consellers gràcies a les “quotes de poder” que Duran ha sabut aconseguir a còpia de fer la mosca collornera (d.p.c.) sense parar. I per això li són fidels… d’aquella manera.

Duran només es representa a ell mateix quan parla com parla. De confederació no se n’ha sentit a parlar fins que ell ha tret la parauleta. Si consulteu sant Google ho comprovareu. Per no parlar-ne no figura ni en el programa de CiU per a les darreres eleccions. L’ opció confederal ha estat absent del debat catalanista i difícilment se’n pot llegir res en diaris o revistes. 

 No hi fa res, per a Duran és una opció a contemplar en el referèndum “per donar veu a tothom”. Com si fossin no sé quants! No deu confondre Unió amb munió? Vés a saber si no són la majoria silenciosa de la Sáez de Santamaria. Tan callats que no els coneixia ningú! Tan callats que ni el mateix Duran n’havia escrit pràcticament cap article.  

Tinc un veí que s’acontentaria amb tenir seleccions catalanes, se li hauria de donar també l’opció de tenir una pregunta específica pels que pensen com ell?  Preguntem-li al Duran, potser el seu cinisme arribaria tan lluny que contestaria afirmativament. 
————————————————

De fet la seva confederació no existeix, usa erròniament el concepte. Creieu que l’importa? Ell només vol protagonisme i frenar al màxim el procés independentista.  Només es poden confederar els estat sobirans, ja independents.
———————————————–
Un únic article del Duran el gener d’aquest any i para de comptar. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una agenda mutilada

Diumenge vam visitar el Centre Cultural del Born acabat d’inaugurar. A la llibreria hi ha un mostrari extens de llibres sobre l’heroica gesta del 1714. Miro, remeno i topo amb una Agenda per a l’any que ve que porta aquest títol: Agenda 2014 – 1714. M’agrada la presentació i considero que serà una bona manera de repassar els fets més destacats d’aquell moment. La prenc, doncs, per anar-la a pagar quan m’assalta un dubte. Potser el llibreter me’l sabrà resoldre.

– Perdoni, quin preu té aquesta agenda. 
– 15 Euros.
– Que hi ha la data del Referendum???

L’home, més aviat jove, clava la mirada a terra tot perplex com rumiant què diantres li estic demanant. 

Insisteixo:

– He estat fullejant l’agenda i no hi trobo la Data del Referèndum previst per a l’any que ve.

– Doncs no ho sé, em xiuxiueja desconcertat.

L’altre llibreter, de la caixa estant, se’l mira i deixa anar el somriure que ha aguantat fins aleshores. Tota l’estona que s’ha adonat del meu petit sarcasme.

– No hi és, oi, concloc per matar el tema.

I dirigint-me al caixer:

– Bé, doncs, si no hi ha la Data del Referèndum, ja me’l poden deixar per la meitat de preu! És que 15€ sense el que serà el fet més important de l’any…!

L’home conserva el somriure divertit, però el silenci és la resposta.

– Va, sense Data del Referèndum ja faré amb una del “xinos”!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Catalanitzar Espanya? Per a què?

  • Per a què? Cada poble ha de ser ell mateix, el que ell vulgui ser.

    Jo només vull catalanitzar Catalunya,

  • Que l’Esperanza, i amb ella tots els espanyolets tramposets, ens deixi catalanitzar el nostre país: que deixi que Catalunya sigui del tot ella, plenament catalana, que pugui decidir per sempre més el que vol ser en cada moment, que sigui independent per poder-ho fer.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La majoria silenciosa catalana

Soraya Sáez de Santamaria ha rebut més aviat del que ella s’esperava la rèplica a la seva apropiació de la “majoria silenciosa” .

Miri senyora, a nosaltres ens interessa més que a vostè saber què pensa la gent que no es va vestir de groc i no va baixar a fer Via. Vol saber de quin costat està està la majoria? És ben senzill, faci-la parlar a les urnes.  Tindrà una sorpresa! Vés a saber si  els que van preferir seguir la gesta catalana per TV3 o per ràdio no estan del costat que a vostè no li agrada. Justament és el que volem, que parli tothom, que ens contem. I com més aviat millor. 

Amic lector, m’agradaria compartir amb tu uns comentaris especialment sucosos que acabo de llegir i que deixen més al descobert la demagògia de les paraules de la vicepresidenta del govern espanyol. Vagi de gust.

“Soraya Sáez de Santamaria va proclamar que el seu govern escolta sobre tot ‘la majoria silenciosa’ que no es va manifestar. Com es pot escoltar el silenci? Incògnita metafísica que Sáez de Santamaria hauria d’aclarir. En tot cas, en aplicació de la teoria, el Partit Popular –ni cap altre partit- no ha guanyat mai unes eleccions perquè les eleccions les guanyen sempre els que s’abstenen. Que governin ells! (Vicent Sanchis – El Punt Avui, divendres 13/09/13)

Posats a apropiar-se els que per un motiu o un altre es van quedar a casa, apliquem la mateixa regla als que van passar d’anar als actes unionistes convocats per PP i Cc’s. Si excloem  els pocs centenars de persones que s’hi van presentar, resulta que els independentistes  són encara més multitud dels que van fer la Via. Per cert, la senyora vicepresidenta vol aplicar la mateixa regla a les manifestacions anticatalanes fetes a Madrid?

Tan rucs considera als seus compatriotes espanyols com per pensar que s’empassaran això de la majoria silenciosa, senyora vicepresidenta? Clar que, pensant-ho bé i veient el relleu que els diaris espanyols van donar a les seves paraules, no tinc clara la resposta. Govern i governats, dretes i esquerres, comparteixen el mateix ADN. Tenim la batalla guanyada.

Per acabar, dono la paraula a Manuel Cuyàs que amaneix amb pebre picant el seu comentari. “Si ho recordo bé, el primer a apel.lar a la majoria  silenciosa va ser el president Nixon quan es va trobar atrapat per l’oposició que el volia fer plegar amb motiu de l’escàndol del Watergate. Ja ho sabeu, va acabar plegant… sense que la majoria silenciosa digués ni una paraula per salvar-lo”

La majoria silenciosa, que de cap manera coincideix amb els que es van quedar a casa, resulta que és silenciosa sempre. Calla i deixa fer. No cal tenir-la en compte. Ni ella tampoc vol ser-hi comptada.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La trampa de la legalitat del referèndum

S’està sacralitzant el caràcter legal del referèndum. Les constants al.lusions tant per part del president català com de l’espanyol a la necessitat que el referèndum sigui legal, creen en l’opinió pública la idea que tal legalitat n’és una condició necessària. Res no és més fals. Artur Mas està caient en la trampa espanyola i s’hi embolica.

Gràcies a les lleis, evidentment, la societat pot funcionar, però a condició que la mateixa societat les pugui modelar segons les seves necessitats. Una llei pot ser injusta. Ho són moltes, de fet. Aleshores, es canvia o es deroga. Les lleis són per servir la comunitat, no és la comunitat la que ha de sotmetre’s cegament a les lleis.

Però sí, hi ha una llei que és intocable perquè és la que valida les altres.
Aquesta llei és la voluntat del poble. A la voluntat popular no li cal cap llei, ella és la llei; la llei suprema que dóna validesa i legitimitat a totes les altres. Si alguna llei escrita o positiva no hi concorda, és una llei il.legítima, i si s’hi oposa, és injusta. És injust que la voluntat dels catalans s’hagi de sotmetre a la voluntat dels espanyols.

Per tant, un referèndum d’independència, com a expressió de la voluntat del poble, és vàlid per ell mateix i no necessita l’empara de cap llei que el legitimi. És una tramposa barbaritat dir que el referèndum ha de ser legal. Només necessita una llei reguladora que li atorgui el caràcter, no de legal, sinó d’oficial.

La voluntat del poble de Catalunya és la llei suprema. És el referent per a totes les altres. No hi ha cap altra llei superior a aquesta. I això és democràcia i per això volem votar.

——————————————–
Imatge – Thomas Jefferson“When governments fear the people, there is liberty. When the people fear the government, there is tyranny.” 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La Via Catalana – No hi ha cap Batalla de l’Ebre

Sembla que s’hagi engegat la Batalla de l’Ebre dos. Quin patir per no poder emplenar tots els trams de la cadena humana de l’11-S! Com si per uns quants trams buits on la demografia no dóna per tant, la cadena no es pogués donar per feta i ben feta. Com si l’èxit o el ressò internacional depengués del fet de completar-la físicament fins al darrer metre. Ei, tranquil.litat i bons “pensaments”. Deixem els histerismes. Ja és prou i molt que s’hagi remogut tot el país per deixar les Terres de l’Ebre prou enllaçades. No hi fa res de res que quedin espais sense cobrir.

Però què diran els de Madrid? Serem la riota en portada de l’ABC!

Aquest és el tema! Però no dèiem que aquesta cadena humana era un clam d’independència dirigit al món? Doncs, deixem Madrid i dirigim la mirada a la premsa internacional, que no anirà a fixar-se en aquestes punyetes que tant ens preocupen. Ni que manquin alguns kilòmetres, donaran la Cadena per un èxit. I ja li donen ara que per això hi ha desplaçat uns 200 corresponsals. El món té seny!

I nosaltres sempre depenent de Madrid. Moralment sotmesos encara al “senyor que ens ha lligat des de tant temps al fang”, no sabem escapar-nos-en. No hi ha forma de deixar de buscar desesperadament la seva complaença, la seva admiració. En el fons encara esperem que sigui ell qui ens deslligui i ens deixi lliures. Il.lusos! Ens costa trobar la seguretat en nosaltres mateixos i necessitem l’elogi exterior. Però sobre tot del nostre enemic.  Esperpèntic! Totalment forasenyat! És evident que encara hem d’aprendre a pensar sobiranament.

Amics, una cosa ens ha de quedar clara: no guanyarem ni perdrem la independència per un tram buit més o un tram buit menys. La Via Catalana completa tampoc ens la portarà. O us ho heu cregut? L’efervescència d’aquests dies ens distorsiona la realitat i ens ho ha fet creure. Pitjor: desvia els esforços dels independentistes. Hi estem posant unes esperances forassenyades.  Atureu-vos un moment, penseu i veureu que aquesta és la pura veritat.

No hi ha cap Batalla de l’Ebre. La nostra batalla és la de la independència. Que no es fa a l’Ebre sinó al Parlament. Que no la fa la gent, la fan els polítics. No són els trams buits el que ens ha de preocupar, sinó pressionar prou els polítics perquè facin la seva feina i no traïcionin el país. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La Via Catalana, folklore o instrument de pressió

La Via Catalana ha de servir per demanar i exigir Data-Pregunta -i Dui.

La Via Catalana no és cap objectiu. És només un instrument. Aconseguir una cadena humana pot ser una gran fita logística, un esdeveniment espectacular, però res més si amb ella no es demana alguna cosa. La VC ha de tenir un objectiu polític, no només logístic. Per ara estem convertint la cadena humana en una fita en sí mateixa i ens equivoquem. L’èxit de la cadena humana no és només fer-la, sinó sobre tot aconseguir el que amb ella es demana

Que es demana amb la Via Catalana?

 A qui es demana?

Els seus responsables no ho diuen. Una Via Catalana que no demana res esdevé pur folklore. Que ningú s’enganyi ni es deixi enganyar: amb la VC no es demana la independència, entre altres coses perquè la independència no es pot demanar, la independència es pren. I això és el que han de fer els nostres polítics. I aixó és el que els hem d’exigir amb la Cadena Humana de l’11-S: que s’anunciï la data, la pregunta i la voluntat de proclamar unilateralment la independència. La Cadena Humana deixarà de ser folklore quan la fem servir per adreçar aquest clam a Mas, Junqueras, Fernández i Herrera. Tinguem-ho clar: la cadena humana de l’11-S només tindrà sentit si la convertim en un instrument de pressió sobre els polítics per exigir-los passos concrets cap a la independència.
 

Si no ho fan els responsables de l’Assemblea, fem-ho nosaltres.

“Jo vull, jo vull, jo vull, Data-Pregunta i Dui!”
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Només n’hi ha una de via


«Cadenes, concerts, consultes impossibles.

Res de tot això ens portarà la independència»

Per Ramona Vergès

La consulta no la farem. No cal que li preguntin a cap dirigent socialista cagadubtes, què contestarà; no hi haurà pregunta. Tampoc no hi haurà resposta a cap carta. Tothom ho sap però fem veure que no. Diuen que ens hem de carregar de raons, com si 300 anys de sotmetiment no fossin prou raons.

Cadenes, concerts, consultes impossiblesRes de tot això no ens portarà la independència. Escalfen i escampen el desig de sobirania, que és molt però no n’hi ha prou. L’estètica està bé però no ens donarà de menjar.

El que sí que hi ha és espoli fiscal amb majúscules, cinisme de marca espanyola. Involució democràtica. Justícia polititzada i política judicialitzada. Setge a la cultura. Setge a la llengua. Hi ha insults gruixuts i reiterats contra els catalans. Ens diuen nazis i no passa res. Potser estem esperant que alguna víctima de l’horror denunciï la frivolització en l’ús d’ aquesta paraula. Hi ha manca de recursos per a l’ensenyament, la salut, la vellesa. I si el PIB remunta és per finançar Espanya. Trist destí que vull creure immerescut.

Per ara no desesperem perquè el millor garant que arribi el moment és una societat aliderada però amb voluntat ferma i capacitat de risc, i un president amb capacitat de resistir. És molt semblant al que va passar fa 300 anys quan els ciutadans de Barcelona exigien la crida per defensar-se als consellers de la ciutat. Per quan la crida, president?

La transició nacional corre perill de convertir-se en la transició del partit hegemònic a Catalunya. Passarem de CiU a ERC. Però aquest no és l’objectiu, oi? Quan posem dates al que ara en diem procés i parlem del 2014 per la consulta o del 2015 per no sé quines eleccions no pensem en el temps que podem aguantar. Si tenim majoria sobiranista al Parlament i el país està en risc d’asfixia econòmica i cultural, doncs declarem la independència. L’agost és un bon moment, Espanya fa la migdiada. La DUI haurà de ser l’únic camí possible en una Espanya impossible.

I si us plau, la primera llei a enllestir ha de ser l’electoral. Insostenible la dosi de mediocritat, mesquinesa, d’alguns dels màxims representants dels partits. A l’Estat català hi ha d’haver un sistema polític garant d’una democràcia avançada. I així direm adéu no només a Espanya.

Autora
Ramona Vergés

Nascuda el 1959 a Terrassa filla de calderer i repassadora de mitges. Doctora en medicina i especialista en oncologia radioteràpica, tinc cura de pacients en un hospital encara públic. Professora de formació professional, estudiant de medicina sempre, somnio a viure en un país normal. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El camí de la consulta – Vídeo aclaridor

 

Vídeo
El camí de la consulta sobre la independència, la pregunta, el calendari i les alternatives

El Consell Assessor per a la Transició Nacional lliura el primer informe al govern · Hi proposa les eleccions plebiscitàries i la declaració unilateral d’independència com a alternativa si l’estat no accepta cap mena de consulta.

 En aquest vídeo, el director de VilaWeb, Vicent Partal, ens ofereix una síntesi dels principals elements apuntats a l’informe del CATN.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4135949/20130725/video-cami-consulta-independencia-pregunta-calendari-alternatives.html 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un referèndum molt legal, és clar.

El conseller d’Interior, Ramon Espadaler, va tornar a dir ahir que UDC refusaria una hipotètica declaració unilateral d’independència, i que calia cremar totes les etapes en el procés del dret de decidir, a fi de poder convocar una consulta emparada legalment. Ho va dir en una entrevista al canal 3/24.

El mateix sermó que engega el pare al fill adolescent que vol prendre independència. Aquí casa hi ha unes normes que s’han de complir. Els detalls del paral.lelisme els deixo per als lectors de tan evidents que són.

No es pot pretendre ser independents i continuar dependent de les lleis de qui vol seguir decidint per nosaltres. Absurda contradicció camuflada per l’aurèola de la paraula “legal”. Doncs, sí. Volem ser molt legals, però amb les lleis nostres.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Catalunya no preocupa ni ocupa.

Catalunya deixa indiferent  Europa. Ni preocupa ni ocupa mínimament l’agenda de ningú. Catalunya és el no-cas. És clar que saben la inquietud del nostre poble, però també saben la inconsistència del nostres polítics. Per això no hi ha cas català. Ni amb Cadenes Humanes, ni amb Concerts ni amb Manis gegants. Ja vam veure el cas omís dels mitjans estrangers al nostre tan ponderat Concert per la LLibertat. 

Els passos que hauríem de fer per ser escoltats, en aquests moments, són uns altres i no els fem. El pitjor del cas és que l’ANC i Òmnium, o el que és el mateix, Esquerra i Convergència, ho saben perfectament. I per raons que els hauríem de demanar estan entretenint-nos amb un folklore intrascendent. I nosaltres… amb un lliri en una mà i fent cadenes amb l’altra. 

Catalunya: El No-Cas

“Davant l’eufòria pel concert arreu, em va sorprendre un cert escepticisme per part d’un alt funcionari de la Unió Europea”

Anna Figuera 

El 29 de juny, la nit del Concert per la Llibertat, vaig coincidir amb un alt funcionari de la Unió Europea. Ell hi treballa des de fa anys, ha estat delegat de Brussel•les a diferents països del món i sap com funcionen les entranyes polítiques europees. De manera discreta, donada la seva posició, també assessora en el procés que ja fa temps s’ha engegat a Catalunya. Per això, davant l’eufòria pel concert arreu, em va sorprendre un cert escepticisme per part seva. No m’hi vaig poder estar…

-Tu, que coneixes bé Europa, com es veu allà el cas català?
És el no-cas.
-Què vols dir?
Per a les autoritats europees, malauradament Catalunya és encara el no-cas. I no creguis que això no em sap greu. Però és així.
-Però… la multitudinària manifestació de l’11 de setembre va sortir a molts mitjans de comunicació internacionals. Tothom se’n va fer ressò. Des de la Generalitat també s’està viatjant a Brussel•les per explicar el procés…
Si, si, si… Tot això està molt bé, clar. I també serà una bonica fotografia la cadena humana de l’11 de setembre d’enguany. Però tot això no fa perdre el son a Europa. Són imatges boniques d’un poble… però no els suposa cap maldecap.
-I, doncs… Què fa falta perquè el no-cas es converteixi en cas?
El conflicte.
-Creus que ara no hi ha conflicte? La rigidesa del Govern de Rajoy en contra que Catalunya faci una consulta no és suficient per començar? O totes les lleis espanyoles que s’estan aprovant i que ataquen competències de la Generalitat? La qüestió de la llengua, per exemple… 
No. Això no és conflicte per Europa. El que passa ara, com no paren de dir els dirigents europeus cada vegada que els hi pregunten, és una qüestió interna. No ha passat la frontera.
-I doncs? Què hauria de passar perquè es converteixi en conflicte per Europa?
Una d’aquestes dues coses: en primer lloc, el president Mas hauria de demanar formalment a Rajoy fer la consulta. Si aquest li nega, la Generalitat hauria de demanar empara a Europa. La pilota ja hauria passat la frontera i aleshores sí que es convertiria en conflicte
-I la segona cosa?
Unes eleccions plebiscitàries amb un punt que apostés per la declaració unilateral d’independència. Si guanyen els partits que volen aquesta declaració, Europa consideraria que Catalunya ja és un cas. Mentrestant, tot el que es faci des del poble català serà benvingut i s’estarà atent. Però la política mana. El problema és que no sé si s’estan fent tots els passos adequats amb Europa pel dia que hi hagi conflicte…
-Què creus què s’hauria de fer?
Ja fa temps que s’hauria d’estar parlant amb Alemanya. Reunions d’alt nivell, vull dir. No crec que estigui tan clar que, donat el cas, Alemanya es posicionés en contra de la independència de Catalunya. Sembla impossible oi? Hores d’ara els alemanys faran el que calgui perquè no hi hagi cap secessió. Saben que Espanya sense Catalunya cauria en picat. Però els alemanys són massa pragmàtics. I arribat el moment…
-Arribat el moment farien costat a Catalunya?
Si no es treballa per això, no.
—————————————————
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/07/catalunya_el_no-cas_95163.php
————————————————— 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cinc grans victòries catalanes

“Espanya és víctima de la seva propia força contra la independència de Catalunya” 


Article de 
Víctor Alexandre

Hi ha una cosa que Catalunya està fent molt bé, i és deixar que Espanya sigui víctima de la seva pròpia força. Força estatal, és clar, no pas força ètica ni moral ni argumental. Espanya s’ha adonat que aquesta vegada Catalunya va de debò i que l’independentisme és clarament majoritari i vol tallar-ho de l’única manera que sap fer-ho, que és aplicant criteris del segle XVIII. Resulta grotesc, sí, però és la seva naturalesa. Així com hi ha persones que porten un rei al cos, Espanya hi porta un dictador. I tota la seva política estatal respon a aquesta actitud davant la vida: Espanya no pacta, Espanya ordena; Espanya no escolta, Espanya imposa; Espanya no respecta, Espanya sotmet. El problema d’una personalitat així és que està condemnada a topar frontalment amb la realitat –una realitat que es diu segle XXI– i a sofrir la més gran humiliació de la seva història. I no pas perquè Catalunya, amb la independència, pretengui humiliar Espanya, sinó perquè aquesta ho viurà així. De fet, ja fa temps que s’està retratant davant del món. No ho pot evitar. Arriba un moment que fins i tot el millor maquillatge fa figa.

S’entén, doncs, que el govern espanyol estigui nerviós, molt nerviós. Està tan nerviós que tota la força que desplega per ofegar la transició nacional de Catalunya acaba esclatant-li a la cara. Fixem-nos com tota l’operació destinada a presentar Catalunya al món com un país nazi, tot comparant l’independentisme amb el nazisme, se li ha girat en contra i el Museu Jueu de Berlín ja ha blasmat el reportatge de Telemadrid i ha demanat que “es prohibeixi legalment aquesta incitació a l’odi”. Primera victòria catalana.


El mateix ha succeït amb la condecoració a nazis i franquistes presidida per la delegada espanyola María de los Llanos de Luna sense cap mena d’escrúpol i sense cap rectificació posterior. Al contrari, amb aquell cinisme que provoca vergonya aliena, Jorge Fernández Díaz, ministre d’Interior, ha justificat la condecoració a vells nazis espanyols com una “reconciliació”. I ho diu ell, que, com tot el seu partit, no ha condemnat mai el franquisme. Quanta baixesa moral, Déu meu! I, a més, el ministeri de Sanitat subvenciona els veterans assassins de la División Azul i el de Cultura subvenciona la Fundación Francisco Franco. Per sort, Alemanya s’ha escandalitzat i tot el món ho ha vist. Segona victòria catalana.

També s’ha girat en contra seva el lingüicidi que Espanya està perpetrant a la Franja de Ponent. L’intent d’esquarterar la llengua catalana per mitjà d’un esperpèntic canvi de nom, fent que es digui ‘lapao’ en comptes de català, ha provocat la riota de la comunicat científica internacional. Espanya no té rival posant-se en ridícul. Sobretot després que han estat precisament els científics els qui li han fet saber que el lapao és un dialecte de l’ètnia naxi que es parla en alguns punts del centre i del sud-est d’Àsia. Tercera victòria catalana.

Un altre cas escandalós és el del català d’origen marroquí Noureddine Ziani, president d’Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya, que ha estat expulsat pel govern d’Espanya per ser independentista català. Una expulsió feta per la via ràpida, sense proves de cap mena –“no calen proves”, han arribat a dir!– i amb una vulneració escandalosa dels Drets Humans. La revista Time se n’ha fet ressò i els nouvinguts catalans d’origen islàmic, lluny de sentir-se atemorits –que és el que pretenia l’expulsió de Ziani–, veuen el govern espanyol com un govern enemic, amenaçador, totalitari i xenòfob i fan pinya a favor de la independència de Catalunya. És a dir, un altre gol d’Espanya en pròpia porta i, consegüentment, quarta victòria catalana.

La llista de despropòsits espanyols contra Catalunya és tan llarga que enferfegaria enumarar-los tots, però val la pena citar-ne un cinquè: el cas de la professora Clara Ponsatí, expulsada de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown pel govern espanyol pel sol fet d’haver opinat a favor de la independència de Catalunya en una entrevista televisiva (!). La reacció de l’esmentada Universitat ha estat transmesa per la mateixa Ponsatí: “A Georgetown pensaven que Espanya era un país democràtic”. Ara, però, ja saben que no ho és. Ara ja saben que Espanya és un Estat de pensament únic on tothom que en discrepi és considerat un criminal sense que calgui presentar la més mínima prova que ho demostri. Cinquena victòria catalana.

Com veiem, Espanya és víctima de la seva propia força contra la independència de Catalunya. I en aquest sentit, el futbol ens ofereix un exemple força diàfan: l’equip que acaba guanyant el partit no és el que cau en les provocacions, sinó el que es manté ferm en l’exercici de les seves qualitats i de la seva intel•ligència mentre el rival, primitiu i destraler, es carrega de targetes i d’expulsions. L’únic que hem de fer, per tant, és mantenir la fermesa i deixar que la força amb què Espanya ens ataca esdevingui la nostra millor aliada. I després, quan siguem un Estat independent, els en donarem les gràcies i els condecorarem.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cadena humana reivindicativa

Aquest any la tradicional manifestació de l’Onze de Setembre tindrà per a molts forma de cadena humana. Una singularitat manllevada de la gent del Bàltic que encara avui pot mantenir el seu punt curiós malgrat la quantitat de cadenes humanes que s’han arribat a fer per motius diversos. No li podem negar tanmateix el seu valor simbòlic: l’esforç logístic que exigeix organitzar-la palesa la ferma voluntat d’arribar a allà on pretenem, la independència.

La diferència entre aquesta cadena humana i les manifestacions tradicionals està en el caràcter reivindicatiu. En la cadena humana pràcticament desapareix. És clar que serà l’expressió d’un desig d’independència, però quan aquest desig ja es porta manifestant en múltiples ocasions des de fa tres anys, la seva reiteració palesa l’estancament del procés. Al 2010 i al 2012 expressar el desig d’independència era reivindicatiu per la seva novetat; ara, tornar a expressar-lo, quan la seva concreció no depèn de ningú més que de nosaltres, posa de manifest les nostres mancances i la nostra feblesa.


Aquesta cadena humana hauria de fer un pas endavant, anar més enllà de l’expressió del desig d’independència. I com que els passos per avançar depenen bàsicament del nostre govern i els nostres parlamentaris, la cadena humana hauria de ser un clam per demanar-los fets. En concret, hauria d’expressar en pancartes i crits l’exigència de posar data i pregunta al procés. Que el govern digui el dia, que el govern expliciti la pregunta. Aquest és el clam reivindicatiu.

Només si demanem el dia i la pregunta, aquesta cadena humana tindrà algun sentit, serà un pas endavant i no un pur moviment circular en si mateix, reiteratiu i estèril, que ens deixaria estancats on som. 
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari