CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Aleshores jo estava estudiant psicologia a la Facultat de Filosofia i Lletres. La facultat bullia de protestes antifranquistes: murals, revistes, octavetes, assemblees, vagues… He de dir que no militava en cap grup polític però m’afegia amb ganes a totes les protestes que poguessin marejar el règim.

El judici de Puig Antich es vivia amb molt de neguit i tristesa. El final tràgic s’intuïa des de l’inici. La recent mort de Carrero Blanco havia posat al descobert  fragilitat d’un règim que es volia fort. Nosaltres percebíem que els franquistes estaven molt nerviosos i això consumia qualsevol esperança de gràcia que poguéssim albergar de part del dictador. Les últimes hores, aquella nit interminable, esperant l’impossible ens enfonsava en una angoixa asfixiant. Que es va transformar en ràbia irrefrenable un cop consumat l’assassinat legal aquell dissabte al matí.  

Devia ser a la facultat que vaig assabentar-me de la manifestació de protesta que es volia fer l’endemà diumenge. No ho recordo bé. Potser de boca a orella com s’estil·lava quan volíem evitar que la policia se n’assabentés. Seria a la plaça, davant de la mateixa universitat.

I allà em teniu cap al migdia. S’hi veia més gent jove del normal. Això volia dir que es preparava la mani. Vaig esperar. Fins que es va sentir un crit. Immediatament se n’hi van afegir molts d’altres i tots aquells joves dispersos per la plaça vam córrer a agrupar-nos al mig de la calçada. D’entrada es tractava de tallar el trànsit. I comencen els crits compassats: Assassins, assassins! Mori Franco! Visca Puig Antich! Assassins, assassins!

Escampàvem la ràbia, ens revoltàvem contra la injustícia, rebentàvem contra el dictador.

Ràbia, furor i també tristesa i decepció. Quants creieu que érem protestant contra aquella barbaritat que s’acabava de cometre? Quants creieu que érem cridant contra els assassins de raons i de vides? Unes poques desenes. Molt poquets, no res. Una evidència més del que avui es silencia i que en la pel.lícula només s’hi passa de puntetes: Puig Antich va morir sol. Políticament sol.  El PSUC era “el” partit. El que portava el pes de la lluita antifranquista, el més ben organitzat. Però eren molt seus. Allò que poguessin fer els altres semblava que anés en contra seva i se’n mantenien al marge. Sobre tot, res de contacte amb els anarquistes. Volen anar a la seva, doncs que es mengin els seus marrons. Fins i tot en aquest cas, quan el que estava sobre la taula no era ni l’anarquisme, ni el comunisme, ni la lluita armada ni l’estratègia democràtica. El que el judici de Puig Antich posava sobre la taula era la salvatjada feta llei, la dictadura edificada sobre la por i la tortura policial. El que l’assassinat de Puig Antich posava en evidència era la venjança arbitrària de l’aparell de l’estat, el menyspreu a les mínimes garanties judicials, la indefensió amb què havia de viure qualsevol ciutadà davant del caprici de les autoritats del moment. I davant d’això, “el partit” va fer prevaldre el partidisme: si no actuen com a mi m’agrada, que no em demanin recolzament; si no s’avenen a les meves regles, qualsevol altra consideració queda en segon pla, per humanitària que sigui. El PSUC es va mantenir absolutament al marge del cas Puig Antich, no va moure ni un dit en cap moment. Potser algun psuquero a títol individual i massa tard. La gravetat del cas no va ser suficient per muntar una vaga o una protesta… Res. Tots ho sabíem. I aquell dia a la plaça Universitat els que cridàvem érem conscients que, com el Salvador, també estàvem sols.

Aviat van sentir-se les sirenes. Tampoc no van trigar gaire a aparèixer els cotxes de la policia. Per tot arreu, rodejats. Cames ajudeu-me i pobre del qui enxampin! Vaig tirar per la Gran Via en direcció Passeig de Gràcia. Fugia per deixar enrere els grisos. No parava de córrer, però tanmateix no me’ls treia de sobre. Me’ls notava al darrere. I just quan ja no podia més em cauen les ulleres. M’ajupo per recollir-les i encara no m’havia incorporat que noto en tot el cap un cop sòlid, com metàl.lic, dur. Un cop de porra. No l’havia tastat mai. Cony, com si m’esclafés! Me’n recordo com si fos ara: era davant de l’Agrupació Mútua. Aquelles escales m’han quedat gravades per a tota la vida. Jo no volia caure en les seves mans. Cames ajudeu-me! No sé com vaig poder incorporar-me. Recordo que vaig pensar que era millor no seguir recte per la Gran Via i vaig trencar per Pau Claris. Si anava en direcció contrària als cotxes, no em podrien seguir perquè ells em perseguien en les seves furgonetes. Llavores em van cridar l’alto. Jo no m’aturo n’hi boig, que disparin si volen! Vaig seguir corrent i a la primera cantonada torno a trencar per fugir de la seva vista. Enfilava el carrer Diputació. Ara que no em veuen acabaré de sortir de la seva vista tot ficant-me al primer portal que vegi obert, penso. Pujo les escales i espero. Silenci. Sembla que ja no em segueixen. Imagineu-vos-ho: les cames tremolant, el cor batent que rebotia contra les costelles i que semblava que d’un moment a l’altre me’l trobaria pit enfora. Tot jo era una fulla a mercè del vent. Però començava a posar-me tranquil: l’estratègia havia funcionat. Des d’una mica més amunt del primer replà, en la penombra, podia besllumar la portalada oberta i no s’hi veia cap rastre de cap poli. Però no volia arriscar-me a sortir. Entre altres coses perquè estava que no m’aguantava i era imprescindible que descansés i em recuperés una mica. Va passar una bona estona fins que no em vaig trobar prou segur per creure que tot s’havia acabat. Amb precaució vaig baixar i em vaig acostar fins a un pam del llindar de la porta. Vaig treure lentament el cap i, déu meu, a cada cantonada del carrer hi havia apostat un cotxe de la policia. Què passa? Quines ganes tenen d’atrapar-me! Que s’han pensat que sóc un peix gros? O potser només he sigut l’objecte capriciós que ha captat la seva d’atenció i ara s’han determinat tossudament a agafar-me? El que sigui, però estaven allà i no esperaven a ningú més que a mi. Ara, de cap manera volia caure a les seves mans! També hi estava determinat.

Potser encara se’ls acut de rastrejar cada escala. Vés a saber! Recordo que en una manifestació de l’Assemblea quan alguns vam voler amagar-nos en els portals de les escales, els vam trobar farcits de policies. No solien fer-ho, però i si ara se’ls acut de repetir-ho? Així doncs, pujo escales amunt i espero a l’últim replà. Passa el temps i ningú no ha aparegut. Què faig? Veig la porta del terrat i de forma mecànica vaig a obrir-la. Cedeix! L’aire i l’espai obert em reconforten. I tinc una idea. Puc saltar de terrat en terrat i recórrer el carrer per dalt fins poder baixar per una escala ja ben lluny d’aquella per la que he entrat. Si em veuen sortir per una altre lloc, no em podran identificar com la persona a la que perseguien. Tal dit, tal fet. Salto amb facilitat la primera paret i em trobo en un segon terrat. En salto una altra i una altra. Vaig per al quart terrat i veig que té roba estesa. Normal, només que hi havia una dona estenent just en aquell moment. Quan em veu saltar, queda atònita i d’entrada no sap com reaccionar. La vull calmar tot dient-li que no sóc pas cap lladre sinó un estudiant escapant-se d’una manifestació. Però en aquells moments no se m’acut més que dir-li: No es preocupi, és que em persegueix la policia! Veig que he deixat a la dona encara queda més astorada. Ens quedem mirant-nos uns segons fins que ella molt prudentment, per treure-se’m de sobre, m’assenyala la porteta que dóna a la seva escala. Llavors entenc el seu astorament i segueixo diligentment les seves indicacions enfilant escala avall. Ara toca sortir al carrer com sigui. Em trec la jaqueta, de color marró llis,  i deixo al descobert una camisa de quadres. Això dificultarà la meva identificació. Trec prudentment el cap per mirar el carrer. La cosa pinta millor: de les dues camionetes de polis només en queda una i és justament la del costat oposat a la del meu portal. Per fi! Tranquil·lament surto direcció Roger de Flor i baixo per tornar a la Gran Via. Recordo com vaig trobar davant meu a l’altra banda del passeig a l’Hotel Ritz. Aleshores va ser quan em vaig adonar de la gran distància que havia recorregut. Avui he fet un Google Maps i sé que vaig córrer davant de la poli poc menys que un kilòmetre. Si m’haguessin posat en una pista, no ho hagués pas fet; empès per la necessitat, vaig trobar forces per fer-ho. Tampoc no havia entrat mai en un bar, com vaig fer tot seguit, per demanar una copa de conyac i després una altra. Així és com els herois de les pel.lis recuperaven forces i així se’m va acudir a mi. Coses!

Salvador Puig Antich continuava viu. En molts de nosaltres. La pel·lícula ho hagués hagut de reflectir. Segur que d’aquells desgraciats que vam sortir al carrer per continuar la lluita no n’hi ha cap que visqui de la política. Però som aquí, en moltes mogudes veïnals, en cada 11 de Setembre abans del 2010, en contra dels desnonaments, en… Som els irreductibles. Alguns ens diuen els de les causes perdudes. Jo vull creure que som l’avançada del demà no gaire llunyà. Algú ha de ser la punta de llança. Algú ha de lluitar, per exemple, per un referèndum d’independència desobedient i unilateral. I per la posterior DUI. Som els irreductibles. I si algú té ganes de somriure de nosaltres que miri on han anat a parar aquells presumptuosos del PSUC que van deixar sol a Puig Antich.