CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Sí, què passa amb la DUI? Alguns en parlen com demanant perdó, com si els semblés greu. Ni que fos un papus.  Doncs no. I molt desencertat per part d’alguns dirigents que haurien d’estar més a l’altura i actuar amb menys por. Perquè al final, haurem d’anar a parar, ens agradi o no, a la DUI si volem ser independents i lliures. L’alternativa a la DUI és la declaració acordada , i aquesta alternativa ni es dóna ni es donarà. Com que Espanya ens ha dit per la dreta i per l’esquerra que no permetrà la nostra independència, o actuem unilateralment o no la tindrem.

I tampoc no és un mal menor. La DUI no és cap mal menor al que ens hi haurem de conformar en els pitjors dels casos. No. La DUI és la cosa més normal del món. És el que han fet la majoria de nacions quan han volgut ser independents. Poques nacions han aconseguit obtenir-la de forma acordada amb l’Estat anterior. De fet ni ho han intentat perquè per poc que es pensi és normal que els estats siguin refractaris a perdre una part del seu territori.

Algú pot creure ingènuament que Europa obligarà a Espanya a acceptar la realització del referèndum i l’acceptació del seu resultat. La UE ni vol ni pot ni aconseguiria el consentiment d’Espanya a res semblant. Ja ens ha fet saber més de quatre vegades que es tracta d’un afer intern de l’Estat i que no vol implicar-s’hi. No creguem que tenim prou força per obligar a la UE a fer el que no vol. Quan li van els diners, la UE s’immisceix tranquil·lament en els afers interns d’Espanya enviant-t’hi els homes de negre, però no s’implicarà en la nostra independència ni en res que només li reporti maldecaps.

Una DUI és un procediment tan netament democràtic com qualsevol llei o norma que surti dels nostres representants parlamentaris. I sobre tot ho és perquè va acompanyada pel mandat d’un referèndum. Si a Convergència i Unió li ha semblat correcte l’ actuació del parlament espanyol que s’ha permès canviar articles de la constitució sense consulta popular, per què ara ha de fer fàstics d’una DUI que, a més, anirà acompanyada per un referèndum?

Una Declaració unilateral d’independència és la cosa més normal. L’han feta des d’EEUU fins a Sudan del Sud. Les nacions han tirat pel dret perquè intentar el permís de la metròpoli és ridícul i menys d’Espanya. Si volem ser un país normal, fem les coses a la manera normal. No vulguem inventar res, ni pretenguem fer-ho millor que ningú, que entre les excel.lències i el ridícul només hi ha un pas de no res. No permetem que ens diguin: per voler fer les coses diferents i millor que ningú ara s’han quedat amb un pam de nas; que vagin a donar lliçons a un altre! Repeteixo: entre el sublim i el ridícul, un pas de no res.

A més a més, no s’entenen tantes reticències quan la més alta instància jurídica internacional va deixar clar el següent: “El tribunal considera que la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d’independència” (article 84 de la sentència del Tribunal Internacional  de Justícia sobre la independència de Kosove). Atenció al plural: “les declaracions”. Aquest plural indica que la sentència té un abast global, no només per al cas que se li consulta. I si algú dubtava de les intencions del Tribunal que es fixi en el títol que encapçala aquest article 84: “Llei general internacional”. General, d’aplicació universal. Explicacions més àmplies les trobareu al llibre de Vicent Partal A un pam de la Independència, pàgina 208.

Pensem-ho bé. Què vol dir fer-ho de forma acordada? Vol dir que depenem absolutament de la voluntat d’Espanya. Diguem-ho com vulguem, però es tracta ni més ni menys que de demanar permís. Ens declarem sobirans i després ens posem a demanar autorització i permís per ser sobirans. És totalment il·lògic. Absurd del tot. Volem ser independents de les lleis d’Espanya i demanem permís per ser legals segons les lleis espanyoles (Constitució espanyola, art. 150.2). No té ni cap ni peus. No voleu dir que al final farem riure?

Però sobre tot, el que hem de considerar és que amb referèndum o amb eleccions plebiscitàries, el No d’Espanya el tenim assegurat, i per tant, no ens quedarà més remei que tirar pel dret i declarar la independència unilateralment.  I com que això no té discussió, allargar el procés per omplir-nos de més raons que ja ningú no ens demana és allargar l’agonia d’una societat que està a punt de rebentar. Que és el que volen els espanyols.

No estic revelant res de nou. El govern ho sap. Convergència i Esquerra ho saben. El secretariat de l’ANC també. I Espanya ho sap més que ningú. Doncs, és una greu irresponsabilitat per part de Mas i de tots els d’aquí esmentar la DUI com si fos un papus. És una irresponsabilitat fer-ne escarafalls i dir que és “un escenari que no ens agrada”. Mas no ha de dir que no ho descarta; ha de dir la veritat: que la DUI és l’escenari més probable, tan probable com improbable és el permís d’Espanya. Mas no ha d’amagar que la DUI ha estat la situació més normal ens els processos de secessió i que Escòcia i Eslovàquia són pures excepcions en la història. Crec que és obligació del govern i dels líders polítics parlar de la DUI com allò a on haurem d’anar a parar sigui quina sigui la via que es prengui.  O es fa una DUI o no hi haurà independència.