Blocs de VilaWeb

El carrer és de tots; no distingeix ni economies, ni polítiques, ni classes socials. Hi podem trobar, de matí, treballadores i treballadors que volen portar un sou mileurista per garantir la vida de les famílies. També empresaris que les obliden i a qui els agrada més la secretària que tenen a l’oficina. Hi ha dones que van al mercat, que xafardegen o que fan les compres per als fills que vénen cansats de l’escola. Els avis i les àvies solen aprofitar el calor solar per estirar les cames. L’altre dia recordava quan el meu podia caminar per ell mateix i anava a pel diari, a fer-se el café i després a ajudar la meua àvia. De vesprada, és comú i freqüent veure xiquets i xiquetes acalorats amb bicicletes, corrent o jugant amb la pilota. D’altra banda, sempre trobe alguna o algun estudiant que van a fer les compres del material per a l’endemà. De nit, el carrer és inundat de gent sense sostre que es tapa amb dos cartrons, dones submisses a mafies que les exploten i les transformen en objectes sexuals, drogoaddictes amb unes xeringues carregades d’una benzina que els donarà corda, almenys, durant els pròxims minuts.

Fa por anar pel carrer? No. Tots es coneixen, saben que el ionqui viu allí, que la prostituta viu allà, que el vagabund abans era un dels empresaris que abandonà la família perquè les cuixes secretàries l’atreien més i després se n’anaren, a cuitacorrents, a un altre país a aprofitar-se’n dels béns que havien requisat al desgraciat. Coneixen que aquella estudiant arribarà lluny a la carrera de medicina, potser, fins i tot, descobrisca la cura del SIDA; també coneixen el jovenet ciclista que té els genolls ple de caigudes verticals, però que ha guanyat les últimes curses on ha participat. I si se sap és, sens dubte, per la xafardera de la quarta casa que rep els consells del seu avi, el qual tots els dies surt de casa sobre les 8 del matí.

Ningú s’exclou del carrer. Bé, eixa famíla que ha omplit la casa més luxuriosa,  que no parlen la mateixa llengua del poble i que van amb vestits de marques italianes no es relacionen amb els altres a qui acusen de cocaïnòmans, de putes, de cornuts, d’ancians rabiosos i de dones grosses i sense vida pròpia. No tenen cabuda, perquè han estat educats a base de diners: col·legis privats, bilingües (anglés i el que volen imposar a la gent del poble) i amb uniformes refinats. Sense l’escalfor familiar, cadascú a la seua, amb tots els capricis que han volgut sense esforçar-s’hi. Con toda la educación del mundo, diuen. Una educació que no compta ni amb saludar la resta de veïns, ni somriure als xiquets que hi juguen, ni res per l’estil.

El carrer, vulguen o no, els equipara. La gent de tota una vida no permetrà que tinguen més galons per tenir més diners. La gent de tota una vida no permetrà que els oferisquen tants zeros per enderrocar les seues llars i fer allí balnearis, piscines, pistes de tennis o, àdhuc, de golf. La gent de tota una vida són ells: el ionqui, la dona que fa senyors, el ciclista menut, la futura metgessa, l’avi savi o la dona xafardera. I es volen, i es tracten de tu a tu, sense mirar-se per damunt del muscle, sense mostrar somriures prepotents. I s’estimen, perquè es tenen els uns als altres, perquè es coneixen des que van anar naixent. Perquè tenen un caràcter unitari, i prefereixen volar tots en una direcció. Perquè el carrer és el que els queda quan s’ha acabat tot…

La vida es pot agafar per diferents punts de vista. Un d’ells, i crec que majoritari, és el d’un camí llarg, costós i no tan atzarós com alguns creuen des del mateix moment en què naixes. Aquell ja deia que nàixer és començar a morir. Matisem-ho: llevem-li el sentit negatiu i acceptem-ho com a què l’inici de l’itinerari comença el dia que eixim del ventre de la nostra mare i finalitza quan estem dins d’un taüt, soterrats i amb un fum d’experiència -bona o roïna- a la nostra esquena. Fer mèrits o no, ja és cosa nostra.

Joan Fuster explicava que la seua posteritat seria de paper. I així ho aconseguí. El nostre objectiu a la vida és que ens recorden en un futur; no quedar en l’oblit. I cadascú actua com vol per tal que generacions pròximes en sàpiguen coses. Per exemple, els cognoms, que es passen als fills i als néts i als rebesnéts i als quadrinéts i etcètera. D’altra banda, estan les actuacions: em recorda el cas de l’Ovidi Montllor. Els polítics de l’època, els que tant l’havien aclamat i després el ningunejaren, han passat sense pena ni glòria i, com narrava la Núria Cadenes, ningú en sap els noms. En canvi, a l’alcoià gairebé tots el coneixen. Obres diferents que el poble no ha passat indiferentment. I parlant del poble, és aquest necessàriament qui ens jutja. Fes un camí sense problemes, i acabaràs amb un bon record.

Tornem al fil argumentatiu. La vida és un camí, empedrat, amb clots i paranys, amb cases al voltant, amb finestres a l’aguait i amb uns jardins que semblen enganyar. Cada dia, quan ens alcem, ens autopassem el relleu del jorn anterior. Millor o pitjor, la senda que ens toca diàriament caminar pot resultar més costerosa o més plana. Vivim per a moure’ns, per a no quedar-nos mai quiets. Si ens aturem cinc minuts, fem (ací, imperatiu) accions durant deu. La cosa està en aconseguir objectius marcats, en, quan s’acaba un somni, buscar-ne un de nou. El verb “somiar” i “caminar” van agafats de la mà. Si algun cop no aconseguim eixe somni desitjós, que no siga perquè no hem pogut arribar-hi, sinó perquè en tenim un de millor i de més ambiciós. Sí, és eixa utopia la que ens guia, com si del Sol es tractara. La vida pot ser deliciosa si nosaltres la hi fabriquem; pot ser una dejecció total si no hi posem solució.

No hem nascut per a morir i prou, no. Hem nascut perquè som éssers vius i tenim una missió al món, una automissió que és guanyar-li la partida a la mort i a tots els derivats. Sense dogmes, sense religions, sense fantasies; amb la realitat, amb la llibertat i amb les ganes de complir els nostres somnis. I allò més bonic no és estar davant de la meta, no. Allò prodigiós és tot el que aprendrem en la senda estreta i angoixant que haurem de recórrer. Voreu com, quan teniu l’objectiu finalitzat no esteu plens, però amb la distància cronològica apreciareu els vostres èxits. Som, en definitiva, passatgers i, quan creiem que hem arribat, hem de buscar el passeig més llarg i seguir caminant. El dia d’abans de la vostra mort, si heu caminat amb ímpetu, amb ganes i il·lusió, sabreu que heu completat camins en els quals molts només n’han pogut contemplar les voreres. I ara, a caminar.

València a 8 d’octubre de l’any 2008.
Senyor rei Jaume I amb esta carta vull
meditar algunes coses que em vindrà bé escriure.
Sóc Ahmed, fill de Hassan, a Marraqueix nascut,
fa deu anys vinguí a València a treballar i viure,
Visc al barri de Russafa, la d’Al Russafí,
d’on tancàreu Balansiya en estricte setge,
he estudiat el català segons es parla ací,
tinc amics valencianistes i el Casal freqüente.
El Casal Jaume I, al vostre nom adscrit,
on parlem de tantes coses d’esta nostra terra,
més enllà de la ciutat, per retrobar un país
molt més clar directament sense esta boira incerta.
He sabut dels vostres Furs i de la llei antiga
que van fer de l’antic regne un estat modern
per la nua propietat, l’usdefruit, la fadiga,
censal mort, violari, engany de mitges i el cens,
l’emfiteusi, el lluïsme, l’any de plor, la tenuta,
pel sistema conjugal de divisió dels béns.
Com pot ser que a este país amb vuit-cents anys de vida
continuen bloquejant els espanyols les lleis.
Sé que som la vostra pàtria els qui en la bandera
sostenim les quatre barres de Guifré el Pilós,
sé que som tots una pàtria els que la vostra llengua
fem sonar als nostres pobles com un mateix cor.
Jo sóc moro, immigrant i valencianista,
porte amb mi la clau de casa dels avantpassats
que marxaren expulsats des del port de Dénia
i guardaren a l’exili esperant tornar.
Jo he tornat segles després amb les butxaques buides
i reclame per a mi i tots els valencians,
fills i néts del Tio Canya, de qui em sent família,
eixes claus que ell ha perdut i acabarem trobant.

He matinat i m’he dit que havia d’escriure alguna cosa al bloc per tres motius: primer, readaptar-me al costum d’entrellaçar parauletes; segon, per anar omplint aquesta eina -la dels blocs- inventada per algun Déu no dogmàtic; i tercer, per no posar-me a fer coses que hauria d’estar fent en aquest precís moment. Però sobre què escric? No ho sé, no se m’ocorren temes ni anècdotes recurrents per a contar-les. I, segurament, si hi furgara, n’hi acabaria trobant. És tan bonic i pragmàtic allò de furgar, no? Sempre que gratem consistentment les coses, hi podem veure, fins i tot, or.

Però tampoc és que hi pose molt d’ímpetu per tal d’escriure sobre un fet o un altre. Per exemple, podria dir que ahir dimecres, a classe, vam debatre sobre els tipus d’indumentària que porta la societat, que ens etiqueta en diferents classes socials. Hi ha gent que no es pot permetre un tipus de roba i, així i tot, se la compra. Després, passa fam. Ser fanfarró hui en dia està perseguit socialment. M’explique: sigues fanfarró i la gent en parlarà. Encara que, què més dóna? Si a la multitud li pega per (mal)parlar igualment. Però bé, tampoc era res important.

D’altra banda, podria esmentar, i seguint amb les samarretes, una xicoteta i sana discussió que vaig tenir l’altre dia sobre el lema: “Utilitza el català!”. Hi ha dos tipus de persones que vestirien aquesta camiseta: aquelles que van de progre i aquelles que ho veuen reivindicativament. La diferència, a primera vista, no és aparent. En canvi, si hi furgàrem i les escoltàrem parlar, ho comprendríem tot. Quan? En l’instant en què tots els planetes es posaren en línia recta i una persona se’ns adreçara en castellà. “Por favor, ¿para ir a la calle X?” “Sí, home! Tot recte, gires a l’esquerra i entraràs al carrer Y. A la segona cantonada, veuràs el carrer X”. La resposta de la persona progre seria instantàniament en l’idioma de Cervantes. I allò que reblaria el clau ja seria quan dos que van amb eixes camisetes parlaren entre ells en castellà. Per favor, no passem de lemes reivindicatius a símbols sense substància. La imatge del ‘Che’ Guevara ja serveix com a marca internacional de moda. Trist.

Aquesta picabaralla agradable verbal va passar, per extensió, a motius polítics. Feia anys i panys que no discutia d’eixa manera sobre política i, en la nostra defensa, he de dir que estem bastant vius. Parlàrem sobre el perill dels nacionalismes cap a l’Estat; vull dir, aquell que els fa més por, si el català o el basc. Aclarírem, com no sé on ho vaig llegir -ací, a Vilaweb, o pel Racó Català-, que el català, en ser democràtic i aprovat pel poble, pot esglaiar més els governants espanyolistes que el basc, que es basa en una lluita armada. Però el que deia abans, una simple anèdcota.

Què més podria narrar? Ah, sí! Que últimament ens ronda pel cap a un grup de companys fer una mena de pamflets socioculturals per tal de despertar consciències adormides. Idees? Bé, tampoc és que ens vagen xorrant per tots els costats, però sembla que una base tenim. Només cal, com en tot, motivar-nos i treballar.

I continue sense saber ben bé sobre què escriure. Segur, segur, segur que li done al botonet de “Publicar”, vaig a esmorçar i quan torne tot em ve al cap i dic, “Ara? Caguensós! Bo, a la nit ho contaré”. Sí, quasi sempre passa una cosa similar i modifique l’entrada afegint qualsevol vocal o consonant que hi faltava. Però hui no. No sé sobre què escriure, però si se m’acut algun pensament, la nit ho escriurà. Bé, i jo.

Potser no ven camises -que sí que ho feia quan era blaugrana. Potser no ocupa portades als diaris ni a les revistes del cor. Potser no és tan mediàtic com Ronaldo o Messi. Però el que no és probabilitat, sinó certesa és que jugadors amb el compromís social que mostra no en queden. Expulsat de la marca Kelme -marca pepera- i tillat de pro-etarra (de seguida se li posa aquesta etiqueta a tot? Verdcel també ho ha sofrit) per un article d’opinió en contra de l’estat de dret espanyol en què posava l’exemple d’Iñaki de Juana Chaos, Oleguer Presas sempre s’ha caracteritzat pel seu independentisme, catalanisme i antiespanyolisme. És un lluitador de les causes perdudes, de les utopies. I, lluny dels que pensen els més espanyolistes sobre els catalans, sent simpatia per la situació d’altres països. Només cal recordar que, fa tres estius, mentre tots se n’anaven a Eivissa, Mallorca, les Canàries o Miami, ell viatjà a Bulgària a conéixer-ne les dificultats que s’hi donaven.

Com tots els que defensen una causa, ha passat pels tribunals il·legítimament, ja que fou acusat de ferir un policia durant una manifestació. Fins als nostres dies no s’ha demostrat que fóra culpable. Una mostra més d’aquesta il·lusió per canviar el món l’hem trobada als carrers d’Amsterdam, a una manifestació okupa. Dóna gust vore’l i sentir que porta una mica d’essència dels catalans que vivim sota l’opressió de l’Estat que ell criticava. Economista i gairebé filòleg, aquest futbolista és el pol oposat als Beckham, Ronaldo, Messi i tots els jugadors que no denoten cap mena de compromís per una societat hipòcrita que cada cop se’n va més cap avall.

Va parlar clar davant dels micròfons; mai va amagar la seua vena política i el seu catalanisme. I li va costar un acomiadament, un acomiadament per la porta de darrere, quan ja ningú es recordava que amb ell a l’eix de la defensa el Barça va guanyar la segona copa d’Europa de la seua història. I el president era Laporta, sí, el que ara ha fundat un partit independentista. Que fa por que un futbolista parle sobre la situació del seu país? Tant de temor és té a algú que utilitza el cap per a pensar i no només per a rematar?

Llegiu el seu Camí d’Ítaca i descobrireu una persona alegre i combativa. Sort a l’Ajax, tant de bo algun jugador valencià seguira els teus passos.

Octubre. Per fi entrem al mes deu del calendari cristià (anteriorment era el mes huit). Tot i que tampoc corria tanta pressa. Amb l’octubre, la tardor, la caiguda de les fulles i el ventet carregat d’una mica de frescor inunden les nostres vides. Ah, i amb ells els costipats i els mocadors plens de blasfèmies!

Octubre és un mes sec, repel·lent o nosécom, però és un període més que hem de passar. Després ve el novembre, però d’això, ja en parlarem. El mes deu implica que fa ja mig any de l’arribada d’aquella primavera d’abril, i és una mena de yang dins del ying-yang de les estacions. No té per què simbolitzar res lleig, però la tardor sol ser la més trista de les quatre; a més, és època d’al·lèrgies.

Octubre, no obstant això, també és el mes d’iniciar nous projectes, noves temporades i nous cursos, i aquest no n’és l’excepció. Hi ha un parell d’esdeveniments que caldrà tenir present als quadrets de l’agenda d’aquestos pròxims trenta-un dies. Per exemple, el 9 d’octubre que, com cada any, se celebra la diada del País Valencià i enguany, per tal de fer festa dels 25 anys de Trobades, es farà la trobada de les trobades, finalitzant amb un gran concert dels Obrint Pas que, com ara fa mig any, tornen a València carregats d’arguments que amollar sobre l’escenari. D’altra banda, el pròxim dia 15 d’octubre, a l’Olleria, comptarem amb la presència del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, que hi estarà parlant de la seua novel·la Les veus del Pamano. A més, serà un servidor qui tinga l’honor i el plaer de presentar l’acte.

La primera quinzena del mes deu està ja ben situada; de la segona quinzena ja en comentaré, d’altres afers. I ara, com que comencem dia, setmana i mes, serà qüestió de posar-se mà a l’obra i fer les diferents tasques que hi ha. Potser, totes aquestes activitats mantinguen el cap una mica distret dels records i dels pensaments a què s’havia malacostumat. Potser, aquest octubre sí que necessite una cançó, una bona cançó…

Etern (auto)dubte, el d’elegir entre canvis o principis. Sí. L’insomni té aquestes coses -calfar-se el cap per trivialitats-, diuen. Al llarg de la vida hi ha molts canvis i, crec, a poca gent li agraden quan les coses ja van bé. Tocar allò que va pel bon camí per a desviar-ho, mala barraca. El que deia: els canvis vénen provocats per algun motiu justificat o no. Això sempre. Però, i què queda dels principis? Sí, eixes pautes mentals que mai ens botaríem? Fàcil d’explicar si tenim en compte l’estabilitat: aquell que canvia constantment de qualsevol quefer, potser -no sempre- sofreix una inestabilitat perpètua. En canvi, aquell que es manté fidel a uns pensaments és perquè té unes idees clares.

Açò, al seu torn, ens porta a parlar sobre la personalitat, és a dir, el comportament humà propi de cadascú. Evidentment, una persona nòmada tindrà un caràcter irregular: hui potser és partidari d’una ideologia dretana perquè es rodeja de gent de color blau, demà es tinyarà de sang perquè va amb comunistes; el que abans no feia perquè no li naixia, ara ho fa per tal de ser un més. Doncs així, amb tot. D’altra banda, una persona “conservadora” (traguem-li el sentit pejoratiu) posseirà una personalitat extraordinària i professional. També, és clar, hem d’excloure aquells quadriculats que veuen el món blanc o negre, ple de bé o de mal, partit amb el cel i l’infern i etcètera: el món pot ser gris, pot haver-hi persones que facen bé mentre fan mal i a la inversa, i ni cel ni infern, ací o treballes o no menges. I qui diga el contrari, que ho demostre.

Tornant al fil argumentatiu, ens centrarem amb el segon tipus de gent, amb la dels principis i, per tant, personalitat. Quan trobem algú que lluita per uns principis, algú capaç de fer de tot pel que pensa, algú que no cedeix davant de les adversitats i, a més, somriu amablement, ens desperta un ampli, sever i vertader respecte. I el respecte hui en dia, senyores i senyors, és molt important. Tan important que molts polítics se’l deixen en casa, si és que en tenen (de respecte; si no tenen casa és perquè els diners se’ls gasten en vés-a-saber-què). No obstant això, és un valor que s’està perdent amb la modernitat tecnològica i anticomunicativa. La globalització és el que té. I “globalització” ens recorda a “canvis”.

Aquest fenomen social provoca variants de tot tipus: lingüístiques (primer era el Français, després l’Español i, actualment, és l’English. Tot excepte reconéixer que cap llengua és millor que una altra; ja en parlarem de sociolingüística); tecnològiques -ai las!, les xarxes socials-, que, tot i que ens permeten parlar a llarga distància, ens lleven comunicació amb els nostres en la mateixa llar; o socials, amb l’aboliment dels edificis tradicionals per gratacels titànics que només es poden comprar aquells que deia que no porten el respecte a la feina.

Qui ha de servir d’espill per al futur? Els avis i les àvies, però m’agradaria matisar: hi ha, per descomptat, xiquets d’escola, joves de l’educació secundària, estudiants del batxillerat, universitaris i persones d’edat adulta que podrien, perfectament, exemplificar un model, així com avis i àvies que si són útils per a alguna cosa és perquè ningú seguisca les seues petjades. Ja hem dit: ni blanc ni negre, una mica de multicoloritat. Però sí, en gran part, són els nostres majors els portadors del millor valor possible: el respecte. I si abans hem posat una fila d’exemples de gent que es guanya el respecte, és, amb bastant probabilitat, perquè s’han rodejat de gent major en algun moment de les seues vides i no els han tingut arraconats. No podem passar per alt que molts d’ells han viscut guerres, han sofrit la fam, han vist morir molta gent amb el pas del temps, han creat famílies, han envellit, han romangut fidels a unes idees, però gairebé ningú els té en consideració.

Aquesta societat cosmopolita, hipòcrita i políticament (in)correcta els menysprea, els menysté. Estem acostumats a vore escenes de monyigots de guarderia parlant malament a persones que superen la seixantena. Ací ja ens endinsaríem en temes de l’educació familiar, però no vénen al cas. Les mares o els pares els riuen la gràcia i avant. Però tampoc tenen ells del tot la culpa. Mirem, mirem a la televisió i comprovem sobre què són els anuncis informatius: colònies, cotxes, roba, joguines, etc. Pel que fa als anuncis educatius: aquells de no prengues drogues, vés en compte amb l’alcohol, no al maltractament de gènere… Que em pareixen perfectes i encertats, però, i si lleven part dels cent cinquanta mil perfums que hi apareixen perquè al codi ètic de cada cadena es fomente, almenys, el respecte o, filant prim, el respecte als majors?

Ja no és sols una qüestió d’educació, que també, és simplement voler eradicar la matança que persegueix la nostra cultura i la nostra història. No ho oblidem: en un món poliglota en què sempre ixen perjudicades les mateixes llengües, són ells, els majors, els que més ens poden ensenyar frases fetes o paraules que, a poc a poc, se substitueixen. A més, recordem-ho: són els nostres llibres d’història, són la nostra veu del passat, són els nostres ulls de la memòria, són els nostres consellers i assessors, són els únics que, malauradament, sabran que vam existir un dia com a país, amb una llengua pròpia i una cultura diferent de la ibèrica. I el que és més important: són els nostres avis i àvies, els nostres iaios i iaies, els nostres güelos i güeles. Parem-los un instant d’atenció i entendrem més que si seguim qualsevol manual. Paraula.

És la primera entrada que faig en aquest mes i la primera de la temporada o curs universitari. És aquesta una de les primeres raons. Una segona raó podria ser l’ociosisme de qui espera que arribe el moment de conéixer els professors -ho dic en masculí perquè tot són d’aquest sexe, crec-. Una tercera i pense que última va ser l’escena que vaig veure ahir al tren.

A una banda dels seients, un xiquet esquifit amb cara de dimoniet d’uns set o huit anys que anava amb la seua mare. A l’altre, tres adolescents amb roba moderna. Si ens atenem a afers lingüístics, la família utilitzava un valencià impecable, mentre que la joventut, un castellà mitjà (té collons dins el castellanoparlantisme!). Sí, va ser sorprenent com el menut li deia a la mare que “abans -i no “antes”- els atenesos utilitzaven no sé quin sistema de regadiu”. El que no va causar cap tipus de sorpresa fou quan, anant per Alfafar-Benetússer, un dels tres joves (eren dues xiques i un xic) va dir per telèfon “Sí, estamos por Xàtiva, tardaremos media hora”, i encara li ho discutia a una companya. Als sis o set minuts ja estava a la capital. Mai hem tardat tan poc de Xàtiva a València.

A més, també contrasten les actituds d’un i dels altres. Només arribar, el xiquet es va traure un llibre de la motxilla i li va dir a la mare que jugaren a llegir, que ell llegiria el que hi havia i ella li ho havia d’explicar (!). A l’altre extrem es debatien per comptar les víctimes que els havien caigut a les feres la nit del dissabte anterior. Massa influenciats per programes rosa. I ara la meua justificació. A veure, que no és que em clave on no em pregunten ni vaja parant l’orella, però, fotre!, si és que cridaven com si foren al mercat!

No passa de ser una anècdota, significativa, sí, però anècdota al cap i a la fi. I més que res, em serveix per a tornar a publicar ací les reflexions que fa un any (el 2 de setembre va fer un any d’aquell principi que no té fi) vaig iniciar i que m’han permés aprendre moltes coses i moltes més. He parlat de les festes del meu poble, de política sense saber-ne la meitat, de la llengua amb errades de principiant, de soledats al metro, de llibres i literatures, del meu estimat poble, de futurs projectes que no veuen l’embranzida que voldria, de música i dels qui la fan, de bastonets, d’intents d’aforismes i de moltes més anècdotes que han passat pels meus ulls. I, per què aturar-nos ara? No. Seguirem amb el voyeurisme i amb el gust per escriure, ni que siguen banalitats.

Si el 21 de setembre de 2009 escrivia que 1er de Filologia Catalana estava al damunt, hui conte que d’ací unes hores iniciaré 2n. Amb noves esperances d’aprendre, amb noves expectatives de millorar, perquè aquest és un camí que no té meta i que s’acaba on tu vols que finalitze. Ja informaré, i ara me’n vaig a fer-me un got de llet, si és que n’hi ha, que tenim la nevera buida. Típic.

Estàs dormint i, de repent, et despertes, suat, nerviós, el cor et batega a una velocitat extremada que ni el millor jamaicà podria superar. Tens els ulls més oberts que les boques dels políticis d’alimentar-se a costa nostra. Ho necessites, és una necessitat fisiològica, tant com l’aigua, el menjar o dormir. No pots més, has esperat massa, i t’ho has aguantat més encara. Inicies un viatge amb un full de ruta mental que t’has planificat en gairebé dos segons. Penses, també de sobtada, com de ràpid et va el cap quan tens tantes ganes de fer una cosa que fa dies, setmanes, que has hagut d’evitar. És com una droga; pitjor, és com una droga per a un drogoaddicte. Durant uns dies t’has impedit aproximar-te a aquell aparell del dimoni. Ja t’ho havien advertit: “No és bo!” “Pots acabar malament!” “Acabaràs al metge per no fer-nos cas”. Però a tu tant et fa, que qui t’aconselle siga el pare o la mare, el millor amic o el senyor rector. Sempre has actuat per tu mateix -amb més penes que glòries-, no va a ser ara l’excepció, amb l’edat que tens ja, no?

Et creus amb les forces i els ànims suficients, com a mínim, per a intentar-ho. Saps que has sofrit massa per culpa de… t’és igual, ara només tens al cap els bons moments que heu passat junts. Però una mena d’animaló se t’apareix al costat del nas: “Xè, vols fer el favor, redéu? Que no aprens?”. “Deixa’m, no puc més. Als somnis m’ho demanava…”. I, com si d’un d’eixos programes de la televisió tan educatius t’hagueres escapolit, et pegues una hòstia al nas que comença a regalimar-te un rierol de sang. Desconfies, fins i tot, del teu seny. Però no, saps que no, saps que ha aplegat el moment, que tens necessitat, que el cor, el cap, les orelles sobretot, t’ho demanen des de fa uns dies. És hui el dia elegit, hui el dia marcat al calendari en roig per a fer-ho. Has esperat tant que… Uf! Vas al lavabo i et tanques en clau, perquè no hi puga entrar ningú a escodrinyar el fet que vas a portar a terme. Tampoc vols que ningú senta la conversació que vas a tenir després de tants dies d’absència; no sentaria bé en casa i si s’entera el teu amic que tant t’ha ajudat… No, no ho sabrà ningú. No obstant això, has d’anar amb compte, no siga cosa que tornes a caure.

T’agafes l’infernal instrument i te l’aproximes a l’orella… Esperes una mica fins sentir el pit, pit, pit… Feia temps que no tenies el mal de ventre d’eixe instant tant al·legòric, fantàstic, diabòlic i meravellós… Acabes i, descuidat, t’ho deixes al costat de l’aixeta…

… A l’endemà, una veu t’escridassa i et desperta des de la cuina “Neleeet, et tinc dit que per a netejar-te les orelles no utilitzes aquells bastonets dels collons! No et vam avisar ja, nosaltres, que no era bo i que algun dia t’enduràs un ensurt i hauràs d’anar al metge? Cony, que no creus a ningú! Ni al Joan, que ell va anar farà uns mesos perquè se li havia entaponat l’orella de cera! Si és que… Fotre, este xiquet!”. I et repeteixes que serà l’última vegada, que et compraràs aquella maquineta de la televisió, tot i que tu mai tens les orelles brutes, únicament el fas servir, el bastonet, per a rascar-te. I el plaer que sents, què? Mai t’entendran els altres. Tornes a acomodar el cap al coixí i esbosses un lleu somriure…

Segons sembla -i ja era hora que la sort es girara un poc de cara- un relat que vaig escriure farà alguns mesos per a altres concursos ha agradat al jurat d’Organyà (Alt Urgell). Bé, ha agradat com a finalista, però per a mi ja és una victòria. La secretària que m’ha telefonat m’ha dit que “s’ha quedat a les portes de guanyar” (supose que ho comentaran sempre així, a mode de consol) i que m’enviaran un correu amb tota la informació corresponent per a anar a arreplegar el premi. La modalitat era la A, entre 17 i 20 anys.

M’ompli d’alegria en un any tan dur com aquest i només puc agrair a la gent que m’ha fet costat el seu inestimable suport. El premi… és secundari, ja que no es tractava d’un relat de més de 8 o 10 pàgines i era molt reduït; el gust està en la victòria interna i personal. Supose que aquest serà el camí a seguir i, a més, serveix de motivació, una motivació perduda amb el pas de les setmanes. Moltes gràcies!

Hui, 22 d’agost de 2010, Enric Valor haguera fet 99 anys (1911-2000). Aquest ha sigut el desé aniversari de la seua mort, però l’any que ve serà el centenari del seu naixement. És una figura que cal tenir present, ja que es realitzaran nombroses activitats que portaran per bandera la imatge d’un home humil, bo, amb bigot i ulleres i cara de no haver trencat mai un plat.

Va ser un dels nostres escriptors més importants, amb una extensa obra tant ortogràfica, gramatical i lèxica, com de contes i rondalles populars. Tots n’han sentit parlar alguna vegada, ja siga gent d’esquerres com de dretes, gent de sang roja com de sang blava. I, a més, té el mèrit d’haver arribat al cim sense haver guanyat mai cap concurs literari -i en un context de dictadura i postguerra.

Dóna la casualitat que hui també, sobre les 4.15 de la vesprada d’un 1991, vaig nàixer jo. És un fet aïllat, inofensiu i sense importància, ho sé, però no deixa de ser el dia en què faig denou, dènou o dinou anys, com voleu. Això sí, queda demostrat, una vegada més, que un any dóna per a moltes coses.

Alegries, decepcions, bacs, bots… ha sigut un any replet de sentiments, emocions, hòsties i reviscolaments, descobriments, coneixements, nous móns desitjats, però no s’han aconseguit assolir tots els objectius, principalment perquè no n’hi havia de molt ben fixats. No obstant això, s’ha aprés en totes les matèries de la vida; sobretot, la d’acomiadar a algú per sempre, tot i que tinc la certesa que, des d’allà dalt, des del seu paradís, m’abraça i em felicita amb un somriure jovenívol.

Esperem que aquest any, aquestos 19 (per evitar posar les tres formes) anys, siguen rendibles, aprofitables i, almenys, iguals que els 18. També cal pensar que són el preludi del canvi de dècada…

“… Mos fem majors,
sense cap intenció,
sense finalitat,
satisfactòriament i voluntària,
buscant el plaer…”

Moltes gràcies a tots aquells que han contribuït, poc o molt, en el meu creixement humà, en el meu aprenentatge, en la meua maduresa, en obrir-me les portes a aquest món blocaire. Gràcies per aquestos 19 anys!

P.S.: Hi ha en ment un projecte més ferm que aquell del qual un dia vaig parlar. S’ha iniciat hui mateix, sobre les 12.15 del migdia. Amb el temps donaré notícies.

Fem cua a la sala d’espera del metge. No és molt abundant per a ser la sanitat valenciana; estem acostumats a fileres de gent que comencen a anar-hi per gust als seients i les quatre parets blanques amb algunes ratlles grises fetes pels hiperactius fills d’alguns pacients. D’altres, també és cert, perquè estan morint-se hui i els donen torn per a d’ací dos mesos -i calla o te’n posarem tres!. La bona qüestió és que ens podem avorrir excessivament mentre esperem que ens diguen el nom i, tot i l’assiduïtat d’algunes persones majors, que van a per una recepta senzilla i tarden mitja hora, no hi ha cap recepció amb revistes o periòdics per a passar el llarg moment. No obstant això, s’inventem la lectura.

Estem ociosos i l’avorriment ens porta a les capes més altes de la desesperació psicològica. Què fem? Llegim tot el que tenim davant. Quan era menut, hi havia preceptes perquè els pares educaren els fills amb higiene, disciplina i etcètera. La sala dels adults està buida i, mirant el que tenim a les mans, trobem el SIP, aquesta targeta necessària per a anar a les consultes. Nom, cognoms, xifres, el nom del doctor… i una frase: “Aquesta targeta li permiteix l’accés als serveis de tot el Sistema Nacional de Salut”.

Catorze paraules, catorze úniques paraules i una errada: “permiteix”. Fotre! Que ni els xiquets de 1er o 2n d’ESO, tenint traductors o correctors davant, serien capaços d’una aberració metodològica tan gran! “Permiteix”, segons ells, ve de “permitir”, verb en castellà. En valencià -català del nostre País- el verb correcte és “permetre”, que fa “permet”. Inventen el SALT, per exemple, i no l’usen? Una mostra més de la negligència cap a la nostra llengua, però resistim i, si ho mirem positivament, de 14 paraules que hi ha, només en una s’han equivocat! Sí, és vergonyosa la consolació, però és una forma -minoritària, trista i reduïda- de resistència.

Seria molt bonic que la vida fóra de color de rosa, o, potser, no ho seria tant. M’explique: no és qüestió que ens ho donen tot fet, encara que, de vegades, una ajuda del destí no vindria malament. Però a cas ens recordem dels esforços que hem realitzat en el llarg camí cap a algun objectiu desitjat quan ja és nostre? Supose que allò deu ser l’anomenada felicitat, les xicotetes mil·lèsimes de segon que transcorren entre la finalitat aconseguida i alguna nova meta. Almenys jo la veig així; no és cosa de seguir ancorat en l’objecte o virtut adquirits (estil PSOECV de hui en dia, que es colguen medalles per haver lluitat per la llibertat i contra el feixisme, però que no fan res per viure en un món millor i, fins i tot, amaguen la gent que segueix el que ells un dia foren) i, a més d’exigent, s’ha de continuar sent ambiciós. Tot i que no és necessari obtindre nous triomfs, és una opció aconsellable la de millorar el que s’acaba de rebre amb suor. Bé, algun dia en parlaré més detingudament i d’una manera un poc més aclaridora que, d’altra banda, ja fa temps que no escric una entrada mitjanament llarga.

El cas és que he redescobert aquesta magnífica cançó transvestint-me amb dos gèneres narratius, com són l’assaig i la novel·la eròtica. De matí, Joan Fuster m’explica paulatinament el problema d’identitat que els valencians hem sofrit i sofrim -ningú no ens garanteix que no es complisca el futur del verb “sofrir”-, mentre que de vesprada-nit és, en aquesta ocasió, Carles Cortés qui em narra la vida de Sara, la dona sense atributs, premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2009.

Escuts d’equips, noms i cognoms per a xiquetes i xiquets, joves o un poc més majors, malnoms, quadres o dibuixos… qualsevol il·lustració que tinga la corresponent còpia en paper i en format dels quadrets característics del punt de creu, pot ser teua. Només has de demanar-li-ho a Pepi, “la que treballava en consum”, i en un temps rècord ho tindràs. Preu a negociar amb ella, supose que consegüent amb els fils, la tela i les hores emprades.

Vas a perdre l’oportunitat? És l’art antic, no és plàstic, però les obres queden similars. Si en vols algun, deixa un comentari. Paga la pena i no perquè ho escriga el fill. No te’n penediràs!

Aquest tema (en el vídeo, amb el Ball dels Locos de l’Olleria, la Construcció de la Safor, la Gossa Sorda i Dusminguet) em feia bollir la sang, fa uns quants anys, de pensar que hi ha un futur esperançador, que podem aconseguir el somni desitjat d’un món millor, de creure’ns indestructibles davant les adversitats, amb la igualtat de raça i sexe per bandera, amb clams cap a la llibertat per himne… I  mai no he deixat d’imaginar-m’ho ni, evidentment, d’actuar. Està en les nostres mans!

A voltes sóc supervivent
dels mapes dels meus sentiments,
i en la tristesa
del llarg camí
sent les ferides del meu temps.

Perdut a les nits d’Occident
he aprés a viure resistent,
i a les mans porte
cinc continents
i al puny tancat un món sencer.

I en la tristesa del llarg camí
sent la ferides del meu temps.
I a les mans porte cinc continents
i al puny tancat un món sencer.

A voltes sóc un nàufrag més
als oceans dels sentiments,
i entre les veles
del meu destí
sent la revolta del meu temps.

Solcant el mar contracorrent
he aprés a sentir-me insurgent,
i per bandera
porte un estel
onejant sobre quatre vents.

I entre les veles del meu destí
sent la tristesa del meu temps,
i per bandera porte un estel
onejant sobre quatre vents.

I en la tristesa del llarg camí
sent les ferides del meu temps,
i a les mans porte cinc continents
i al puny tancat un món sencer.