Qüestió de pilotes, no, iaio?
Açò, al seu torn, ens porta a parlar sobre la personalitat, és a dir, el comportament humà propi de cadascú. Evidentment, una persona nòmada tindrà un caràcter irregular: hui potser és partidari d’una ideologia dretana perquè es rodeja de gent de color blau, demà es tinyarà de sang perquè va amb comunistes; el que abans no feia perquè no li naixia, ara ho fa per tal de ser un més. Doncs així, amb tot. D’altra banda, una persona “conservadora” (traguem-li el sentit pejoratiu) posseirà una personalitat extraordinària i professional. També, és clar, hem d’excloure aquells quadriculats que veuen el món blanc o negre, ple de bé o de mal, partit amb el cel i l’infern i etcètera: el món pot ser gris, pot haver-hi persones que facen bé mentre fan mal i a la inversa, i ni cel ni infern, ací o treballes o no menges. I qui diga el contrari, que ho demostre.
Tornant al fil argumentatiu, ens centrarem amb el segon tipus de gent, amb la dels principis i, per tant, personalitat. Quan trobem algú que lluita per uns principis, algú capaç de fer de tot pel que pensa, algú que no cedeix davant de les adversitats i, a més, somriu amablement, ens desperta un ampli, sever i vertader respecte. I el respecte hui en dia, senyores i senyors, és molt important. Tan important que molts polítics se’l deixen en casa, si és que en tenen (de respecte; si no tenen casa és perquè els diners se’ls gasten en vés-a-saber-què). No obstant això, és un valor que s’està perdent amb la modernitat tecnològica i anticomunicativa. La globalització és el que té. I “globalització” ens recorda a “canvis”.
Aquest fenomen social provoca variants de tot tipus: lingüístiques (primer era el Français, després l’Español i, actualment, és l’English. Tot excepte reconéixer que cap llengua és millor que una altra; ja en parlarem de sociolingüística); tecnològiques -ai las!, les xarxes socials-, que, tot i que ens permeten parlar a llarga distància, ens lleven comunicació amb els nostres en la mateixa llar; o socials, amb l’aboliment dels edificis tradicionals per gratacels titànics que només es poden comprar aquells que deia que no porten el respecte a la feina.
Qui ha de servir d’espill per al futur? Els avis i les àvies, però m’agradaria matisar: hi ha, per descomptat, xiquets d’escola, joves de l’educació secundària, estudiants del batxillerat, universitaris i persones d’edat adulta que podrien, perfectament, exemplificar un model, així com avis i àvies que si són útils per a alguna cosa és perquè ningú seguisca les seues petjades. Ja hem dit: ni blanc ni negre, una mica de multicoloritat. Però sí, en gran part, són els nostres majors els portadors del millor valor possible: el respecte. I si abans hem posat una fila d’exemples de gent que es guanya el respecte, és, amb bastant probabilitat, perquè s’han rodejat de gent major en algun moment de les seues vides i no els han tingut arraconats. No podem passar per alt que molts d’ells han viscut guerres, han sofrit la fam, han vist morir molta gent amb el pas del temps, han creat famílies, han envellit, han romangut fidels a unes idees, però gairebé ningú els té en consideració.
Aquesta societat cosmopolita, hipòcrita i políticament (in)correcta els menysprea, els menysté. Estem acostumats a vore escenes de monyigots de guarderia parlant malament a persones que superen la seixantena. Ací ja ens endinsaríem en temes de l’educació familiar, però no vénen al cas. Les mares o els pares els riuen la gràcia i avant. Però tampoc tenen ells del tot la culpa. Mirem, mirem a la televisió i comprovem sobre què són els anuncis informatius: colònies, cotxes, roba, joguines, etc. Pel que fa als anuncis educatius: aquells de no prengues drogues, vés en compte amb l’alcohol, no al maltractament de gènere… Que em pareixen perfectes i encertats, però, i si lleven part dels cent cinquanta mil perfums que hi apareixen perquè al codi ètic de cada cadena es fomente, almenys, el respecte o, filant prim, el respecte als majors?
Ja no és sols una qüestió d’educació, que també, és simplement voler eradicar la matança que persegueix la nostra cultura i la nostra història. No ho oblidem: en un món poliglota en què sempre ixen perjudicades les mateixes llengües, són ells, els majors, els que més ens poden ensenyar frases fetes o paraules que, a poc a poc, se substitueixen. A més, recordem-ho: són els nostres llibres d’història, són la nostra veu del passat, són els nostres ulls de la memòria, són els nostres consellers i assessors, són els únics que, malauradament, sabran que vam existir un dia com a país, amb una llengua pròpia i una cultura diferent de la ibèrica. I el que és més important: són els nostres avis i àvies, els nostres iaios i iaies, els nostres güelos i güeles. Parem-los un instant d’atenció i entendrem més que si seguim qualsevol manual. Paraula.
Mon pare era el darrer de set germans (i un més adoptat i mort en la guerra a la Batalla de l’Ebre… és el que tenen les guerres, ja se sap), quan jo vaig nàixer els seus pares ja ens havien deixat (no van poder assistir al matrimoni del seu fill xicotet -anomenat com tu i jo, Àngel- aquestes coses també passen de vegades… per això i per moltes coses més subscric el que escrius i sobretot…
“són els nostres llibres d’història, són la nostra veu del passat, són els nostres ulls de la memòria, són els nostres consellers i assessors, són els únics que, malauradament, sabran que vam existir un dia com a país, amb una llengua pròpia i una cultura diferent de la ibèrica. I el que és més important: són els nostres avis i àvies, els nostres iaios i iaies, els nostres güelos i güeles. Parem-los un instant d’atenció i entendrem més que si seguim qualsevol manual. Paraula.”