Blocs de VilaWeb

És la primera entrada que faig en aquest mes i la primera de la temporada o curs universitari. És aquesta una de les primeres raons. Una segona raó podria ser l’ociosisme de qui espera que arribe el moment de conéixer els professors -ho dic en masculí perquè tot són d’aquest sexe, crec-. Una tercera i pense que última va ser l’escena que vaig veure ahir al tren.

A una banda dels seients, un xiquet esquifit amb cara de dimoniet d’uns set o huit anys que anava amb la seua mare. A l’altre, tres adolescents amb roba moderna. Si ens atenem a afers lingüístics, la família utilitzava un valencià impecable, mentre que la joventut, un castellà mitjà (té collons dins el castellanoparlantisme!). Sí, va ser sorprenent com el menut li deia a la mare que “abans -i no “antes”- els atenesos utilitzaven no sé quin sistema de regadiu”. El que no va causar cap tipus de sorpresa fou quan, anant per Alfafar-Benetússer, un dels tres joves (eren dues xiques i un xic) va dir per telèfon “Sí, estamos por Xàtiva, tardaremos media hora”, i encara li ho discutia a una companya. Als sis o set minuts ja estava a la capital. Mai hem tardat tan poc de Xàtiva a València.

A més, també contrasten les actituds d’un i dels altres. Només arribar, el xiquet es va traure un llibre de la motxilla i li va dir a la mare que jugaren a llegir, que ell llegiria el que hi havia i ella li ho havia d’explicar (!). A l’altre extrem es debatien per comptar les víctimes que els havien caigut a les feres la nit del dissabte anterior. Massa influenciats per programes rosa. I ara la meua justificació. A veure, que no és que em clave on no em pregunten ni vaja parant l’orella, però, fotre!, si és que cridaven com si foren al mercat!

No passa de ser una anècdota, significativa, sí, però anècdota al cap i a la fi. I més que res, em serveix per a tornar a publicar ací les reflexions que fa un any (el 2 de setembre va fer un any d’aquell principi que no té fi) vaig iniciar i que m’han permés aprendre moltes coses i moltes més. He parlat de les festes del meu poble, de política sense saber-ne la meitat, de la llengua amb errades de principiant, de soledats al metro, de llibres i literatures, del meu estimat poble, de futurs projectes que no veuen l’embranzida que voldria, de música i dels qui la fan, de bastonets, d’intents d’aforismes i de moltes més anècdotes que han passat pels meus ulls. I, per què aturar-nos ara? No. Seguirem amb el voyeurisme i amb el gust per escriure, ni que siguen banalitats.

Si el 21 de setembre de 2009 escrivia que 1er de Filologia Catalana estava al damunt, hui conte que d’ací unes hores iniciaré 2n. Amb noves esperances d’aprendre, amb noves expectatives de millorar, perquè aquest és un camí que no té meta i que s’acaba on tu vols que finalitze. Ja informaré, i ara me’n vaig a fer-me un got de llet, si és que n’hi ha, que tenim la nevera buida. Típic.