Se’ns ha quedat pendent un café amb llet…

– Josep, vols que ens fem un café amb llet abans d’anar-nos-en? Pagues tu i la setmana que ve pague jo? No tinc solt i per no canviar, però, si vols, pague amb targeta, eh?

– Tranquil, pague jo este; recuperem la tradició del café de la vesprada i la setmana que ve repetim.

Parlàvem de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. Tu, quan tenies la meua edat, què… Era una pregunta recurrent mentre preparàvem el sopar -tu, les teues espècies, el teu formatge, el teu arròs, els teus macarrons, les teues truites; jo, el meu arròs, la meua carn o la meua pasta-, o mentre un dels dos escurava i l’altre mirava la televisió o destacava això o allò d’alguna xarxa social. Les darreres setmanes havíem anat atrafegats: l’un, amb els exàmens, i l’altre, amb una anàlisi hipertextual. No obstant això, malgrat que no volguera parlar amb ningú perquè odiara el món, relaxaves la nit amb la narració de les teues experiències, unes experiències que em transportaven huit anys enrere. M’agradava parlar amb tu (de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis), fins i tot, quan no tenia ganes de saber res del món. Dijous passat encara vam matinar per anar, a les sis i quart del matí, a la biblioteca; sense adonar-te’n, estaves a punt de crear un dels millors records.

Ens vam conéixer al setembre de 2017, a la classe de Retòrica; el dia de presentació us vaig dir que diguéreu el nom i el poble o la ciutat d’on veníeu. Sabia que eres de l’Olleria perquè dos estius abans t’havia posat en el Llibre de Festes al costat de Teresa, però no ens coneixíem. Fins aquell moment. Recordes la primera vegada que vam coincidir al pub? Tu eres Àngel, no? El professor de Retòrica? Mentre, de fons, els teus amics se’n burlaven. I després van vindre més dies al pub, i més confiances i confidències. Va, deixa’m fer-me una foto amb tu!, tot i que sabies que fins que no tingueres la nota posada això no podia ser. Amb un cert orgull, però, començaves a ser el meu alumne: sí, el meu alumne, això; el meu alumne, allò altre. La prudència deia que millor que els alumnes i el professor no compartiren espai d’oci, però amb tu era diferent: sense abandonar el caràcter festiu del moment, ens respectàvem mútuament; sabíem que allò era una orquestra o una discomòbil, i que la Universitat era la Universitat. Ens féiem bromes i acudits -més dèbils o més forts, tant se val-, i ens podíem fer la guitza com uns animals, però eres capaç de fer-me alçar del llit un divendres a la una de la matinada perquè ens férem una cervesa i reflexionàrem sobre política, sobre música, sobre amics, sobre amors, sobre somnis. I, per unes coses o unes altres, vam decidir que al pròxim curs aniríem a viure junts -amb companyia de Jesús- a València. Entre tu i ton pare vau trobar el pis a Vicent Zaragozà, i hi vam anar a ulls clucs.

Compartíem viatge d’anada i de tornada; compartíem ratllades mentals que semblaven un món i que, a hores d’ara, ja no recordàvem. Ens vam ajudar en l’estabilitat. Compartíem algun festival i molts concerts, també amb el teu germà Vicent, en qui he descobert un amic -i amb qui vam fer l’indi en la boda de Pep i de Vero-, o amb Esteban, sempre al vostre costat, o tanta altra gent que m’has anat presentant i que s’hi ha anat quedant. Compartíem plans hipotètics, com aquella visita a París durant l’estada doctoral per fotografiar-nos dalt la Tour Eiffel, o aquell esmorzarot amb Mireia que mai no vam acabar de perfilar. Compartíem família: Andreu, un dels meus millors amics, un germà, ara també era amic teu i cunyat. Compartíem vida. De fet, solíem dir-li, a tia tia Àgueda, que érem un matrimoni; ens tiràvem els plats pel cap com si portàrem cinquanta anys de casats, però ens ríem i somríem de tot i de tots amb la complicitat de qui se sap ben acompanyat. Havíem arribat a comentar, mig de broma, mig seriosament, que, quan acabares la carrera, aniríem a viure junts: Ie, imagina’t viure els dos en un piset, o en el poble, o ací, a València. No digues que no molaria! Ens escoltàvem, ens aconsellàvem, ens enteníem. Ideològicament, gairebé sempre hi estàvem d’acord; féiem el pallasso -no hi havia dia que, tot i que volguérem engegar-ho tot a rodar, no férem el pallasso- imitant veus i converses de determinats partits polítics. Érem uns apassionats de la llengua, del poble, de la terra, de la cultura, del país. I t’estimaves els scouts, t’estimaves la Morralla, t’estimaves la Nova, t’estimaves els teus amics del poble, t’estimaves els teus companys de classe, t’estimaves a Josevi i Maite, i a Vicent i Teresa; en definitiva, t’estimaves la gent que t’estimava.

Ahir em van dir que em quedara amb tot allò positiu que havia viscut amb tu. En aquestes situacions, es tendeix a idealitzar o a llançar tòpics, però és que què collons tenies tu de roïn? Què? Estar ple de vida? Estar ple de projectes? Estar ple d’anhels? Les teues ganes d’ajudar perquè hi haguera un clima harmoniós? Què, Josep, què collons tenies tu de negatiu? No vull haver de triar amb què em quede i amb què no: vull quedar-me amb tot. Vull quedar-me, al capdavall, amb tot el que durant aquests dos anys i mig hem compartit: ens hem conegut i has arribat a esdevenir un grandíssim amic, un dels millors, sens dubte. Em coneixies i he estat molt afortunat perquè m’has deixat conéixer-te; i he aprés tant de tu que aquesta entrada fa paràgrafs que s’ha quedat curta. No descobriré res si afirme que has estat una de les millors persones amb què m’he creuat; demà, o d’ací unes hores, la quantitat de gent que t’acompanyarà en el darrer passeig en serà una prova més.

El passat quadrimestre, per incompatibilitat d’horaris, no vam coincidir en les anades i tornades de València. El dijous 9 de gener, però, encara ens vam poder fer un café amb llet i ens vam amollar totes les penes amb bilis i totes les alegries que el 2020 ens podia tenir preparades. Estaves descobrint una persona i n’estaves molt il·lusionat; sí, Josep, ara et puc dir que era ella, que, efectivament, com creies, actuaria com ho ha fet. I ja t’ho mereixies. Vam seguir parlant del que faríem en acabar, tu, exàmens, i jo, la tesi; i, encara que no ho saberes, eres un dels motius per continuar habitant el pis de València aquest segon quadrimestre.

En baixar del cotxe, encara vam aparaular un café amb llet per a la pròxima setmana, per al pròxim dijous. Finalment, el vam ajornar de nou, perquè els dos havíem quedat. Però aquest dijous -el passat-, encara vam tindre la sort de poder xarrar Aitana i jo amb tu, que venies de veure Star Wars –tu eres un friki de Fuster i no passa res!– i de comprar-te uns cascos per a escoltar música –un capritxet, mira, regal de ma tia Àgueda. Esperava que algun dia poguérem fer un sopar els quatre, o el sis, si els ho déiem, a Andreu i Teresa, amb l’excusa de compartir, també, el compte de Netflix. Però el café amb llet va quedar pendent…

I saps? Me n’alegre, que el café amb llet quedara pendent. I me n’alegre perquè, com que te’l dec jo i no m’agrada deure res, sé que algun dia te’l pagaré, i t’obligaré, perquè no te’n tornes a anar, que em convides a un altre. Mentrestant, a cada glopet que faça quan me’n bega un, et tindré a la punta de la llengua, sempre present, com a bons cafeters que déiem que érem i que serem. I et podré tornar a veure. I t’agrairé que coincidírem a Retòrica, que m’ensenyares coses molt més importants que no les que la Guia docent m’obligava a explicar-te, o que em permeteres formar part de la teua vida. I podrem tornar a intercanviar pessics o punyades al braç. I et podré tornar a saludar des de la llunyania, fent broma, aliens a les reaccions de la resta. I em podràs tornar a fer respostes com a contraatac als meus acudits. I podrem tornar a riure i somriure. I podrem tornar a parlar de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. I et podré tornar a abraçar. I ens podrem dir, a la nostra manera, que ens estimem. Perquè, a pesar que ja ho saps de sobra, encara no ho havia escrit al llarg d’aquestes paraules: t’estime, Josep, t’estime moltíssim.

L’altra galta

Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra (Mt, 5, 39). Som responsables dels nostres actes, però també som responsables dels actes que permetem per part dels altres. Justament per això: per permetre’ls. No podem evitar que hom obre com obra, malgrat els avisos, malgrat els aclariments i malgrat les cent trenta-dues xarrades que, en principi, donaven un tema per tancat i per solucionat. No podem evitar-ho, deia, però sí que podem elegir si ho acceptem o no. I si ho acceptem, si entrem en les regles d’aquest joc alié, només ens queda aguantar-nos i resignar-nos quan, inevitablement, com apuntava adés, hom obre com obra. L’altre dia escrivies que eres un somiatruites; hui escrius que, de la mateixa manera, eres un malpensat i un desconfiat. Per aquest motiu, no té mèrit si, de huitanta coses de què desconfies, tres t’acaben donant la raó; és estadística. El cas és que allò de pensa malament i -la majoria de vegades- ho encertaràs, se sol complir. Estadística? Tant se val; el problema és seguir permetent i acceptant, perquè, tot i que hom obre com obra, no hi ha cap mala intenció darrere; perquè, tot i que hom obre com obra, la condició humana tal; perquè, tot i que, etcètera. I, continuant amb l’estadística, amb la matemàtica, comences a comprovar que la bossa que alberga la gran paciència que t’has descobert té una minúscula escletxa que provoca un lleuger desinflament a mesura que, a l’altre costat, la decepció s’hi va introduint amb un degoteig imparable. Amb el respectiu retorn de fantasmes. Amb la respectiva reproducció d’inseguretats. Però, com apuntaves a l’inici, això és responsabilitat teua i només teua. Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra (Lc, 6, 29). I després no et queixes si les galtades fan mal, pesat.

El refugi (IV)

Hi ha cançons que són refugi; cançons que, potser, fa anys que no escoltes -i quan dius anys, són anys, molts anys- però recordes l’efecte guaridor que van tenir en el seu moment. Allà pels darrers mesos del 2007 t’havies proposat assolir un objectiu en el Batxillerat, i veies que, malgrat que amb els resultats del primer trimestre no hi anaves desencaminat, quedava una mica lluny. El primer trimestre dels sis que t’ocuparien el Batxillerat: te’n trobaves a les beceroles, però, impacient com eres, volies ja que tot rutllara com el mecanisme d’un rellotge… fins que vas escoltar la veu de Lluís Llach cantar el poema del grec Konstantino Kavafis. “Viatge a Ítaca” ja formava part de la teua biblioteca musical personal, però no va ser fins després de les notes del primer trimestre que va prendre sentit. El viatge seria llarg i hi hauria camí perquè caigueres, t’alçares, tornares a caure i et tornares a alçar. L’escoltaves una vegada i una altra, i una altra, i visualitzaves aquell darrer concert a Verges amb un enèrgic Pep Guardiola movent el cap al ritme de piano i un Jordi Sànchez -llavors desconegut per a tu- torcant-se alguna llàgrima. Llach i Kavafis t’alliberaven, et desinflaven, et permetien respirar. Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. L’objectiu del Batxillerat no es resoldria al desembre del 2007, ni al gener següent, ni tampoc al març. De fet, era preferible que s’estenguera, que s’allargassara, que no acabara a la primera cantonada. Tingues sempre al cor la idea d’Itaca. I amb Ítaca al cor, i al cap, efectivament, vas anar viatjant fins que al maig del 2009 vas aconseguir la meta. Aquell dia vas ser feliç, però, com gairebé sempre, efímerament. Havies vist Ítaca, sí; tanmateix, se’n tornava a allunyar.

Hi ha cançons que són refugi; “Viatge a Ítaca” n’és una, sens dubte. El concepte -una mica suat, sí- d'”Ítaca” resulta atractiu, encisador, addictiu, necessari. Tots, en realitat, tenim d’una manera més o menys clara, d’una manera més o menys modesta, una Ítaca que ens encoratja. Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen. I, quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos. No t’atures; marca’t més metes i objectius, camina, cerca, evoluciona, sobrepassa el hui que t’encadena, i ves més lluny, sí, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta. Ara que sofreixes certes obnubilacions derivades d’un present incert i insegur, recorda Ítaca, recorda què et va moure a voler arribar-hi, recorda què et va produir el desig de vorejar l’illa. La lluita quotidiana, al capdavall, és contra la imatge que et retorna el mirall, contra els fantasmes que han fet niu dins teu. El cant de les sirenes -unes sirenes ben arrelades en algun racó del cervell- pretén que hi ancores i en desistisques. Però et vas proposar créixer perquè volies millorar la teua pròpia versió.

Hi ha cançons que són refugi; un clic al cap et va fer buscar “Viatge a Ítaca” al Youtube fa tres nits. De vegades, coneixeràs realment qui hi és i qui no; de vegades, et sentiràs sol i pelat de rametes; de vegades, la teua condició de somiatruites et farà replantejar-te l’existència. Però la certesa serà que Ítaca continuarà esperant-te, independentment de l’entorn, de la soledat o del teu idealisme no compartit. Ítaca, vista amb prismàtics, serà allà, per omplir-te xarxes de volguts estels i per redescobrir-te els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences. Així que agafa de nou el rumb, llança’t a l’aventura, lleva’t pressions que ara no convenen, prioritza les onades que vols naufragar i esquiva les que et fan nosa. Ítaca és el destí, amb tota la càrrega que Ítaca té per a tu, però gaudeix i aprén del camí, fes-te el favor. Ítaca…

De quan fórem estrelles i coets (Ja disponible!)

Dijous 19 de desembre va tenir lloc, al Paranimf de la Nau de la Universitat de València, el lliurament dels premis de la 16a edició dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació, edició en què he tingut la sort de guanyar, amb el relat “De quan fórem estrelles i coets“, la modalitat de narrativa en valencià. Abans, però, encara em van fer un parell de preguntes per a la web de la UV Notícies. Ja en l’acte, se’ns va entregar, als finalistes i als guanyadors, una bossa amb exemplars de la nostra obra –obreta, amb minúscules– editada per Edicions 96, i vam disposar d’uns cinc minuts per a parlar o llegir-ne algun fragment. I això és el que vaig comentar…

Bona vesprada a totes i tots!

Abans de llegir el fragment que he seleccionat, voldria detenir-me un moment en els agraïments. En primer lloc, voldria agrair al Servei d’Informació i de Dinamització de la Universitat de València –i, per extensió, a la Universitat de València– que seguisquen promovent aquests premis any rere any. Igualment, voldria donar les gràcies als membres del jurat, Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran García-Oliver, tres ídols i referents que eleven la categoria del premi. També a Edicions 96 per l’edició d’aquest relat-dietari, per la cura i la paciència que han tingut. I, per acabar, encara voldria expressar unes paraules per a la meua família: per als meus pares, Pepi i José, que continuen sent les autèntiques estrelles i coets que em guien, i per a Aitana, la millor companya de viatge. Moltes gràcies!

Com que la majoria ja en teniu un exemplar, del conte, si voleu seguir el fragment que he triat, el trobareu a la pàgina 29. Aquesta entrada, la vaig escriure el 26 de desembre de 2018, i porta per títol un vers en anglés que es podria traduir per “He passat només per mostrar-te que estaves equivocada, que no tenies raó” –no el llegiré en anglés perquè Aitana no se’m burle–, un vers de la cançó “The funeral”, del grup Band of Horses. Diu:

I’m coming up only to show you’re wrong… (26 de desembre de 2018)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar –més– atenció a les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has après un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història –o unes històries– al darrere que ens ha portat a ser com som; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entès que el món no n’era l’enemic –o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses quotidianes. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure aquell xou còmic amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. […] Un vi amb sopar, ja siga una torrada, un xinès o una tapa, o una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, quan ja comença a clarejar i l’última cosa que importa és el fred, que et recorda –de nou– que les jaquetes existeixen. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un GPS que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. […] Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: «Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi». Bé, o un de semblant, però tant se val. Si tu fores el periodista, alterant una mica la frase, podries escriure: «Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si soc capaç de mantenir-la-hi». Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral –perquè la vida és la que és i és com és, i, ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera–, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula, la paraula: gràcies.

El refugi (III)

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.