Motius inconscients

M’he despertat cercant-te en la nit. Per què? Dormíem sota el mateix sostre, però només compartíem el llit; cadascú fugia, en direccions oposades, cap a altres indrets on no ens poguérem trobar, i cada vegada estàvem més lluny. Entre les nostres esquenes s’havia format un riu glaciar, insalvable. Hauria estat ben senzill formar un pont entrellaçant els dits, però cap dels dos volia creuar a l’altra banda. I el riu anava eixamplant-se, i feia baixar les temperatures, i teníem fred. Però el fred era la millor de les opcions; i nevava, i deixàvem que nevara, i no ens cobríem. I la roba anava desapareixent, s’anava esborrant o es confonia amb la nostra pell. Amb la teua i amb la meua; el possessiu també s’havia individualitzat. Els cossos nus començaven a congelar-se; en algun moment, en girar el cap, veia com una capa de gel ja et cobria l’espina dorsal, i t’arrupies. I jo m’arrupia, és clar, i els músculs se’m contreien, i sé que notaves el repigueig de les dents, l’estremiment de la mandíbula, el catacrac d’una làmina de gel, perquè jo també ho notava en tu. I llançàvem l’últim alé, cada vegada més a prop de la nova zona on desitjàvem instaurar-nos. I el llit es negava d’aigua, i es cobria de granís, i una allau de neu ens soterrava, i.

Crec que m’he despertat cercant-te en la nit. O potser no? Ha estat curiós: m’he girat, he col·locat el braç esquerre sobre el coixí i no t’he notat. (No ho podia fer, evidentment; això no és un conte de Pere Calders, i no creixen arbres a mitjan menjador, ni passegem rastells com si foren gossos, ni apareixen persones del no-res. I encara sort.) Però tota la zona lliure -emprar l’adjectiu “desocupada” implicaria altres connotacions- era càlida. I, després de sospirar, he somrigut. No hi havia riu, ni gel, ni neu. (No n’hi podia haver, si atenem les lleis de la raó; això no és un conte del barceloní, redéu!) Però, quan anava a acomodar l’altra galta al coixí, m’he adonat que la ment, en realitat, m’havia despertat alertada per un altre motiu: el bany em requeria. Després, m’he tapat ben tapat, i he seguit en… en… per on érem?

Sobre cels i jardins

Quan arribem davant del riu, encara tenim un reglot de cervesa a la gola. Hi hem arribat ben aviat i, després de passejar i mirar l’hora diverses vegades, hem decidit seure en una terrassa d’un bar regentat per un xinés amb ulls embriacs i la que suposem que n’és la filla. Però el primer tro d’avís, que ens ha agafat parlant de futbol, ens esperita cap a la multitud. Una vegada barrejats entre la gentada, iniciem una conversa sobre banalitats, però és interrompuda pel segon tro. “Ya va, ya va”, sentim que algú li comenta a la persona del costat. Encara no; queda el tercer, i seguim a la nostra. Banalitats, absurditats. No entenem els castells de focs artificials; confesse, en un moment d’intimitat pública, que m’agradaria valorar com toca el temps que els pirotècnics dediquen a preparar per pintar el negre llenç celestial. No obstant això, no me’n surt; què hi farem, no ho podem saber tot, que deia aquell personatge, no? I el tercer tro en marca l’inici.

“Absurdament el cel s’omplia de jardins”. El vers estellesià no para de ressonar en el cap; és curiós com un vers aïllat, que en un moment determinat fixes involuntàriament, t’acompanya a través dels anys. Però té raó: el cel, sense demanar-ho -en realitat, sense cap finalitat profunda-, va omplint-se de jardins. La majoria del voltant trau el mòbil per instagramejar (ja no s’immortalitza) el moment, però nosaltres continuem amb la mirada posada en els cors i les palmeres que lluiten per destacar en l’obscuritat. Durant un brevíssim instant de silenci, la multitud comença a aplaudir, però s’atura: el castell no ha acabat, i els jardins segueixen envaint l’espai aeri. Sé -o ho intuïsc- com ha de finalitzar, però no ho vull desvetlar; de totes maneres, no puc evitar comentar en veu baixa que no, que encara queda una mica. I se segueixen les formes, les siluetes, els pam-pam-pam-pam-puuum. I en un moment determinat, gire el cap i veig com es tapa les orelles; somric, i mire de nou el xou de colors. Una segona pausa i un segon indici d’aplaudiment com a agraïment, però el pirotècnic continua llançant i llançant projectils. El ritual es repeteix: tornen a aparéixer-hi mòbils. I ja s’acosta el final apoteòsic: molt de soroll, molta pólvora i una enorme senyera (amb blau, faltaria més, ai!, i etcètera) sobrevola el cap d’alguns espectadors. Amb els dits a les orelles encara, sospira i, amb un somriure, s’alegra que haja acabat, que no pot aguantar les mascletades i tant de rebombori. Girem cua i, tot i que vaja contra els nostres principis, ens deixem arrossegar per la massa.

La nit acabarà entre tècniques de jocs en equip i d’anècdotes musicofalleres, mentre passegem pels carrers d’una València que estic descobrint, i Estellés -que ja ha esdevingut tòpic sempre que es parla de la ciutat- em repetirà que absurdament el cel s’omplia de jardins, absurdament el cel s’omplia de jardins, absurdament el cel s’omplia de jardins. I ja de camí cap a casa, pensaré que ja he vist com absurdament el cel s’ha omplert de jardins, però, sobretot, que malgrat que la vida també puga comportar una certa absurditat, els cels, els jardins i un passeig nocturn sempre la poden omplir d’un cert sentit.

Breu apunt sobre un viatge a Lleida

Diríem que la cosa va començar al voltant de les quatre. El viatge, però, es va iniciar fa uns quants mesos quan, acomboiats per Bucarest, vam decidir que hi aniríem tots plegats. A les quatre i désset Paula ja era al cotxe per a, tot seguit, anar a arreplegar a Maria a l’estació de Joaquín Sorolla i, uns tres quarts més tard, passar a per Manel a Sagunt. Si ara fórem en una pel·lícula, tindria tres opcions: a) representar el pas de les hores del camí passant del sol a la lluna; b) situar-nos directament a l’apartament, o c) detenir-nos en les converses. Triaria la tercera, però donaria per a una entrada individual, així que només contaré que vam arribar sans i estalvis a Lleida, sense equivocar-nos, sent obedients al GPS i parlant d’una tal autonomia de Portugal. També vam discutir sobre la senyera, entre acudits extremadament dolents.

Ja a Lleida, ens vam instal·lar al pis: ens vam repartir les habitacions i els banys en un fals sorteig, vam planificar una mica la resta dels dies i vam anar a sopar al bar de baix mentre véiem com el Reial Madrid perdia. Una gràcia, tu. Havent sopat, vam tornar a pujar i encara vam tenir temps per a una sobretaula llarga amb la porta tancada als rellotges. Endevinàrem la manera en què una dona d’una sèrie sobre dones que assassinen marits assassinaria el marit, ens vam riure de les circumstàncies de la nostra vida i ens vam adormir, que a l’endemà el II Congrés Internacional de l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (#IICIAJILLC) feia el tret de sortida.

El congrés, en general, ha estat una bona experiència: els de llengua diuen que hi havia més comunicacions sobre literatura, i els de literatura diem que hi havia més comunicacions sobre llengua. Supose que ambdós bàndols exagerem, però tant se val; la veritat és que l’organització va saber quadrar unes comunicacions variades i interessants. Maria va analitzar, des d’una perspectiva literària igualitària, determinades aplicacions de lectura per a infants; Manel va explicar l’exaptació i la classe de verbs velaritzats del català; Paula va comparar la gradació en la distinció de les fricatives en valencià i romanés; i jo em vaig posar els ulls de Joan Fuster per tal de veure com va viure el III Congreso de Poesía que va tenir lloc a Santiago de Compostela el 1954. Conclouria, al parer de les preguntes que ens van fer, o de l’assistència que, sobretot Manel i Paula van tenir, que la cosa va quedar bé.

En la resta del temps, vam (vaig, atés que alguns ja hi havien anat) descobrir Lleida: vam pujar a l’esplanada de la Seu per un camí alternatiu al que ells van seguir el dia anterior. I és que dimecres els tres van pujar per costeres i van travessar un pont que els va provocar vertigen; jo els vaig retrobar més tard i m’ho vaig perdre -i ara em faré el valent, perquè ja no som allí, però m’hauria agradat travessar-lo també i bla bla bla (no!). Però, ep!, no donaven ni un duro per mi que hi aniria, i hi vaig acudir… Gent de poca fe.

Trobe que se’m queden molt(íssim)es coses per comentar, i que, segurament, no importen a ningú. Però no m’he posat a escriure amb ànims de cronista exhaustiu; simplement volia deixar testimoni que hi vam ser, que hi vam compartir uns espaguetis, uns cafés fangosos, unes taronges de Museros, uns vinets, uns himnes (ir)regionals, unes confidències, unes pizzes, unes cerveses, unes metralladores, unes hores molt productives de treball, unes braves, unes burles mútues, uns passejos, una pel·lícula, una coca-cola, uns… Uns dies de les nostres vides. No sé si la felicitat existeix -la felicitat real, vull dir-, però m’atreviria a dir que aquests dies he estat feliç i que he aprés molt de vosaltres tres, Manel, Maria i Paula. Així que, al capdavall, tots aquests mots només poden tenir la intenció -ja la tenien a l’inici, però havia de mudar i retoriquitzar el text- d’expressar un sentiment d’agraïment: moltes gràcies per tot i per tant. La casualitat, una revista literària, la carrera, la beca, el doctorat, ens van situar al camí; només espere que aquest siga ben llarg i fructuós, i que res ni ningú no ens faça perdre mai el somriure ni la vitalitat.

Desfer el camí i tornar cap a casa implicava la fi d’una aventura que portàvem setmanes tramant. I, a mesura que l’Olleria s’acostava i ens aturàvem a Sagunt, a València i a Barxeta, vaig tenir una certesa: s’havia acabat un viatge que esdevindria record de seguida, un d’aquells records que, passats tres, set o quinze anys, m’agradarà recordar quan al calendari aparegueren els dies 2, 3, 4 i 5 d’octubre.

Tardor: 274

Com en Campverd, jo també dibuixe els dies. De dibuixar els dies -o qualsevol altra cosa, tot i que cosa potser no és el terme més correcte-, en diem escriure. Hui, per tant, és el dia 274. Abans que jo, ja hi havia gent que escrivia els dies; els anomenàvem comptadors. Des dels orígens, anoten el dia en què vivim. Hui, per exemple, ja ho he dit, és el dia 274. Què hi havia abans d’aquest còmput? No ho sabem. Això forma part del passat antic. El passat antic és el d’abans de l’inici del còmput; en canvi, el passat nou és el que inclou els dies anteriors a hui. No podem saber què hi havia abans del dia 1. Hi ha coses que no sabem ni podem saber. No ho podem saber tot. És Llei.

L’estiu acaba quan toca canviar, de nou, la caseta per casa. Això és així. És costum. No és Llei. La data de la fi de l’estiu, cada any, balla entre finals del mes nové -altrament conegut com setembre– i principis del mes desé -que rep el nom d’octubre. L’any passat, però, es va acabar gairebé a principis de l’onzé mes, que els més vells van anomenar novembre. Això no és costum, ni és Llei. No ho entenem tot. Un mes té trenta o trenta-un dies, depén. El segon mes, en canvi, en té vint-i-huit, encara que cada quatre anys se n’hi afig un. És Llei. Diuen els savis que els que ens vigilen ens donen el bon oratge: ells ens permeten gaudir del sol, de les temperatures típiques de l’estiu. Enguany, a més, sembla que també han decidit començar la tardor gairebé en el moment que havia de començar. En el Consell ningú no dubta que gràcies als que ens vigilen les estacions giren com toca. Però jo no ho crec: malgrat la fresqueta que ja hi fa, tem que al llarg dels pròxims dies la calor continue fent-nos suar. En diem suar a l’acció d’excretar líquid pels porus de la pell. Tanmateix, és cert que ja cal un cobertor, per més finet que siga.

Amb la tardor, tenim por que tornen els horrors i les desaparicions. Ningú no sap per què ocorren: cada cert temps, s’esdevé una secadaels que ens vigilen no fan res per impedir que es talle l’aigua-, que ve acompanyada d’una becaina grossa i, en despertar-nos, vivim el període dels horrors: és quan hi ha les desaparicions. Coneguts, amics, familiars, desapareixen: no moren, car si moriren almenys tindríem el cos per poder-nos-en acomiadar. En alçar-nos de la becaina grossa, correm a mirar si hi som tots; aleatòriament, però, sembla que la terra es traga determinades persones. És Llei. No ho podem saber tot. En els ulls dels humans que hi resten i que han perdut algun ésser estimat, s’hi veu molta ira, segurament cap als que ens vigilen. Però ningú no gosa obrir la boca en el Consell. Fem ofrenes als que ens vigilen, unes ofrenes falses, perquè no serveixen per fer aturar les desaparicions. Però les seguim fent. És costum.

No obstant això, ens hi hem de resignar i hem de continuar amb les nostres vides. Demà serà el dia 275, l’estiu haurà acabat definitivament i afrontarem la nova estació tardoral. De bon matí, haurem de treballar els nostres maduixers, amb la vista fixada en dijous que ve. No és costum. És Llei. I una reflexió: els que ens van ensenyar a escriure, abans ens van ensenyar a llegir. El mateix procés de lectura n’implica un d’interpretació, així com en el procediment d’escriptura rau una necessitat d’organització del món i del pensament que el món pressuposa. No és costum. No és Llei. És la vida.


Nota: Dimecres passat vaig acabar la fantàstica novel·la Res no és real (Males Herbes, 2015), de David Gálvez. Llegiu-la, feu-vos-en el favor!

L’esketamina

Et criden: “M., baixa!”. Però no els escoltes, absorta com estàs davant d’un article que intenta demostrar els possibles beneficis de l’esketamina. Els que t’han acompanyat aquesta setmana saben la poca il·lusió que et generava passar part d’aquest dissabte entre estudis i anàlisis farmacològics mentre els teus companys gaudeixen de la natura i de l’aire lliure i del sol i de les converses sobre l’inici de curs i el final d’un estiu que ha estat ben carregat d’anècdotes i d’experiències i de. No obstant això, a mesura que passes les pàgines i desgastes un caramel de menta, t’hi vas capficant, fins al punt que ja no t’importa la postura que ocupes al llit. L’esketamina és un fàrmac que actua com antagonista del receptor NMDA del glutamat i, per tant, actua sobre la transmissió glutaminèrgica, la qual està implicada en la depressió. “Vols fer el favor de baixar ja!”. Alces el cap, et desfàs la cua del cabell, et traus les ulleres, t’acostes a la finestra, recolzes el colze sobre un altre caramel que et deixarà marca en la pell durant els pròxims minuts, i mires cap avall: el J. i la R. obrin els braços en senyal de pregària. “No tarde”, els dius, amb tan poca consistència que ni el més crèdul s’ho empassaria. Ells, evidentment, tampoc no t’han cregut, i fan una lleu ganyota de resignació que tu ja no veus. Tornes al llit, però, i repeteixes, a la inversa, el ritual: et replegues els cabells, et poses de nou les ulleres, t’hi acomodes i sant tornem-hi. Amb aquest fàrmac via intranasal s’estan fent estudis per tal de provar si. Sense apartar els ulls del paper, t’acaricies, amb la mà esquerra i a mode d’abric momentani, el braç dret: les vesprades, en aquesta part de la muntanya, ja han començat a avisar de la vinguda d’una tardor que et transportarà a altres temps i espais, i que, potser, ens permeta conéixer-nos. Però això, ara per ara, tu no ho saps; principalment, perquè tota aquesta escena està contagiada de ficció i només existeix en el cap de qui enllaça les frases. Aquells pacients diagnosticats de depressió major i resistents a dos o més antidepressius que es troben en el mercat actual respondrien bé davant d’aquest fàrmac. I escoltes crits, rialles, insults amicals, baix, però segueixes a la teua. Tot i els anys de facultat, no eres excessivament amant de la química com a mètode curatiu en aquells casos que presenten alternatives, diguem-ne, “naturals”; fins i tot, en certes ocasions, t’hi has mostrat ben escèptica. I s’ha observat que sí; que, tot i tenir un percentatge menut d’efectes adversos, l’esketamina sí que és útil en el tractament dels trastorns de depressió resistents. La P., a qui tu no sentiràs fins que el clic de la càmera la delate, ha pujat les escales i s’hi ha rabejat. Sols en el moment just en què l’aparell ha emés el so, t’has girat i has vist la teua amiga somrient, mig entremaliada, mig resignada perquè fa una hora i vint-i-dos minuts que t’estan cridant. S’hi ha acostat, s’ha assegut damunt del cobertor verd, t’ha posat la mà lliure de la càmera al muscle i t’ha preguntat com ho duies. Si foren altres veus, li hauries respost amb el teu monosil·labisme defensiu i protector, però no: li has comentat que l’article et resultava ben interessant, que parlava de l’esketamina, un fàrmac que, etcètera. Ha posat cara d’encuriosida, t’ha acariciat el braç que adés t’havies abrigat amb el teu palmell i, tot seguit, t’ha desplegat afectuosament la mànega, que tenies una mica pujada per a l’airet que hi començava a córrer. Li has promés que, de veritat, creu-me, ja hi abaixaves. Ella simplement t’ha somrigut i t’ha deixat, de nou, en conjuminació amb l’article. L’esketamina actua gairebé com a adjuvant. Malgrat que encara està en estudi i que caldrà seguir fent assaigs clínics de fase III amb una grandària mostral major per tal de corroborar els resultats obtinguts i per tal d’afirmar que és signficatiu, s’ha demostrat que té efectes beneficiosos en aquells pacients que no han respost a altres antidepressius durant el tractament. I deixes el llapis amb què has subratllat allò més interessant, et pegues la volta i et gites cara cap amunt, et traus novament les ulleres, observes el sostre per descansar la mirada de tantes lletres i sospires. Uns segons després, saltes del llit, et calces les esportives i baixes per reunir-te amb els teus companys. La P., abans de sopar, et mostra la foto que t’ha fet: somrius i li etzibes que l’esborre, i que, si vol, ja us en fareu una juntes i que. Però la P. no et fa cas; saps que, a la inversa, tu tampoc no li’n faries. En realitat, tampoc no vols que l’esborre, però no sabies què dir-li: la foto és ben interessant i és testimoni d’un ací i un ara que esdevindrà, junt amb les moltíssimes altres que encara et faràs i us fareu aquella mateixa nit, pretèrit de seguida. I intueixes que, en el fons, quan en el futur l’observes, tu també t’hi rabejaràs, mirant-te i, sobretot, recordant que aquella vesprada d’un dissabte de setembre, mentre ànimes que estimes i que t’estimen t’esperaven per planificar el curs tots plegats, tu llegies sobre un fàrmac que encara estava en les beceroles i que tenia la missió de combatre la depressió. El més curiós és que, aleshores -de fet, això només ocorrerà amb el pas del temps-, no te n’has adonat, però has estat, i heu estat, produint el millor i més ben preat antidepressiu.