Black Friday, d’Antoni Rubio

“Com una gran manifestació de desheretats”, sintetitza la xica de l’últim conte de Black Friday,  d’Antoni Rubio, el pas dels diferents personatges que pul·lulen pel recull. Desheretats, marginats, els misèria-humana, els no-ningú de Galeano; Rubio dóna veu als invisibles, als emmordassats, als que hom no vol escoltar, ni veure, ni creuar paraula. I ho fa jugant amb els diferents recursos que el llenguatge, que la literatura, li proporciona: un monòleg interior extremadament excel·lent a “Grossa” (no endebades va rebre el Premi Sambori el 2009); l’alternança de majúscules i minúscules i una cançó de bressol en “A la voreta del mar”; la narració de distints “Fragments” d’una dona que sent com li parlen les nines; la pròpia versió de la “Metamorfosi”, que ens demostra que determinades persones compten per a la societat el mateix que els insectes més fastigosos; el relat de la vida de Xosé Tarrío, vull dir, Xoan Tarrés, un activista heroïnòman condemnat a setanta-un anys de presó; la recerca d’un “Valhalla” molt diferent per a un finlandés i l’Omar de Fallujah; la crònica de la moda del Pokémon Go; les pinzellades ferrantorrentianes a “Ombres”; el comportament tan semblant de les persones grises amb les “Mosques”; la solidaritat d’un govern que promou el suïcidi com a ajuda social; o l’autoreferencialitat del “Final feliç”.

Seria fals dir que Antoni Rubio debuta en el món del llibre (el 2007 va publicar, junt amb Héctor Sanjuan, Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas; també ha publicat articles en diferents reculls), com també seria fals escriure que debuta en la narrativa (alguns d’aquests relats ja han vist la llum al suplement cultural “Arts”, del periòdic El Mundo). No ens ha d’enganyar, doncs, el fet que ara haja tret el seu primer llibre de narrativa: Rubio, que no és novell en aquest art -a què se suma la formació periodística-, ens ha regalat un mosaic de la societat que el telenotícies només ens conta quan als de dalt els interessa que no se’n parle dels afers sinistres, un ventall d’aquells que per als periòdics només són un nom i unes sigles. És una lectura incòmoda, però, trobe que en alguns àmbits, necessària; tot i el filtre de la ficció, els esdeveniments són d’una quotidianitat que asfixia. El lector, per collons, està obligat a reflexionar cada vegada que acaba un conte, el qual, al seu torn, esdevé un punyal amb sal enganxada a la punta. En alguna ocasió, però, l’autor peca d’explicitat i ens ensenya massa les cartes, sense deixar que ho deduïm per nosaltres mateixos, o, justament, ens ho revela quan ja ho hem deduït nosaltres mateixos. No obstant això, aquest xicotet però no pot entelar el bon treball que ha editat Sembra. Llegiu-lo, llegiu-lo amb calma, assaborint cadascun dels vint racons que amaga. I, malgrat la sensació que vos naixerà de voler aturar el món perquè potser no el sentiu com a propi -encara que sí, que això és el món real, el que habita els carrers, els barris xinos, les sales d’interrogatoris, els bordells, els grans magatzems-, penseu que “sempre queda l’esperança d’un final feliç”.

Publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura | Deixa un comentari

01-11-2016 / 01-11-2017

Com ja vaig comentar l’any passat, m’agrada anotar tots els llibres que llig, podríem dir, de nit. O en el tren. O en moments d’espera. O minuts morts. És a dir, tots aquells que no estan del tot relacionats amb la investigació, amb excepció de La senyoreta Keaton i altres bèsties i No et miris el Riu. No m’allargaré en reflexions del que hauria d’apuntar i del que no en aquesta llista; en queden fora contes, poemes, articles, capítols o assaigs solts, apunts de diaris o dietaris, etcètera, això és, tot allò que no constituïsca una unitat en forma de llibre.

L’any passat vaig anotar com a data d’inici per a veure el que llegia durant un any l’1 de novembre. I com que ha funcionat, m’ho torne a marcar de cara a l’1 de novembre vinent. Moment d’autobombo: si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. Tornant al tema, no em fixe cap objectiu per al pròxim any; segurament, no el compliré. Això sí, tot i que les xifres encara estan lluny del que m’agradaria, he afegit dues obres més respecte a la xifra del passat llistat, a pesar de disposar de menys temps lliure. Igualment, no he comptabilitzat les 13 obres que es van presentar al premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida.

Conclusions: he llegit més literatura i menys lectures, i he gaudit bastant més. Tanmateix, encara caldria incloure-hi més poesia, més assaig i més teatre. I algun clàssic, ai!

La senyoreta Keaton i altres bèsties, de Teresa Colom **

Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols

Rotterdam, provisionalment, d’Octavi Monsonís

Les generacions espontànies, de Mar Bosch

Cementiri de butxaca, de Ramon Solsona

Algú com tu, de Roald Dahl

Vestido de novia, de Pierre Lemaitre

Vida familiar, de Jenn Díaz

El túnel, d’Ernesto Sábato *

Recursos inhumans, de Pierre Lemaitre

La memòria de l’arbre, de Tina Vallès

El plaer de llegir literatura catalana, de Tilbert Dídac Stegman

Guadalajara, de Quim Monzó **

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger *

Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà *

D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània, de Gonçal López-Pampló *

La mestra, de Víctor Gómez Labrado

Las cosas que perdimos en el fuego, de Mariana Enríquez

No et miris el Riu, de Mònica Batet *

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que altres, de Mònica Batet *

Una dolça cançó, de Leïla Slimani

Los peligros de fumar en la cama, de Mariana Enríquez

El guardián invisible, de Dolores Redondo

Un dinar un dia qualsevol, de Ferran Torrent *

Estrella distante, de Roberto Bolaño

L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez *

La sega, de Martí Domínguez *

Fuster per a ociosos, de Joan Fuster (antologia a càrrec de Xavier Aliaga)

Els estranys, de Raül Garrigasait *

Dues visions, de Joan Fuster (edició a càrrec de Xavier Ferré) *

Origen, de Dan Brown

 

* Els que destacaria sobre la resta i recomanaria sense cap mena de dubte.

** Rellegit.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fuster per a ociosos, una antologia fusteriana a càrrec de Xavier Aliaga

Presentació de l’antologia de textos fusterians,  Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga (Sembra, 2017), feta el divendres 6 d’octubre de 2017 al centre cívic el Llombo (Ontinyent).

Abans que res, voldria agrair-los la seua assistència i confessar-los que és un plaer estar –i això que diré ara ho faré amb una punta de vergonya– per primera vegada al centre cívic el Llombo. Moltes gràcies al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida i a l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida per l’oportunitat que em donen de poder presentar-los aquesta antologia de textos fusterians, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga.

Sempre m’havia preguntat com seria una presentació –des del punt de vista de qui presenta l’acte– d’una antologia o d’una edició crítica de tal autor o tal altre. Perquè sorgeixen certes preguntes: de qui o de què has de parlar? Del llibre, segur. Però el mèrit del llibre, de qui és: de l’autor?, de l’antòleg?, de l’editorial? Hi ha hagut casos en què una antologia ha posat llum sobre un autor desconegut, de manera que el mèrit és de qui ha curat el llibre, tant de l’antòleg com de l’editorial. Potser no és el cas, almenys total, de Fuster per a ociosos. I això ens obliga a parlar de quina funció hauria de complir una antologia.

En la meua opinió –i recalque el possessiu perquè això que diré ara és el que jo pense, i, per tant, lògicament, admetrà tot el debat que vulguen–, una antologia té la funció bàsica de “mostrar” una producció, en aquest cas, literària: bé perquè les circumstàncies socioculturals i polítiques no ajuden a la difusió (les antologies de poesia i narrativa de finals dels 40 i principis dels 50, per exemple); bé perquè un autor no ha gaudit de l’interés que li hauria pertocat i, al cap d’uns anys, se’l vol tornar a posar a la palestra; bé perquè es vol donar un petit tast de la nombrosa productivitat d’un autor; bé perquè es vol celebrar alguna efemèride. En el cas de Joan Fuster, amb diversos matisos, podríem dir que aquestes quatre causes es compleixen: un govern de dreta i d’extrema dreta entre PSOE i PP no era el més propici per a Fuster; encara ara en alguns sectors se l’estigmatitza, o se’l silencia, com el culpable de tots els mals del valencianisme; la gran quantitat de papers que va escriure no evita que “només” se’l considere l’autor de Nosaltres, els valencians; i enguany, com bé sabran, es commemoren 20 anys de la seua mort i 90, del naixement. Així, doncs, està justificada la publicació d’aquesta antologia.

Ara bé, de reculls d’escrits de Fuster fets pel mateix autor o per altres antòlegs, el mateix Xavier Aliaga ja detalla al final de Fuster per a ociosos que n’hi ha un fum. De fet, enguany, que ha sigut un any positivament productiu quant a producció fusteriana o fusterianòfila, també se n’ha publicat alguna. Tanmateix, hi ha el perill que les antologies acaben semblant repetitives i que, en certs casos, facen la impressió que el curador s’ha dedicat a ajuntar articles i prou. Afortunadament, no és el cas del llibre que presentem hui –la qual cosa, tot siga dit, va ser una de les raons per les quals vaig acceptar aquesta presentació, encara que això ara té poca importància.

Fuster per a ociosos és una antologia treballada i, com a conseqüència, atractiva; Xavier Aliaga ens ha donat píndoles en forma de diversos fragments de texts: fragments que ens permeten contemplar l’estil característic fusteria, que ens ajuden a fer-nos-en una dia, fragments que ens en pinzellen l’obra, fragments amb un què al darrere, fragments que provocarien debats substanciosos, fragments que ens incitarien a la reflexió, fragments que, a pesar de la descontextualització històrica, segueixen ben lligats al present, fragments on es veu l’autèntic intel·lectual que fou Joan Fuster. Com que vivim dies històrics i excitants, llegiré, contra la meua voluntat, atés que m’agrada més reivindicar el Fuster literari que no el cívic o el polític, aquest fragment extret de l’article “País Valencià, una singularitat amarga”, de 1973:

“Tant en la polèmica com en el simple examen, les referències habituals solen ser Catalunya, Galícia, els bascos, més o menys en contrast amb una Castella executiva i decisòria. De vegades el bloc ‘castellà’ fins i tot rep anàlisis de matís, i Andalusia, o Extremadura, o les Canàries, són objecte de consideració especial, econòmica, política o literària. Però gairebé mai no es parla del ‘cas valencià’. Ni tampoc, tot siga dit, del cas de les Illes. […] A tot estirar, i per una mera inèrcia culturalista –la de l’idioma–, valencians i mallorquins solem quedar implícits en un plantejament general català. Però la llengua, amb tot i ser un component molt important, molt bàsic, no ho és tot […]. Siga com siga, l’evidència resulta escandalosa: ni als llibres ni als pamflets, i encara menys als programes, no ens té en compte ningú. Com si aquest tros de mapa que ocupem no tingués entitat pròpia: com si la gent que l’habita -ni ‘catalans’ ni ‘castellans’, en principi- no arribàssem sinó a una identificació purament administrativa, o geogràfica.”

Presentada l’antologia, passem ara a parlar-ne de l’antòleg que l’ha feta possible. Així, Xavier Aliaga Villora naix a Madrid el 10 d’abril de 1970, tot i que viu i creix a Xàtiva. Es llicencia en Filologia Catalana per la Universitat de València i desenvolupa la seua activitat professional com a periodista. Comença a treballar al setmanari comarcal Noticia-7 de Xàtiva, que posteriorment dirigeix. Entre el 1997 i el 2007 és responsable de comunicació dels grups parlamentaris d’Esquerra Unida, Entesa i Compromís. Entre els anys 2003 i 2007, és director del programa La Caixa de Música de Ràdio Klara, i l’any 2008 forma part de l’equip de guionistes del programa d’humor Autoindefinits, emès a Canal Nou, TV3 i IB3 entre el 2005 i el 2008. Com a guionista també treballa en altres programes, com Cheking Hotel (2009) i Evolució (2008), emesos a Canal Nou.

Entre 2007 i 2013 col·labora amb regularitat en el suplement cultural Quadern del diari El País. També ha col·laborat, entre d’altres, en publicacions com CaràctersL’Espill o L’Illa. En l’actualitat és responsable de cultura del setmanari El Temps, columnista de Levante-EMVEl Punt-Avui i La Veu del País Valencià. També és contertuli d’Onda Cero i Popular TV.

La trajectòria com a novel·lista de Xavier Aliaga comença l’any 2005 amb el títol Si no ho dic, rebente. Amb aquesta obra, publicada per l’editorial Moll, obté el Premi Vila de Lloseta de narrativa. Amb Els neons de Sodoma, apareguda el 2009, guanya el premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre de l’any 2008. L’any 2011 publica l’obra Vides desafinades, títol que li val el Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia del mateix any i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa del 2012.

També és autor de la novel·la juvenil El meu nom no és Irina, publicada l’any 2013 i guanyadora del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i del Premi Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians del 2014 i de la novel·la negra Dos metres quadrats de sang jove, apareguda l’any 2014. Amb la novel·la Les quatre vides de l’oncle Antoine es va adjudicar el premi Pin i Soler 2017 de Tarragona.

Tenim, doncs, dos dels actors causants d’aquesta antologia, però encara voldríem esmentar la jove, però experimentada editorial Sembra, que sembla que sempre sàpia quina tecla ha de tocar. Ha obert la porta a Joan Fuster amb una maquetació i unes il·lustracions delicioses d’Aitana Carrasco; si es fixen en la portada –un bolígraf amb una mà a la punta que sosté un misto encés– veuran la metonímia del que va ser, és i serà el suecà: un provocador intel·lectual.

Benvolgudes i benvolguts, fet aquest preàmbul amb què espere no haver-los avorrit amb excés, li passe la paraula, donant-li l’enhorabona i les gràcies pel Fuster per a ociosos –enhorabona i gràcies, Xavi–, a Xavier Aliaga. Moltes gràcies!

Foto: Miquel À. Múrcia (@miquimusica)

Foto: Miquel À. Múrcia (@miquimusica)

Publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura | Deixa un comentari

El concepte d’analogia

Dimecres passat, a classe de Retòrica, vam parlar dels diferents processos i fases que té l’escriptura. Com que som a l’inici, vam començar per la planificació: quines preguntes s’ha de fer l’emissor abans de realitzar un discurs oral o escrit, quines convencions s’activen depenent del gènere discursiu que escollim, i etcètera. A continuació, passem a la pluja d’idees i, quan la ment n’ha buidat el pap, com intentem extraure’n més. Entre les operacions lògiques que el nostre cabet té per a funcionar, hi ha l’analogia. L’analogia  –diuen Gemma Lluch i Miquel Nicolàs en el fantàstic manual Escriptura acadèmica (UOC, 2015), que és el que seguim en el curs– “busca una idea amb similitud formal o conceptual a les idees que ja tens”. El pròxim pas dels alumnes era, per tant, que a partir de la pluja d’idees prèvia que havien fet –amb l’objectiu posat en una ressenya crítica d’una pel·lícula o d’una sèrie de televisió–, intentaren produir analogies. Després d’exposar-los una analogia entre els moriscos valencians –l’acorralament inicial, l’eliminació de tot el que els era propi i, finalment, l’expulsió– i els “valencians” –valencianistes o catalanistes– actuals, ells n’havien de buscar unes altres que s’adequaren a les idees que havien anotat.

Mentre tornava en tren i llegia les barbaritats dels “muy españoles y mucho españoles” que defensaven les porres contra els demòcrates catalans que volien –i van– votar, em va vindre al cap una analogia esborronadora: la justificació que realitzen de les hòsties policials i guardiacivileres, no és la mateixa que la que el 1936 alguns feien del colp d’estat del futur Generalísimo? No hi ha en el fons una mateixa idea: eliminar la democràcia –amb tots els ets i els uts que tingueren els últims anys de la República– amb la violència, amb sang i terror, i establir el pensament centralista i espanyolista únic? No és, al capdavall, el que sempre han intentat quan han vist que els propis interessos en podrien eixir perjudicats? El problema, que ja és molt gros, sembla agreujar-se en aquesta ocasió perquè no solament la dreta i l’extrema dreta (C’s, PP i el rei) s’hi han posicionat a favor –que, compte!, és el que esperaríem–, sinó que, a més, la criptodreta pesocialista també ho ha fet. I no només això: alguns votants d’IU o d’altres partits esquerroides s’han sentit “protegidos” perquè els uniformats han atacat els il·legals. És, doncs, anar un pas més enllà de l’analogia? O l’analogia existeix igualment i els nostàlgics s’han tret la careta perquè “España una y no cincuentayuna”? Però encara fa fredat una constatació –i analogia– més: tots tenim amics i familiars que, si fa no fa, han fet burla, comentari graciós o obertament violent contra els catalans (i ací dic catalans com a metonímia de demòcrates). Voleu dir que si nosaltres fórem els agredits no se n’alegrarien?  Voleu dir que si nosaltres hi apareguérem amb els dits de la mà trencats, amb sang al cap, amb marques d’extensibles a les costelles, el primer comentari que dirien –o potser no ho farien directament, sinó que se’l xiuxiuejarien entre ells, d’amagatotis– no seria un “per què t’hi claves, si ja sabies que això era il·legal”? Voleu dir que sempre som nosaltres els que hi hem de posar el respecte, la comprensió, l’ordre, la calma? Deixem-ho córrer; jo només volia intentar explicar-me millor el concepte d’analogia.

Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 5 d’octubre de 2017

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Insomni

Si açò ha d’acabar convertint-se en un costum, potser t’hauries de plantejar allargar la planificació dels dimarts. En qualsevol cas, hi ha un fet constatat: anar a dormir abans de les dotze, ni que siga uns minuts, et trastoca el son. No saps com funciona el cervell, però està comprovat que per a poder allargar les hores de descans, ha de passar, almenys, un minut de les dotze. A les dues i mitja t’has despertat, encara desempallegant-te de la pell d’un protagonista d’un somni estrany que gairebé ja no recordes, i des d’aleshores, només has pogut pegar voltes en el llit. I no hi ha res més perillós que això: pegar voltes en el llit quan no pots dormir. És quan et vénen -o “venen”? Quan et decidiràs a passar-te a les noves normes?- tot de pensaments: alguna paraula dita o escoltada en un moment concret i a què no vas donar en principi importància, una conversació en què detectaves que alguna cosa no anava bé, un etcètera. I, és clar, t’ho vas menjant tu amb tu mateix en la solitud de la nit, en l’obscuritat de les parets, perquè no despertaràs ningú per calfar-li el cap amb les teues enraonies, faltaria més. No obstant això, se’t crea un dipòsit de derrota personal, de veure que hi ha coses que mai no canviaran, de no entendre que la gent no vulga entendre i vaja a fotre perquè sí, per enveges, per interessos personals o perquè és més fàcil no pensar, de no comprendre per què costa tant posar-se, com cantava l’Ovidi, de part dels bons. I és en aquell moment, de tu amb tu mateix, a les tres i mitja de la matinada d’un dimarts d’agost, que creus que el més senzill és abandonar-te, seguir el ramat, callar i posicionar-se’n silenciosament o criticar sense causa ni motius, de rebentar qualsevol proposta, de fer-li la traveta a qui aporte mentre t’estàs al sofà còmodament, de negar-li l’oportunitat a la lògica, de. Són les quatre i mitja de la matinada i fa una estona que s’ha posat a tronar, a rellampegar i a ploure; volies matinar per a anar a córrer -que ja toca, amic, que se t’està posant una (eufemísticament parlant) panxeta…-, i fins i tot l’oratge ha triat l’altre bàndol. Res, segueixes pegant voltes, ara mires la paret, ara mires l’armari, ara cap a dalt, ara la mires a ella, ara cap avall i el cap baix del coixí. Sona un primer despertador: les cinc. Ja és una hora més raonable, no? A les cinc i mitja t’alces del llit després d’haver vist què es coïa en totes les xarxes socials, t’agafes un café de la nevera (amb dos galetes que abans hauràs mullat) i inicies una entrada que et servirà d’abocador i de trituradora de totes aquestes hores d’insomni. Són les sis i vint i ja no fa soroll de pluja.

Publicat dins de General | 1 comentari