El riure

La sensació de final de cicle era angoixant. Potser, al capdavall, ja en coneixia el desenllaç des d’un principi, però volia comprovar fins on el portaria aquella senda temporalment desajustada. I no: tot era camí, i prou, i res, i avant. Per això, el silenci davant la pregunta sobre què li habitava el cap s’estava allargant massa. Fins ací, es digué, tot i que no tingué clar del tot si també ho havia materialitzat en veu alta. El cas és que començà a somriure. L’altra persona se n’estranyà, i li preguntà què collons pensava, però ell seguí amb aquell posat alegre. No deia res, i ella anava posant-se cada vegada més nerviosa. Llavors, ell passà del somriure al riure, i el semblant de l’altra persona s’enfosquí. Se n’estava burlant? Però ell tancà els ulls i rigué a cor què vols, fins que inicià una forta rialla. Li entrà mal la panxa, quan, al cap d’una estona, no podia parar de riure, i s’hi agafà fortament. Tanmateix, allò ja no tenia aturador: ell, amb els hahaha estridents; l’altra persona, amb els llavis ben serrats, destil·lant una mena d’odi pels ulls. Aleshores, ella l’agafà pel coll i li l’estrenyé: aquell riure només es podia detenir amb l’asfíxia. Per a la seua sorpresa, però, no hi oposà gens de resistència. Ella notà com la nou se li enfonsava, i com, amb els ulls, li indicava que li faltava l’aire. No obstant això, el hahaha seguia, seguia, seguia, hahaha, hahahahahahaha, hahahahahahahahahaha. L’últim colp: tancà els ulls i, amb totes les seus forces -fins i tot, caient-li una llagrimeta-, va fer força amb les mans. Però, de sobte, només nota els seus propis artells; allí ja no hi havia cap nou, ni cap gola, ni cap ésser humà. El trobaria a faltar? No ho sabrem. Recordaria aquell riure tan característic? De segur. I potser, només en aquell instant, descobriria que aquell hahaha mai no havia volgut ser de burla, ni d’ofensa, ans al contrari: només es reia d’ell mateix, i pretenia fer-li veure que la vida no necessàriament havia de ser tan puta com la pintaven.

Conserva aquesta nit; demà me n’hauré anat

La carretera era llarga i sinuosa, així que la prudència i la paciència van omplir l’interior del vehicle. Convenia anar amb compte, ja que, tot i que feia anys que no hi passava, recordava que la conducció durant aquell tros no era fàcil. Havent deixat enrere les ziga-zagues, es va relaxar: era línia recta, i podia respirar amb calma. De manera gairebé inconscient, engegà la música: aquella cançó, definitivament, convidava a conduir. Començà a taral·larejar-la, perquè el seu anglés s’havia quedat en algun curs d’estiu pretèrit. Xiulava, movia el cap seguint el ritme i, fins i tot, s’atreví amb la tornada: “Save tonight and fight the break of dawn. / Come tomorrow – tomorrow I’ll be gone”. Provava d’impostar-ne l’accent, però no se’n sortia; tant se val, viatjava sol i ningú se’n podria burlar. Li vingué al cap el dia que la descobrí, molts anys enrere; és curiós com les cançons, malgrat que arrastren significats, en poden prendre de nous quan les tornem a escoltar, va pensar. I també es va anotar en algun raconet de la ment que, el dia que poguera, hi escriuria al bloc, sobre la història personal adjunta a certes cançons, una història personal que, per sort o per desgràcia, se’n pot desancorar i pot evolucionar. S’hi sentia segur, amb el volant a les mans, i oblidà completament que aquella recta estava a punt d’entrar en noves esses, zetes o ce trencades. Per això, uns instants abans, i quan semblava que tot s’embalaria, decidí embragar, apretà el fre i reduí alguna marxa que havia posat potser una mica precipitadament.

De poders i capacitats

Vols pensar que no és un error, però ningú no te’n trau la primera impressió: llevar-se la cuirassa és mostrar-se fràgil. L’autoajuda et dirà que ni pensar-ho, que és un acte de valents, que el fet t’aporta felicitat, i que, somriu, que la vida és millor si somrius, i que si penses en una cosa molt fortament, l’univers farà que passe, i etcètera. Llevar-se la cuirassa és, no ens enganyem, literalment i metafòrica, despullar-se. Tot i que sempre ens en guardarem alguns secrets, quan posem part de les cartes damunt la taula, immediatament, passem a una posició d’inferioritat respecte la persona que tenim davant. Tant si aquesta també ens n’ha ensenyat algunes com si no, tu mateix has obert una porta. I, encara que en coneixes les possibles conseqüències, no les acabes de mesurar fins que les tens al davant: no només t’has tret la roba, sinó que, a sobre, li has entregat uns poders. La imatge -ben encertada, per cert-, me la va donar l’amiga Maria l’altre dia: obrint-t’hi, no sols et quedes desemparat; a més, regales el poder de la decepció i el del dolor. No vol dir que la gent utilitzarà expressament aquests poders per a fer-te mal, però, inconscientment, ja te’n pot fer; el badall, l’has creat tu, i ara, t’aguantes. Al capdavall, però, la culpa és teua -sempre és teua-: les expectatives que hi tenies dipositades, en realitat, eren teues, i ningú té per què portar-les a l’esquena. I la teoria, la coneixes i la saps, i en el teu cap sona espectacular. Però, involuntàriament, tots esperem, sempre esperem, per més que les xarxes vagen plenes de “jo ja no espere res de ningú” i derivats (i això, veus?, no deixa de ser una cuirassa). Posar noms a les coses, etiquetar-les -un altre dia en parlarem-, és fer-les realitat i aprendre a acceptar que, si les materialitzem, ja els afegim determinats convencionalismes, i que les resposes no han de ser necessàriament les que esperàvem, i ja desvarie. Hem -hauríem- d’estar preparats per a la decepció i la frustració en un món tan canviant, on tot és efímer i els finals comencen alhora que els principis. Tu, al cap i a la fi, també canvies, també formes part d’aquest món i, potser, també eres efímer -si no tu, les teues idees, que és una cosa que, malgrat que t’ha costat comprendre, ja li ho has entés a Fuster. De vegades, nadar en el caos no és una mala idea i, per sort, tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi. Es pot sentir hom frustrat i decebut sense ordres ni normes? És clar, però tu què collons en saps.

Fiblades

Quan sembla que algú, a la llunyania, algú a qui no aconsegueixes veure, crida el teu nom, notes una fiblada a l’estómac, però no hi dones importància. Segueixes caminant, absort en el teu món mental, on les coses, invariablement, agafen sendes diferents del que sempre s’acaba esdevenint en realitat. I tornes a notar una nova punxada, molt més aguda, que et fa aturar-te i posar la mà damunt de la zona afectada. Et cal agafar aire per intentar suavitzar el dolor, que se’n va. Reprens el camí amb por que et torne, i, quan creus que deu haver estat momentani, un soroll, un brrrrr, indica que no, que alguna cosa allí dins, dins de tu, no va bé. T’agafes fortament la panxa, i mires a un costat i a l’altre del carrer: no hi ha ningú. I et tires a terra, mentre, de manera inconscient -o potser no tan inconscient-, et poses en posa fetal. Una ardor et crema la gola i una glopada va ascendint, fins que s’allibera. Hi veus, entre el líquid expulsat, pedres en què, al llarg dels mesos, has entropessat i que s’hi mostren amenaçadores. Cerques en la butxaca un mocador per torcar-te la boca, però, en el moment que intentes apropar-te’l als llavis, una altra glopada et fa apartar la mà. Hi has reconegut, ara, emocions i sensacions agredolces, cares B d’un disc que està començant a girar per a un públic sord. Et fa mal, molt de mal, l’estómac. Ai, si hagueres anat al metge… Però, a quin? N’hi ha, del tipus de metge que realment necessites? I la tercera glopada et talla els pensaments; ara eres tu qui n’ha eixit totalment nu, fràgil, dèbil, com els darrers dies, cobert, això sí, de bilis. Però, llavors, si t’has autoexpulsat, on estàs en realitat? I, abans d’esfumar-te amb la bilis, amb les pedres, amb les cares B, et veus, a la llunyania, girar el cantó i aparéixer per aquell mateix carrer. Encara tens temps de cridar el teu nom i de veure-li la cara a aquell tu; sembla que ha tingut una mena de punxada a l’estómac, però.

Fent-ne balanç: He lligat una corda del meu cor al punt d’origen… (III)

Entenies tornar a casa com un fracàs; no t’ho negues: ho vas fer. Aquella capacitat tant teua per autoflagel·lar-te, per autodestruir-te, veia la tornada al niu com si no hagueres sabut afrontar la realitat. Potser perquè el convencionalisme diu que és el que toca, volar lluny de la llar a una determinada edat. Tot i que hi vas regressar el penúltim dia del 2017, establirem el 2018 com l’any en què et vas reinstaurar en l’habitació que t’ha vist créixer. De sobte, però, i per més que els pares s’encabotaven que això que deies eren bajanades, que no havia canviat res, que, que, que, aquella ja no era ta casa: era la casa d’ells. Et tractaven -i et tracten- igual que abans de marxar, igual que sempre, com el fill al qual han criat, han educat i han donat tot el que les circumstàncies els han permés (que és molt i massa, encara que això és un altre tema). Però el canvi, o aquell què, el portaves tu instal·lat a dintre: aquella, et repeties, era la casa d’ells. Això ha tingut alguna importància en el teu dia a dia? No, en absolut -més que res, perquè per a ells no és casa d’ells, sinó també la teua, la vostra-, però és un pensament que es magnifica a poc a poc en la teua ment. Ves, què hi faràs.

El cas és que et sents agraït i afortunat de tenir els pares que tens, pilars bàsics del dia a dia, confidents a qualsevol hora, sempre disposats a tot. Quan ve el dia de Reis, sempre recordes algun any desembolicant regals i t’entra una nostàlgia trista però agradable, una sensació de neguit i de pau alhora: són moments que no tornaran, però et sents feliç d’haver-los viscuts i compartits amb el pare i la mare i l’avi i l’àvia. Però el que més et rebenta és que no en saps estar a l’altura, de la seua magnitud. Eres qui eres -si és que eres algú-, gràcies a ells; que no se t’oblide mai. Com podries tornar-los tot el que ells han fet per tu? Supose que és la pregunta que molts fills agraïts i afortunats, a més d’impotents, es faran. Els dius que els estimes bastant sovint, però saps que podries fer més cosetes -ho saps, no digues que no!-, així que potser aquest seria un bon principi. Els deus, literalment, però també metafòricament, la vida; t’han aguantat les llàgrimes, la desgana, determinades impertinències, per això també mereixen els somriures, les noves ganes de menjar-te el món, determinats detalls. Són els que, al capdavall, mai no et fallaran (i sí, mai és molt de temps, però ho saps de sobra), així és que no els falles tu tampoc, que seria una mínima part de correspondència.

Al setembre vas començar a volar de nou i a agafar l’antiga rutina de viatjar els diumenges a València; amb més independència -de tot tipus- que quan estudiaves el Grau, és clar. Potser era això, era aquest el “canvi”, el “què” que portaves a dins: la necessitat de buscar un lloc, el teu lloc, al món. L’has trobat? Momentàniament, això sembla, sí. I, encara que diguen el contrari, casa dels pares ja ha quedat fixada com a casa dels pares (i de Pipet). Però entens ara que no serà mai un fracàs fer un pas, dos passos, cinc passos enrere i reinstal·lar-te a l’habitació de la teua vida, sinó l’impuls necessari per provar a volar més lluny i de millor manera. Tens una corda lligada del teu cor al teu punt d’origen. I la corda te la van lligar ells, Pepi i José, José i Pepi, que -com sempre- han tingut un paper fonamental en l’any que vas abandonar fa cinc dies i escaig. Els estimes: ves, corre, ves, dis-los-ho i, sobretot, desmostra’ls-ho!