Presentació del Llibre de Festes 2019

La nit d’un divendres de juliol de 2019, vam presentar el Llibre de Festes 2019. Va ser el final d’una etapa de quatre anys en què havíem intentat aportar el nostre granet d’arena a una tradició llibresca que ja dura dècades. Ara, davant la situació que ens toca viure i sense poder celebrar les Festes de Moros i Cristians -ni Sant Miquel, que seria aquesta nit-, us deixe el text d’aquella presentació que, alhora, fou l’editorial de l’esmentada publicació.


Defender la alegría como una trinchera, 

defenderla del escándalo y la rutina,

de la miseria y los miserables,

de las ausencias transitorias

y las definitivas.

(Mario Benedetti)

Fem cas al poeta uruguaià: defensem l’alegria, i defensem-la com un principi, com una bandera, com un destí, com una certesa, com un dret. Tenim dret a l’alegria; la forma més magnànima i digna de subversió. Sense tristeses ni decadències, la millor resposta és el somriure. La frase, escrita d’aquesta manera, podria confondre’s amb aquelles sentències impreses en tasses o agendes. Fugim de tota aquesta paraliteratura de màrqueting que pretén emmascarar una falsa autoajuda. L’alegria no és això.

Defensem l’alegria compartida, fruit d’una confidència, d’una abraçada, d’un acudit o d’un bes, que ens altera la monòtona quotidianitat. Defensem l’alegria de la particularitat de les xicotetes coses, de l’extraordinarietat dels menuts detalls, com el paisatge derivat dels últims minuts del sol, com el plugim que genera l’olor de terra mullada. Defensem l’alegria de perseguir els anhels i les il·lusions, les utopies pròpies que ens permeten avançar a mesura que s’allunyen. Defensem l’alegria de l’estudiant i de l’aturat, de la fornera i de la cambrera, del botiguer i de la mestra, de l’obrer i de la dependenta, de l’infant i de la jubilada. Defensem l’alegria de la jove que vol tornar a casa sola i tranquil·la, lliure de perills intimidatoris i amb poder de decisió. Defensem l’alegria de la protesta, de l’opinió discordant, de pertànyer a qualsevol minoria al marge de les tendències. Defensem l’alegria d’un gotet de vi a la fresca una nit d’estiu, de les hores asseguts a la vorera del carrer. Defensem l’alegria d’obrir un llibre de festes com aquest i trobar-nos-hi.

Un any més, hem mamprés l’aventura –perquè, creguen-me, això té totes les característiques pròpies d’una aventura– de coordinar el Llibre de Festes de l’Olleria. En aquesta quarta edició que dirigim, tanquem un cicle. Al llarg d’aquests anys, hem parlat del valor de la tradició, de l’amor a la pàtria reencarnada en l’Olleria, de la importància de recuperar els carrers; en el comiat, doncs, defensem l’alegria. I tot mentre hem tractat d’establir determinades seccions, de consolidar-les i de contribuir a pujar el nivell, la qualitat i la temàtica de les diferents col·laboracions.

Per això, entre les col·laboracions literàries –una escriptura de circumstàncies, al capdavall– trobaran una varietat de textos que donen color a la nostra història local. D’una banda, hi ha aquells escrits que fan surar en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida olleriana, com les anècdotes del tio Conill, les partides dels Tres Sets o els inicis de les capitanies. D’una altra, tenim aquells articles que reivindiquen determinades figures (hi ha la tercera part dels pasdobles del músic Don Dionisio) o d’espais emblemàtics (la Casa Santonja), a més d’una explicació sobre els capítols de la visita al poble.

Igualment, en la secció Som poble hem seguit la línia de focalitzar l’atenció en la gent que treballa o viu les Festes des d’una altra perspectiva. En aquesta ocasió, hem conversat amb les cinc famílies que donen suport als actuals càrrecs festers: la de les reines Infantil i Major, les dels dos ambaixadors i les dels dos capitans. Nayara i Rocío, Joane i Enrique, i Edu i Víctor ens faran gaudir de l’espectacle, sens dubte, però que els flaixos no amaguen la magna tasca que han portat a terme els pares i mares, els fills i filles, els germans i germanes o els companys i companyes. Per qüestions de disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, només hem pogut interrogar els familiars més directes, però estem segurs que al darrere tenen un exèrcit fent-los costat.

D’altra banda, com en les edicions anteriors, els càrrecs del 2018 han tornat a tenir un espai en la secció Uns se’n van, altres hi venen. Marc, Gabriela, Jose, Herminio, Carles i Jorge ens han obert les portes als sentiments i les emocions que van viure en els diferents actes que van protagonitzar, així com els preparatoris d’una capitania o la posterior assimilació. A la secció només en disposaran d’un tast; per gaudir de les entrevistes completes, hi hauran d’accedir a través dels codis QR que trobaran al paper.

Arribem, ara, al torn dels agraïments. Tot i ser un servidor el que signa com a coordinador del Llibre de Festes, és remarcable la feina de tots els que ens han acompanyat en aquest viatge, angoixós però gratificant, de telefonades, whatsapps, correus, modificacions i correccions. Com que citar noms propis concrets té el perill de deixar- ne alguns pel camí, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, com no podia ser d’una altra manera, a l’anterior regidor de Festes i batle –i amic–, Julià Engo, que va seguir apostant per nosaltres perquè confeccionarem i culminarem aquest projecte iniciat el 2016. També a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual ens han facilitat –fins i tot, quan ens féiem pesats– sempre tot el que els hem demanat.

Menció a part, i amb el benentés que ho comprendran, mereixen Vicent Albiñana i Manolo Mompó, que han actuat com a intermediaris i ens han guardat tot el material que rebien. També per a Víctor Albiñana, a qui hem privat de més d’un dinar en la tranquil·litat de la llar perquè ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de les seccions. I, evidentment, a Miguel Ángel Martínez, que ens ha salvat de caure en unes quantes situacions. Finalment, voldríem tenir les últimes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, que ens han estat encoratjant, sense defallir, en tot moment. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Han passat quatre anys, doncs, en què hem intentat –dins de les limitacions imposades pel format i per les condicions de publicació– implantar-hi una marca pròpia i consolidar-la, sempre amb els orígens en ment. Als calaixos queden idees que, per determinades raons, no han pogut ser posades en pràctica; potser, en un futur, prenen forma. O potser no, perquè els temps canvien, les idees es regeneren, i etcètera. En qualsevol cas, aquest llibre és producte, també, dels seus suggeriments, de les seues aportacions, de les seues quimeres; nosaltres només hem intentat posar en solfa –sempre a través del filtre de la subjectivitat– el material que hem rebut. Som conscients que tal volta no haja acabat d’agradar a tot el món –tants caps, tants barrets–, com també lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen sentits obscurs; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable, ho sabem–, l’oblit.

Finalitzem una etapa: una etapa que ens ha permés esbrinar el treball i l’esforç d’associacions i de col·lectius; una etapa que ens ha possibilitat conéixer part de la història del poble; una etapa que ens ha fet descobrir la bona gent; una etapa en què hem estat feliços coordinant aquestes planes. Defensem l’alegria dels finals, siguen amb èxit o amb fracàs, perquè són el pas previ d’un nou inici. I, a partir de hui, per a sempre, defensem l’alegria d’experimentar en la nostra pell les millors festes del món.

D’una figuera pretèrita

La magdalena de Proust no és res comparada amb l’explosió d’una figa del bancal de l’avi en la boca després de sopar. Pelar-la pren un aire de ritu primitiu: des de la punta que l’enganxava a la figuera, en baixes la pell, fins que es queda nua, blanquinosa, amb una textura rugosa, a l’espera del primer mos, del segon mos, del -si hi ha sort i és ben gran- tercer mos. Hi ha diverses maneres de menjar-se-la, en efecte: hi ha qui la parteix en dues meitats, i hi fica la boca per xuclar-la; hi ha qui se l’engoleix amb corfa i tot; hi ha qui, com en aquell conte de la Carlota Gurt, «Un forat ben fondo», n’agafa els fruits per fer-ne mermelada o, simplement, gaudeix porgant l’arbre.

Després de sopar, hi ha el bol amb les figues -negres i blanques, sense discriminacions- que el pare ha collit en algun moment de la vesprada de les dues figueres que actuen de frontera de bancals: una, nascuda al camp de sota, dona fruits en el nostre; l’altra, parida en el nostre tros de terra, regala fruits als veïns del darrere. Amb l’un i l’altre, el pacte a tres és clar: agafeu-ne les que vulgueu, que és una llàstima que es facen malbé amb la bona pinta que tenen. I el pare i els veïns del costat i del darrere, tots junts, obeeixen. Primer, n’agafe una blanca -en realitat, les blanques són de color verd- petita, petita, amb la pell tibant, que, en despullar-la, ofereix unes corbes apetitoses. Té, però, menys gust del que aparentava. A continuació, és el torn d’una negra, una mica més arrugada que l’anterior, i en trac la pell; la polpa no presenta la perfecció de la de la blanca, però està molt més deliciosa. El que actua com un ressort memorialístic, però, és la minúscula i rasposa illa morada que hi ha quedat: en passar-hi la llengua, recórrec més de quinze anys enrere, quan la caseta no era com és i, a l’entrada, una figuera donava la benvinguda als visitants. Les figues, aleshores, les collia ell, l’avi: les més grans, sempre, o «per al xic», o «per a la meua Pepa». Temps d’innocència, d’ignorància, de vacances despreocupades, però, sobretot, d’ells dos, de l’avi i de l’àvia. D’ell cuidant el camp, les olives, les tomaques, la vinya del setembre. D’ella, posant-se un ramellet de gessamí o a la brusa o a l’orella, i mostrant-se tan bonica com era. O de la gandula d’indis i vaquers on reposava per a descansar mentre feia fum amb el caliquenyo. O dels fartons amb orxata llegint una revista del cor, o simplement visualitzantel paisatge. L’estiu era l’època d’ells; totes les estacions, en realitat, eren època d’ells. Aquella figuera ja no hi és, com tampoc no hi és ni la palmera -que va morir per homicidi a mans d’una bestiola-, ni l’olivera que jugava a fer de glorieta -assassinada per ampliar l’aparcament i l’entrada-, ni tantes coses ni tanta gent -colgades pel temps, que no per l’oblit.

És curiós, tanmateix, com la malastrugança en l’acte de pelar una figa i la supervivència d’un tros de pell han pitjat el clic. La magdalena de Proust? Les figues d’aquella figuera pretèrita plantada i cuidada per Pipo sí que estaven plenes de vida i d’història!

 

 

D’ombres i vents

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I ara no voldria escriure una entrada en què acabe romantitzant la lectura, però és cert que els llibres -que no les històries; ara mateix no seria capaç de fer un resum de dues línies de cap dels llegits- de l’escriptor barceloní tenen al darrere algunes microhistòries. Per exemple, que, amb El príncipe de la nieblaEl palacio de la medianoche, vaig començar a fer-me addicte a la lectura. Aquests dos llibres em remeten a un quart d’ESO desenfadat, destensat, després d’un curs de tercer hormonalment revolucionat, i em recorden, sobretot, a les classes de Castellà d’Amparo Vilaplana que és, en realitat, la culpable de la lecturodependència. Després de gairebé quinze anys, la perspectiva em permet assegurar que Amparo fou una de les professores (d’un reduïdíssim grup de tres o quatre; i és curiós que, d’aquest grup, dues eren de Matemàtiques i Biologia) que més positivament em marcà.

A partir de la lectura d’articles de premsa contemporanis, preparava les classes: localitzeu els substantius i els adjectius, analitzeu la frase tal, quina és la referència d’aquell pronom, quines són les idees principals, redacteu una opinió personal. Amparo ens feia pensar, perquè ens feia llegir i ens feia escriure, o ens feia llegir i ens feia escriure, perquè ens feia pensar; tant se val l’ordre de la causa-conseqüència. De fet, els exàmens -tres al trimestre- consistien a resumir la introducció, el nus i el desenllaç dels llibres que triàvem d’una llista infinita. Més encara: si no s’havia llegit el llibre escollit -i això que n’havia llegit un fum-, l’agafava un divendres i dilluns a primera hora el retornava. Només, i per llei, ens va obligar a llegir El lazarillo de Tormes.

Amparo Vilaplana es feia respectar, fins i tot, entre aquells estudiants que els informes pedagògics etiquetaven com a «problemàtics»; imposava amb aquell posat seriós en la distància, sense alçar el to de veu en cap moment, recta, ferma en el que deia. No ens idiotitzava -ja estàvem nosaltres bastant idiotes- com comença a ser costum entre el professorat actual als instituts, per això, quan adreçava un somriure amable tenia tota la credibilitat. Poques professores s’han mostrat tan generoses i tan atentes amb els alumnes, uns adolescents que intentàvem fer-nos-hi un lloc, tan perduts com estàvem, en el món adult; pocs docents s’han preocupat tant pels problemes de lectura en veu alta d’un estudiant, o pels inconvenients a l’hora d’entendre algun fragment. Tot i que hi havia companys que l’havien tinguda el curs anterior, alguns només la vam poder gaudir un curs. Anys després ens vam retrobar en una xarrada sobre lectura al seu nou institut, però això ja és un altre tema.

Aquell 2007, durant les vacances escolars -i torne a Ruiz Zafón-, vaig llegir La sombra del viento; molts l’havien triat per als exàmens d’Amparo, i no sé per què no ho vaig fer jo, però aquell estiu m’hi vaig endinsar. M’agradaria parlar de Daniel Sempere, de Julián Carax o d’«el cementerio de los libros olvidados» sense haver de buscar-ne informació a Internet, però és que no en recorde gairebé res, de la història. Sé que aquells mesos vacacionals vaig recomanar el llibre i el vaig regalar, de tant com m’havia emocionat, i que després van venir El joc de l’ÀngelEl prisionero del cielo, i que El laberinto de los espíritus el vaig deixar a algú sense haver-lo arribat a fullejar i que ja no se’n va saber res, però que, ni que siga per tancar la saga, algun dia el compraré de nou i hi tornaré. Uns anys després també vaig adquirir Las luces de septiembre, però es va quedar a la prestatgeria, potser superat -o soterrat- per altres urgències o pel canvi de gusts.

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I amb ell potser també se n’ha anat una part d’aquella adolescència ja pretèrita. Però, recalque: només una part. Dins d’aquest poti-poti de referents positius que anem omplint amb el pas dels anys, la passió i els coneixements d’Amparo Vilaplana han estat presents en tot moment. I… en fi, que m’hi sentia agraït.

Primer de maig

La primavera s’obri pas a poc a poc, i el calendari ens situa al primer de maig. El sol estén els raigs amb la missió d’acariciar-nos la cara i els braços, que ja inicien un despullament progressiu. El dia, per fi, sobrepassa les huit de la vesprada i, durant els aplaudiments, els veïns ja es poden veure els rostres amb claredat. Els amants es debaten en contradiccions sobre si prefereixen el goig de la temperatura o l’ombra de la nit per trobar-s’hi i anhelar-se’n la carn. El gos, que no ha trobat cap inalterabilitat en els horaris, és l’excusa perfecta per traspassar fronteres. I el sol, que de migdia et cobria el nas i els pòmuls, ara et passa els palpissos d’una manera gairebé imperceptible quan surts abans de sopar. I l’amant primer decideix que, amb aquest oratge i aquest escenari, la vida és més alegre, és més viva, és més vida. I el gos et porta al descampat, i olora totes les plantes, i liquiditza banderes, senyal inequívoc de la conquesta de petitíssims fragments de terreny -sense conflictes, amb la diplomàcia de qui veu en tu un còmplice- que acaba abandonant a l’espera que un altre gos se’ls apropie. I el dia comença a tenir ganes de morir, i un veí que fuma al balcó, després de fixar-se en com de descolorit està el dibuix que va fer l’hipotètic fill fa mes i mig amb un arc de sant Martí i allò del «Tot anirà bé», focalitza la vista en tu i el gos napoleònic, que sou els únics habitants del carrer en aquell instant. I l’amant segon diu que estaven millor amb l’obscuritat, que podien passar més desapercebuts quan quedaven en un punt intermedi i es besaven, es tocaven, es palpaven la carn anhelant d’afecte alié. I la primavera ja s’ha obert pas del tot en un canvi estacional atípic, i el calendari ens indica que portem quatre mesos complets d’un 2020 que no hauria d’haver començat, perquè el pitjor, a nivell personal, no ha estat cap pandèmia, és clar, però que veges tu què hi pots fer. I el gos gira a l’esquerra, disposat a baixar l’avinguda principal fins al cantó previ de casa, i un altre veí t’etziba que per què no el portes per mitjan carrer, que, si no, pixarà tots els portals, quan saps de sobra que ha buidat tota l’artilleria pesada en els seus assumptes de geopolítica, i ho saps perquè t’ha tocat arreplegar-ne les mines. I els amants, al capdavall, saliven de pensar que dissabte podran salivar-se, tot i que siga de manera semiclandestina, mentre la carn els demana anhel. I el dia ja ha apagat el llum i es disposa a dormir, mentre atorga el protagonisme a la nit. I el gos ja és a la porta del pis, i tu cerques les claus, i els amants s’enyoren i s’esborronen de pensar l’última vegada que notaren el tacte dels respectius cossos en fregar-se, i el veí ja s’ha acabat el cigarret i s’ha colpejat el cap amb la persiana quan volia entrar al saló, i l’altre veí està contant-li a la seua parella que és un ciutadà exemplar per haver-li etzibat, a un d’aquests que segur que mai no trau l’animal a fer les necessitats però que ara el traurà tots els dies, que passege la mascota per mig del carrer. I tu, que ja has obert la porta, penses que la primavera, que ja s’ha obert de bat a bat, avança massa de pressa.

El refugi (V)

Les cròniques oficials no ho van apuntar enlloc, però diries que allò va començar tal dia com hui, l’endemà d’un 30 de març. Aquella nit, sense acabar d’entendre com ni per què, un cristall aïllat va esclatar, una fruita isolada es va podrir, una margarida marginal es va desfullar. No n’éreu, però, conscients. I encara dura, ara. I dura, per exemple, mentre et proposen transportar un sofà d’un indret a un altre: l’operació sembla fàcil, però calen més de dos braços per a moure’l i que no impacte contra cap altre moble. Que conste, tot siga dit, que tu no en tenies cap queixa, del lloc on era, però no saps dir que no, i tot això i allò. I, al capdavall, tu també t’hi asseuràs, no ho oblides. De seguida, doncs, distribuïu on us situareu cadascú, i a la de tres, un, dos, tres, ja el teniu en alt. Pesa: el maleït sofà pesa molt. Però, res, a poc a poc hi arribareu. Compte ací, compte allà; ei, compte amb la tele, no us la carregueu, vas cridant-los des de la part que atorga una visió més panoràmica. I funcioneu com el mecanisme d’un rellotge: això rutlla, tu. De sobte, tanmateix, no saps si és perquè el procés us està requerint més temps del que créieu o què, el sofà ha guanyat una mica de pes. No hi dones importància; no pot faltar molt de tros. Seguiu amb les indicacions mútues, però comences a notar rostres cansats o, pitjor, indiferents. Va, va, va, que ja som a prop! I sembla que fa efecte: el sofà flota de nou. Però, al cap d’uns minuts, torna a augmentar uns quants quilets. Per què? Algú es torca la suor, i creus que l’increment de pes ha estat conseqüència del fet momentani de deixar de sostenir-lo. Ep, compte amb el gos!, va, hosti, que queda no res. El sofà torna a volar com una ploma, però no durant gaires segons: ara pesa com si hi haguera algú assegut al damunt. No obstant això, no és moment de defallir, t’etzibes a tu mateix. L’excessiva i urgent picor d’un turmell provoca que en soltes una mà per a rascar-te, i acaba passant allò que intuïes que acabaria passant: la gravetat guanya i el sofà destrueix la tauleta de vidre, el gerro de vidre, les flors de vidre, els llibres de vidre, les fotos de vidre, les revistes de vidre, tot fet miquetes, i forada el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis… De manera inconscient, busques les cares dels altres, mig per insultar-los per la seua deixadesa, mig per no saber què es fa quan un sofà forada el terra, i cau al pis de sota, i etcètera. Però allí, com sempre, no hi ha ningú. Llavors, per a sorpresa teua, et sents menys alterat del que creies, t’ajups i toques amb el cul el poc espai de terra que queda a la vora del forat, les cames penjant, la mirada al front, que ja no saps si és una paret o un horitzó on es cofonen el cel i la mar o una serralada amb tot de vegetació, i lamentes que no t’agrade fumar, perquè, amb una cigarreta i en aquella posa, passaries per un personatge d’una comèdia negra o de l’absurd. I tot això, és clar, i per situar el lector en les coordenades temporals, l’endemà d’un 30 de març -o d’un 7 de gener, o d’un 22 de desembre, o d’un 12 d’abril- que tampoc no eixirà en cap crònica oficial, però que comptarà amb més d’un cristall aïllat esclatat, més d’una fruita isolada podrida, més d’una margarida marginal desfullada.