Insomni

Si açò ha d’acabar convertint-se en un costum, potser t’hauries de plantejar allargar la planificació dels dimarts. En qualsevol cas, hi ha un fet constatat: anar a dormir abans de les dotze, ni que siga uns minuts, et trastoca el son. No saps com funciona el cervell, però està comprovat que per a poder allargar les hores de descans, ha de passar, almenys, un minut de les dotze. A les dues i mitja t’has despertat, encara desempallegant-te de la pell d’un protagonista d’un somni estrany que gairebé ja no recordes, i des d’aleshores, només has pogut pegar voltes en el llit. I no hi ha res més perillós que això: pegar voltes en el llit quan no pots dormir. És quan et vénen -o “venen”? Quan et decidiràs a passar-te a les noves normes?- tot de pensaments: alguna paraula dita o escoltada en un moment concret i a què no vas donar en principi importància, una conversació en què detectaves que alguna cosa no anava bé, un etcètera. I, és clar, t’ho vas menjant tu amb tu mateix en la solitud de la nit, en l’obscuritat de les parets, perquè no despertaràs ningú per calfar-li el cap amb les teues enraonies, faltaria més. No obstant això, se’t crea un dipòsit de derrota personal, de veure que hi ha coses que mai no canviaran, de no entendre que la gent no vulga entendre i vaja a fotre perquè sí, per enveges, per interessos personals o perquè és més fàcil no pensar, de no comprendre per què costa tant posar-se, com cantava l’Ovidi, de part dels bons. I és en aquell moment, de tu amb tu mateix, a les tres i mitja de la matinada d’un dimarts d’agost, que creus que el més senzill és abandonar-te, seguir el ramat, callar i posicionar-se’n silenciosament o criticar sense causa ni motius, de rebentar qualsevol proposta, de fer-li la traveta a qui aporte mentre t’estàs al sofà còmodament, de negar-li l’oportunitat a la lògica, de. Són les quatre i mitja de la matinada i fa una estona que s’ha posat a tronar, a rellampegar i a ploure; volies matinar per a anar a córrer -que ja toca, amic, que se t’està posant una (eufemísticament parlant) panxeta…-, i fins i tot l’oratge ha triat l’altre bàndol. Res, segueixes pegant voltes, ara mires la paret, ara mires l’armari, ara cap a dalt, ara la mires a ella, ara cap avall i el cap baix del coixí. Sona un primer despertador: les cinc. Ja és una hora més raonable, no? A les cinc i mitja t’alces del llit després d’haver vist què es coïa en totes les xarxes socials, t’agafes un café de la nevera (amb dos galetes que abans hauràs mullat) i inicies una entrada que et servirà d’abocador i de trituradora de totes aquestes hores d’insomni. Són les sis i vint i ja no fa soroll de pluja.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Despert

Porte unes horetes ja despert; m’he decidit “aprofitar” el dia de hui. Mentre em desdejunava, he fet una ullada a les tendències del Youtube, i m’ha aparegut una nova versió de la cançó “Despierto”, de la Pegatina, en un autohomenatge que es fan pels deu anys del disc Al carrer. L’escolte i, ni ho sabia aleshores, ni ho sé ara, em torna a emocionar; la vaig cantar -una veu més entre el públic- per primera vegada en un concert l’agost de 2010, a Ondarroa (Euskal Herria). També a València, uns mesos després. Em va remoure alguna cosa per dins, i, cap a l’octubre, vaig fer una entrada ací mateix que es titulava “El carrer“. L’he rellegida, m’he rellegit, d’una entrada he botat a una altra, i etcètera. En general, m’he semblat bastant idiota mentre comprovava el que escrivia fa set, sis, cinc, quatre anys (no dic que ara no ho siga -supose que més, si cap-, però, cony, deixeu-me temps per a assimilar-me). Rellegint-me no m’he reconegut més enllà de les anècdotes narrades, perquè sé que m’han passat. Hi ha certs somnis darrere de les paraules, alguns dels quals s’han complert i d’altres que s’han quedat en un bloqueig pretèrit i permanent. I també hi ha decepcions, fracassos, llàgrimes, comiats, pantans que volien emportar-se’m al fons. En alguns fragments, he vist que he perdut molt de temps; en d’altres, autoprometent-me coses que no han arribat. La sensació de no haver viscut tot el que hauria pogut, per bajanades o per vés a saber què, se’t posa entre la gola i l’estómac. D’altra banda, he celebrat diversos èxits individuals, en companyia i col·lectius, però la sensació que us dic s’hi manté present. Sempre pensem que podríem haver fet més del que hem fet. Però no és això el que ens solem dir a totes hores? Deixem-ho córrer. No renegaré de les entrades on semble un imbècil perquè, al capdavall, són jo, i serveixen perquè me’n recorde, de la meua imbecil·litat, però potser sí que caldria fer una mena de “reset” en aquest bloc que, gairebé huit anys després del seu naixement, seguisc sense entendre cap on va. Potser no té per què tindre un rumb i aquesta n’és la gràcia.

“No necesito nada irreal,
que esta vida es pa disfrutar.
No me gusta la cuenta atrás,
palante tengo que mirar.
Deja ya de rebuznar,
que todo cuento tiene un final”

Diu el DNI -un argument d’autoritat en segons quins territoris- que hui faig 26 anys.

Publicat dins de General, Música | Deixa un comentari

El guardián invisible, de Dolores Redondo

Novel·la amb moltes -massa- pàgines de palla, amb abundants descripcions que no aporten res -això que dius: ho llegiré transversalment i avant- a la història. Igualment, he notat una carència d’estil i de gràcia per a transcriure una russa que no parlava bé l’espanyol: només hi ha una frase de tots els diàlegs que té en què dóna a entendre, per mitjà d’una conjugació en tercera persona quan hauria d’anar-hi una primera, i l’ús de l’adverbi da, que no sap comunicar-se correctament en la llengua de ponent. Després, parla com qualsevol altre personatge, i en una sola ocasió, a través dels guions incisius, el narrador ens explica que allargava la ‘r’ de la paraula ‘inspectora’: inspectorrrra. D’altra banda, un final una mica fluix i apressat, i l’assassí ja es coneix des de les primeres pàgines, ajudat, tot siga dit, per la imbecilada en forma d’espòilers del boicot aquell que feren, o volien fer, a la pel·lícula perquè una de les actrius -Miren Gaztañaga- va dir en EiTB que els espanyols eren “un poco atrasados” i “catetos”. La pell finíssima, pel que sembla, dels que fan president de govern el senyor Mariano Rajoy. En fi. Obra plena de clitxés -la temàtica tan suada de les menors mortes i violades a càrrec d’un psicòpata sexual, la inspectora amb un passat fosc, els diferents símbols mitològics i religiosos, etc.-, encara que en destrueix d’altres de les pel·lícules i sèries, com les mentides tan repetides que és la família qui ha de demanar que es realitze l’autòpsia o quan veiem que el forense i els polis es passen els informes per damunt del cadàver. Així i tot, m’ha resultat una novel·la entretinguda per a les vesprades i nits de calor d’agost, i per a descarregar altres lectures acadèmiques o d’un altre nivell. Al meu parer, es tracta, doncs, d’una novel·la que no convida gaire a pensar, o si volem dir-ho de forma positiva, que invita a desconnectar, però que guanya interés a mesura que s’hi aprofundeix. En un futur, no sé quan tampoc, potser donaré una oportunitat a la segona part.

Publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura | Deixa un comentari

Estimem perquè morim

“Tinc la convicció que, amb la capacitat de morir, vaig perdre també la capacitat d’estimar”, diu Joan Ferrer a Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà. I potser ací rau -oh, Àngel, acabes de descobrir la gasosa- el perquè d’estimar: estimem perquè sabem que morirem. Inconscientment, potser, ens fixem l’objectiu: estimar, en un sentit més o menys ampli, els nostres éssers més pròxims. Si sabérem que vivim -individualment en el món, és a dir, només nosaltres, cada lector amb la seua unicitat, sense el seu entorn- sense una obsolescència programada des del clau clau dels nostres pares, quin sentit tindria estimar algú que no podrà compartir amb nosaltres la immortalitat? Sí, podríem estimar les persones en qüestió fins que els arribara la data de caducitat (seixanta, huitanta, cent anys?), però, i en acabant, no ens sentiríem ben buits pels segles dels segles, amén? Algú dirà: home, podries estimar la descendència d’aquestes persones -en alguns casos, la teua descendència també. Sí, però, i després? I respondria aquest algú: la descendència de la descendència. I després? Etcètera. Però no seria el mateix. A la gent que estimem, la perdríem, i, en el millor dels casos, després d’haver viscut dècades i dècades i dècades i dècades, serien un gra més en el dipòsit de la memòria. Naixerien nous lligams, però ni serien com els primers, ni serien per a sempre, i tornaríem al mateix: si Atlas ja és present -i pesat- en el nostre dia a dia i en les nostres curtes vides, imagineu-vos en un temps infinit. A més, estimar, no ho oblidem, també requereix esforç, sacrifici, suor i llàgrimes. Segurament, acabaríem bojos, esquizofrènicament incontrolables, i… Jo també tinc la convicció que els humans estimem perquè morim, perquè sabem que morim i sabem que la nostra gent també mor. Ep, i això no vol dir que nasquem per a estimar, però deixem-ho córrer.

Publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura | Deixa un comentari

Orgullós que m’ensenyaren a ser del Barça

Ahir vaig fer un exercici d’autoflagel·lació que ni els de Los Picaos de San Vicente de la Sonsierra. A qui se li ocorre?, pensareu. Sí, ja ho sé. La qüestió és que ahir, la madridista Cris i jo vam decidir anar a veure el partit. Dic el, perquè, malgrat que s’hi jugaven dos partits -Barça i Madrid- alhora, la importància estava a Màlaga. Vam veure la primera part envoltats, bàsicament, per valencianistes, però allò no tenia aquell què dels grans finals de Lliga. Aleshores, en un gir inesperat dels esdeveniments, li vaig proposar que anàrem a pregar que en la segona part el Màlaga en clavara dos on estava reunida la plana major del madridisme del poble. I hi vam anar: banderes d’Espanya, putabarçaputacatalunyes, Messienanos, Piquelloróns -tot en castellà no siga que-, etc. El cas és que, si haguera estat al revés, segurament els càntics hagueren sigut semblants: hagueren esmentat el jugador aquell que espenta els gols del Madrid, o el president aquell que hauria d’estar imputat per no sé quines coses d’un Castor, o simplement hagueren afegit el malsonant “puta” a l’adjectiu “Real” i al nom “Madrid”. No dic que jo ho haguera cantat, com també hi havia madridistes de bé als quals no els calia tenir cap memòria per l’etern rival. Ara bé, mentre escoltava tota aquella fauna celebrar la segona lliga en nou anys -té mèrit, perquè des del 2012, és a dir, que fa els anys que té Shin Chan en l’anime que no alçava el trofeu de la Lliga-, a mi em va vindre una coseta al cap  i al cor, un xicotet deix de llum, potser per l’autoflagel·lació que m’estava provocant: em vaig sentir més orgullós que mai que l’avi Pipo i mon pare m’ensenyaren a ser del Barça. Us jure que mai no m’havia passat, aquest sentiment tan fort -no diria que el parell de cerveses,  tot i que l’alcohol ajuda a curar el dolor, hi influïren…- d’agraïment per haver-me ensenyat a ser d’un més que un club. I, de sobte, em vaig transportar a les nits de dissabte i les vesprades de diumenge, m’auelo transistor en mà i cara a la televisió en la seua butaca, mon pare assegut al costat dret del sofà i jo, enmig dels dos. O als dimarts i dimecres de Lliga de Campions. Fum de caliquenyo i de cigarret, de l’un i de l’altre, mentre m’auela celebrava algun gol -potser només quan ho feia jo-, i ma mare ens intentava burxar per tots els costats. Té daixonses que fóra una victòria del Madrid el que a mi em recordara tot allò, tots aquells inicis del ser del Barça, que ja havia començat a acostumar-se a guanyar algun títol important cada any. Però ho va fer: vaig entendre -o ho vaig recordar- que ser del Barça, com el càntic diu, és el millor que hi ha. I no només pel futbol, potser, sobretot, per tot allò que no és futbol. Directives -excepte Laporta, oh, gran Joan!- a part, encara m’emocione, com ho vaig fer divendres en la conferència del Puyal a la Universitat de València, amb el “Toca Stoichkov, para Bakero, pica Koeman, goooool!”, o amb el “¡Pizzi, Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Che, qué bueno que viniste, qué bueno que llegaste! ¡Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Sos macanudo!”, i això que no tinc consciència d’haver-los vist en directe. Però també se’m posa la pell de gallina (o la gallina de piel, com al mestre), amb aquella jugada de Ronaldinho que deixà per a la foto el Ramos, o el “I més, i més, i més i més, però molt més, i encara més, i més, i més i més” contra el Getafe, o els 2-6, 5-0, 0-4, o el Messi mostrant-los la samarreta a una parròquia que no s’ho creia. O el Sergi Roberto donant-nos esperances. O encara les llàgrimes que lluiten per no sortir quan em ve a la ment el Guardiola a la banqueta, com em vindran d’ací uns mesos quan es parle de Luis Enrique. O, o, o.

És cert que ahir vaig veure il·lusió -i confesse que hi vaig sentir una certa enveja- en les cares madridistes; allà en el fons, molt en el fons, en el fonsíssim, me n’alegre per Cris, que podria estar perfectament escrivint unes ratlles semblants a aquestes però de signe contrari. Crec que ja se n’havia oblidat, del que era celebrar un títol de trenta-huit partits, i ja li (els) tocava. Se’ls en dóna l’enhorabona, i en pau! Ara només ens queda emparar-nos en la màgia de Dani Alves, sobretot, sobretot, sobretot, per evitar que puga tornar a escriure una entrada de futbol, amb un cert punt de plorera, com em diran alguns.

Publicat dins de General, L'Olleria | Deixa un comentari