Tot caminant per la Via dei Fori Imperiali

En un dels miradors que hi ha entre el Foro di Cesare i el Tempio di Venere Genitrice, et treus la jaqueta, et recolzes sobre la barana, alces la cama esquerra, acluques mínimament els ulls i somrius, insinuant. Domines l’espai escènic; et sents, justament, i davant les runes antigues, l’emperadriu. Si fora un dels presentadors dels reality shows i tu fores l’inici d’un joguet trencat, et diria que la càmera t’estima, que la càmera t’adora, que. Però espere que no acabes en cap plató televisiu; no tindries per què acabar així, és clar, això només és un comentari del narrador.

L’home disfressat de papa Joan Pau II no ha pogut evitar girar-se per veure’t; l’home disfressat de monge budista flotant ha fet el mateix mentre li deia a una altra xica que no el gravara. Fins i tot la rata que corria com si fugira d’un gat inexistent s’ha detingut. La verdor dels teus ulls ens n’ha fet captius; em fa vergonya mirar-te tan fixament, perquè podria provocar equívocs difícils d’explicar en una llengua que no conec. Però si jo fora l’aparell fotogràfic, també t’estimaria, també t’adoraria, també; no ho sóc i, per tant, ni t’estime, ni t’adore, ni, però ja ens entenem.

Ara et poses un capell de llana amb una bola a la punta -el toc prenadalenc- i situes els dos colzes a la barana, i, de nou, l’objectiu et capta. En arribar a l’hotel, el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí, el fotògraf-personal-que-has-contractat, qui siga, t’ensenyarà les fotografies i triaràs les que més t’agraden. Potser, la tercera seria bona per a Instagram, i aquella del capell, com a missatge de felicitació per al 25 de desembre. Però, per a això, encara queden uns quants indrets a visitar i un parell de bateries que canviar.

Nosaltres reprenem el camí, i ens aturem, més endavant, per llegir una inscripció en llatí. Ens avanceu i sant tornem-hi amb el ritual; ara, a més, sembla que tu faces de fotògrafa i el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí, el fotògraf-personal-que-has-contractat, qui siga, de model. Reduirem, doncs, les etiquetes: el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí. Però, aquesta vegada, ja no ens pararem més fins que arribem al Panteó d’Agripa, i quedareu (com nosaltres, si algú ens ha tingut en compte en algun moment) en l’oblit, com unes persones més que pul·lulen per la Via dei Fori Imperiali; com uns figurants més d’aquest teatre que interpretem entre tots; com unes formes més que, tot i confondre’s en el paisatge, si no hi haguéreu aparegut, ningú no us trobaria a faltar; com.

Aquests dos -la model d’ulls verds que esperem que mai no esdevinga joguet trencat i el seu amic, el seu company, la seua parella, el seu germà, el seu cosí- podríem haver estat tu i jo. Però, afortunadament, ni tu existeixes, ni jo sóc jo -i hauria de posar-li les cometes a un dels dos “jo”, però no sabria dir a quin-, i mai no ens trobarem, malgrat que tots els camins hi porten, a Roma.

Des d’un trampolí

La por a les altures no li impedeix iniciar el viatge per l’escala: primer, el peu dret mentre s’agafa amb la mà esquerra; després, el peu esquerre mentre se subjecta amb la mà dreta. No mires enrere, no mires enrere, no mires enrere, es repeteix. Rellisca, i gairebé impacta la barbeta contra el pal que acaba de superar, però aconsegueix mantenir l’equilibri i s’atura. Pren aire, l’expulsa, fins que, calmat, segueix escalant. Ja hi veu la taula de fusta, i, temptat de girar la vista cap al sòl, comença a moure el cap cap avall. Una pancarta d’entre el públic, però, li recorda l’oració: no mires enrere, no mires enrere, no mires enrere. I abandona el moviment descendent de la testa per seguir cap amunt. El vertigen, els suors, el canguelo, li apareixen, però, una vegada ha ascendit tant, no seria una pèrdua de temps, una idiotada, baixar? Damunt del trampolí, formant una passarel·la, l’esperen cares conegudes que l’han acompanyat durant els darrers mesos: cares pretèrites i cares actuals; cares que coneix des que té ús de raó i cares que se li han presentat recentment però que li provoquen la lleugera impressió que sempre hi han estat. El miren, els mira; mira, ara sí, el que hi ha baix: l’aigua, calmada, el reclama. S’acosta, tentinejant, a la vora del trampolí; des de darrere, les cares assenteixen, somriuen, apreten els punys a mode d’ànim. Però el més espectacular de tot, la part extraordinària que el públic no espera, s’esdevé tot seguit: cada cara coneguda fa un gir de cent huitanta graus i també se situa a la vora del tros de fusta. El nostre protagonista entén el que acaba de passar, i gira sobre si mateix. Una veu de les cares exclama un a la de tres. Un. Comencen a botar. Dos. Segueixen botant. Tres. L’últim bot, el realitzen amb més força per tal d’agafar impuls i… esplas! La piscina s’ompli de bromera i, uns segons després, tots trauen el cap a la superfície. Tots, excepte el nostre protagonista. On és? Observen per sota l’aigua, però ni rastre. On s’ha clavat? Ha saltat amb la resta, no? Sí, és clar!, diu una de les cares. Però allí ja no hi ha públic, ni hi ha aigua, ni hi ha cap escala, ni, per descomptat, hi ha cap trampolí. Els hi ha hagut en algun moment? El vent, que és l’únic personatge que el narrador ha deixat en aquesta esbojarrada entrada, ha dibuixat el que sembla una “G”, una “R”, una “À”… (Sí, amb l’accent i tot, que ja se sap que el vent és molt ortogràficament correcte.)

Un combat de boxa qualsevol

En pujar al ring, el boxejador ja sap que acabarà tirant la tovallola. Però és l’emoció del combat, el que l’hi ha fet pujar. Per a no dir mentides, quan s’ha situat al costat del quadrilàter que li pertocava, se sentia Muhammad Ali, Sugar Ray o Julio César Chávez. S’ha imaginat el púgil més fort de l’univers, capaç de derrotar els tres noms que acabem d’esmentar. Ara, davant l’adversari, però, s’ha empetitit; no té ni la tàctica ni la tècnica adequades per, ja no véncer per K.O., sinó ni tan sols aguantar-li les deu o dotze rondes. Potser, al capdavall, només n’és un espàrring amb ínfules d’estrella. Potser no; ho és. I, en aquest moment, es pregunta per què collons va acceptar el combat: per veure-li la cara al rival?, per l’adrenalina del moment?, per la dificultat de l’esdeveniment?, per comprovar que era possible guanyar? Mira el públic; un sector reduït coreja càntics d’ànim: “Vinga, À.! Tu pots!”; “Tot és qüestió del primer colp; noqueja’l!”; “Elimina el teu rival!”. I, entre totes les cares, hi ha la de Jean-Luc Godard. S’hi fixa, el nostre lluitador, en el seu rostre, ocult sota unes ulleres de sol. Els darrers mesos -molt preparatoris- n’han conversat i n’han tractat l’aspecte psicològic; segons el francés, no es tracta de ser més fort o més dèbil, si no d’estar convençut de fer-ho, de véncer el contrincant. Ja, però i si no guanye?, crec que li va dir l’À. Un combat és un combat, no et preocupes, tant se val, sentencia el director.

En pujar al ring, l’À. -humanitzem-lo-, ja sap que acabarà tirant la tovallola. Absent com estava en les seues cabòries, torna a buscar entre els espectadors Godard, que ja no hi és, i en pren la decisió. No entén per què és allí, davant de tots, i no espera ni que sone la campana: sense pensar en l’entrenador, agafa la tovallola i lamentant-se -ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc-, es disposa a llançar-la. L’agafa, fa un moviment d’arrere a avant i el temps s’atura: el rival fa cara d’o; l’àrbitre fa cara d’o; el públic fa cara d’o; l’entrenador, mentre es tira les mans al cap, fa cara d’o. La tela toca terra; el gran boxador que havia de ser, el gran pugilista que els havia de derrotar a tots, acaba d’abandonar. I tot són flaixos, i més flaixos, i més flaixos. Els telenotícies vint-i-quatre hores faran que el món sencer sàpia que existeix, i ensenyaran com es llevarà els guants i li estrenyerà la mà, al rival, a mode d’enhorabona, o d’ho sent, o de què podem saber nosaltres si no estem en la seua ment.

En pujar al ring, l’À. ja sabia que acabaria tirant la tovallola. Mentre s’unta una torrada amb melmelada, llig la premsa: moltes portades mostraran la cara d’o de tots i l’inici de somriure resignat en la seua cara en el moment de llançar el drap. Hi pegarà el primer mos, i anirà menjant-se, a poc a poc, el tros de pa. Sospirarà profundament, però això no li impedirà d’assaborir el café. Pensarà que, com que la boxa no és el seu fort, potser es podria disfressar de gos a les festes infantils, no?

01-11-2017 / 01-11-2018

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sí, sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de desembre, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics- ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava l’any passat, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè, gat vell, sé que no el compliré. Però m’agradaria destacar que he aconseguit llegir tres llibres més que l’any passat, malgrat no tenir tant de temps lliure.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, i hi he afegit algun assaig, a més de teatre. Però encara caldria incloure-n’hi més, ai! En fi, posem el comptador a zero i… endavant!

Robinson, de Vicenç Pagès Jordà

Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, d’Stefan Zweig

Black Friday, d’Antoni Rubio

No et miris el Riu, de Mònica Batet (relectura)

L’home que es va perdre, de Francesc Trabal

Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal

Era una dona com les altres, de Francesc Trabal

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, de Francesc Trabal

Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch

Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol (dues vegades)

Legado en los huesos, de Dolores Redondo

Això no és Amèrica, de Jordi Puntí

Por, d’Stefan Zweig

La mirada de los peces, de Sergio del Molino

Carícies, de Sergi Belbel

Climent, de Josep M. Fonalleras

La hora violeta, de Sergio del Molino

Tres Nadals, de Quim Monzó

Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons

El que pensen els altres, de Clara Queraltó

Cafè Berlevag, de Mònica Batet

Qui no fa la festa, de Paco Esteve

Les possessions, de Llucia Ramis

Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (relectura)

Lo que a nadie le importa, de Sergio del Molino

L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol

La casa de l’art, de Santiago Rusiñol

L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

Mecanismes narratius en la construcció dels personatges de la novel·lística rodorediana, de Laura Bolo

Denuncia inmediata, de Jeffrey Eugenides

Josafat, de Prudenci Bertrana

L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies

Res no és real, de David Gálvez

Nou contes, de J. D. Salinger

I amb tots vostés…

I si tot plegat no és més que un experiment social? Amb tot vull dir “tot”: cada dia que passa, cada acció que realitzem, cada decisió que prenem, cada menjar que cuinem, cada frase que escrivim, cada bes que llancem, cada llàgrima que precipitem, cada somriure que dibuixem, cada, cada, cada. Des del mateix naixement, des dels primers plors, des de la primera xuplada de la mamella de la mare -això en el cas dels que hem mamat llet materna, no voldria jo ara destapar un debat que no toca. Sí, quan escric “tot” significa “tot”: tot! La llum aquella que diuen que veiem just abans de marxar, no seran els focus d’una maleïda càmara esperant per a dir-nos: “I ací tenim el concursant del dia!”?