Misèries

Tots tenim les nostres misèries. Hi estarem d’acord, de segur. Per això, cadascú intenta superar-les o suportar-les com bonament pot: hi ha qui se centra en l’esport, hi ha qui s’ho pren amb humor i ironia i en practica l’autoburla. Aquests “hi ha qui”, no cal matisar-ho, amaguen el pronom “jo”. Totes les maneres són, per tant, ben lícites, cosa que no vol dir que siguen les millors, però intenten no fer mal a ningú. El problema apareix quan, per tapar les misèries pròpies, hi ha qui -i ací ja no encripte cap pronom personal- difama (“dir mal d’algú cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació”, segons el DIEC). I dic difamar -mentir-, perquè, en l’origen de la contesa, allò difamat no s’havia argüit com a casus belli; ni tan sols s’hi havia esmentat. Compte!, que no negue que el contingut no haguera estat, en alguns o en molts moments de la pau dels anys, cert, però l’evolució i la recerca d’un creixement personal ho havien fet desaparéixer; almenys, allò relativament irracional. I qui difama ho hauria de saber de bona font. El perquè de certs modes d’actuar seria un altre tema, però deixem-ho córrer. El cas és que allò difamat no fou, si ens atenim a la gran ostentació de sinceritat i honestedat del dia clau, cap de les causes aportades. Excuses, doncs, excuses que pretenen funcionar com a cortina de fum per ocultar frustracions i fracassos; les misèries, en definitiva. La culpa, sempre la tenen els altres. Som bons mentre raja l’aigua, però n’abandonem la condició quan no. Jugàvem a ser adults, tots, o aquesta devia ser la consigna de la treva, no? “A la veritat, hi arribaràs en silenci” o “les respostes dels altres t’allunyaran del que sabies”, li comentava el petit Cornie a l’enterramorts de Teresa Colom en l’orfenat. I, per sort, hi ha veritats -i veritats– que s’acaben descobrint. Igual que les misèries.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Unes paraules d’agraïment en èuscar

Reconec que, per primera vegada (o per una de les primeres vegades) hi anava amb les expectatives altes. Tant que ja tenia les paraules preparades per al comiat. En aquest cas, i com si volguera trobar una llengua intermèdia entre el català de l’Olleria i el castellà de Jaén -quines tonteries dic, senyor, per tal de mudar el text! Ho veieu, no?-, vaig optar per l’èuscar: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Segons el traductor, vol dir, més o menys, “massa amor per tan poc de temps”. El context, evidentment, és positiu; només convé recordar que l’expressió, la vaig descobrir a partir de la cançó “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. És un cant a la felicitat de les xicotetes coses, a l’alegria dels instants breus; és un cant a la vida. El cas és que aquesta darrera setmana no m’he pogut traure del cap la frase.

Tot aquest totxo només és la introducció per donar-vos les gràcies per tant d’afecte en tants pocs dies. He descobert cosines germanes i un cosí germà, he trobat a faltar els que no hi han pogut ser i he (re)conegut una germana més a fons. I he estat ben feliç de caminar pels carrers de Jaén, de soterrar-me en el refugi antiaeri, de contemplar les parets de l’arc de San Lorenzo o de desxifrar els laterals de la catedral, amb vosaltres, Mari i Cristina. Però, sobretot, de passejar amb tu, Dory, per l’avinguda de Barcelona després d’uns minuts llarguíssims per trobar aparcament, o de veure’t ballant bachata en acabant de dinar i cantant els dos a viva veu el “Take on me” i totes les cançons tan raretes que tens al mòbil, o d’acompanyar a David i Víctor a l’escola i visitar els museus, o de compartir bajanades mentals, o de comprovar que t’has enganxat tan fàcilment a Com defensar un assassí com jo -d’enganxar-se a la sèrie dic, no que jo siga un assassí-, o d’haver d’obrir portes i finestres pel fum del forn. O també d’arribar a Granada i, com que sóc de poble menut -i idiota-, quedar-nos sense poder visitar l’Alhambra per no haver reservat, emboscar-nos per les obres del carrer i pagar un preu impossible per un aparcament, però canviar-ho per un dinar amb una conversa de sobretaula sense rellotges, ni mòbils, ni judicis, sent qui som, sense importar què o qui, que s’allarga fins a a la matinada, quan les bestioles ja dormen. Supose que la fugacitat de la visita hi ha influït, però m’he sentit molt estimat i amb ganes d’agrair-vos-ho tot cada dos per tres. Gràcies per tot, eskerrik asko (per lligar-ho amb el títol). I ja veieu quines coses, jo que presumia de no ser gens familiar, ara no pare de presumir de cosines…


Unas palabras de agradecimiento en euskera

Reconozco que, por primera vez (o por una de las primeras veces) iba con las expectativas altas. Tanto que ya tenía las palabras preparadas para la despedida. En este caso, y como si quisiera encontrar una lengua intermedia entre el catalán de l’Olleria y el castellano de Jaén -¡qué tonterías digo, señor, para mudar el texto! Lo veis, ¿no?-, opté por el euskera: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Según el traductor, quiere decir, más o menos, “demasiado amor por tan poco tiempo”. El contexto, evidentemente, es positivo; solo hay que recordar que la expresión la descubrí a partir de la canción “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. Es un canto a la felicidad de las pequeñas cosas, a la alegría de los instantes breves; es un canto a la vida. El caso es que esta última semana no me he podido sacar de la cabeza la frase.

Todo este tocho solo es la introducción para daros las gracias por tanto cariño en tan pocos días. He descubierto primas hermanas y un primo hermano, he echado de menos a los que no han podido estar y he (re)conocido una hermana más a fondo. Y he sido muy feliz de caminar por las calles de Jaén, de enterrarme en el refugio antiaéreo, de contemplar las paredes del arco de San Lorenzo o de descifrar los laterales de la catedral, con vosotras, Mari y Cristina. Pero, sobre todo, de pasear contigo, Dory, por la avenida de Barcelona después de unos minutos larguísimos para encontrar aparcamiento, o de verte bailar bachata después de comer y cantando los dos a viva voz el “Take on me” y todas las canciones tan raritas que tienes en el móvil, o de acompañar a David y Víctor a la escuela y visitar los museos, o de compartir chuminadas mentales, o de comprobar que te has enganchado tan fácilmente a Cómo defender a un asesino como yo -de engancharse a la serie me refiero, no que yo sea un asesino-, o de tener que abrir puertas y ventanas por el humo del horno. O también de llegar a Granada y, como soy de pueblo pequeño -e idiota-, quedarnos sin poder visitar la Alhambra por no haber reservado, emboscarnos por las obras de la calle y pagar un precio imposible por un aparcamiento, pero cambiarlo por una comida con una conversación de sobremesa sin relojes, ni móviles, ni juicios, siendo quienes somos, sin importar qué o quién, que se alarga hasta la madrugada, cuando los chiquillos ya duermen. Supongo que la fugacidad de la visita ha influído, pero me he sentido muy querido y con ganas de agradecéroslo todo cada dos por tres. Gracias, eskerrik asko (por relacionarlo con el título). Y ya veis qué cosas, yo que presumía de no ser nada familiar, ahora no paro de presumir de primas…

Publicat dins de General, Música | Deixa un comentari

Temps de silenci

En un moment determinat de la sèrie The end of the F***ing World, James, el protagonista, paga als xicons d’una banda perquè li peguen una pallissa després d’haver renyit amb l’Alyssa, l’altra protagonista. El públic entén que és a mode de redempció, tot i que crec recordar que la discussió ha estat cosa dels dos. Despús-ahir jo mateix necessitava exposar el que sentia -una necessitat que havia anat creixent i bollint-me els últims dies- perquè necessitava un bon colp a l’estómac, una bona bufetada de realitat. Encara que guardava una última i impossible esperança, en sabia la resposta de bestreta, però necessitava que me la posaren al davant. Gràcies, per tant, per la sinceritat i l’honestedat. Ara, amb la literatura i totes les feines com a refugi, deixe ací un fragment de La hora violeta (2013), de Sergio del Molino, prenc un temps de silenci i calle.

“Como dijo no sé quien (puede que fuera Mafalda, la gran apócrifa), lo urgente nunca deja tiempo para lo importante. Siempre se expresa este tópico como queja o disculpa, pero yo lo siento como una ley física, un axioma que permite que el mundo siga funcionando. Si lo urgente nos dejara atender alguna vez lo importante, moriríamos saturados de intensidad. Por eso los poetas y los filósofos implosionan. Por eso al hidalgo se le secaron los sesos. Porque lo urgente es todo aquello que nos permite desatendernos y seguir vivos. Somos nuestras tareas. Somos los platos sucios, los artículos por entregar, las casas por barrer, los polvos por echar y los recados por cumplir. Somos los plazos de nuestra hipoteca, la declaración de la renta y la llamada al fontanero para que repare la caldera. Somos lo urgente. Sin ello, quedamos reducidos a pura carcasa conceptual, a un cuerpo que pide ser guillotinado por un Robespierre enloquecido. […]

Yo no podría quedarme en lo importante. ¿Qué mente resistiría un abrazo eterno con la mujer que quiere? ¿Qué cuerpo soportaría la tensión extrema constante, el dolor inalterable y plano, homogéneo e infinito, de un amor inabarcable e indomable? Es probable que alguien haya sido capaz alguna vez. Titanes ha habido con psiques indestructibles. Pero desearlo es propio de imbéciles. Esos poetas locos que persiguen la intensidad del dolor, inventándose su propia desdicha. Esos imberbes e insoportables que ansían librarse de lo urgente para atender a la importancia de su ombligo. Todos esos aburridos desconocen el poder de lo que invocan y, si se les presentara finalmente la trascendencia que tanto anhelan, no la aguantarían ni un segundo. Huirían dejando una estala de humo, como en los dibujos animados. No saben que lo urgente nos libera. La vida nos previene de la propia vida. Por suerte, siempre hay demasiadas tareas por hacer. No es mejor la estética del trabajo. Simplemente, es la única soportable.”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Com aquell personatge de l’exprés de Pere Calders

“Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.”

La compassió, el silenci. Esperar en l’andana un tren que segurament no tornarà a passar. L’obligaren a baixar-ne, del tren en què anava des de feia molt de camí, en la penúltima parada, per uns problemes tècnics que el conductor no sabé solucionar: la llum s’engegava i s’apagava intermitentment, les rodes feien massa soroll contra unes vies que s’anaven estretint i eixamplant, els vagons se sacsejaven sense un perquè aparent. La megafonia ho anuncià bilingüement per mitjà de la veu metàl·lica: “Señores pasajeros, les informamos que por motivos técnicos deben bajar en la próxima parada. / Senyors passatgers, els informem que per motius tècnics han de baixar en la pròxima parada”. El nostre personatge caldersià, doncs, no tingué cap altre remei: es posà la jaqueta marró, agafà les maletes, baixà els estreps i va seure en el primer banc que trobà. En aquell precís instant, li hauria agradat que li agradara fumar: s’haguera encés un cigarret i haguera acomplit tots els requisits d’una espera interminable a l’aire lliure, però no portava tabac per a poder realitzar el tòpic.

Diuen els que hi passen, a prop, cada matí que segueix allí, assegut en el banc, amb la jaqueta marró i les maletes. Ningú, però, no s’atreveix a parlar-li: el veuen tan concentrat mirant a l’horitzó, amb unes ulleres que li ennegreixen la part superior de la cara alhora que li empal·lideixen la resta del rostre, que els sap greu acostar-s’hi. Això sí que és un exemple de constància i de perseverança!, va exclamar un dia una dona del poble del costat. Què collons esperarà?, interrogà un pare al fill, mentre aquest alçava els ulls del mòbil i feia una ganyota de menyspreu. Mentida: he dit que ningú no s’atrevia a parlar-li, i he mentit. Quan feia dos mesos que gairebé s’havia fusionat amb el paisatge, m’hi vaig identificar tant que vaig seure al seu costat. Al principi, no es va estranyar ni va girar el cap, fins que li vaig oferir un caramel. Em va observar, va iniciar el que a mi em semblà un lleu somriure i va tornar a mirar al davant. Aquest gest, vaig voler entendre’l com un senyal per a iniciar una conversació (tot i que, potser, vaig abusar amb una metralladora de qüestions): És vosté de fora, veritat? Per què s’està ací des de fa quasi dos mesos carregat amb totes aquestes maletes? Que potser ningú no li ha dit que l’últim tren va passar fa uns quants anys? Llavors, sense tornar-me la mirada, m’ho va confessar: Sé que la gent creu que sóc un boig, o un sensesostre, o un idiota, per esperar-me ací des de fa tantes setmanes. Tanmateix, xiquet, al contrari del que pugues pensar, no és el tren el que espere, perquè ja ho veig, que ja no hi ha ni vies, ni estació. Hi sóc, ací, perquè el narrador que està fent-me parlar no trobava una altra manera d’expressar l’al·legoria.

Publicat dins de Creacions, General | Deixa un comentari

La tecla

Comentava Pep Guardiola en un discurs que la part més màgica del seu treball ocorria quan, analitzant el joc dels rivals, alguna cosa dins del cap li feia clic. Llavors, sabia que guanyarien. Potser, després, empataven o perdien, però era aquell instant breu, efímer, en què trobava una possible solució, que localitzava el sentit que omplia de sentit la seua feina. En el teu cas, amic, sovint, per exemple, mentre estudiaves per a un examen, hi havia un moment, quan tenies la matèria més o menys controlada, que una llumeta en el cabet s’engegava i sabies que aniria bé. O davant d’algun problema quotidià, que creix en la teua imaginació (i on realment es magnifica), però que, quan et relaxes, alguna cosa acudeix a la teua ajuda i et mostra solucions que acaben per desinflar-ne la bombolla. En canvi… En canvi, fa ja dos mesos que esperes que alguna cosa canvie dins del cap, que esperes que et vinga una solució que no arriba, que alguna il·luminació et pose en safata la tecla que cal pitjar. La busques, en realitat, aquesta cosa, aquesta solució, aquesta tecla? Les veus et donen diversos consells, alguns dels quals acaben confluint en la recerca d’una substitució momentània, però tu, que eres un descregut, no vols fer-los cas: realment, això no seria cap solució, i els esborres de la ment. D’altres, més assenyats, et diuen que has de ser fort, que és normal tenir moments de debilitat -que no caldria que publicares en el bloc que tens, però que no saps estar-te quetet- i no saber resoldre ara mateix la ics de l’enigma. Bloquejat i encallat, però, no veus ni una mil·lèsima part de la llum que hauria de començar a mostrar-s’hi; tot -exageradament tot- t’afecta. I tu, ofuscat en no saps ben bé què, segueixes sense tocar la tecla correcta. Enveges la facilitat de la gent per trobar-hi el botonet adequat, la tecla que ho faria capgirar tot. T’agradaria que, en el fons, fora tan fàcil com suprimir, què saps tu, sis fotos d’Instagram. Esborrar, suprimir. Veus en el teclat la tecla Supr, i penses que seria molt senzill tenir la capacitat de poder eliminar segons què. No obstant això, arribat l’hipotètic -i futurista- moment, series capaç de pitjar-la? Tal vegada, tot dependria del xiulit d’un coet, a cau d’orella, ara que fa unes setmanes que els vaixells s’han enfonsat, que les estrelles han caigut imparables, un xiulit que simbolitzaria que tot anirà bé. És possible que només necessites això: escoltar el so d’un coet. Altrament, pagaries sense pensar-t’ho per una sessió com la que James Blunt té en aquell videoclip tan conegut…

(I really need you.
I really need your love right now.
I’m fading fast,
not gonna last.
I’m really stupid.
I’m burning up, I’m going down,
I win it back,
don’t even ask

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks.
Oh, hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK

I’m really sorry,
sorry I dragged you into this.
I overthink, that’s all it is
The way you love me.
The way you love me ‘til the end.
The way you love me.
Oh yeah, it makes me king again.

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple.
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks
Oh hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK.)

Publicat dins de General, Música | Deixa un comentari