Passatgers
Joan Fuster explicava que la seua posteritat seria de paper. I així ho aconseguí. El nostre objectiu a la vida és que ens recorden en un futur; no quedar en l’oblit. I cadascú actua com vol per tal que generacions pròximes en sàpiguen coses. Per exemple, els cognoms, que es passen als fills i als néts i als rebesnéts i als quadrinéts i etcètera. D’altra banda, estan les actuacions: em recorda el cas de l’Ovidi Montllor. Els polítics de l’època, els que tant l’havien aclamat i després el ningunejaren, han passat sense pena ni glòria i, com narrava la Núria Cadenes, ningú en sap els noms. En canvi, a l’alcoià gairebé tots el coneixen. Obres diferents que el poble no ha passat indiferentment. I parlant del poble, és aquest necessàriament qui ens jutja. Fes un camí sense problemes, i acabaràs amb un bon record.
Tornem al fil argumentatiu. La vida és un camí, empedrat, amb clots i paranys, amb cases al voltant, amb finestres a l’aguait i amb uns jardins que semblen enganyar. Cada dia, quan ens alcem, ens autopassem el relleu del jorn anterior. Millor o pitjor, la senda que ens toca diàriament caminar pot resultar més costerosa o més plana. Vivim per a moure’ns, per a no quedar-nos mai quiets. Si ens aturem cinc minuts, fem (ací, imperatiu) accions durant deu. La cosa està en aconseguir objectius marcats, en, quan s’acaba un somni, buscar-ne un de nou. El verb “somiar” i “caminar” van agafats de la mà. Si algun cop no aconseguim eixe somni desitjós, que no siga perquè no hem pogut arribar-hi, sinó perquè en tenim un de millor i de més ambiciós. Sí, és eixa utopia la que ens guia, com si del Sol es tractara. La vida pot ser deliciosa si nosaltres la hi fabriquem; pot ser una dejecció total si no hi posem solució.
No hem nascut per a morir i prou, no. Hem nascut perquè som éssers vius i tenim una missió al món, una automissió que és guanyar-li la partida a la mort i a tots els derivats. Sense dogmes, sense religions, sense fantasies; amb la realitat, amb la llibertat i amb les ganes de complir els nostres somnis. I allò més bonic no és estar davant de la meta, no. Allò prodigiós és tot el que aprendrem en la senda estreta i angoixant que haurem de recórrer. Voreu com, quan teniu l’objectiu finalitzat no esteu plens, però amb la distància cronològica apreciareu els vostres èxits. Som, en definitiva, passatgers i, quan creiem que hem arribat, hem de buscar el passeig més llarg i seguir caminant. El dia d’abans de la vostra mort, si heu caminat amb ímpetu, amb ganes i il·lusió, sabreu que heu completat camins en els quals molts només n’han pogut contemplar les voreres. I ara, a caminar.
VIURE ÉS COMBATRE LA PERESA
“No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.”
M.Martí i Pol