Apocalipsi – La Gossa Sorda (L’últim heretge)

7
Publicat el 6 de maig de 2010

El grup de Pego trau nou disc el pròxim 24 de maig. Pel que es pot escoltar al seu myspace (http://www.myspace.com/gossasorda), la cosa promet moltíssim. La transcripció l’he feta com he pogut, ja que Àlex Seguí i Josep Nadal canten a velocitats insospitades. Segueixen en la seua línia de batalla…

Apocalipsi

Mires a les vores
i et preguntes en quin dels extrems;
has de decidir-te,
participes en aquest merder.

Tens la teua herència,
pautes il·lustrades,
guerres preventives
i conflictes de cartella
que vivencien el descrèdit d’Occident.

Apocalipsi,
udols de llop,
sentències de sectes
que esmolen l’essència del mite;
criden els cínics
que citen versicles
corànics i bíblics.

Literatura,
feta dogma,
un poble elegit,
una terra promesa,
helicòpters apatxes,
les bombes de fòsfor,
la mort que té pressa.

Corrents de foc
ens tornen a creuar,
déus del petroli,
profetes de sang.
Apocalipsi,
genets de metall,
por i ignorància,
racisme i mercat.

Disposats a debatir
si és possible aconseguir
allò que fins ara que fins ara
no hem aconseguit.

Mentida i debat,
moltes possibilitats,
les epeies i les voluntats.
La tranquil·litat
que donen els diners,
la modernitat
és com una gran boda.
Globalització i multiculturalitat:
màscares de sang.

Apocalipsi,
udols de llop,
sentències de sectes
que esmolen l’essència del mite;
criden els cínics
que citen versicles
corànics i bíblics.

Literatura,
feta dogma,
presència divina,
els somnis s’esborren,
i cauen les bombes
sobre Palestina,
les mares que ploren.

Corrents de foc
ens tornen a creuar,
déus del petroli,
profetes de sang.
Apocalipsi,
genets de metall,
por i ignorància,
racisme i mercat.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Ambigüitats malsonants? Qüestió de llengua

4
Publicat el 29 d'abril de 2010

Un jove d’uns 20 anys va a conéixer la família de la seua parella. Arriba a casa, els respectius besos de benvinguda, i un dinarot excels. Quan acaben, el pare, conegut propietari d’una vinya, es queda mirant la filla i el nuvi i els diu: “Laia, anem tots tres a afollar?”. “Sí, pare. De seguida hi anem”. “Però recordeu-vos d’agafar protecció per no embrutar-vos”.

El xic, que s’anomena Pere, es queda una mica bocabadat i, àdhuc, li surten les primeres gotetes de suor. El cor li va a mil per hora. “On m’he clavat, cony?”. Laia el trau de l’enrenou mental, i li comenta que el que faran és trepitjar el raïm.
 


– Afollar: V. Trepitjar raïm.
– Afollador: Subst. Lloc on es trepitja raïm.

Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa, a càrrec de Josep Martines.

(Em va paréixer escoltar una anècdota similar a Gàlim durant la conferència. Li l’agafe i la modifique una mica)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Entrevista amb Xavi Sarrià

1
Publicat el 28 d'abril de 2010

Diguem-ne que jo el Facebook no l’utilitze gens, però li he tret un bon profit (algun dia parlaré sobre les reds socials i espere fer-ho en paper). Sí. Per a tècniques d’expressió oral en llengua catalana estem fent un documental sobre la cançó en català al País Valencià. Els grups i cantants que han ballat en els nostres caps són diversos: Al Tall, Ovidi Montllor, Raimon, Pep Botifarra, Miquel Gil, Obrint Pas, Pau Alabajos, La Gossa Sorda, Odi, Aspencat, Auxili, Les Mâedéus, etc. Tots aquests els podem dividir en un abans i un després, que molt bé sabríeu classificar. Però la pregunta és: qui fa d’enllaç? Efectivament, el grup que es va formar el 1993 a Benimaclet. Eren joves, anaven a l’institut encara. Eren els únics de la línia en valencià que, a poc a poc, s’instal·lava en els centres públics. Hui, 17 anys després, són -al meu parer, clar està- el grup de música en català més important del País Valencià i, per extensió, dels Països Catalans.

A les 13.00, mentre a la facultat d’Història i Geografia, la premsa i els de blau, a més d’uns quants interessats en allò que realment es feia (una conferència per part d’un ex-militant de Terra Lliure: Carles Sastre), es cagaven en tot uns i en gaudien els altres, al Terra l’ambient era més tranquil. I allí estàvem, carregats amb una càmera de vídeo i les nostres motxilles. Li vam dir a Ferran que ens quedàvem a dinar i que si no li importava que es realitzara una entrevista en aquell indret al cor de Benimaclet. Evidentment, cap obstacle.

Passats deu minuts, aquell lletrista, cantant i escriptor de metre huitanta i tants, amb barba i unes ulleres negres de pasta entrà parlant pel mòbil. Quan acabà, ens saludà i ens assentàrem per trencar una mica el gel. Érem -som- inexperts en açò d’audiovisuals, així que faríem el que poguérem. Parlàrem sobre algunes assignatures, sobre la situació actual de Filologia Catalana i, de seguida, ens posàrem mà a l’obra. “Bon dia, Xavi! Som uns estudiants de Filologia Catalana que… “Pos” -merda, ja he soltat un “pos”- com sou el grup…”. Les preguntes, com li vaig comentar, són les de sempre, però nosaltres ho volíem en directe: per què no reben ajudes institucionals ni televisives, a què es deu l’evolució o la maduresa des dels discos Terra o la Flama i el Benvingut al Paradís, per què eixa fal·làcia que fora de les fronteres de parla catalana no es pot tenir èxit, o quina és la relació entre els components. Acabàrem amb una mena de test de revista, de la qual vam poder comprovar que el seu llibre preferit és Llibre de Meravelles, d’Estellés; els seus grups predilectes, Negu Gorriak o Kortatu; si poguera canviar d’aires aniria o a Barcelona o a algun poble del Comtat; a una illa deserta s’emportaria una guitarra i alguna cosa per a escriure; prefereix, amb rotunditat, el Barça al Madrid; i no va voler triar entre Obrint Pas i La Gossa Sorda, justificant que són germans i fan música similar. No es va voler mullar, què hem de fer-li?

Després, i abans d’acomiadar-se, ens contà on eren els pròxims concerts (Mallorca i el Vinyarock), quins plans literaris i musicals té per al futur i em donà algun consell per a allò d’escriure un llibre o uns escrits i publicar-los. “Paciècia que eres molt jove”. Finalment, se n’anà a dinar, tot i que nosaltres li’l pagàvem.

Va ser una hora extraordinària, i la veritat, o no ho assimile o no m’ho crec o jo que sé. Fa uns anys era una autèntica utopia poder dialogar o conversar en el cantant del grup de música que començava a agradar-me. I recorde que qui em va passar el Terra, actualment és una ‘mica’ dretà i feixista. Supose que, amb el pas del temps, me n’adonaré. Van ser uns cinquanta minuts escoltant, per a nosaltres només, el cantant de la Flama, de Més Lluny, de Benvinguts al Paradís o l’escriptor d’Històries al Paradís. I ho reconeixíem abans de l’entrevista el meu company Jordi i jo: “Tio, que anem a parlar amb Xavi Sarrià, el cantant dels Obrint Pas!”,”Sí sí, i pensar que fa uns anys els veia per vídeos i em deia que era totalment utòpic?”.

El resultat està a l’ordenador; ara bé, si algú coneix algun programa per a el·liminar el soroll de fons, li ho agrairia molt, ja que per qüestions tècniques no té un so espectacular. Quan estiga tot acabat, el pujaré. Només em queda agrair-li, una vegada més, a Xavi Sarrià les paraules i el temps perdut en un projecte d’uns senzills estudiants. Moltes gràcies, company!


Pròximament -si pot i vol ell-, entrevista amb Pau Alabajos…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Projectes i maldecaps (Inici de secció)

1
Publicat el 23 d'abril de 2010

Els grups de música trauen discos; els escriptors, llibres; els treballadors de plàstic, objectes d’aquest material. Qui em coneix sap que fa anys que tinc una mosca darrere l’orella: escriure algunes pàgines i que siguen publicades. L’amic Gàlim em va passar una adreça per publicar-ne econòmicament, i com que cal ser modest i anar amb peus de plom, la idea era fer una primera tirada de 10 exemplars. Si van bé, doncs 10 més. I així, successivament. Pot sonar arriscat, però qui no arrisca, no guanya -diuen. La temàtica… deixem-ho en variada, amb petits assajos de qualsevol tema que se’m vagen ocorrent.

Sé que no serà fàcil, gens fàcil. Però tot té un principi, i cal reflexionar sobre quan ha de ser aquest. Ja diu ma mare que m’apunte a un bombardeo, encara que en aquest afer, m’apunte a un llarg camí amé amb l’escriptura de fons.

L’Eneida, de Virgili

0
Publicat el 22 d'abril de 2010

Sí, després de Mercè Rodoreda i de Joan Fuster, la nova obra literària que m’he de llegir per a llatí és aquest clàssic. Ja aniré informant de com va la lectura. Interessant? Divertida? Entretinguda? No ho se! Havia llegit algun capítol altres anys, però tota sencera no. Mai és tard, diuen. De totes maneres, els clàssics s’han de llegir tard o prompte. I a veure si així aconseguisc desemboirar-me la ment. L’últim episodi sobre el llibre ací, al bloc, serà una mena de resum que em servirà per tenir una base a l’hora de l’examen oral.

Vaig a aventurar-me al costat d’Enees per fundar una nova pàtria, i per cagar-me en la mare que ha parit la reina Dido i tots els cartaginesos.

Dei sumus

4
Publicat el 21 d'abril de 2010

Acabe ara de resumir la primera de les gramàtiques que ens fan estudiar a Lengua Española. Queda un dossier i uns apunts de classe. Fins i tot en això són pesats! Però no vaig a escriure sobre matèries acadèmiques. Fa uns dies que em ronden pel cap unes ideetes que bé es mereixen, si més no, una entrada al bloc. La primera l’explicaré a continuació.

El títol en llatí ens ho indica: “Som déus”. La Bíblia -no patiu que no són unes paraules catòliques ni religioses les que vaig a comentar- ja ens ho descriu en algun d’eixos passatges. Joan Fuster se’n fa ressó i fabrica un aforisme: “Ego dixi: dii estis(Ps., LXXXI, 6). I no ens ho volem creure.” I tenen tota la raó, tant el llibre sagrat com l’escriptor suecà.

Ara bé, què entenem per Déu? Doncs tota aquella persona capaç de complir els seus objectius. Què hi ha més diví que finalitzar un esforç que dura molt de temps? Què hi ha més poderós que ser capaç de dir-nos “fins que no ho acabe, no pararé”, i portar-ho a terme? Hi ha moltes dites que parlen sobre la voluntat, sobre alçar-se cada vegada que caiguem, sobre que la fe mou muntanyes i no sé quantes històries més. Però són certes, i el cas més pròxim que tinc és el de la meua mare, que camina per constància d’ella -i per tossuderia de la meua àvia-.

Podem fer coses immesurables; podem aconseguir fites impensables; podem guanyar partits perduts; podem fer sonar instruments sense so; podem clavar-li una puntada de peu a la mala sort i capgirar-la. No obstant això, tot té un preu, i aquest és el que paguem amb l’esforç, suor, maldecaps i llàgrimes. Realment, els guanys vénen d’ací, del camí que hem seguit, no de l’objectiu final.

En efecte, som déus, i ens ho hem de creure. Però, no per això, superiors a la resta. Aquell xiquet és tan déu com jo; aquella dona major és tan deessa com jo; aquell científic és tan déu com jo; aquell lletrat és tan déu com jo… Quan entrem en l’espiral de creure’s que ja està tot aconseguit, que som millors que els altres, és quan demostrem que som plebeus que no arribem ni a les escales de l’Olimp.

Au, bona nit! (La veritat és que, qui no es consola de cara a la recta final del curs, és perquè no vol)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No és humanisme

0
Publicat el 15 d'abril de 2010

L’ésser humà és extraordinari. També és sobregastador, egoista i egòlatra, però no vull entrar en eixe aspecte. Sí, dic que és extraordinari per una cosa que han explicat hui en classe. Mercè Rodoreda -la nostra Rodoreda- feia un realisme subjectiu, totalment oposat al que trobem, per exemple, en Enric Valor. Aquest realisme és com un mirall on només s’hi pot veure l’ànima de cada personatge: no ens dirà que plou, ens dirà que cau aigua; no ens explicarà que està enamorada, ens comentarà la pertorbació espiritual que té. Bé, això ja ho vaig dir en aquell mini-estudi. El tema era un altre.

El realisme subjectiu rodoredià és un realisme humà, mundà i terrestre. És sorprenent, però es coneix més una persona pel que somia que pel que sabem d’ella cada dia (alçar-se, llavar-se les dents, anar al treball…). No pretenc fer ací ara una explicació humanista, encara que no deixa de meravellar-me la quantitat de “misteris” (per anomenar-ho d’alguna manera) que no sabem. El subconscient, jo me l’imagine una cosa així com un senyor amb barba i jaqueta negra, ulleres de sol i el cabell blanc, d’uns setanta-cinc anys. Que cabró, el molt remalparit que ho sap tot!

El que deia: els somnis ens descriuen molt. Ens permeten saber quines pors tenim, transformades en lluites amb aranyes o serps; quins desitjos, amb el simple fet d’imaginar-nos menjant un pastís; o, què ens espera cada dia, alçant-nos amb una data al cap i una paraula.

Són tants els actes màgics que mai entendrem que, si fem per entendre’ls, ja tindrem mitja vida guanyada.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

S’acosta la fi del món

3
Publicat el 14 d'abril de 2010

Es calcula que les formigues del planeta pesen el mateix que la humanitat. Si desaparegueren, es produiria un fenomen lligat a l’extinció molt més dramàtic que el meteorit que eliminà els dinosaures. En canvi, si s’extingira l’espècie humana, ecològicament no passaria absolutament res. Les persones no aportem ja res als ecosistemes. Només gastem, som els més grans consumidors i, no obstant això, ningú ens consumeix. O sí…?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Plou

1
Publicat el 13 d'abril de 2010

Plou, i la pluja fa temps que és acompanyant viatgera d’aventures. Plou, i l’aigua et banya la cara, arribant a fer regalimar gotes d’aigua celestial per totes les parts facials. Plou, i és el resultat de tanta contaminació capital i de tants desperfectes polítics. Plou, i ens recloguem a casa, per no patir les ires d’aquells déus que uns s’inventen i altres tenen per ídol. Plou, i els coloms s’amaguen, sense parar, però, d’emetre els seus crits esgarrifosos capaços de despertar una legió de soldats semiferits. Plou, i veiem terratrèmols i inundacions en altres indrets del món: el canvi climàtic ens finalitzarà. Plou, i una sensació nostàlgica, subterrànea, llunyana però pròxima, plena de soledat, ens colpeja fortament. Plou, i els nucs a la gola i a l’estòmac ens retornen a la quotidianitat immediata, aquella d’alçar-se matí a forces i de treballar per no caure. Plou, i observe per la finestra com les fulles m’aguanten la mirada amenaçant d’entrar. Plou, i… crec que fa estona que ha parat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Masianisme paulatí, evidentment

3
Publicat el 11 d'abril de 2010

Dos jugadors de la casa van enviar a fer la mà un projecte de 300 milions d’euros, un projecte arrogant i prepotent, un projecte galàctic. Lionel Messi i Pedro van sentenciar l’imperi blanc, però el més fabulós de tot: quan van marcar es van agafar l’escut i van ensenyar qui és i serà el millor. La diferència entre ells i les figuretes blanques és que els blaugranes sí que ho senten; els altres seria “puro teatro”. Hem de destacar també el bon comportament del públic, per recordar-se de la mare d’alguns jugadors del Barça, encara que no podem estranyar-nos tant: estava la senyora Esperanza Aguirre i el senyor José María Aznar.

Ha guanyat la casa, ha guanyat la il·lusió, han guanyat els Països Catalans. L’any passat el número maleït per al Madrid era el 6 (2-6, 6 títols del Barça…). Enguany, i seran casualitats, el 10. Eixe dia van perdre contra l’Alcorcón, el Lion i, ahir, contra el Barça. I dic que seran casualitats, perquè eixe dorsal el té Messi a l’esquena. En l’equip centralista hi ha un “Cristiano”. En l’equip racional, un Déu. Què hi farem?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Capitalisme hiperbòlic o masianisme paulatí?

1
Publicat el 10 d'abril de 2010

No m’agrada escriure sobre futbol; trobe que se li dóna massa importància a un esport economitzat: que si 100 milions per un jugador, que si 800 portades amb la cara d’una estrelleta, que si lluites entre aficions… Però hui és inevitable posar entrellaçades algunes paraules.

A les 22.00, al Santiago Bernabéu, a la capital de l’Estat espanyol, es disputarà una cosa més que un simple partit de futbol. Són diferents maneres de veure la societat, diferents maneres de comprendre les fronteres territorials, diferents maneres d’expressar-se i de divisar el món.

Per una part, el Reial Madrid, equip format a base d'”açò ho pague jo”. Té en les seues multimilionàries files a Cristiano Ronaldo, Kakà, Benzema… encara que també inclou humans com Casillas, Albiol o Raül.  És l’equip de l’Estat -malgrat que Zapatero siga del Barça-, el clar beneficiat de la trista història, el més ajudat per favors dictatorials. Se l’ha titllat de formació prepotent, arrogant i de parlar abans d’hora. Quan han perdut s’han hagut de menjar les expressions amb pa amb tomàquet. Sent sincers, el millor equip que hi ha hagut mai, encara que des d’aquell 20 de novembre de 1975 no siga el que era.

Per l’altra, el Barcelona, equip format a la Masia, per jugadors que senten els colors blau i grana i que entenen la vida del club. La Masia els ha donat a Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Messi, Piqué, Pedro, Busquets, Bojan, i un llarg etcétera. Són jugadors de la casa, i catalans la majoria. És l’equip d’aquesta nació, el representant del catalanisme pur i dur, el símbol de la llibertat i la lluita contra el franquisme. Per això, i contràriament al Madrid, el gran perjudicat de la història. No obstant això, equip amb classe i senyoriu. Mai ha donat res per guanyat i s’hi ha deixat la pell. Amb peus de plom, i sempre respectant el rival, per molt menut que siga. Els títols en els últims 20 anys demostren la influència del Generalísimo.

Catalanisme contra espanyolisme. Català contra espanyol. Oprimits contra opressors. Catalunya -Països Catalans- contra Espanya. Humiltat contra prepotència. Classe contra menyspreu. Futbol bonic contra futbol defensiu. Bon joc contra força. Llibertat contra prohibició.

Valdano explicà que el catalanisme del Barça no es podia portar a terme perquè ells es feien cap a ells mateixos; en canvi, i en paraules del director tècnic, l’espanyolisme madrileny es feia d’ells cap al món. Què es pot esperar d’un home que utilitza 3 pots de gomina per dia? Falta de lectura, cosa que, de vegades, sí que hem trobat en jugadors com Oleguer Presas.

No dic res més, aquesta nit veurem qui s’imposa a qui, i quin mode d’entendre el món guanya: el capitalisme hiperbòlic o el masianisme paulatí.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La crítica… o allò que es pensa ser crítica

1
Publicat el 3 d'abril de 2010

A tots vos haurà passat alguna vegada. Després d’un treball ben fet, mitjanament ben fet o, almenys, fet (premis, escrits, articles, exposicions…), sempre tindrem la sort i ens eixirà un granet al cul. I sí, dic sort, perquè és així.

Com en tot, hi haurà qui ens ho agraïsca, qui ens diga “ben fet” o senzillament qui faça bona cara. Després, ens trobarem els que passen de tot -grup majoritari- i que no es posicionen ni a favor ni en contra. I, finalment, tindrem unes veuetes de fons que clamen “tampoc era per a tant” o “no feia falta tant, veges tu”, a mena de sentencies judicials i acusatòries. “A la foguera, heretge!”. Sí home, i tu als programes de Telecinco!

En fi, són aquestes veus pseudodivines les que realment ens fan veure que el que acabem de dir, fabricar o escriure té més valor del que créiem. I que aquest és el camí a seguir. Lògicament, les altres opinions són més bé les que ens adrecen i ens aconsellen (ací millor açò, ací millor allò: crítica constructiva); però aquestes últimes constitueixen les animadores, les de reflexionar i contestar-nos “Collons, si els emprenya ha de ser perquè no està tan malament!”.

Aleshores, hi ha dues solucions: la primera, i una mica covarda, deixar-nos emportar i no fer res més. La segona, i ni covarda ni atrevida, simplement la normal, no argüir-los res -estan en el seu dret- i seguir a la nostra, de la mateixa manera com ho havíem fet fins a eixe moment.

Deu ser veritat que un llibre, un treball, unes frases, una exposició o una paraula ja són en si una provocació, que deia Fuster. Però, d’altra banda, també és igual de vertader que “ser perseguit és ja una victòria”.

Em pregunte quina serà l’opció triada per eixes sangoneres veus sense rostre si la cosa és a la inversa…

Bon dia a tots!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

OVIDI (amb majúscules): L’homenatjador homenatjat

6

El dia d’ahir va ser complet: Joan Fuster i Ovidi Montllor. Em vaig alçar sobre les 8.30 per fer una última repassada a l’exposició, em vaig dutxar i vaig anar a classe. En Formació Bàsica en Llengua Catalana, el professor Lluís Polanco no va poder vindre per estar en una conferència, així que vam donar classe de Literatura Catalana Contemporània amb Carme Gregori.  Després d’una hora explicant la novel·la i Mercè Rodoreda, va ser el torn de les exposicions, i a les 11 i una mica la vaig fer jo. En acabar, va començar l’homenatge col·lectiu i particular -de cadascú- cap a l’Ovidi Montllor. I ja van 15 anys.

A les 12 del migdia, anàrem a una exposició sobre la vida del cantautor alcoià. Les ponències, extraordinàries: la Núria Cadenes i el Pau Alabajos. Més avant se sumà imprevisiblement el Miquel Pujadó, l’amic íntim del mestre. Van ser dues hores intenses, que es van quedar molt curtes. La Núria, experta en la biografia de l’autor de la Fera Ferotge (ha escrit Ovidi), va contar algunes anècdotes: les de la penyora al pati de l’escola o la simpatia que li tenia l’Estellés, el qual l’acusava de “lladre, malparit, m’has furtat el poema”, quan va musicar Els Amants. Evidentment, era molt gran l’afecte que hi havia entre músic i poeta. Va arribar un punt en què es va emocionar de veritat, i ens va fer traure la fera que portem dins. Escoltar la Núria és escoltar la veu d’una persona que estima i viu la llengua, terra i cultura catalanes paradigmàticament.

L’altre ponent, i no per això menys important, va ser el Pau Alabajos. El cantautor de Torrent ens va explicar que s’havia creat un “Col·lectiu Ovidi Montllor”, perquè és la referència ací, al País Valencià. Les autoritats el van voler silenciar, i quan van arribar al poder els anomenats “democràtics” (subratllat, entre cometes i cursiva que deia el Pau), van decidir que ja no ens feien falta musiquetes ni res per l’estil. Heus ací, la hipocresia, falsetat i malparidisme personificat! D’altra banda, tampoc esperem -ni ho podem- que surta alguna vegada a Canal 9 un mínim recordatori. Si l’alcalde d’Alcoi ja explicava que 10 anys (al 2005) eren molt pocs per a homenatjar algú…

I, de sobte, es va presentar Miquel Pujadó. Aquest va ser amic i company íntim d’Ovidi, i com a tal ens va contar un munt de coses: quines influències franceses i italianes tenia, com acabàvem xarrant moltes nits fins a la matinada, com va començar a aprendre a tocar… Una barbaritat de conferència que, malauradament, mai podrem veure gravada a la televisió pública. O voleu que cridem a Lluís Motes?

El dinar el vam fer al Terra. Hi havia anat alguna vegada, però vaig poder comprovar personalment i satisfactòria que allò que diuen del menjar és veritat. Arròs rissotto -crec que s’escrivia-, llom amb no sé què i un gran postre, acompanyat tot d’un gotet de mistel·la. El servici, els condiments, la gent d’allí, el lloc… tot! Va estar una meravella! I és que fa goig veure com, en plena València, hi ha un poble que s’anomena Benimaclet que et fa sentir com a casa.

A les 17.00 vam anar a reservar llocs, i en segona fila vam acabar. Vaig saludar el gran Toni de l’Hostal, que després ens cantaria fenomenalment. I a les 18.00 va començar…

Dues joves del SEPC van dir unes paraules, i van dedicar el concert al gran mestre que està fent vacances. Miquel Pujadó va iniciar l’acte, amb la melodia de l’Homenatge a Teresa i un escrit que va decidir fabricar aquell 10 de març de 1995. A continuació, va entrar espectacularment l’artista de l’Alcúdia, Toni el de l’Hostal, a interpretar l’Escola de la Ribera. Chapeau! Després van anar Carles Enguix, Xavier Morant i Lluís Vicent, que interpretaven una cançó de la seua collita personal i una versió d’alguna de la de l’Ovidi. Tot seguit, l’Hugo Mas, que va fer esborronar el públic i es va endur un minut d’aplaudiments, i l’Andreu Valor, que va estar a l’Olleria fa poc. Batà amenitzà la vesprada-nit amb alguns acudits i una magnífica versió del Va com va feta per la seua cantant. Naia, grup que fa adaptacions de les melodies ovidianes, també ens deleita amb Els Amants o una rumba per a la cançó del Desesperat. Però ja anava sent hora de finalitzar la jornada, i van arribar els esperats…

Miquel Gironés, Robert Fernández, Xavi Sarrià i Miquel Ramos entraren en escena. Obrint Pas endolçainà l’Homenatge a Teresa, ens recordà que som la Flama d’aquest poble en moviment i que, per aquest mateix motiu, Som un poble per construir. Impecables! Tant en el concert del 17 de març, com ahir. Ni una sola errada. Perfectes i seriosos damunt de l’escenari. I, com no, no podia faltar el cantautor de Torrent, també filòleg català, Pau Alabajos. Junts feren un parell de cançons, però la millor va ser la seua adaptació de l'”Ai!”, que Ovidi té al disc Cròniques d’un Temps. El públic hi vam col·laborar fent sorollets amb els dits a mode de metrònom que simbolitza el martell picant ferro. Emocionant el resultat; reviscolador el contingut. Les veus dels cinc músics pareixien salms obrers, i ens instaven a no quedar-nos quiets.

Faltava una última: la més desitjada, la més volguda, la més estimada, la més agraïda. Al Tall va entrar en escena! I, ja des de la primera paraula, es van emportar els aplaudiments més forts de la nit. Són la història del passat, del present i del futur, perquè continuen donant guerra paraulística i racional de la que ells saben. Són els mestres! Són les autèntiques referències! Són els directors de tots els grups de música actual: Obrint Pas, els principals deixebles, encara que també trobem La Gossa Sorda, Odi o el mateix Botifarra. I allí damunt l’escenari els teníem, per a cantar-nos quatre cançons en record a l’Ovidi, amic i col·lega. Ens vam emocionar. I tant que ho vam fer! Vicent Torrent parlava, somreia i ens feia pensar com són d’important en la història d’aquest país petit. I començaren a cantar. Ara un Darrer diumenge d’octubre, ara un Perquè vull; i quan se n’anaven, els vam demanar una última cançó. “El Tio Canya!” “Està en la UVI… però tornarà!”. Aplaudiments i tornada màgica, impagable i imprescindible en la consciència valenciana: “Tio Canya, Tio Canya, no tens les claus de ta casa. Posa-li un forrellat nou, o et farà fum la teulada”.

En acabar, ens alçàrem tots i ens deixàrem l’esma en un reconeixement cap als “güelos” com deia el mateix Vicent Torrent en una entrevista. Alegria, emocions a flor de pell, sang bullint. Gràcies a tota aquesta gent, i als que no hi són, i a escriptors, i a professors de valencià, i a professors que no tenen l’obligació però que donen les classes en valencià, i a la facultat de filologia per formar-nos, i a la senzilla gent que no canvia de llengua davant la imperialitat castellana, encara estem vius, i amb més ganes de lluita que mai.

El concert finalitzà a les 22.05 de la nit. I, tot el dia, en un gran sabor de boca. Ovidi Montllor homenatjava Fuster quan poda; homenatjava Teresa quan cantava; era amic de Paco Muñoz (també present a la sala). En definitiva, era volgut allà on anava, i molta gent encara afirma que el veu quan en senten alguna cançó. L’homenatjador va ser homenatjat modestament, però exacerbada. Durant quatre hores va abandonar les seues vacances per estar entre tots nosaltres. No obstant això, ha de continuar la seua obra de ser font d’inspiració d’altres músics, i ens en vam tornar a acomiadar per la porta gran.

Alguns diuen que hi ha déu allí amunt; altres no saben si és dona o home, blanc o negre; altres, que cadascú es fa el(s) seu(s) déu(s). Jo crec que m’inclouré al tercer grup. Els meus Déus estan molt ben definits: un va morir a Sueca el 1992, tenia un poblat bigot, unes característiques ulleres i un saber incalculable; l’altre va nàixer a Alcoi el 1942, va treballar de tot, tenia un gran humor, ens va deixar un legat valuosíssim i se’n va anar de vacances.

Torna prompte de nou, Ovidi…

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Consells, proverbis i insolències, de Joan Fuster (i II)

8

L’exposició s’ha portat a terme d’11 a 12. Estava feta per a ser explicada durant un poc més de deu minuts, però la professora m’ha donat pressa i he hagut d’anar a corre-cuita, per la qual cosa en alguna frase l’elocució no és que haja sigut d’allò més correcta. De totes maneres, m’he quedat en un bon sabor de boca, no perquè haja sigut bona o dolenta, sinó perquè era del senyor Joan Fuster i Ortells, un dels nostres pares.

De la resta del dia, demà en parlaré més detingudament, ja que requereix moltes lletres i mots. Només avançaré que l’homenatge a l’Ovidi ha estat, simplement, extraordinari.

No sé pujar powerpoints a Internet, així és que deixe el mini-estudi…

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) va ser un advocat, un historiador, un lector fugaç i un escriptor audaç, que va destacar en el camp de l’assaig. I dins d’aquesta parcel·la literària, en l’aforisme. En les seues pròpies paraules, els aforismes són “papers –paperets–, minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos. Són observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajuden a demostrar-les o a justificar-les; són clausules redones, llampants, frases aïllades que poden produir un efecte no sempre previst: unes vegades obvietat pura i simple; d’altres, impertinència procaç. Totes dues, en part, deliberades.”

Consells, proverbis i insolències (1968) és un recull d’aforismes conformat per dues parts: la primera, “Judicis Finals”, amb una estructura significativa: una obertura, quatre capítols temàtics i una conclusió; i la segona, “Proposicions deshonestes”, que en té sis, de seccions temàtiques, una de les quals plena de consells.

Però, com molt bé diu Vicent Salvador, hi ha dos tipus de consells: els de recepta i els de fons. Fuster segueix aquests últims, els quals no són ordres, sinó consells en el sentit estricte de la paraula. Ara bé, per a saber donar-ne cal tenir una certa autoritat, que només es pot aconseguir després d’haver llegit molt, moltíssim. I Fuster ho va fer.

En primer lloc, tractarem la temàtica dels aforismes. L’índex del llibre ens dóna moltes –massa diria jo– temàtiques. Per això, des de la més absoluta modèstia, en faré una una mica més senzilla i sintètica. Els classificaré en cinc grans grups: Filosofia, Crítica, Art, Consells i Polítics. Aquest últim bloc serà, lògicament, el més ampli.

Dins del primer, el de la Filosofia, trobarem uns subgrups clarament diferenciats: a) Contra la Filosofia i la Metafísica (“Per això crec que no hi ha una diferència massa essencial, a efectes del consumidor, entre la filosofia i el conyac o la morfina”), b) Dialèctica, com a mitjà per a arribar al saber (“Reflexionar –sembla que la mateixa paraula ho diga– és tant com reflectir. O com reflectir-se?), o c) Escepticisme (“Negueu-vos a tot allò que, per principi, es defineix com a inefable, o misteriós, o merament esotèric. De nit, totes les vaques són negres”).

Pel que fa a l’apartat de la Crítica, n’observem bastants, i tots aquells tractats amb la ironia fusteriana que després tractarem. A més, el mateix escriptor ja diu en alguna ocasió que escriure és parlar contra algú. Així doncs, no és gens estrany que ens trobem alguns com “ (Frase dita per Leibniz, metafísic) Ni jo tampoc –i vostés dispensen.”, “Eugeni d’Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francés de dreta!” O “Llegir Kafka és una masturbació sense plaer”.

El tercer grup esmentat, l’Art, ve a ser una mescla entre admiració cap a escriptors, músics o pintors, i aforismes que parlen d’algun tema artístic: “Joan Miró té un no sé què d’Esperit Sant. (O: Si l’Esperit Sant pintava, ho faria com Joan Miró)” o “Els llibres no supleixen la vida, però la vida no supleix els llibres”.

Al grup de Consells, inclourem aquells que ho són en el sentit estricte. Si ens hi fixem, són consells introduïts per imperatius o perífrasis d’obligació, però que no ens obliguen, sinó que ens recomanen fer allò que indiquen. A més, alguns es tanquen amb l’expressió “dic jo”, “pense jo” o “diuen”, és a dir, sense assegurar plenament el contingut. Per exemple: “Cal saber arribar a temps a tot: a l’amor, a l’èxit, a la desgràcia, a la mort. Una precipitació o un retard insignificants poden frustrar-vos en el profit”, “Us acusen? No en feu cas. De segur que és en nom de normes o de mites de què, tàcitament o expressa, ja havíeu abjurat” o “Diu Mauriac que el fi de la literatura novel·lada és <>. De l’home que l’escriu, en tot cas –pense jo.”

I, finalment, el bloc dels aforismes polítics, on clarament deixa veure les seues idees i ideologies: “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar” o “Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi”.

També hi hauria alguns aforismes a part, però si els haguérem d’ordenar tots, faríem una llista semblant a la que hi ha en el llibre.

A continuació parlarem de l’estil fusterià. Aquest conté sarcasme (“M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!); ironia (“Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’ún i de l’altre– només tenim una defensa: la ironia”); interrogacions retòriques (“I qui sap si, després de tot, el destí de Romeu no era de ser cornut?”); citacions i matisacions personals (l’aforisme anterior contra Leibniz); els jocs de paraules (Poe –ho deia ell mateix– era artificial per naturalesa. La majoria de nosaltres, pobres!, intentem ser, o aparéixer, naturals a força d’artifici”); les converses extretes d’altres textos o personals; i tot una sèrie de recursos tipogràfics, on hi destaquem la cursiva, les cometes o els matisos, amb els quals emfasitza o li lleva força significativa a la paraula o expressió destacada (“Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?”).

Tots aquestos recursos, els quals no tothom ha sabut utilitzar en el moment que els pertocava, més el contingut ajuden a la sentenciositat de les expressions lapidàries que van ser escrites gràcies a la influència d’un calendari eclesiàstic que tenia l’escriptor de menut. El seduïen i li van despertar la vocació.

D’altra banda, haurem de recordar que a Joan Fuster se l’ha considerat anacrònic, ja que feia un assaig més pròxim al dels clàssics (Montaigne) que no pas als de la seua època, malgrat tenir entre els seus referents el mateix Josep Pla. És un assaig –o aforismes, posats a que estem tractant-los– sense la càrrega retòrica pròpia del seu temps. Utilitza en cada moment l’adjectiu, el substantiu, el verb o l’adverbi adequats per a expressar el que pensa. Tot té un per què en la seua obra, i res pretén aproximar-se a la senzilla estètica i retòrica. És, en aquest sentit, el que molts estudiosos de l’escriptor de la Ribera, com l’abans esmentat Vicent Salvador o Francesc Pérez i Moragón, han definit com a laconisme dialèctic. Laconisme, perquè s’expressa breument i concisa, amb les paraules justes i, alhora, enginyosament; i dialèctic, perquè ell mateix dialoga interiorment, oposant i complementant arguments, per a arribar a una determinada conclusió.

I hem dit amb les paraules justes i enginyoses. No es pot llegir Fuster sense tenir un diccionari a prop, per allò que hem dit que tot val i conta. La veritat és que per a aprendre lèxic i mots enrevessats, va bé fullejar les pàgines de l’escriptor de Nosaltres, els valencians. No obstant això, aquest aprenentatge morfològic seria més bé una cosa secundària. Allò realment important és la cultura i la intel·lectualitat que destil·len les seues oracions. És per això que, també de gran ajuda, convindria una enciclopèdia al costat per tal d’entendre si un era de dretes i l’altre d’esquerres, si un era metafísic i l’altre humanista… És el que té la ironia: si no s’entén, pot crear errades de magnituds insospitades.

Per a finalitzar, parlaré dels quatre aforismes que més m’han agradat, encara que la tria és molt difícil:

– Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. Aquest és una adaptació de la frase que escrigué Protàgores, filòsof grec, i que era pròpia del pensament antropocentrista (“L’home és la mesura de totes les coses”).

– MODÈSTIA D’AUTOR. -Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.

En aquest hi veiem clarament la paradoxa, és a dir, un sense-sentit aparent que, quan és analitzat, acaba sent raonable.

– M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

Si som odiats, no canviem la nostra forma de ser, perquè ens odien i prou. En canvi, si som nosaltres els que odiem, actuarem de diferent manera a com ho féiem abans.

    Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

Moltes vegades ens callem les coses per educació, àdhuc, quan ens fan alguna cosa dolenta. El que Fuster vol dir és que no ens ho callem quan creiem que tenim el dret de parlar. De vegades, dir un “no” implica no tornar a agenollar-se davant ningú.

Bé, fins ací la meua exposició. Si algun dia llegiu els aforismes, i creieu que no sabeu què volen dir, no vos poseu nerviosos. El mateix Fuster vos disculpa i afirma que podeu inventar-vos una interpretació benèvola. Perquè recordeu: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La seua professió, en canvi, era de ser Joan Fuster.”. Era únic!

Moltes gràcies per la vostra atenció, i espere no haver-vos provocat massa badalls!