Què llegiu o heu llegit fa poc? És que a les llibreries sempre estan els mateixos llibres i són del nou gènere tan ric en llengua: els “best-sellers”.
València, tu la vas veure créixer, junt a les
dues germanes i l’altre germà. València, conta’m coses d’ella als somnis;
narra’m aspectes de la seua vida que mai vaig descobrir per aquell atac
subaltern. València, transporta’m a aquella època de pre-guerra, fins i tot de
pre-República, a aquell 1930; deixa’m veure-la de jove, amb aquelles
esplèndides cames i aquella mirada infantil. València, torna’m al moment del
seu naixement, quan va plorar per primera vegada perquè la portaren al món cru
i obscur a què va estar destinada. València, tu, que tant et tragues la bona
gent, no ho vas poder fer amb ella i, tot i que dona, va seguir una
ideologia racional i combativa que tu tant repel·les a l’actualitat.
València, aquell 1 d’agost la vas projectar al món, filla de Teresa i de
Miquel. València, recordes quan no acceptava els regals de la seua parella
perquè les germanes no ho podien tenir i no volia que se sentiren malament?
València, recordes la seua humilitat en aquells temps horrorosos i dictatorials
en fets com aquests? València, tens en ment aquells viatges furtius i robats
quan el mercader venia a rondar-la? València, per què has canviat tant tu
també?; que ja has oblidat els joves i les joves d’aquella generació que
maldaven per aconseguir-te una identitat perduda en els segles? València, els
teus carrers van veure florir una veritable història d’amor, d’amor etern i
perpetu, d’amor sense formes, pretensions ni condicions; un amor encadenat i
llibertari, sense tecnologies ni jocs desatzarosos de terceres persones.
València, els vas veure segurament besar-se i estimar-se, i passejar per les
teues grans artèries.
València, et vas haver d’acomiadar d’una dona així; quantes te n’han sortit,
com a mínim, iguals? València, amb el teu esperit paternal, sé que te’n vas
alegrar, que formarà una família. València, també sé que li vas fer costat amb
la difícil malaltia de la filla que, com no, van superar. València, sé que vas
somriure com un pare li somriu a una filla quan la troba feliç per veure que
tenia un nét. Però, València, a més, sé que plorares moltíssim, provocares
riuades, tempestes i turments, quan aquell 1993 va sofrir el primer vessament
cerebral. Amb el temps, es va fer més passatger, oi que sí, València? I tu la
protegires de més calamitats, fins aquell 10 de juny, que, per cinc minuts que
et vas distraure, m’abandonà. Portava mesos lluitant internament, i sé que la
vas ajudar a descansar, València.
Per això i per moltes més coses, quan veig la lluna, la veig a ella, amb un
somriure d’orella a orella, aconsellant què és millor i què pitjor, renegant
però fent broma. La lluna -diuen- és la mateixa a tot el món. Jo crec que no,
que la que cada nit observe quan isc al balcó no és mundial, sinó que es tracta
de la lluna de València, d’aquella lluna que hui haguera celebrat 80 anys amb
la meua família, d’aquell satèlit màgic amb el rostre d’eixa jove esperançada i
amb anhel per viure que va ser la meua iaia.
Iaia, València et va veure sofrir, València et va veure lluitar, València et va
veure véncer a tota una vida d’obstacles… Per molts anys allà on estigues
fent unes vacances que et mereixies.
XÀRCIA f.
Eixàrcia; cast. jarcia. Reeberen los dits còmits la xàrcia per al dit
uxer, doc. a. 1354 (Bofarull Mar. 77). Aparallaments o xàrcies de lurs
fustes, doc. a. 1451 (BSAL, xxii, 76). Curau de la xàrcia o de la
brogina, Proc. Olives 541. Creix silvestre en els pals, entre les
xàrcies, Fuster Terra 38.
Fon.: ?á?si? (Barc.); ?á?sia (Val.).
Var. form.: xàrxia (III lauts liurets ab tota sa xàrxia, doc. a.
1390, Est. Univ. xiii, 370).
Etim.: V. xarxa.
Mea culpa, i gràcies al Pep una vegada més. A poc a poc n’aprendrem!
El que ens queda clar -de nou i com si no ho sabérem- és que la normalització i normativització lingüística no gaudeix de l’ajut dels mitjants de comunicació públics. En fi, no entenc del tema periodístic, però crec que cada mitjà té el seu propi llibre d’estil. Pel que sembla, Canal 9 usa el Diccionari Ortogràfic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana que, a més, és blau. No vos estranyeu si un dia llegiu “Vixca el número xixanta-u”. Jo ja he avisat, no siga cas que algun dia a la xarxa ho trobeu i vos alarmeu.
El muntatge és del tot artesanal i cassolà; ara bé, no per això fàcil de fer per a tres estudiants que no entenem massa d’informàtica. També cal dir que la seua preparació va durar excessiu temps. Què fem? De què parlem? Què podem fer perquè siga original? Ja està! Parlem de la música en català al País Valencià, i tenim excusa per parlar amb algun cantant o grup. Dit i fet, contactem amb Xavi Sarrià via facebook (l’única utilització que li hem trobat fins ara) i amb l’amic Pep Albinyana (Gàlim) perquè ens prepare una entrevista amb Pep ‘Botifarra’. Per sort, també hi va Núria Cadenes i les preguntes rutllen d’allò més bé. Dissortadament, i per falta de temps -per falta de ganes no serà-, no podem parlar amb Pau Alabajos, i ho sentim perquè haguera sigut la punteta de l’iceberb. Això sí, li prometem que continuarem sent-li pesats. I aquest és el resultat. Un treball-documental d’una mitja hora que durà dos dies en ser enllestit. Gràcies a tots els qui hi heu participat i heu col·laborat!
Allò que déiem divendres. El poema d’aquest magnífic poeta avantguardista té dues versions musicals: una, podríem dir-ne que senzilla i minimalista, de Lluís Llach; l’altra, més mediterrània, amb la barreja i fusió musical de Miquel Gil. Dues visions d’una mateixa lletra; dues visions fantàstiques del mateix punt de vista.
De vegades, la simplicitat és millor que tota la càrrega musical -ara tot allò que fa soroll es diu música- que hi posen molts grups del moment. De vegades també, hi ha massa palla per tal d’omplir. No és el cas d’aquests dos grans de la cançó i dels instruments. Açò és MÚSICA (i amb majúscules). Gaudiu-ne:
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l’estiu
niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
M’ha pegat a mi pel de Sedaví (quina rima més fàcil, no?). M’ha tornat a reenganxar de mala manera, tant que he decidit rellegir els llibres que ja tenia ben guardats. Supose que es mereixerà una altra mena de ressenya aquesta novel·la que, com la de Bulevard dels francesos, haurà d’esperar. Hui comence amb No emprenyeu el comissari!, després Penja els guants, Butxana!, quan s’acabe, Un negre amb un saxo, a continuació, L’any de l’embotit, i per finalitzar aquest mini-cicle, Cambres d’acer inoxidable.
Joan Fuster haurà d’anar fent temps i evitar la pols fins que s’acabe Torrent. Té aquell no-sé-què que fa que agafes les pàgines amb ganes de saber com reaccionarà el periodista Barrera, el (ex)detectiu Toni Butxana, el comissari Garcia i el sots-comissari Tordera, i etcètera, perquè hi ha moltíssims personatges molt ben treballats.
De vegades, no saps quin llibre escollir per tal de passar unes hores de diversió i aprenentatge. La nova opera de Ferran Torrent m’ha despertat la gana de retornar a aquella València on l’alta burgesia, les drogues, la prostitució i la corrupció van de la mà. Hòstia! Però si pareix un calc de la que tenim actualment…
I torne a demanar per favor: si algú em pot dir on puc trobar les pel·lícules d’aquest magnífic escriptor dirigides per Francesc Bellmunt, li ho agrairia. A Un negre amb un saxo actuen Rosana Pastor i un dels nostres pares, Ovidi Montllor. Si algú la pot aconseguir… Gràcies!
No emprenyeu el comissari!, novel·la que ara mateix tinc a la prestatgeria que està damunt del meu cap, és el primer llibre que recorde haver llegit en l’assignatura de Valencià a 3r d’ESO. Després, ens va donar a triar el professor Josep A. Carmona, dins d’un llistat de cinc llibres, Cambres d’acer inoxidable. La segona part d’aquesta trilogia, Penja els guants, Butxana!, descansa en un altre prestatge. Aquell mateix curs vam veure la pel·lícula -i en valencià!- Gràcies per la propina, del mateix autor, dirigida per Francesc Bellmunt.
Per atzars de la vida, vaig poder assistir la setmana passada a la presentació de Bulevard dels francesos, la nova criatura de Ferran Torrent, un dels pocs escriptors -o l’únic- que es pot guanyar la vida narrant i redactant en valencià. Ahir me la vaig acabar i vaig començar a comprendre moltes de les frases que es diuen sobre el plaer de llegir (que si el llibre és un amic més, que si t’acompanya a tots els llocs, etc.). Crec que la culpa la té l’escriptor de Sedaví, ja que són sensacions similars a les que vaig sentir en acabar les dues novel·les anteriorment citades. Per cert, si algú tinguera la pel·lícula Gràcies per la propina en valencià, em faria un favor si me la deixara. Gràcies.
Al llarg de la setmana, penjaré una mena de ressenya sobre l’obra. No estarà tan detallada com els treballs que em serviren d’exposició, però vos podreu fer una idea de com és -diuen- la millor novel·la d’aquest magnífic treballador de la ploma i del paper.
Però tot canvià quan, com era costum, preparà dos gots d’orxata i un paquet de fartons per anar al menjador i compartir uns minutets amb la seua àvia, la qual no podia valer-se per ella mateixa. De vegades, el món està repartit tan malament que ho veiem normal i tot. El que succeí fou que el xiquet, juganer i sense haver rebut cap hòstia pels pocs anys de vida, volgué fer-li la broma de cridar-la per darrere i amagar-se, però la iaia no es girava. La tornà a cridar, però ella semblava estar fixament mirant la televisió. Cridà més fort, però no passà res. Va ser quan decidí moure la cadira de rodes per veure-li el rostre. Començà a plorar, i se n’anà corrent al llit, on es féu més petit i soltà tot un rierol per les seues menudetes galtes. La iaia no tenia rostre, era tot el cap igual, com quan veus una persona per darrere…
Hui, quan m’he despertat, m’he adonat que tenia unes fines marques blanques o grogues sota els ulls, i una mica de mal de panxa. M’he llavat la cara i me n’he anat a netejar el pis de València. No he tingut temps de pensar, però ara que m’havia decidit a escriure ho vaig recordant tot perfectament. Què m’haurà volgut dir? Per què ha baixat del seu paradís personal? Tant de bo baixara cada nit i em traguera a passejar, com quan tenia dos anys, l’últim any en què la vaig poder gaudir en plenes facultats…
Aquestes noves tecnologies ens faran morir. Se t’acaba la bateria del mòbil, no portes monedes damunt i has de tocar perquè et vinguen a arreplegar a l’estació de tren. Normalment, telefones quan estàs per Algemesí, així el que ve a per tu té temps suficient per arribar-hi. Què passa? Que estàs escoltant música i veus que la bateria está baja. Decideixes -veges quin remei!- llevar-la i guardar aquest maleït aparell, tot i que no serveix de res, ja que quan ha de funcionar ja no ho fa. Solució: tancar els ulls, relaxar-se i dormir.
Sobre les 14.00 arribe a la capital de la Costera i espere trobar-me alguna cara famliar per poder anar-me’n a casa, però tots desconeguts. Camine cap als servicis i em quede mirant a la part inferior de la paret: hi ha endolls! Hòstia, però i la vergonya? Mire si hi ha algun banc prop per traure diners, però no, i la son i el cansament m’impedeixen indagar més. L’endoll és la solució, però com?
M’assec en un banquet i veig que una xica es queda mirant el panell dels horaris. D’acord, ja tinc la idea. Veig que se’n va i m’alce; connecte el carregador a l’endoll i al mòbil. Les cames taparan la visibilitat del cable i sembla que jo observe les hores d’eixida dels trens. “Papa, vine a per mi a Xàtiva, per favor!”. Assumpte solucionat.
Després de vint minuts d’aguantar el bon sol que fa -i jo vestit amb una camisa negra-, hi apareix, puge al cotxe i torne a la meua pàtria xicoteta. Tocarà descansar; la nit ha sigut intensa i el dia llarg. Faig la migdiada i decidisc donar-me el dia de descans, necessite reflexionar. Fa una setmana que la vaig perdre, i em dol moltíssim, però s’ha de ser fort…
… I tot ha vingut per la bateria. De vegades, crec que escric per evitar pensar o fer el que realment hauria d’estar fent. De totes maneres, per poder dormir tranquil em miraré alguna coseta de les gramàtiques castellanes. En una setmana, tot açò d’açar-se matí i gitar-se tard veient apunts, llibres i anotacions, s’haurà acabat. Dic jo.
Aquella jove feia temps que se m’apareixia als somnis. Era morena, valenciana, bonica i tossuda. Irradiava alegria amb la mirada; amabilitat amb el somriure. Corria i corria amb el seu nuvi per tots els prats verds; el sol i les flors d’aquestos es movien al seu compàs, ara a esquerra, ara a dreta… Era, de totes les valencianes, la més bonica de les boniques. No hi havia a València -literalment- dues cames com les seues; no hi havia als voltants una dona dreta i feta com ella.
Al cap d’uns anys, es va casar amb l’home fornit i polit que ha tingut fins al dia de hui. S’establiren a l’Olleria, però anaven freqüentment a la capital: ell era mercader i, amb l’excusa, sempre feien alguna escpâeta. Van passar anys junts, anys de postguerra i tot això, anys de fam, però també anys d’alegries, d’emocions, de vivències… Tot allò que es va perdent amb la modernitat i el progrés. I el 1957 tingueren una preciosa filleta, més alegria encara.
No obstant això, la cosa durà ben poc, ja que als 3 mesets de vida, aquell nadó sofrí un atac atzarós i malèvol: l’apoliomelitis. Es trencà la felicitat momentàniament, però la parella sabia que podrien viure tranquil·lament amb una mica més d’esforç del que és habitual. Metges, operacions, revisions, i aquella jove que inunda tant els meus somnis últimament i el seu marit tragueren forces d’on no hi ha i feren caminar la xiqueta. Aquesta pogué fer una vida mitjanament normal, amb les dificultats pròpies d’una malaltia així.
Uns anys després, tingueren el seu segon fill, el qual sí que tingué la sort de nàixer sense problemes. Filla i fill, portar diners i menjar a casa: l’única ocupació. I ho aconseguiren, lluitaren contra les adversitats i pogueren fer-ho tot. La filla es casà amb un xic educat i respectuós vingut de terres andaluses; els pares veien com la mancança de forces a les cames s’equilibrava amb l’arribada d’aquell home que al cap d’uns anys esdevindria marit.
D’aquella relació va eixir un xiquet que estimava molt els pares i, com no, els iaios. Per fi els pares es podien alegrar de la filla, perquè començava a tenir la vida que havia somiat. La jove dels somnis treia a passejar el nou xiquet de la casa; anaven amb carret i tornaven; li donava de menjar i li contava historietes. Fins que aquell 1993 canviaren moltissim les coses.
El marit anà un dia a la casa i la cridà des de baix perquè se n’anaren a la casa de camp. Com la jove dels somnis no podia estar-se quieta, ell es pensava que encara estaria veient el seu netet, però per sort se li va ocórrer pujar i veure-la. Aquesta estava estesa sobre el terra, amb uns papers al seu voltant: havia tingut un vessament cerebral. Del dia a la nit, ella havia passat de lluitar contra les rises d’un nen a fer-ho contra la mort. I, mostrant signes de la seua força metafísica, vencé, encara que pagà el seu impost passant la resta de la vida en una cadira de rodes i amb la part dreta del cos morta.
Malgrat tot, no decaigué i aprengué a fer les coses amb l’esquerra. El seu marit li intentà ensenyar a parlar, i la primera paraula que aconseguí articular fou: ÀNGEL, el nom del seu nét…
Ahir vaig arribar de València a migdia i, després de dinar, vaig entrar a veure la meua iaia, que portava tres dies sofrint i queixant-se. La vaig agarrar del braç, em vaig arrimar a la seua orella i li vaig contar com m’havia anat el dia: “sí güela, sí, hui he tingut un examen, i mira, bo”. Evindentment, ella ni em contestava ni em veia. Un segon vessament cerebral anava menjant-se-la per dins, amb una temperatura corporal de 39º. La vaig abraçar, la vaig besar i li vaig dir com l’estimava. Tot seguit, em vaig gitar i vaig fer la migdiada.
Els somnis se m’acumulaven i, una vegada més, tota la història anterior em passà pel cap. A les 22.32 ma tia em venia a despertar, i la primera cosa que em deia era que em tranquilitzara. La meua iaia acabava de faltar. Em vaig alçar corrents, vaig entrar a l’habitació i allí estava, amb el mateix semblant que els últims tres mesos de sofriment. La vaig besar i me’n vaig haver d’anar amb els meus cosins menuts.
Hui, dia 11 de juny, l’he acomiadada per última vegada. I he recordat tots els bons moments amb ella: quan em treia a passejar (també em ve sovint a la ment mentre dorm), quan berenava amb ella orxata amb valencianes, quan li cantava o quan li contava historietes, quan l’acompanyava amb el meu iaio a l’habitació… però també totes les desgràcies que ha hagut de viure. D’aquestes, destaca la seua gran força per eixir dels clots, fins i tot a última hora, quan ha estat tres mesos vivint del suc. M’agüela ha sigut forta, i contradiccions de la vida han volgut que una dona que ensenyara a caminar a la seua filla, se’n privara ella amb el temps.
A més, com per art de màgia o jo que sé, quan el meu iaio estava a l’hospital, ella va començar a envellir més del que és normal. Ningú s’esperava que ell arribara i es “recuperara” dins del que cap com ho va fer, però ho va aconseguir. Dissortadament, ella va iniciar el seu dur i frívol camí cap a l’altre món. Que no pot haver felicitat ni salut junta? Crec -i no crec en els poders espirituals- que va haver un intercanvi de forces. Un vivia per a l’altre, i en vore ella que el meu iaio anava a menys, li va passar la seua energia.
Per fi ha parat de sofrir, ha parat de queixar-se i ha parat de malviure interiorment. Per fi li ha tocat descansar i anar-se’n al seu paradís després de quasi 17 anys d’agonia.
Iaia, sempre, sempre, sempre, et tindré dins del meu cor! Eres una segona mare per a mi i, mentre estigues a la memòria, que serà sempre, viuràs entre nosaltres. Abans l’oblit m’oblidarà a mi que no jo a tu. Moltes gràcies per aquestos 18 anys al meu costat! Et mereixes, ja d’una vegada, descansar en pau. T’estime i t’estimaré sempre…
Demane disculpes per l’anarquia de les idees i del discurs, però he hagut de fer algunes parades i tornar a escriure. Moltes gràcies a tots els que m’heu donat el vostre suport. Gràcies.
Un problema ens aïlla d’un altre, diuen. No obstant això, allò cert és que solem engrandir un problema mitjà per a no pensar en un altre de gran. L’ésser humà viu de l’autoprotecció mental i racional; som valents per a unes coses, però ens caguem davant de problemes de veritat. Fer com si res, pensar en afers trivials, intentar tenir la ment ocupada, cansar-nos per a dormir-nos de seguida i viure a presses i correres, en efecte, són els murs que les persones ens construïm. En canvi, quan tenim uns minuts de reflexió, aquestes defenses s’enderroquen ràpidament.
L’ambrosia era l’aliment dels déus de l’Olimp; no vivien malament aquestes divinitats allà dalt, no, sempre el déu Bacus organitzant els seus exèrcits d’homenets. Per un altre costat, però, està la vida al món terrenal, on ni existeixen déus ni divinitats ni les santes mares que els han parit. Qui continue en ple segle XXI creient en la divina providència, per favor, que acudisca a un especialista i que s’ho mire. “Sí, sí, vos curareu”, “si reseu nou-cents ‘pares nostres’ i mil ‘aves maries’, anireu al cel”. Al cel no, a la figa ta tia, desgraciat.
On són eixos éssers amb no sé què d’esperit sant que tant ens ajuden? On són en una persona que ha patit dos vessaments cerebrals en dèsset anys? Els més puritants explicaran: “En el suc que porta dos mesos bevent-se i que té com a únic aliment”. Ja, clar, i que les quiten lo bailao.
En fi, com que ella no es pot queixar, i com que tampoc sé a qui queixar-me, escric per cagar-me amb el colom que va portar al món aquestos déus de nyigui-nyogui i als seus predicadors, que conten que ells tenen la solució per a tot. Que a vostés no els passe, senyors “Pares” (a saber quants fills il·legítims hi ha pel món)! Jo, mentrestant, només puc enviar-li des d’ací els meus grans ànims i suports a la meua iaia.
El cel ens cau damunt; l’horitzó corre cap a l’infinit. El vent crida esborronador; els ocells s’amaguen als seus nius, i eviten que cap ou es trenque abans d’hora. L’aigua, rellamps ensordidors, inunden i enlluernen aquells carrers tristos que fa pocs dies florien pel bon temps. Ja no hi ha àvies que van a pels néts, ja no sonen músiques ludicofestives a les places. Una enorme i espessa boira ho cobreix tot. Fanals mig trencats; cotxes bruts i fastigosos. Els bancs dels parcs estan arnats; els gronxadors tenen color ataronjat pel rovell. Se sent la xicalla plorar; estan tots esglaiats. Les escoles s’enderroquen, els llibres es peguen foc ells mateixos. Els mestres se’n riuen diabòlicament. I segueix plovent: aigua amb fang, aigua amb brutícia, aigua plena d’odi que fa mal als pocs valents que circulen pel relleu afilat. Els gossos lladren amb uns ulls enfurits que fan la guerra personal contra les urpes navallades d’uns gats de l’altre cantó. Els sense sostre no saben on aixoplugar-se, però un sembla ferit per una gota de la pluja àcida que provocaren un dia els més rics.
La Por i el Terror són els nous dirigents; el Pànic fa de rereguarda. Els dos primers van amb un uniforme negre; un barret militar capitanejat per una àguila amb ulls de vidre els cobreix el cap. El tercer porta sotana marró i un bonet amb un símbol estrany format amb línies paral·leles i perpendiculars, amb una creu de fons. Com a armes: desgràcies, tortures, holocaustos, apartheid, assassinats, violència de gènere, violacions, abusos a menors, inundacions, tsunamis, terratrèmols… Tenen la ràbia continguda a l’interior; són ànimes físiques formades per tots els mals humans.
De sobte, tot s’atura, però una llum atípica acompanyada d’un tro fa girar la vista als tres déus tenebrosos. Noten una mala sensació; per primera vegada se senten indefensos, menuts. Saben que no hi ha una altra eixida: el combat per dominar el món i les vides. El resplendor fa fugir les boires i la humitat. L’exèrcit contrari, rebel, té dos únics déus, però suficients per guanyar la batalla final. La líder va de verd; la companya, de marró. Com a armes: la raó, el pensament, la paraula, els càlculs, les bones maneres, l’educació, alegries, la saviesa, el respecte, la tolerància, la música, la igualtat, la justícia… Són l’Esperança i la Constància.