Blocs de VilaWeb

Estàs dormint i, de repent, et despertes, suat, nerviós, el cor et batega a una velocitat extremada que ni el millor jamaicà podria superar. Tens els ulls més oberts que les boques dels políticis d’alimentar-se a costa nostra. Ho necessites, és una necessitat fisiològica, tant com l’aigua, el menjar o dormir. No pots més, has esperat massa, i t’ho has aguantat més encara. Inicies un viatge amb un full de ruta mental que t’has planificat en gairebé dos segons. Penses, també de sobtada, com de ràpid et va el cap quan tens tantes ganes de fer una cosa que fa dies, setmanes, que has hagut d’evitar. És com una droga; pitjor, és com una droga per a un drogoaddicte. Durant uns dies t’has impedit aproximar-te a aquell aparell del dimoni. Ja t’ho havien advertit: “No és bo!” “Pots acabar malament!” “Acabaràs al metge per no fer-nos cas”. Però a tu tant et fa, que qui t’aconselle siga el pare o la mare, el millor amic o el senyor rector. Sempre has actuat per tu mateix -amb més penes que glòries-, no va a ser ara l’excepció, amb l’edat que tens ja, no?

Et creus amb les forces i els ànims suficients, com a mínim, per a intentar-ho. Saps que has sofrit massa per culpa de… t’és igual, ara només tens al cap els bons moments que heu passat junts. Però una mena d’animaló se t’apareix al costat del nas: “Xè, vols fer el favor, redéu? Que no aprens?”. “Deixa’m, no puc més. Als somnis m’ho demanava…”. I, com si d’un d’eixos programes de la televisió tan educatius t’hagueres escapolit, et pegues una hòstia al nas que comença a regalimar-te un rierol de sang. Desconfies, fins i tot, del teu seny. Però no, saps que no, saps que ha aplegat el moment, que tens necessitat, que el cor, el cap, les orelles sobretot, t’ho demanen des de fa uns dies. És hui el dia elegit, hui el dia marcat al calendari en roig per a fer-ho. Has esperat tant que… Uf! Vas al lavabo i et tanques en clau, perquè no hi puga entrar ningú a escodrinyar el fet que vas a portar a terme. Tampoc vols que ningú senta la conversació que vas a tenir després de tants dies d’absència; no sentaria bé en casa i si s’entera el teu amic que tant t’ha ajudat… No, no ho sabrà ningú. No obstant això, has d’anar amb compte, no siga cosa que tornes a caure.

T’agafes l’infernal instrument i te l’aproximes a l’orella… Esperes una mica fins sentir el pit, pit, pit… Feia temps que no tenies el mal de ventre d’eixe instant tant al·legòric, fantàstic, diabòlic i meravellós… Acabes i, descuidat, t’ho deixes al costat de l’aixeta…

… A l’endemà, una veu t’escridassa i et desperta des de la cuina “Neleeet, et tinc dit que per a netejar-te les orelles no utilitzes aquells bastonets dels collons! No et vam avisar ja, nosaltres, que no era bo i que algun dia t’enduràs un ensurt i hauràs d’anar al metge? Cony, que no creus a ningú! Ni al Joan, que ell va anar farà uns mesos perquè se li havia entaponat l’orella de cera! Si és que… Fotre, este xiquet!”. I et repeteixes que serà l’última vegada, que et compraràs aquella maquineta de la televisió, tot i que tu mai tens les orelles brutes, únicament el fas servir, el bastonet, per a rascar-te. I el plaer que sents, què? Mai t’entendran els altres. Tornes a acomodar el cap al coixí i esbosses un lleu somriure…