Blocs de VilaWeb

Està segut a la cadira que un dia va utilitzar ella, amb la mirada perduda cap a una televisió que projecta pel·lícules de l’oest. Farà uns deu o dotze anys -potser no tant-, en llegia, de novel·letes d’indis i vaquers. Ara, però, la vista se li cansa quan porta fullejades més de quinze pàgines. L’actor protagonista li sona de la seua joventut, i l’actriu rossa és aquella de l’altre dia. Són bastants repetitius argumentalment aquestos films. Però a ell el porten a temps passats millors. Millors? No ha tingut una vida fàcil. No s’ha volgut alçar a dinar per la son, explicava. Sobre les cinc, l’hem acostat a la taula. Amb caliquenyo i cendrer, ha passat la vesprada. Pensatiu, però misteriós. Iaio, com estem? Necessites alguna cosa? Sí, que em tragues vint anys de damunt, amb un somriure. Home, això estarà una mica complicat, mentre li agafe el braç. I allí es queda, callat, amb el cap cot. Ens fem una foto? Papa, va, fes-nos-la. Una instantània per al record. La tristesa, tot i ser un concepte abstracte, té la cara d’ell. Tristesa i nostàlgia. Eren més de cinquanta-i-tants anys junts, cinquanta-i-tantes nits de Nadal junts. El caliquenyo es va consumint. Iaio, fa un fred al carrer de por. Sí, home, clar, ara n’és l’època. Monosil·làbic. I no diu res més. Ni renega, ni es caga en divinitats fictícies. L’abrace. Parem taula i el menjar està a punt. Una gamba, iaio, pren. Se la menja, però durant tot el sopar la conversa és dels pares i meua; ell només observa al recte, evitant que li preguntem o que el traguem de la seua alienació. Heu anat al cementeri? Sí, papa, vam anar ahir. Bé. I segueix amb les gambes i la poca carn que tenia; l’estòmac no està buit d’aliments. S’ho acaba, mira al front i suspira: Ai, mare! T’has quedat bé, papa? Sí, totes les nits de Nadal em quede bé, innocentment. Arriba el café i ell pega pocs traguets. Pare -com li diu el pare al meu iaio, tot i ser gendre-, menge’s un pastisset. No, no, estic bé ja. No s’espera a les dotze de la nit. Em podeu gitar? Ja? Sí, estic cansat. Li posem el pijama i el gitem. Bona nit, iaio, descansa molt. I el bese. Bona nit, carinyo. S’estira al llit, es tapa amb el cobertor i la manta i tanca els ulls. Potser, es va adormir de seguida. Potser, va somiar que hui estàvem tots al complet, ell ajudant la dona a menjar, desitjant-li un bon Nadal i anant-se’n al bar a veure els amics per la força de les cames. Potser, va reviure altres temps, donant-li la mà i abraçant-la fortament. Es van voler, es volen i es voldran. Com jo a ells. Quan vaig tornar més tard, em vaig assomar a veure’l i s’havia despertat perquè li picaven els peus. Els peus? Sí, sí. I això? Del bac aquell (d’abril, que no va ser bac, sinó la maleïda bosseta d’aire). Li’ls vaig agafar i li’ls vaig fregar. Millor? Sí, gràcies, una mica més animat que durant el dia. Doncs, vinga, tapa’t que encara és de nit i fa gelor, no siga cosa que et constipes. Jo em gitaré ara. Riu i m’alegra veure’l així. Sí, sí, això anava a fer. Es tapa fins a la boca. Si vols qualsevol cosa, crida i, o mon pare, o jo, venim, eh? Em deixe la porta entreoberta. D’acord. Molt bona nit, iaio, i molt bon Nadal. Bona nit i bon Nadal! El bese i l’acarície. Ha envellit a passos de gegant, i ha anat fent-se dèbil amb els mesos. Torna a somiar, torna a veure-la. La trobem tots tant a faltar. Em pose el pijama i destape el llit. M’hi fique i tanque els ulls, però no puc dormir. Bon Nadal, iaia, molt bon Nadal! T’estime molt i no hi ha dia que no pense en tu. Finalment, tot es fa obscur i entre al país dels somnis. Tinc sis o set anys, estic llevant l’embolcall d’un regal i jugant. A la taula, els pares i els iaios riuen amb mi i tenen els ulls plens d’il·lusió. Els mire; em miren. Somriem.

Diuen que ja som a l’hivern. Diuen. No crec que siga molta la diferència entre dilluns -que érem a la tardor- i hui. Però els paperots oficials expliquen que hem canviat d’estació. No sé si dir que m’agrada l’hivern. Potser sí. La sensació de l’aire gelat a la cara, tot i que de vegades resulta incòmode, em pega i em desperta de la letargia de la tardor. O de la son de la nit anterior, no ho sé. Allò cert és que la gent ja ix al carrer molt més abrigada que fa uns mesos. Sobretot aquella àvia, que cada matí s’alça a les huit per a anar a comprar el pa i les coses que li calen per al dia; després s’endreça la cuina, s’ho deixa tot preparat i s’asseu al voltant de l’estufa. Si hi fóra l’home, podria encendre el foc, però ja no hi és i es conforma amb la foto d’ell damunt la llar, mentre ella es posa la televisió per a no sentir la soledat imperial.

A l’altra punta del poble, un major d’uns huitanta anys ve del camp, del seu camp. S’ha alçat a les set, perquè volia fer feina i, amb una cassalla al cos, l’ha acabada tota. Sempre ha sigut treballador, un continu obsessionat del treball. Maniàtic, ho ha revisat tot unes deu voltes. Però ja toca tornar cap a casa. Per sort, no li fa falta cap d’eixes assistents socials, ell es pot fer càrrec de tot. No obstant això, desitja que aplegue el dia de Nadal per veure els seus néts. Més que el dia de Nadal, anhela els grans dies per poder passar una estona amb ells: els dies que els ha de donar diners (aniversaris, festes i nadal). Cap dels seus fills el vol tenir a casa, encara que no li ho han dit així, clar està. L’excusa que tenen és que no es poden preocupar de tanta gent. Bé doncs, es queda en la seua vivenda de tota la vida i a esperar sense que el visiten. Es renta, fa una mica de dinar, i també s’asseu davant del foc. No pot evitar contemplar la foto en blanc i negre de la seua esposa: maleïda malaltia! Engega la televisió, es burla de la gent que hi surt, d’aquells famosos que es giten entre ells i que guanyen diners per contar les vides personals, i l’apaga. Potser es pose algun vídeo d’algun partit de futbol del Barça. Sí, decideix agafar el de la final de Wembley, quan encara era una família la que ocupava aquell cassalot solitari. Un pessigueig de nostàlgia li mossega la panxa. Crec que li cau una llàgrima per l’ull dret.

Mig quilòmetre més enllà, hi ha una família afectada per la crisi. Rectifique: per l’ús que va fer l’empresari que va acomiadar el pare del terme ‘crisi’. Fa mesos que els costa arribar a finals de mes, i són un matrimoni jove, amb 30 i 32 anys, la dona major que l’home. Tenen un fillet, Quimet, la il·lusió de la casa d’ençà que es farten d’omplir currículums per tenir un jornal. Fins ara, han pogut tirar endavant amb uns quants estalvis dels dos. Però ve el Nadal, i amb ell, la necessitat de comprar un regal al progenitor, que tampoc demana gran cosa. De sobte, sona el telèfon: una veu seca i greu pregunta pel pare de família. Sí, sóc jo. Mira, hem vist les teues experiències. Bé, aquesta mateixa vesprada comences al Bar del Cantó. Ja et donarem l’uniforme. Moltes… Gràcies, però l’home ocupat ja ha penjat. Es queda observant la seua estimada, que l’abraça i l’ompli a besos. Sabia que ho aconseguiries, carinyo. Ell, però, necessita dir-li una cosa: els diners que guanye tant hui com demà, seran per a un regal per a  Quim. L’abraça més encara. No els calen regals materials, a ells dos. Saben que veient content el seu fill, tenen més que prou. Així, aniran a sopar la nit del 24 a cals pares d’ell i, a l’endemà, a cals pares d’ella. El fillet s’ho veu tot incrèdul, però es contagia de l’alegria que s’ha produït per aquella misteriosa telefonada.

Sí, em reafirme, m’agrada l’hivern. No per les anècdotes tristes que poden passar dia a dia, perquè si ens n’anem a qualsevol altra època, en trobarem també. Avis abandonats, uns sense família, altres amb familiars que s’aprofiten només dels diners; famílies que no poden arribar a finals de mes i han de fer miracles perquè els fills no ho noten; gent sense casa (i cases sense gent), que es cobreix amb cartrons i papers de periòdics, i que es menjaran el raïm en comuna escoltant la ràdio, mentre passen un fred de mil dimonis; malalts crònics que enllaçaran amb el nou any més malalts encara; i mil desgràcies més, a què la nostra societat ens té acostumats.

Si m’agrada l’hivern, no és, evidentment, per tot açò. Si m’agrada l’hivern, és, potser, perquè és l’època en què tots aquestos mals s’obrin al món, en què ens solidaritzem més, en què tenim més consciència i sensibilitat cap a ells. Que no siga només per festes nadalenques; si volem aspirar a un món millor, destruïm les desigualtats sempre, no del 21 de desembre fins al 7 de gener. I recordeu, un altre món és possible. Perquè, ara ve l’hivern, sempre plou i neva, pobres traginers…

Venia de comprar-me la gramàtica de l’AVL (la GNV) quan he arribat a casa. La veritat és que m’agrada el format que té: roig dalt, blanc baix, tapes dures i etcètera. La meua conformitat, com en qualsevol document, amb el que expliquen les seues pàgines tindrà els seus pros i els seus contres, però ara no escric per a mostrar-los. Tampoc me l’he llegida sencera, així que no en puc opinar gaire. El que deia: tot i tenir-la en format PDF, me l’he comprada. Tocar el paper no té preu. Aleshores, i una vegada en la meua habitació, m’he assegut en la cadira on sec tots els dies, la negra i giratòria de (crec) la comunió. La primera punxada ha vingut als dos minuts d’estar cara a la pantalla, fent la valoració de l’article gramatical sobre el verb i els arguments verbals -de Joana Rosselló, a la Gramàtica del Català Contemporani. Segons després, aquesta ganivetada s’ha multiplicat per centenars, fins que han passat a ser-ne milers i obligar-me a reballar totes les andròmines de damunt del llit per gitar-me a veure si em passava. Però no; el dolor ha continuat, i cada vegada més fort.

Quan el meu company de pis m’ha vist retorcent-me i cridant del mal que em feia, ha telefonat els pares instantàniament, així com a l’ambulància perquè vingueren a per mi. Després d’atendre’l molt bé i de prometre-li que de seguida em portarien a Urgències, han començat uns llargs minuts fins a una nova telefonada a una altra ambulància. Ídem, com la tercera. Finalment ens han dit que no donaven servei per eixa zona. Molt bé. I si hi ha alguna persona que viu sola incapaç d’anar-hi? Dos dels meus companys m’han ajudat a pujar al cotxe i m’hi han dut. I mira que feia mal, eh?

En arribar, m’han assegut en una cadira de rodes (el quart en la família que les ha tastades) i m’han portat de cap a la infermera. Això sí, mai li dieu “doctora” a una infermera; sembla que l’insulteu, encara que esteu apretant-vos la panxa, fent ganyotes de tot tipus que denoten la lluita que esteu notant per dins i rebolcant-vos per la cadira de rodes. M’ha tocat fer una cua interminable, tot i que he de reconéixer que han sigut ràpids aquesta vegada, supose que per la situació en què m’han vist. Proves d’orina, de sang, de febra… En eixe instant em donava igual tot, tant si m’operaven com si em tallaven una cama, però m’han injectat un calmant i al cap de poc de temps, el dolor ha minvat. A continuació, ha vingut una ecografia definitòria: els pitjors auguris i l’operació d’apendicitis s’han esvaït, només ha sigut un còlic de renyó. A les 19 hores (quatre hores allí clavat i gitat) des de la meua entrada a la clínica, m’han donat l’alta i me n’he tornat. M’he acomiadat dels pares, que, en un viatge extraràpid havien vingut a veure què passava.

Els dolors, tot siga dit, han desaparegut a les cinc de la vesprada, suposadament a causa dels efectes del Nolotil. I eixe ha sigut el diagnòstic: un còlic de renyó, amb les conseqüències que comporta (beure tres litres d’aigua al dia, no fer esforços i repòs, prendre’m noms estranys de pastilles cada quatre hores i expulsar la maleïda i famosa pedreta dels renyons). No sé massa bé com s’haurà format, perquè no havia menjat ni begut res en tot el dia, i el menjar d’ahir no se n’eixia de la normalitat, però ha servit per a omplir el currículum de les experiències personals. Per sort, ha quedat tot en un esglai.

I mentre tinc ací al meu costat la botella d’aigua per menys de la meitat, aprofite per a comentar que demà (hui ja, perquè han passat de les dotze) dimecres comptarem amb la presència d’Antoni Rubio, periodista, filòleg i escriptor, també veí d’aquesta casa de blocs, en la classe de Lingüística, on ens ajudarà amb l’exposició de la premsa -gairebé la farà tota ell-. La manipulació i la ideologia als periòdics seran els temes centrals. Des d’ací, li ho agraïm: Moltes gràcies, mestre!

I ara fullejaré una mica els contes que em queden de La bicicleta estàtica (Sergi Pàmies), o bé me n’aniré a dormir. No abans, però, de donar les gràcies a totes aquelles persones que vos heu interessat pels resultats de les hores a l’Hospital. Moltes gràcies a tots!

PAPIROFLÈXIA

“De tant en tant, subratllava [del llibre El Petit Príncep] una frase, com “L’essencial és invisible als ulls”, la més coneguda i explotada per la indústria de l’autoajuda.

[…] en el planeta on visc, l’essencial és perfectament visible. Què és l’essencial? La manera com les dones fan veure que no s’adonen que les miren, els colors dels taxis, l’obstinació del jove que assaja escales en un contrabaix, la credibilitat que tenen els grans quan expliquen mentides als petits i les ampolles que, quan es llencen al contenidor, ja no estan ni mig buides ni mig plenes.”

Una de les perles que ens deixa un fabricant de literatura com Pàmies, i que ens ha de fer reflexionar, sobretot eixa última frase, que els somnis o les batalles, només els i les perdem quan els i les abandonem. L’essencial que deia Saint-Exupéry, el tenim tots, és innat. Ara bé, depén de cadascú saber trobar-lo.

Hi ha vesprades -quan fa bon ambient- que el portal de ma casa s’ompli de xiquets o de xiquetes que mengen pipes o xarren de les idees que es porten entre mans. Poden passar-se hores i hores fent de porters amb paraules i frases reiteratives. Hi ha qui es queixa perquè embruten; a mi m’és igual, quan més gent hi haja pel carrer, menys mort estarà. Ara bé, que no facen maldats ni trenquen cap espill o retrovisor. No obstant això, el que aquestes dues vesprades (ahir i hui) m’he trobat comença a ser estrany.

Si ahir hi havia un gat descarat, que no se n’anava ni pegant colps de peu a terra, hui n’he vist quatre, dos d’ells, negres, en el portal que en estiu està ocupat pels xiquets. Tenien els ulls ben oberts, però, com si portaren celles, feien expressió de llàstima. De sota el cotxe de davant, n’ha sortit un altre, aquest més gran i pelut, també amb mirada llastimosa. I, per l’esquerra, un quart.

No sóc supersticiós; potser de menut un poc, però ara no. Malgrat tot, no sé per què no m’ha acabat de fer massa gràcia l’excèrcit fel·lí que s’havia format en ma casa. No tinc res contra ells, com a molt una tímida al·lèrgia en el cas que estiguera acariciant-los o jugant amb ells. L’escala està neta i és impossible que siga el fem, el que els atraga, si no és que haja estat algun veí graciós qui haja posat quelcom perquè hi anaren. En fi, una anècdota que m’ha servit per no tenir el bloc tan abandonat i que, espere, només siga això: una simple anècdota.

Mentrestant, es va acabant el quadrimestre i el temps per a presentar treballs i projectes. L’últim que queda és el de sintaxi sobre el verb i els arguments verbals, encara que després vindran els exàmens i tot el que representen: lectura de llibres, resums, esquemes, memoritzacions, nervis, tensions i el full per a descarregar tota l’energia acumulada durant els dies intensius. Una manera de tranquil·litzar-nos és, diuen, contar allò que queda per fer, això és, l’esmentat treball de sintaxi, un dels llibres (el tercer, dels sentits) que formen el Llibre de contemplació en Déu (Ramon Llull), un article sobre Ramon Muntaner, escriure un poema, acabar de passar els apunts a net i ja llegir els manuals d’on hem d’estudiar (Sintaxi Catalana, Morfologia Catalana, Cómo se comenta un poema, Manual de Mètrica i Versificació Catalanes). Molta feina? Sí, potser. Però quedant-nos aturats no resoldrem res, no?

Esperem que els dos gats negres no ens impedisquen acabar-ho i fer-ho tot correctament. Ara que, com sempre, tot a última hora. Alguna vegada n’aprendrem?

P.S.: Algú coneix algun concurs d’assaig en què l’extensió oscil·le entre els 10 i els 20 fulls? Moltes gràcies de bestreta!

La gota Tyjggg s’enfrontava, mig de broma, mig seriosament, amb la gota Hygjjj. Eren amigues des de fa centenars d’anys, quan les dos s’havien conegut en un riu ara sec d’algun poble perdut entre les comarques centrals. Sempre havien anat juntes; des del riu, amb l’evaporació i la consegüent pluja. Ara queien en un solar i es reien, una de l’altra, mentre discutien quina havia guanyat més terreny. La gota Tyjggg, per mil·límetres de mil·límetres de mil·límetres, havia vençut, però, un cop més, li estenia la mol·lècula d’hidrogen en senyal d’amistat perquè s’ajuntaren de nou. Després, les altres gotes van formar una bassa de dimensions considerables que van provocar els blasmes més malsonants dels conductors dels cinc cotxes que hi van passar. Les gotes, silenciosament, s’alegraven i s’abraçaven unes amb altres. La pluja les va ajudar a arribar al rierol més pròxim, un rierol que s’unia amb un riu gran que anava a parar al mar. Les gotes Tyjggg i Hygjjj es contaven acudits mentre viatjaven juntes, unides, com a germanes. També es feien la guitza l’una a l’altra, amb pessics ací, espentes allà; però s’ho passaven molt bé i en gaudien, de la travessia. L’última volta que les vaig poder veure va ser quan, enllà en l’horitzó, mentre ocupaven el seu país infinit, van brillar a mode d’acomiadament…

… Saps, Pepet? Què, iaio? De vegades, cal saber ser gotes d’aigua. Això què vol dir? Mira com s’allunyen, però saben que hi tornaran. Elles saben que el sol les absorbirà, que els núvols se les menjaran, però que acabaran queient i tornant a viure. Es coneix com al cicle de l’aigua. Sí, sí, iaio, alguna cosa d’eixes ens ha dit la mestra de Coneixement del Medi. Doncs el mateix cicle de l’aigua és aplicable a les persones: hem de saber fluir pels mars del cap, sense por, tranquil·lament i comprensible. I quan cregues que el sol t’absorbirà, no et preocupes, perquè els núvols et tornaran a crear. I tindràs novament tot l’oceà per a tu, per a continuar sent gota, per a continuar avançant. Tindràs tot el país als teus peus, sense cap frontera que et discrimine per portar més partícules d’un o de l’altre component, sense cap llei que et prohibisca expressar-te amb les teues amigues gotes. Ara bé, no pots creure’t Posidó, si no, despertaràs les fúries de la resta, que t’apartaran del grup i, potser, sí que t’acabes secant.

El nétet havia afirmat a gairebé tot que sí, encara que es va perdre a mitjan explicació i es va adormir. No obstant això, aquella nit ningú li llevaria el somriure infantil que se li havia dibuixat als llavis. Dormia i somiava plàcidament.

El nostre naixement té una certa similitud amb un encenedor. Bé, amb el funcionament d’un encenedor, en el qual la mare, després de molt de sofriment -fins i tot en la biologia humana?-, pitja el botonet i n’ix foc. I no m’ho negueu. Quan eixim del ventre maternal, a part dels plors, de la sang i de tots els líquids, una petita espurna se’ns encén al cor. L’espurna del primer dia que amb el pas del temps esdevé la flama de la vida. La flama. Des del moment zero fins al moment infinit, que aleshores passa a ser finit, tenim una flama groguenca i vermellosa al nostre interior, una flama que ens obliga, primer, a posar-nos drets i a començar a moure un peu davant d’un altre: a caminar. Una flama que intentarà consumir-se diàriament, ja siga per la poca potència del foc o per elements externs, com els mals vents que bufaran per mestral i ponent o per les males pluges que intentaran apagar-la. Però no. Així com el got que intenta apagar el ciri més llarg posant-s’hi damunt, però que sempre rep alguna mà innocent que l’acaba descobrint, la nostra flama només s’acabarà un dia: el dia definitiu i inevitable. I aquest jorn arribarà, sí, encara que està en les nostres mans, com he dit, saber allargar-lo més o menys. La flama, l’hem de portar sempre a una temperatura constant, lluitant contra tots els obstacles permanents, combatent per un món millor, tant externament com interior. La flama ha de servir per a eradicar la violència de gènere, el maltractament infantil, la intolerància a les persones majors; ha d’acabar amb la pederàstia, amb les dictadures, amb les opressions, amb la fam i amb la guerra; ha de portar-nos alegries, il·lusions; ens ha de fer viure, ens ha de fer riure, tot i que no passa res si plorem; ens ha d’escalfar les idees i fer les coses amb passió; ens ha d’entregar la racionalitat que moltes vegades ens cal, el seny que solem oblidar. La flama ens ha d’ajudar a ser portadors, això és, a ser persones. Cada dia, algú o quelcom ens la intentaran apagar; viuen per a això, no tenen més feina. La nostra tasca és la de seguir el relleu que la mare, quan naixem, fa amb nosaltres: continuar apretant el botonet de l’encenedor i fent de paret per si algun ventet es filtra i arriba a l’objectiu. Utilitzem la flama per a viure; utilitzem la flama per a fer viure. Si ens ajuntem tots, la flama individual acabarà sent una foguera col·lectiva amb què podrem guanyar-ho tot. Està en les teues mans, està en les nostres mans. Què hi ha més poderós?

Quan els dos coloms es miren cara a cara, alguna malifeta planegen. No paren de mirar-se fixament; amb les mirades es parlen, dialoguen i, fins i tot, discuteixen. Es diuen si seguiran la idea del colom A o l’opció del colom B. Al cap i a la fi, no són idees contràries, només complementàries, i les acaben barrejant. Abans que res, però, faran dues obres de caritat per a la comunitat colomar: la primera, donar escalfor a la dona i als fills que acaben de nàixer. Són tan menuts que necessiten la calor d’ells i d’elles per tal de sobreviure. La segona, portar quelcom per menjar. Farà dos mesos, una àvia sí que tirava trossos de pa perquè menjaren, però algun govern de pa sucat amb oli ho va prohibir. Aleshores ho tenen clar, n’hauran de robar. S’encoratgen i, utilitzant el seu sentit animal, es llancen contra un home que vist uns texans i una camisa de botons a ratlles roges i negres, que menja un entrepà de pernil. Li’l furten, el descomponen i van a entregar-lo a les sengles famílies. Ho agraeixen tant que, amb les ales, fan una mena d’abraç, i amb el pic es besen apassionadament. A més, s’adonen que eixe entrepà, l’home l’havia furtat també sense cap motiu. Doble satisfacció, doncs.

Ara toca fer la malifeta, i es tornen a mirar, i es tornen a somriure, i saben que es divertiran, i pensen que, després de treballar, està bé això de riure’s, que no tot és fer feina en aquesta vida, ni estar subjectats a l’estrés diari. De la broma, algú n’ha de ser la víctima. Es queden visualitzant el paisatge i al costat de Mercadona observen un cotxe allargat, negre, amb un cercle i una estrella darrere, molt luxós i que dóna molta resplandor. Els coloms, pobres, no entenen de cotxes, per això no en saben la marca exacta, ni quants cavalls té, ni quina és la potència, ni cap altre etcètera dels experts. Però intueixen que el propietari ha de tenir molts diners, encara que, per què haurien d’atacar un home o una dona pel simple fet de tenir molts diners? No els convenç la seua pròpia decisió, fins que, surt l’amo del cotxe de Mercadona, hi puja i mou el vehicle. Quan fa marxa enrere, involuntàriament o conscientment, fa una ratlla ben gran al cotxe antic que té a l’esquerra. S’hi queda mirant per la finestreta, però no baixa i, amb un somriure malèvol, arranca de nou. Els coloms es miren, amb un posat seriós, però al mateix temps, amb un somriure endimoniat, i comencen un vol llarg fins que veuen que aquell Ratllacotxesinegligent -posem-li per nom- para el motor i en baixa. Quan es dirigeix cap a la porta del seu pis, els coloms, que fan una riatlla grandiosa, un “hahahaha” estrepitós, passen per damunt del seu cap: un li’l caga, i la substància es mescla amb la gomina; l’altre decideix soltar-li-ho tot al muscle, embrutant-li la major part del vestit que, possiblement, no retornarà. L’home sembla blasfemar contra el cel, i això que és religiós. Els coloms fugen i retornen a casa, a veure les dones i els fills que estaven jugant. Soparan tots junts, i contaran l’anècdota que han protagonitzat. Somriuran, malgrat el fred que fa fora.

“E demanaren a l’hamich si volia vendre son desirer. E ell respòs que venut l’avia a son amat per ·I· tal diner que tot lo món ne poria ésser comprat.”

Ramon Llull (1232-1315) va escriure fa gairebé huit segles el Llibre d’Evast e Blaquerna, dins del qual inclogué una mena de guia espiritual amb “aytants versses com ha dies en l’ayn”. Aquestos són aproximadament 360 versets amb què Llull, primer escriptor en llengua catalana, intenta fer reflexionar l'”amic” (cadascú de nosaltres) sobre el seu amor a l'”amat” (Déu). En la majoria de les frases que fabricà, es veu una mescla de dolor i alegria a l’hora d’estimar: sense els dos, no s’entén l’amor. Com podeu observar, té nombroses interpretacions, encara que el mallorquí ho enfocà al tema de la religió. Doncs bé, el Libre d’amich e amat és un dels dos llibres de Ramon Llull que ens hem de llegir; l’altre és una antologia del Llibre de contemplació en Déu, del qual ja parlaré més avant. Quan l’acabe, escriuré ací aquells “verssets” que més m’hagen cridat l’atenció.

I ara, a endinsar-nos en la lectura d’uns dels pilars de la nostra literatura, escrita per un viatger, per un intel·lectual i per un convers com fou el senyor Llull. No ens acabarà de convertir a nosaltres ni ens farà seguir la primera intenció, però segur que acabem amb bon sabor de boca aquesta obra medieval.

Està -alguna vegada ho ha deixat d’estar?- de moda aquesta cançó que ha servit de banda sonora per al lip dub per la independència. Però amb aquest vídeo, aprofite per recordar que hi ha una entitat, Com Sona l’Eso, formada per diferents professors de música, que realitza any rere any una trobada musical amb molts dels estudiants dels Països Catalans. Cada any es fa en un dels tres territoris, i aquest, més concretament, és de Benicàssim (2006), la primera edició en què un grup conegut de música en valencià hi actuava. El 2007 tornaren a repetir a Barcelona; l’any següent, les i els joves cantaren al ritme de Feliu Ventura a Carcaixent; el 2009, ho feren a Dènia amb l’ska de la Gossa Sorda i Nach; i aquest any, ho han fet a l’Amtella de Mar, amb les tres components de Soul Atac. Necessitem més iniciatives com aquestes, amb les quals el jovent participa en la recuperació i la unitat lingüístiques, i llança al cel amb crits cridaners que volen -que volem- una normalització en la música en català, encara que els polítics es vulguen fer els sords. Evidentment, l’associació no té cap ajuda institucional; els estudiants s’encarreguen de vendre clauers i camisetes, i, com a molt, reben algun ajut des de l’ajuntament de la ciutat on té lloc. Té molt de mèrit, moltíssim, que una idea que sorgí pel somni d’aquests professors valents i arriscats haja ja complit els 11 anys. I el pròxim mes de maig, a Morella, la 12a edició. Jo vaig tenir la sort d’anar a Benicàssim i a Barcelona, on, a més del concert, hi hagué maremàgnums sonors i paelles gegants. Van ser dies inoblidables sentint música en valencià dins d’un panorama castellanitzat, i més per a un jove que venia d’un poble on tot es veia massa en clau blava.

Hui, veient el vídeo sencer, m’he emocionat i m’ha esborronat tant, que he decidit pujar-lo a la xarxa. “La flama” s’ha convertit en el nostre himne i cada vegada que l’escolte, ja siga en l’ordinador o en directe, no em puc estar de sentir al meu interior unes pessigolles que em tornen la idea que no estem gens morts, que sabem reviscolar i que reviscolarem, malgrat totes les dificultats possibles. Som un poble en moviment, i per això, hem de baixar al carrer cada dia, sense limitar-nos a contemplar aquestes hores que ara vénen. I participar, ja que no podran res davant del nostre poble unit, alegre i combatiu. He de reconéixer que se m’il·luminen els ulls amb aquesta melodia…

En primer lloc, i abans de res, felicitats i enhorabona, Vilaweb, pels 15 anys al capdavant de la informació d’arreu de tots els territoris de casa nostra! Potser, la primera vegada que en vaig sentir parlar seria sobre el 2004, quan un professor de valencià obrí la xarxa i aparegué la web amb el logotip de la casa. Aquest estiu, a més, he tingut la sort de poder entrar-hi a col·laborar. Moltes gràcies i per 15 anys més, com a mínim, seguint informant-nos!

Després, i com vaig dir fa un parell d’entrades, passaré a copiar-vos el programa de les VIII Jornades Joan Fuster que tindran lloc demà, 11 de novembre, a la ciutat de Sueca. Aquest any tractarà la relació que tingué Fuster amb un art com és la música; quines foren les seues dèries, reflexions i etcètera:

9.30 – Obertura a càrrec d’Esteban Murcillo, Rector Magnífic de la Universitat de València; de Joan Baldoví, Alcalde de Sueca; i de Ferran Carbó, coordinador de la Càtedra Joan Fuster.

9.45 – “Fuster filharmònic”. Josep Iborra, escriptor i professor de Filosofia (Universitat de València).

11.00 – “La nova cançó”. Xevi Planas, periodista.

12.15 – Descans.

12.30 – “Fuster entre cantautors”. Rafael Xambó, professor de Sociologia (Universitat de València) i cantautor.

14.00 – Descans i dinar.

15.00 – Projecció d’una entrevista a Raimon sobre Joan Fuster.

15.45 – Projecció d’una entrevista a Lluís Llach sobre Joan Fuster.

16.30 – “Fuster i la música tradicional i popular”. Vicent Torrent, musicòleg i membre d’Al Tall.

17.45 – “La música i la cultura. Notes a l’escolta d’uns articles fusterians”. Joan B. Llinares, professor del Departament de Metafísica (Universitat de València).

19.00 – Visita a la Casa Joan Fuster. Taller de textos i documents.

20.00 – Acte de cloenda i lliurament de certificats.

Finalment, i coincidint amb els 15 anys de Vilaweb i les VIII Jornades Joan Fuster, vull anotar que aquest és el meu post número 100, des d’aquell 2 de setembre de l’any passat. Segurament, sone a poc per a fer més d’un any, però promet arribar als 200 abans que arribe el 2 de setembre de 2011. Moltes gràcies a tots els que heu fet que aquest bloc tinga tant de valor per a mi i que no caiga en l’oblit més absolut de la xarxa. Moltes gràcies!

Vermella i atractiva, sensual, boscana, apetitosa, verinosa i infernal. T’agrada sentir-te vigilada per mirades receloses que desitjarien tenir aquells cercles volvosos al barret, però eres única, i ho saps, i com a tal et dónes a conéixer. Per als íntims, “Reig Bord”; en canvi, per a la plebs boletària, utilitzes el teu nom senyorial, Amanita Muscaria. Saps que no hi ha cap com tu, i la teua esperança a la vida és ser un plat per als humans, veure com s’ofeguen amb les teues brutes però encantadores substàncies. T’excites quan un xiquet et veu i vol arrancar-te de terra per a desfer-te a l’estòmac. El que no intueixes, estimada ignorant, és que aquell menut que s’hi acosta t’acabarà xafant.

… I si no, sempre es pot apuntar a les diferents activitats que hi ha aquest mes, igual o més carregat que octubre. Per començar, demà dinar del Bolet Literari a Ca les Senyoretes (Otos), com expliquen Pep Albinyana i Francesc Mompó als seus blocs. L’acte consistirà en un dinar marca de la casa, apetitós i exclusiu, i la lectura dels diferents poemes, microrelats o altres escrits relacionats amb bolets a càrrec de més d’una trentena de treballadors de l’escriptura. He tingut la sort de ser-hi convidat, “el bateig de foc”, Francesc dixit. Espere no fer gaire el ridícul entre tant d’expert de la lletra i de micologia, però s’intentarà fer de la millor manera possible.

Seguint amb les dates, peguem un bot en el rastre de quadrets que marquen l’agenda de l’onzé mes de l’any (nové al calendari romà) i ens n’anem al dia 11. Com cada any, la Universitat de València i l’Ajuntament de Sueca portaran a terme les VIII Jornades Joan Fuster. Aquest any comptaran amb personalitats com Josep Iborra, Rafa Xambó o el membre d’Al Tall i musicòleg, Vicent Torrent, ja que el tema d’aquesta edició és Joan Fuster i la música. Dimecres que ve posaré les diferents conferències i els dos videos-documentals que s’hi passaran. Allí, d’altra banda, també aniran altres escriptors i estudiosos de l’obra fusteriana, com Isidre Crespo, que ara esta recollint articles, justament, de la música a Fuster. Llàstima que no l’hagen convidat.

A la pròxima setmana -d’ací dues-, el 18 de novembre, a la Sala Mirror de València tindrà lloc el concurs del ClipInquiet, en el qual es podrà votar el videoclip que preferiu. Entre aquestos, estarà el de Miquel Gil i el Romanç de Sileta, gravat a Ca les Senyoretes el mes de juliol i dirigit per Toni Canet. L’esperem ansiosament. A més, hi actuaran Aspencat i Els Amics de les Arts, grup aquest darrer que vaig conéixer per un vídeo d’un dels blocs d’aquesta casa. Des d’aleshores, no m’hi puc desenganxar: Jean-Luc, Déjà Vú, L’home que treballa fent de gos i etcètera, envaeixen tant l’espai del mòbil com de l’ordenador. És un conjunt jove format per quatre “cantautors” que es van conéixer a un viatge i es posaren a viure junts, fent música i altres produccions audiovisuals que mostren als concerts.

Supose que hi apareixeran noves activitats a mesura que passen els dies, però, per ara, ja anem servits. D’altra banda, hi ha projectes que, tot i que no prenen l’embranzida intermitja -entre inicial, que és el pensament, i el final, que és quan s’ha finalitzat-, van modelant-se i les idees comencen a sorgir més clares. Ah!, i potser a finals de mes… Bé, ja informaré, que abans hi ha moltes més coses.

Crec que tot aquest nervi és el causant del dolor de la part esquerra del cap i del coll d’aquestes últimes setmanes. També he d’esperar que em donen cita per a fer-me unes radiografies, i l’espera, coneixent la sanitat valenciana, pot durar fins al mes de gener, quan conte les activitats que hi haurà. Amén!

Aquest poema, que el vaig conéixer com molts altres per les cançons de Raimon, és el que he decidit comentar per a un treball de classe. Salvador Espriu (1913-1985) va ser un magnífic poeta per a les lletres catalanes; enguany s’ha commemorat el 25é aniversari de la seua mort. Preocupat per la seua Sinera (Arenys de Mar), fa una poesia basada en la mort, en el record al passat, en la infantesa, i en les seues preocupacions i obsessions, com és el país que ell volia i desitjava. Li haguera agradat anar-se’n “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, però “no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aquí fins a la mort”. Fidel al seu poble, a les seues arrels. Hui el recorde ací; gaudiu dels versos espriuans:

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

La fira de Cocentaina és gran, enorme, magna, per això va caldre demanar informació per a arrimar-se a la part on es feia la I Fira del Llibre. Una carpa gegant, amb quatre taules allargades plenes de llibres de molts dels nostres escriptors d’ara i adés: Enric Valor, Joanot Martorell, Àngel Guimerà, Manuel de Pedrolo, Francesc Mompó, Francesc Bodí, Isabel-Clara Simó, Carles Cortés, Joan Olivares, Vicent Andrés Estellés i un llarg etcètera, comparable amb qualsevol altra gran literatura. Enfront, una tarima amb una catifa roja, una taula redona i dues cadires. Hi havia unes setze cadires per al públic, però no per això l’aforament va ser menys nombrós. I a les sis de la vesprada, hora peninsular, va començar l’acte. Carles Cortés, l’escriptor de Sara, la dona sense atributs, va inaugurar l’esdeveniment donant-nos les gràcies a tots per la nostra assistència i explicant-nos que allò que teníem davant anava a ser una presentació creuada i una mena de tertúlia literària entre tots dos: ell i la seua veïna alcoiana, Isabel-Clara Simó.

Començà presentant Homes, l’última obra de l’escriptora de Júlia o El meu germà Pol. Ens aconsellà iniciar aquest llibre de relats basats en la psicologia d’uns vint homes per un relat titulat “Informe”, on uns extraterrestres analitzen les formes de ser d’alguns homes, que, per exemple, es compren revistes amb dones nues quan, a la seua pròpia casa, ja en tenen, amb les mateixes característiques. Després li tocà el torn a Isabel-Clara Simó, que, a continuació de donar les gràcies també, presentà Sara, la dona sense atributs. D’aquesta obra afirmà que va més enllà d’una relació entre una dona madura, d’uns cinquanta anys, i un prostitut. El que realment seria el tema central és la necessitat d’afecte i la soledat en què ens trobem tots “homes i dones per igual”, afirmà l’alcoiana.

Acabades les presentacions dels llibres, parlaren entre ells i respongueren algunes preguntes del públic. Una d’elles fou quants llibres tenia publicats l’escriptora, que n’eren uns quaranta. Deia, rient-se, que quan arribe als cinquanta pararà i farà festa -esperem que no s’ature!. Carles Cortés, per la seua banda, explicà que els llocs de la seua novel·la poden ser trobats per qui el coneix una mica bé, ja que la casa de Sara és la seua pròpia, cosa que no vol dir que “en ma casa tinga un prostíbul muntat ni molt més, eh?” comentava amb un somriure. I, ara sí, debateren entre ells. L’alcoià contà que en més d’una ocasió li havien recriminat que per què les protagonistes eren dones i no homes, a la qual cosa contestava sempre que, i per què no? I la Isabel-Clara Simó també digué que ella podia fer protagonistes homes i dones, que, amb dedicació i estima els havia escoltats i, així, n’havia pogut traure la psicologia. Vivim en un món on s’obvien les xicotetes coses i ens centrem en temes tan banals com si el protagonista és del sexe masculí o del sexe femení. Anem més enllà, collons, i fixem-nos amb la història, el relat, el contingut, l’estil de cadascú, el lèxic tan ric d’ambdues obres, i deixem-nos estar de si el personatge principal té penis o té pits.

Quan van acabar, es van endur nombrosos aplaudiments dels oients que hi érem, i és que no és per a més, dos escriptors de la seua talla no es veuen tots els dies, i menys en una I Fira del Llibre. Va ser el torn per als autògrafs. Me’n vaig anar primer al costat de Carles Cortés que, quan li vaig dir que em dedicara el llibre, em va ubicar i es va recordar d’aquella ressenya oblidada que vaig prometre a l’agost via féisbuc que faria de la seua obra i de Dones, de l’escriptora que tenia a la seua esquerra. Vam parlar una mica i em va signar el llibre.

Després, em vaig posar a la cua que s’havia format al voltant d’Isabel-Clara Simó, qui, després de saludar algunes dones, amigues i fans, em va agafar els dos llibres que portava d’ella, Homes i Dones, i me’ls va signar també. Mentre escrivia la dedicatòria, vam poder dialogar sobre la seua inclusió al partit de Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència. La veritat és que se li notava la vena política en els discursos, tot i que no va comentar res en absolut sobre les eleccions, únicament que estava de campanya. Li vaig comentar la notícia que mostrava Canal 9 fa unes setmanes sobre el fitxatge de Núria Cadenes pel seu partit a Girona. Els dos pensàvem el mateix, però ella ho féu públic, encara que ens vam calmar. Té collons que a una persona de la qual s’ha demostrat la seua innocència o, millor dit, la seua no culpabilitat, perquè mai n’havien tingut proves de res, se la titlle amb un adjectiu tan gros com el que feren servir els periodistes de la “nostra” televisió. A aquestos ningú els ha de dir res? No es mereix una denúncia per la falta de respecte que han mantingut cap a una persona que ha pagat massa per un presumpte delicte en el qual ella no hi tingué res a veure? Mentrestant, l’oposició mira cap a altres costats. Eixos són els nostres polítics tan respectuosos.

Finalment, li vaig donar les gràcies a ella i, novament, al Carles també. Calen més actes com aquestos per continuar demostrant -per què la literatura castellana, anglesa o francesa no han de tenir eixa pressió de demostrar?- que no estem morts, que estem més vius que mai i que ens podran silenciar tant com vulguen o més, però farem del silenci el crit més bramador i ensordidor que hagen sentit mai.