Blocs de VilaWeb

Crec que feia anys, des d’infatil, que no m’havia fet pipí al damunt. No és que en vulga fer gal·la, perquè no és motiu de gallardia, però és que m’he vist amb els ous a la gola de veritat. De menut m’havien advertit que mai entrara en aquella casa abandonada dels afores del poble. Era vella, molt vella, impertèrritament vella, i senyorial. Però sempre havia tingut llegendes que allí habitava un ésser que es menjava tot aquell que s’hi acostara, tant xiquets com adults. Deien les males veus que el Vicentet havia desaparegut del poble perquè una pilota se li havia encalat al balcó i la volia recuperar. Després d’aquella vesprada, mai se’n va tornar a saber res. La veu racional comentava que s’havia pegat un colp al peu, que els pares se n’havien hagut d’anar fora a treballar i que no li havia donat temps per acomiadar-se de la resta. Jo he reptat la sort i n’he eixit escaldat.

Decidit a investigar d’una vegada per totes el secret d’aquella casa misteriosa, m’he vestit de negre, m’he abrigat -que la frescor d’octubre ja gela-, he agafat una llanterna de les d’abans (groga rectangular, amb un focus que n’ocupa la meitat) i he començat a córrer fins a arribar-hi. La veritat és que la cara de l’edifici que tenia al davant ja acollonia, tot sia dit. Per una finestra amb un cristall mig trencat, he pogut entrar-hi. Tot fosc. Tot ombra. Més por. He caminat amb peus de plom, però no gosava engegar el llum que portava a les mans tremoloses. M’he quedat mirant fixament i he acostumat la vista a la foscor. O això pensava jo, perquè al pròxim pas que he donat m’he fotut un mal de collons al turmell. Seré burro! No obstant això, el dolor ha passat en sentir aquell crit esgarrifós que m’ha glaçat completament la sang. Però tot ha tornat el silenci més profund i m’he quasicalmat. Una vegada allí dins, no anava a tornar enrere, no? Però merda, sempre pense les coses després que passen. En fi, m’he decidit a pujar les escales que hi havia, les quals tenien uns taulellets a proporció de l’antiguitat de la casa.

El corredor era llarg i estret, amb diferents habitacions a un costat i a l’altre. M’he arribat a imaginar que estava en un videojoc d’aventures, però no, jugava amb la meua vida. Ara sí que he engegat l’aparell per saber que trepitjava. La primera porta a la dreta era un vàter que m’ha fet esternudar de la pols que el cobria. Una aranya gran, negra i observadora m’ha imposat tant de respecte que m’ha fet pegar mitja volta. A la porta d’enfront no hi he pogut entrar perquè estava tancada en clau. La tercera era un dormitori, pareixia de xiqueta, ja que hi havia una nineta de tela amb uns ulls felins i blaus que m’ha fet esborronar-me. I he tornat a sentir el mateix grunyit d’abans, ara més fort i clar. M’ha caigut la llanterna i he patit per si allò que fóra que cridava vinguera a per mi. Feia fred, però, fotre!, estava suant. Al cap d’uns minuts, he eixit i he seguit fins l’habitació del final, la definitiva. He deixat l’aparell de llum fora. Era jo contra allò. O allons, perquè ara sentia dues veus o, almenys, sons que emetien paraules. He obert la porta a poc a poc, molt a poc a poc, i m’he gitat en terra perquè no se’m vegera. Una forta olor d’anís m’ha conquerit els narius, i a terra he vist les dues botelles de cassalla que la provocaven. A dalt d’una espècie de cadira -no he sabut ben bé quin moble era-, un vestit de Milano lluïa per la llum de les espelmes. Era un aquelarre, un autèntic aquelarre, com els de l’Edat Mitjana. Ell, sense gairebé cabell, nu, prim, afilat, amb unes orelles punxegudes, feia el so del vampir, res estrany si tenim en compte que ell i els seus amics ens xuclen la sang cada dia. Ella -bé, semblava femella-, encara amb la falda XXXXXXL roja, però amb els enormes pits i ennegrits mugrons a la cara del mascle, grunyia de plaer amb una frase que m’era bastant familiar: “¡Valenciaaaaaanos! Yo soy la reina de Valencia, y, ahora, tú, Paquito mío, eres mi esclavo. Hohohoho!”. He sentit por, pànic, terror, temor, he patit per la meua vida, pel meu futur, per saber que m’esperen setmanes, mesos, potser anys, de malsons, imaginant-me eixos éssers fornicant. M’he pixat, però no he sentit vergonya. Al contrari, m’he notat com al·liviat, una mica, no molt més, tranquil. M’he clavat al llit i m’he cobert el cap i tot, com si així em protegira d’aquells monstres endemoniats i infernals. Tinc el seu grunyit al cap, i no me’l puc llevar. Però no aconseguisc recordar de manera clara com eren aquelles dos criatures malignes que bevien, es despullaven i follaven.

He de reconéixer que no he dormit gens, i a l’hora de dinar mon pare ha vingut, m’ha llevat els llençols que em cobrien i m’ha vist, ullerós i blanquinós, amb la mateixa cara d’anit. M’ha dit si volia menjar alguna cosa, que estava pàlid. Redéu, si hagueres vist el mateix que jo… Però sí, m’he alçat, encara que fóra per donar acte de presència a la taula. Just quan anava a pegar una cullerada al plat de macarrons que tenia davant, a les notícies de la televisió autonòmica ha sortit la inauguració d’un museu a València. La cinta roja la tallaven dues personalitats. El que m’ha fet alçar-me corrents per a anar a vomitar al lavabo ha sigut escoltar aquell so greu, de monstre, cridar un ¡queda inaugurado el museo más grande de los valenciaaaanos!. A més, a la butxaca dels pantalons italians d’ell hi havia un objecte paregut a la meua llanterna groga. No he tornat a poder dormir mai més.

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

“EN UN TEMPS LLUNYÀ

Vet aquí que una matinada blava, de neus blanques i sorres infinites i glaceres com llengües ploroses, l’homínid es va alçar sobre les dues potes del darrere i va abaixar els ulls cap a una terra que ara, de cop, li quedava lluny i bellugadissa, i va dilatar els narius i va ensumar la humitat del riu i es va adonar que ensumava la humitat del riu, i va grunyir de content, i va girar els ulls cap al sol vermell que naixia més enllà de prats i muntanyes i extensions de terra negra i horitzons d’herba i cavalcades d’animals eterns com el temps, i va abaixar la mirada i va fitar l’alzina i va aixecar el puny i va allargar el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i es va sentir cascades d’aigua a la gola, petits crits inconcrets, güells toscos: Agr gr gr ga arg; fins que el gruny va convertir-se en paraula i va vocalitzar: Ab a arb abr abr arbr re, i va repetir: Abbre, i l’índex encara assenyalava l’alzina, fins que el va dirigir a la immensitat blava que s’estenia de banda a banda del dia que naixia sobre el seu cap com déu de dues dimensions infinites, i va dir: Cz z ce zce zcel, i ho va repetir, i va badar uns ulls com taronges, encara insegur, i va assenyalar el riu i va vocalitzar: A a ag aig gb a aig gua, i va somriure satisfet, amb els ulls plens d’una alegria lluent, i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l’índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una acabava d’organitzar.”

Eixa mirada m’ho va explicar tot. Tenia els ulls oberts, enormes, i observava per la finestra embrutada del tren com anava passant el paisatge. Segurament, estaria reflexionant sobre el canvi climàtic o sobre algunes lleis matemàtiques. Potser, d’altra banda, estaria pensant alguna teoria per tal d’aplicar-la a allò que estava visualitzant. Els ulls, com deia, eren dues pilotes de bàsquet i la mà subjectant-se el mentó li donava un caire aristotèl·lic. Tot es remunta a uns mesos abans, quan només feia dies. Aquell jorn va plorar molt, però, quan s’aturà, els seus ulls ja es fixaren en la distribució d’aquella cambra. Tenia els taulellets simètricament posicionats, i es posà a contar-los per tal de traure altres lleis. A l’hora de menjar, emprava algun mètode d’algun francés que creia que s’ha de dubtar de tot, i feia una ganyota pensativa quan li treien el dinar. Després, va entrar al món de les Idees quan li feren el primer regal de la seua vida. Que bonic era! Però no, sabia que a la seua edat ja no estava per a això, que havia de créixer i madurar, que això de (més) menut, d’acord, però ara? No, havia de llegir Kant, Rousseau, Voltaire, Llull i altres referents que li servirien per al dia de demà. I així ho féu. Li regalaren llibres il·lustrats amb dibuixets: un parlava del geni maligne, i s’hi representava una mena de geni -com el d’Aladí- amb cara de mala llet; l’altre, sobre l’existència de Déu com a manipul·lador de tots els objectes del món, i eixia un home amb barba i cabells llargs fent castellets i persones d’arena sobre una esfera que s’assemblava a la Terra; també hi havia una cova, amb ombres i focs i un exterior molt paradisíac en què el Sol ho envaïa tot, mentre un homenet anava escalant i observant les coses. Crec que d’ací li venia aquell rostre que li vaig veure en el tren. Ho mirava tot i m’haguera agradat saber què en pensava, aquell nadó d’uns set mesos que seia sobre les cames de la seua mare.

Les dunes es mouen pel fort vent. El sol que de dia crema, de nit s’amaga i deixa pas a una lluna brillant que refreda l’arena per on va caminant descalç. I sí, s’ha decidit a emprendre eixe viatge de nit perquè la seua mare no pot més, necessita aquell medicament. El marit, que hui està en una de les altres quatre dones amb què està casat, no pot fer-se’n càrrec. Però serà el fill major, Omar Alqhoad, qui l’ajudarà. Va molt abrigat, perquè les temperatures són de sota zero. Sap que el mínim moviment mal donat pot valdre-li un tret per la forta vigilància del país dictatorial. Tanmateix, és valent. És ell o la seua mare, la decisió és clara. I ha optat per la vida d’aquella dona que li donà l’oportunitat de conéixer aquell desert, aquell món oriental, aquella vida de resistència i, sobretot, aquell amor, la Suzanne. Lluitarà contra qui calga, però ho ha de fer per la seua mare. A més, té la cama dreta nafrada, i li costa córrer. No obstant això, és valent i per la sang li corre ràbia i indignació. Eixos blancs que arribaren per a colonitzar feren experiments amb la dona que ara té malalta al catre de palla de casa. I, com que no pot enderrocar-los, buscarà com ajudar-la. Té llàgrimes als ulls, i en el cap la Suzanne, cuidant la seua sogra. Sap que no serà com el seu pare, sap que no pecarà de poligàmia, tot i ser normal al seu país. Ell viurà per la Suzanne, i tindran fills, que seran néts de la seua mare, perquè podrà evitar una mort gairebé previsible. I també pensa amb els altres cinc germans, fills d’ella, innocents, desproveïts, sense el costum de menjar. Tot això ho pensa en aquella nit d’hivern al Sàhara, mentre corre, mentre lluita, mentre estima la seua mare…

Uns milers de quilòmetres al nord, la notícia és que un jove saharià acaba de morir a trets per uns franctiradors que temien per les seues vides. Segons sembla, el jove només tenia com a arma uns papers i un bolígraf -o un estri paregut- per aconseguir una medicina per a la seua mare que estava infectada d’una malaltia estranya. Els vigilants l’han vist córrer i no han dubtat a… El xiquet no li deixa veure les notícies a la mare, s’arrima i li diu que és una “puta”, que no li deixa fer el que vol i, a sobre, li pega una bufetada. Canvia de cadena i res li apanya. Es torna a quedar mirant aquella dona i li llança una mirada de menyspreu mentre se’n va a l’habitació a jugar a algun dels seus jocs de violència. La mare no sap ja què més fer i només plora, això sí, ara d’amagat. Si el toca, ell la podria denunciar, que li ho han ensenyat a l’escola. La fera mai més li tindrà respecte i se sent poderós. El pare s’ho mira indiferent.

Divendres, 15 d’octubre. Sobre les sis de la vesprada ja estava tot a punt. Vaig anar a la biblioteca a imprimir les línies que dues hores després havia de llegir. Em vaig posar més neguitós quan vaig veure el meu nom al costat del de la regidora, n’Àgueda Micó, i del magnífic escriptor que eixe dia teníem l’oportunitat d’escoltar i de veure. Al cap d’una hora i escaig, vaig tornar, el vaig conéixer, vam encaixar les mans i vaig saludar alguns amics i professors que havia tingut i que venien a gaudir de la conferència de l’escriptor de la Teranyina.

I n’Àgueda va començar, agraint-li a Jaume Cabré que haguera vingut i presentant-me a mi que, tot seguit, el presentaria a ell. Va ser una bona cadena de presentacions que tingué una mica un nus de la “primera vegada” en un servidor que llegí massa ràpid els fulls que tenia. No vaig alçar massa el cap, però està l’excusa de ser novell en l’assumpte. Al cap d’uns sis o set minuts, li va tocar el torn de paraula a l’estrella convidada que no dubtà en agafar el micròfon i alçar-se per parlar dret, més pròxim a un públic que esperava les seues paraules ansiosament. I parlà i parlà gairebé dues hores, però que si n’hagueren sigut sis, ningú s’haguera queixat.

Comentà com fa els personatges, com dialoga amb ells. Per exemple, l’Elisenda Vilabrú que, teòricament, anava a ser la protagonista d’una novel·la anterior, amb la seua evolució va esdevenir el personatge perfecte per a interpretar el paper que fa a Les veus del Pamano. O com va sorgir la idea d’aquesta obra, quan va veure una escola i un poblet per on només passava una vaca. Com podia fer una novel·la a partir d’un poblet on sols hi havia una vaca? Fàcil -per a ell, clar-. Es va traure de la mànega el vaquer, la resta de les vaques, les persones a qui repartiria la llet i etcètera. Sense assabentar-se’n, amb el pas dels anys ha vist com aquella història que començà a conrear set anys i mig abans de la seua publicació ha esdevingut una obra que parla sobre la memòria històrica amb els maquis, franquistes o les desconfiances de l’època.

Va parlar també de la importància del gat dins el llibre i ens va dir que, als Estats Units, una xica li va dir que anava a fer la tesi doctoral sobre el seu doctor Zhivago. Tingué temps per a contestar les preguntes del públic, una de les quals fou que si s’havien posat d’acord ell, Emili Teixidor i altres escriptors  per a parlar sobre els anys de la postguerra, o les diferències que veia entre la literatura espanyola i la catalana.

Malauradament, va arribar el moment d’anar tancant la paradeta i l’última cosa que afegí fou el perquè “les veus del Pamano” com a títol. Explicà que, quan ja tenia la novel·la finalitzada, va canviar el títol i li va costar refer algunes parts de l’obra perquè s’hi adequara. Les veus del Pamano les sent aquell que morirà…

Després, signà els llibres a aquells que volíem tenir el record de la seua visita a l’Olleria, l’única que havia fet fins a la data a la Vall d’Albaida. A part dels que la gent portava, també cal remarcar que els que hi havia per a vendre s’esgotaren, sobretot la que presentava, traduïda a més d’una desena de llengües.

La jornada s’acabà amb un sopar a l’hotel-restaurant Sant Miquel amb Emili, Pep Albinyana, Àngel Canet, representants de l’Ajuntament i Jaume Cabré, que encara tingué veu per debatre sobre la política als diferents territoris que conformen els Països Catalans. I això, dia per a emmarcar, de matí amb Isidre Crespo i de vesprada amb Jaume Cabré.

Moltes gràcies a Víctor i n’Àgueda per haver-me proposat, i si hi ha una altra, jo encantat!

A continuació vos deixe les línies que em van servir com a presentació…

Bona vesprada-nit a totes i tots!

En primer lloc, voldria donar-vos les gràcies per la vostra assistència. Sempre és molt important que qualsevol jornada literària tire endavant, i més quan tenim entre nosaltres un escriptor de la mida de Jaume Cabré. Després, també m’agradaria donar-li les gràcies a la regidora de cultura, N’Àgueda Micó.

Bé, comencem, doncs. Qui és Jaume Cabré? Jaume Cabré és un escriptor nascut a Barcelona l’any 1947, que compagina l’escriptura amb l’ensenyament, ja que el 1972 es va llicenciar en filologia catalana. A més, és un lector voraç. Entre les seues aficions, en destaca una al vértex de la piràmide: la música. Aquest melòman aprofita totes les ocasions que troba a les seues novel·les per clavar qualsevol element que hi estiga relacionat. Per exemple, L’ombra de l’eunuc(1996) té una estructura amb nombroses reminiscències musicals, segons paraules de Joan Josep Isern: recursos operístics o el dolor que conté aquell concert per a violí “A la memòria d’un àngel”, d’Alban Berg. D’altra banda, Cabré és un gran coneixedor del País Valencià. No hem d’oblidar que va treballar a l’institut de Vila-real.

Per a Jaume Cabré, escriure és un plaer tan agradable com la mateixa lectura. I les seues obres beuen de fonts tan meravelloses com Borges, Garcia Márquez, Proust, Calders o Mercè Rodoreda.

Moltes vegades ho ha comentat: aquest barceloní escriu per posar en ordre la seua vida interior i abocar allò que pensa i que el preocupa al paper. No obstant això, i segons ell, no escriu veritats, sinó opinions que puguen ser interessants per a un debat posterior.

El seu primer llibre va ser un recull de narracions, Faules de mal desar(1974), encara que la novel·la que li comença a donar un nom important en les lletres catalanes és La Teranyina (1983), obra amb què li van concedir el premi Sant Jordi. A més, és l’inici del cicle Freixes, que seguiria amb Fra Junoy o l’agonia dels sons (1983), també amb el premi Prudenci Bertrana, i “Luwoski o la desraó”, novel·la breu que forma part del volum Llibre de preludis.

A partir de 1985, comença a col·laborar en l’elaboració de guions per a televisió –Vosté jutja– amb el Joaquim M. Puyal. Açò té continuïtat i segueix amb La vida en un xip o Estació d’enllaç. A partir de tots aquestos projectes audiovisuals, s’implica en altres com l’adaptació cinematogràfica de La Teranyina.

Altres llibres que ha escrit i ha publicat són: Senyoria (1991), segons la crítica, una de les populars de l’autor; L’ombra de l’eunuc (1996); El sentit de la ficció (1999), assaig on explica els mètodes de la seua escriptura; Viatge d’hivern (2000), llibre de relats; Pluja seca (2001), primera obra en el gènere teatral; i més recent, Baix continu (2007), també de relats.

Però, la causa per què Jaume Cabré està ací és per presentar una de les obres clau de la literatura catalana actual; traduïda a més d’una desena de llengües, entre les quals trobem l’alemany, el neerlandés, el grec, l’hongarés o l’eslové; premiada amb el Premi de la Crítica (2005), el Premi el Seté Cel (2007) o, un dels més importants, si no el que més, el 42è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2010). Sí, estem parlant de Les veus del Pamano (2004).

Aquesta extensa, increïble i immillorable novel·la ens conta dues històries paral·leles, la de l’Oriol Fontelles, mestre de l’escola de Torena que es veurà enmig del conflicte que enfrontà els franquistes i els maquis, i la Tina Bros, mestra que investigarà, ja el 2002, qui va ser l’Oriol i per què se’l va jutjar malament, unides per uns quaderns que trobarà aquesta última.

Avise a qui encara no se l’haja llegida: agarreu-vos uns dies lliures de les vostres respectives ocupacions, ja que és una d’aquelles històries que enganxa i que ens captiva des de la primera pàgina, el capítol 0, en què algú el·limina uns arxius d’un ordinador. Una vegada hi entreu, necessitareu saber-ne més: qui és l’Oriol, qui és la Tina, qui és el Valentí Targa o qui és l’Elisanda Vilabrú i Vilabrú (mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm), per citar només alguns dels personatges.

Jaume Cabre fuig dels maniqueismes, de representar només una falsa bondat o una falsa maldat. Tots els personatges tenen un perquè en la seua forma d’actuar i ni l’Oriol és el més miserable pel fet que se li va atribuir, ni el Valentí Targa és el més repel·lent de tots. Aquestos protagonistes compten amb una psicologia interior molt ben treballada. El que l’autor presenta són diversos matisos per tal que el públic lector pense i reflexione per ell mateix.

Quant a l’estil, destaca el joc de salts temporals que li dóna una agilitat i versemblança significatives al text. Hi ha moments en què sembla que estem veient una pel·lícula, ja que hi ha flashbacks o mescles d’escenes, a més d’estils directes i indirectes als diàlegs que ens obliguen a estar-hi atents i concentrats constantment. El tema, com en altres de les seues obres, és el poder: sacrificar-ho tot per tal d’aconseguir-lo.

M’agradaria comentar dues anècdotes que m’han impactat a la novel·la. La primera és la desconfiança que generava el franquisme, fins i tot amb la pròpia esposa, com es pot apreciar quan, en el moment que tres homes troben el maquis Marc al riu “van evitar parlar d’aquell descobriment macabre a ningú, ni a la dona, perquè els temps no estaven per a confidències”. A més, tampoc és que es pogueren fiar de massa gent, ja que la Cecília Báscones, quan donava tabac o paper als republicans, els mesclava amb dosis de diferents medicaments. Ja ho deia l’Ovidi Montllor “els amics érem tots, els enemics érem tots”.

L’altra, quan la Tina, que veu com el seu fill Arnau es fa monjo, pensa “el meu fill que lliurement tria un camí que jo he lluitat perquè no l’obliguessin a triar mai”. Açò, a part del tema religiós, és aplicable a altres camps, per exemple, el lingüístic, o el dels mateixos drets humans.

Finalment, vull aprofitar l’ocasió per criticar la negligència que des de la majoria dels instituts valencians es fa cap als escriptors del Principat. Ahir mateix, parlant amb una companya de classe sobre la conferència de hui, aquesta em va dir que una cosina seua d’Alemanya tenia un llibre –una traducció–, d’un escriptor català, de Jaume Cabré i que es titulava Les veus del Pamano. Ni la meua companya de classe ni la majoria dels estudiants de la meua generació el coneixien. Jo el vaig conéixer per altres mitjans aliens a l’institut. Per què? Doncs perquè ens acostumen a Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó i etcètera, mentre que només de passada, i no en tots els centres, s’esmenten el mateix Jaume Cabré, el Quim Monzó o la mallorquina Maria de la Pau Janer. Si en llengua espanyola s’expliquen els autors llatinoamericans, per què al País Valencià no ens obren les fronteres cap al nord o cal a l’est?

Bé, no m’enrotlle més i li done el torn de paraula a un autèntic fabricador de literatura, a un treballador incansable de la paraula, a una ploma que transforma els sentiments en lletra. Sempre eres tu qui reps els premis i tots els honors, però hui no, hui es pega la volta a la truita, i eres tu qui ens premies a nosaltres en poder escoltar-te.

Moltes gràcies per haver vingut!

Sona el mòbil: és el despertador que m’avisa que són les
set i mitja i toca tornar cap a casa. M’espere cinc minuts que hi arribe l’autobús,
puge, em col·loque al meu seient, em pose els auriculars i comence a escoltar
música mantenint-me alié a tot el que succeeix al vehicle. És també una manera
de poder dormir amb tranquil·litat.

Diumenge, 10:00h, la nit s’ha acabat definitivament. Cal
anar a gitar-se, no abans sense pegar un mosset al forn més pròxim.
M’ho acabe ràpidament i arribe al meu pis. Em trac el meu vestit, sense
l’originalitat dels altres, i em pose el pijama. Em gite, però no puc
adormir-me. Després d’haver viatjat en pastera, d’haver xafat el Vaticà,
d’haver vist sense poder fer res una bufetada masclista, d’haver defensat
l’Horta com els de la Punta,
d’haver pensat, parlat i menjat en valencià, d’haver sigut tocat per un agent
de la Guàrdia Civil,
després d’una nit inoblidable en què no he pogut parar de pensar, ara no em puc
adormir. No és que patisca problemes d’insomni, però comence a traure
conclusions.

Aquesta societat, la nostra societat ens agrade o no, té
molts pareguts amb una simple festa de disfresses. El món està molt mal
repartit, uns se n’aprofiten, mentre que altres no arriben a fi de mes. Uns
compleixen condemna per trencar un cristall d’un cotxe, mentre que altres que
maltracten la seua parella moltes vegades no arriben ni als deu anys en presó.
Uns exploten els seus treballadors, mentre que altres són explotats. Uns fan
moltes cases on no hi viu ningú, mentre que altres s’han de conformar en veure
les cases buides des de davall del pont. Uns són anglesos, mentre que altres
són marroquins. Uns tenen impunitat, mentre que altres per qualsevol cosa són
penalitzats.

Quina és la solució que podem proposar? Una col·laboració
mundial, una ajuda des de tots els sectors, utilitzar la paraula en compte de
la violència, una unitat política en què el que realment interesse és l’ajuda
al poble i no l’autobenefici, en què existisca el diàleg per a aconseguir
projectes comuns i no discussions per un “ara governes tu, ara, jo”, un mirament
cap a les minories més minoritzades i no favoritismes als que tenen més money,
un respecte als que no són iguals que nosaltres, ja siga per raó de raça o de
sexe, una acceptació al fet que existeixen nombroses cultures dins d’un mateix
Estat. En definitiva, acabar amb tot aquest circ en què uns s’ho passen bé
mentre que els altres només podem observar-ho. Si hi ha un lloc per a
l’esperança, hem de seguir endavant i, si no, obrir-lo siga com siga.

Per cert, el vestit que jo portava era d’espia, amb la
meua jaqueta i els meus pantalons negres, camisa blanca, ulleres de sol i pinganillo.
No era un agent 007, però ho intentava. En paraules fusterianes, anava de voyeur.

Són les cinc de la matinada i Pego està en el seu màxim
apogeu. No es pot caminar entre la multitud i per cada pas que dónes et peguen
una colzada. A més, comences a sentir la pudor a suor de la gent que balla.
Ixes de la gran massa i el primer que veus és un individu pintat tot de negre i
imitant l’Steve Urkel, aquell personatge de la sèrie nord-americana, Cosas de
casa, que tingué el seu boom allà per la dècada dels 90. És molt
paregut: ulleres de cul de got, tirants subjectant un pantaló que porta quasi a
l’altura de les aixelles… Però, al cap i a la fi, en el que em fixe és 
que s’ha pintat. Aquesta nova disfressa em fa endinsar-me en un tema com és la
immigració i, per conseqüent, en el racisme o xenofòbia.

Farà alguns anys, una voluntària del sindicat de les CCOO va vindre al meu institut a fer-nos una conferència
sobre les condicions que es donen i les conseqüències que sofreixen els
immigrants per voler aconseguir una vida millor. Va aplicar el seu conte –era
un conte, però amb situacions, escenaris i vivències reals– al cas d’un xiquet
malí. Aquest s’anomenava Moha, i tenia 14 anys. Treballava per a la seua
família, per a poder alimentar la seua mare i els seus tretze germans. Tan jove
i ja convertit en el cap de la casa, perquè el seu pare havia mort en no sé quina
guerra. Tots els dies s’alçava a les sis del matí i se’n tornava a les deu de
la nit. Els caps de l’empresa, que era nord-americana, l’explotaven al màxim.
La seua feina es basava en anar teixint sabates per mig franc l’hora per a
després ser venudes per setanta dòlars com a mínim.

Un dia arribà un inspector laboral per a revisar si es
reunien les condicions necessàries, i els peixos grossos amagaren tots aquells
menors de divuit anys. Va ser aleshores quan aquestos últims s’adonaren que els
estaven enganyant i decidiren partir cap al continent que tenien al nord per a
buscar una vida millor. Contactaren amb un home baixet, amb bigot, que semblava
ric, i els prometé que podrien arribar a la costa andalusa per només seixanta
francs. Això eren molts diners per a ells, però feren un esforç i li’ls
portaren. Partirien diumenge a la nit amb un vaixell luxós, amb tota mena de
comoditats. Moha s’acomiadà de la seua mare i de la resta de germans,
prometent-los tornar tan prompte com poguera.

Quan vingué el dia pactat, es trobà amb una pastera de no
més de quatre metres de llarg i dos d’ample. En eixe espai tan reduït havien de
cabre quaranta companys? Buscaren l’home que els havia promocionat la idea de
partir cap a un món millor, però no el trobaren enlloc. L’única esperança que
tenien era agafar aquell “transatlàntic”. Ho feren. Després de deu dies de
viatge amb rumb incert, arribaren al cap de Gata, això sí, amb quinze persones
menys que havien mort per les baixes temperatures i per la mala alimentació.
Moha, per sort per a ell, hi havia arribat sa i estalvi.

Una vegada en territori almerià, uns pocs turistes els ajudaren
i els portaren al centre de salut més pròxim. Allí els atengueren durant cinc
dies i, després, els feren abandonar el lloc. Moha estava en un país totalment
desconegut, sense cap ajuda, sense diners, sense casa… Decidí passar la
primera nit a una plaça, a l’endemà aniria a buscar feina. Quan s’alçà acudí a
la fàbrica més pròxima, però no el contractaren perquè argumentaven que “están
todas las plazas ocupadas”. Així en trobà quatre o cinc més, fins que abandonà
la recerca per al dia següent. En aquest tingué més sort i, de seguida, es posà
a treballar al camp. Cobrava tres euros l’hora, un gran negoci per al cap, ja
que a un espanyol li pagava tres vegades més. Però no totes les desgràcies
s’acabaren en eixe indret, ja que la gent el mirava pel carrer amb mala cara.
Mesos més tard comprengué que eixes mirades de malícia es devien al color
de la seua pell.

Moha vivia amb tretze immigrants més, que pagaven
cinc-cents euros al mes per una casa que no tenia aigua calenta ni llum.
Explotació, condicions inhumanes? Que va! Si estaven millor que a Mali! Per a
la seua sort novament –tots els immigrants no en tenen tanta– una vegada
ajudà una dona vella que estava sent atracada per dos veïns de la ciutat.
Aquesta dona era la venedora d’una botiga d’aliments, les típiques que estan en
girar el cantó. La primera cosa que féu va ser oferir-li treball, a la
qual cosa Moha no es pogué negar. Als pocs dies li oferí també que visquera amb
ella. La seua vida havia acabat de donar un gir impressionant: amb una feina decent
i un lloc on poder dormir i menjar tranquil·lament. I tot gràcies a l’ajuda que li mostrà a la velleta, a més de la ràpida acceptació que aquesta donà al jove
immigrant.

Situacions com aquestes en què els immigrants ixen
enganyats del seu país en busca d’un futur més digne són el pa nostre de cada
dia. Les màfies aprofiten les ganes de fugir d’aquesta gent per a traficar amb
ells. Pel camí moren molts, i els que arriben veuen que no era això el que
esperaven. Estan igual, o pitjor, que quan habitaven el seu poble natal, ja que
no tenen res ni ningú que els done ajuda. Cadascú s’ha de buscar la seua manera
de viure: hi ha qui opta per la prostitució, qui opta pel “Top – Manta” (molt
penalitzat, com si els cantants no guanyaren prou diners eixint a les portades
de les revistes o fent concerts que consideren necessari pagar per escoltar la
seua música. I si només m’agrada una cançó, per què m’he de gastar vint-i-dos
euros?), qui prefereix cremar-se l’esquena al camp o a l’obra. La societat,
lluny de prestar-los el suport que caldria, veuen en ells uns enemics. Quan hi
ha un robatori, “era immigrant el lladre”; quan hi ha un assassinat, “era
romanés l’assassí”. Però si ens fixem més, veurem que no tots els immigrants
tenen eixe “agradable” tractament. Si el país de procedència és Anglaterra,
Itàlia, França o Alemanya –països rics, països assassins– sembla que es tinga
més respecte i tot cap als que vénen al nostre territori. Un anglés ha de ser
necessàriament ric, mai podrà cometre cap assassinat ni robatori.

Per què no la mateixa cordialitat per a tots? Racisme?
Apartheid? Sembla que no tots els drets humans es compleixen com deuria ser.
Una imatge m’apareix al cap: Tommie Smith i John Carlos, l’or i el bronze a la
prova d’atletisme del mundial de Mèxic de 1986, alçant el puny com a símbol de
resistència en una societat que no podia veure aquells que eren “diferents” als
“blancs”. Moltes fotografies sobre el fet i molt de traure pit des de dalt, per
a prohibir-los, tot seguit, participar en les proves restants. Això sí que és
llibertat d’expressió!

En conclusió, el primer pas que hem de donar és posar-nos
en la seua pell. Què faríem si fórem nosaltres els que necessitàrem menjar? Què
faríem per tal de donar vida a la nostra família? Què faríem en un territori on
no coneixem ni la llengua ni res d’ell? Sobreviuríem deu o quinze dies en
pastera anant cap a ningú sap on i patint les condicions més infrahumanes que
ens podem imaginar? Tots, alguna vegada, hem sigut immigrants. Jo vaig nàixer
ací, però el meu pare és d’allí, el meu avi és del nord, el meu besavi ve de
l’est… Solidaritat i tolerància, res més.

Abandone el terrible esdeveniment que tots acabem de
presenciar i passe per una zona on sona una cançó que m’és familiar. Per a
acabar de formar l’atrezzo, un grup de festers va amb el vestit valencià
per excel·lència: “porta gorra i brusa negra, porta gorra i brusa negra, i una
faixa morellana” a més de les espardenyes, i el “gaiato si et fa falta”. Sí, la
melodia que se sent des dels altaveus és la conegudíssima Tio Canya, d’Al
Tall.

Aquest vell de la Pobla va fer tres viatges a València: un, “quan
va entrar en quintes”, l’altre per a “casar-se amb sa femella”, però la tercera
vegada que anà a la capital va jurar que no tornaria. Com el Tio Canya venia
d’un poble, la seua llengua era el valencià i no sabia parlar en castellà.
Aleshores, quan va presentar uns papers no l’entengueren i tothom se li burlà.

Anys després, tingué un fill, que també s’anomenava Tio
Canya i que, en dur-lo a escola, es va emportar una desil·lusió molt gran. La
mestra li parlava en una llengua que no era “seua”, una llengua imposada pels
temps que corrien, una llengua a què no estava acostumat. El xiquet no volia
tornar de cap de les maneres. Continuant amb les generacions “canyeres”, el
primitiu Tio Canya ja compta amb néts, els quals estan totalment
castellanitzats, però, per a la seua sort, els seus besnéts tornen a parlar
“com la gent del poble”. Tio Canya, amb gaiato si cal, tornarà a València i
ningú li tornarà a fer baixar el cap.

Aquesta és una història de lleialtat lingüística que,
encara que la cançó siga dels anys 70, continua vigent en l’actualitat. A la
capital, la gent parla en castellà, cosa provocada per tot el que ha sofrit la
llengua. Recordem que el 1238 el rei En Jaume conquistava València als moros –qui eren els vertaders valencians, els islàmics o els de Montpeller?– i
fundava els Furs, on s’establia que la nostra llengua seria el valencià. Cinc
segles després, el borbó Felip V guanyava aquella “batalleta”, la del 25
d’abril de 1707, entre francesos i austríacs, on els valencians no teníem res a
veure. Basset no pogué fer res i el nou monarca ho centralitzà tot, abolint els
Furs i fent-nos desaparéixer oficialment com a poble “por justo derecho de
conquista”.

Per sort, reviscolàrem durant la Renaixença, encara que
el 1939 el Generalíssimo tornà a silenciar-nos. No obstant això, no ens
hem mantingut callats: un jove xativí de nom Raimon cantava al vent per
a què el valencià –o català– arribara a tot arreu; un revolucionari Lluís
Llach caminava cap a Ítaca, llevant totes les estaques i
perseguint la gallineta; un alcoià, Ovidi Montllor, omplia l’Olímpia de
París i feia front a la fera ferotge perquè tot li explotava pel cap
o per la pota. Sense oblidar-nos del que no escrivia èglogues de
Burjassot, Vicent Andrés Estellés; del que ens recordava qui era el Dimoni fumador
o el Príncep desmemoriat, Enric Valor; o dels dos que sofriren atemptats per
pensar, un en nosaltres, els valencians, l’altre en els llibres de
gramàtica, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, respectivament.

Actualment, la nostra llengua sofreix un secessionisme
esquizofrènic per part dels polítics. Uns defensen el valencià del català
argumentant que “nuestra lengua es el valenciano, un idioma distinto del
catalán”, altres empren unes regles ortogràfiques i un lèxic que si Pompeu
Fabra ho poguera veure pensaria que el seu treball no va servir per a res, i uns tercers simplement no la defensen,
ja que estan més pendents de “las obras faraónicas que hace nuestro gobierno”.

Al País Valencià, tant els que manen com els que haurien
de fer l’oposició els interessa més la imatge que el contingut. Constructores,
excavadores, grues… estan acabant amb la nostra terra, amb part de la nostra
història. Per exemple, si vols prendre el sol a la platja de Benidorm cal que
puges als gratacels que hi ha, perquè si estàs a l’arena, aquestos et faran
ombra de tant a prop com estan.

Un altre cas és el de la Punta, a l’Horta. Els nostres polítics, sempre
amb l’afany de portar València al number one de les ciutats europees,
són capaços de “tirar” als veïns de tota una vida per a fer la seua ciutat més
“bonica”, això sí, acompanyats per agents de polícia, no siga cosa que els
llauradors se’ls rebel·len amb les aixades. La qüestió és que s’ha de fer un
port més nou i modern i, si per a això cal expropiar les propietats,
s’expropien. Després faran altres edificis, més cars i només per a rics, i els
patrocinaran anunciant “venga a vivir por encima de los demás”. Aquestes
vivendes quedaran en l’oblit perquè no tots ens podem permetre el luxe
d’adquirir-les, encara que on estiga una vella alqueria, que es lleven les
noves “civilitzacions”.

La veritat és que estem patint una globalització alarmant
que ens està exterminant a tots aquells que de veritat defensem la nostra
terra, la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre valencianisme. D’ací uns
anys tots menjarem en els McDonals, sentirem música Pop, quan veiem un edifici
creurem que els hem vistos tots, parlarem tots en english i hi
haurà tal homogenització que ningú destacarà sobre la resta perquè tots serem
models a seguir, amb camises de botons, sabates de xarol, clenxa a
la dreta i estudiant la mateixa carrera en les diferents Oxfords de tot el món
–només països desenvolupats, clar–. Bé, com a alternativa estarà la professió
de jugador de futbol, que també es guanyen uns quants diners i es té molta fama
(hi ha periòdics i tot dedicats a aquesta gran preocupació).

L’únic motiu d’esperança que ens queda és que algun dia,
quan els dòlars ens envaïsquen, i no perquè els posseïm, aparega un Tio Canya,
una persona que ens desperte, que ens faça reviscolar com ho va fer ell, que
ens parle en valencià, que sàpiga cuinar paella i ens oferisca taronges per a
evitar les manipulades hamburgueses, que vaja tots els dies al pou per agafar
aigua, que ens cante cançons d’Al Tall, de Miquel Gil, de Pep Botifarra, de
Feliu Ventura, d’Obrint Pas o La
Gossa Sorda, però que també conega grans autors de fora del
país com Sabina, Miguel Ríos o Manolo García, a més de llegir-nos assajos
fusterians o rimes estelleses, rondalles de Valor o novel·les de Ferran
Torrent. En definitiva, que ens faça prendre consciència que som –que
èrem, per quan ja ningú se’n recorde– un poble, un territori amb veu pròpia,
amb identitat, un poble unit, alegre i combatiu.

Continue la meua marxa i allunye del meu cap tots els
pensaments sagrats anteriors. Em situe a la barra per a demanar-me algun
refresc, ja que els dos guàrdies civils tenien tanta set que no podien
esperar-se a arribar a una gasolinera i comprar-se una botelleta d’aigua, sinó
que ens havien de llevar a nosaltres la beguda. Estic parlant amb un amic sobre
els vestits tan originals que porta la gent quan, de sobte, veig una parella
discutir. “¡Eres una zorra! ¿Por qué no haces lo que te ordeno?”, crida ell. “¡Serás hijo de puta! Hago lo que me da la gana, ¿te enteras?”, no es queda curta ella. El xic li solta una
bufetada i la xica surt corrent. La gentada està tota sorpresa de l’esceneta
que acaba de veure. No és la primera i, per desgràcia, tampoc serà l’última
sobre la violència de gènere.

Onze dies abans del festival, el 10 de febrer, a Sevilla,
una dona de 29 anys moria a mans del seu marit. Sembla que
aquest tenia dues denúncies per maltractaments, però ella estava indefensa i no
li havien assignat cap mesura de protecció. La parella tenia un fill i una
filla, els quals s’havien quedat orfes, ja que, després de matar la mare, el
pare s’havia suïcidat. La veritat és que tenir un cap de família així és com no
tenir res, o pitjor, com tenir un gos amb la ràbia.

Segons les dades aportades per l’Institut de la dona, cal
revisar els últims anys per adonar-se que no cessa la violència masclista. El
2001 van haver 50 dones mortes a mans de la seua parella sentimental, però va
ser el 2004 quan es va aconseguir el rècord negatiu d’assassinats: 74. El mes
de maig només ja en van morir 8.
A aquestes bèsties sense ni una mica de coneixement què
els fem? Mil anys a la presó perquè només en complisquen dos? Ja m’imagine
una conversa entre dos presos: “Tu quants anys tens?” “Jo? Quinze, i tu?” “A mi
me n’han caigut tres només. Què has fet?” “Vaig robar tres mil euros en una
casa, i tu?” “Vaig matar la meua dona perquè em sentia inferior a ella”.

El fet de sentir-se “inferiors” a elles, els cels, les
ganes de competir dels machos cabríos, tot això produeix eixa misogínia
de no deixar ni eixir de casa la seua parella. Creuen que són els seus senyors
–com si viviren a l’Edat Mitjana i parlàrem de senyors i vassalls –, que elles
són els seus gossets fidels. No, perdona, no cal confondre el terme
“fidelitat”. La fidelitat s’aconsegueix a base de donar afecte i de rebre’l
mútuament, no fuetejant tot allò que es menege ni humiliant-la en públic.

Moltes vegades també han aparegut casos en què la dona
“estimava” tant el seu marit que era impossible separar-se’n –curiosa manera
de voler algú, com si els lleons volgueren compartir llit amb els caçadors– i
ells per a agrair-los-ho practicaven la lluita lliure sense donar-li opcions al
contrari. Una única solució: no t’ho calles i denuncia-ho! Si ho fas i no et
presten la suficient atenció, torna-ho a dur als jutjats! Almenys, sabràs que
tu has intentat tot el que tenies a les teues mans, una altra cosa ja són les
penes que vinguen des de dalt. Ningú té dret a esclavitzar a la gent, ningú!

De blanc, amb barret, una creu roja a la túnica, una
altra de fusta a la mà, un rosari… acompanyat d’altres semblants, que van amb
túniques i bonets rosa, amb més creus… Estic davant d’un grup de joves que
van de “Papa” i de “cardenals”. És, aleshores, quan em vénen al cap les milers
de notícies sobre sacerdots i eclesiàstics, però per damunt de totes una pren
especial importància.

Allà pel 1960, un cardenal de nom Joseph va aprovar una
“llei” anomenada Crimen Sollicitationis, segons la qual, davant d’una violació
o d’un abús sexual portat a terme per un representant de Déu a la Terra, la víctima s’havia de
mantenir callada sota secret de confessió. En cas que parlara, la Santa Esglèsia el
perseguiria, i no seria amb creuetes exactament, sinó que es tractaria de gent
uniformada. I, si per alguna d’aquelles, es descobria quin rector havia
incomplit el celibat a la força, aquest únicament seria transportat a un altre
país, sense cap penalització més.

Quaranta-un anys després, el 2001, aquesta normativa
sofreix una rectificació. Ara serà El Vaticà qui portarà aquestos temes, qui
decidirà on són enviats els fogosos sacerdots, qui s’encarregarà que les
víctimes no parlen. No és prou que tenen milions i milions d’or mentre que a
altres països hi ha gent morint-se de fam, de malalties desconegudes, de
misèria, que ara també tenen la seua col·laboració en impartir justícia.

Per a entrar al seminari, teòricament es demana que
l’individu siga cast, que només vulga dedicar-se a Déu, que no pense en
mantenir relacions sexuals i que, si té algun orgasme, siga pensant en el
nostre Senyor, com ho va fer Santa Teresa de Jesús –cal tenir moltíssima
imaginació, la veritat, i molt mal gust. Després hi arriba un degenerat que
passa els diferents cursos, es trau la “professió” de sacerdot, el claven en
una parròquia i a donar classes de catecisme. “Hola xiquet! Mira, vine amb mi
que t’ensenye una coseta, però primer t’has de despullar i has d’agafar
açò…”. Que Déu ho feia amb els apòstols? Això en quin dels dos Testaments està
escrit? O és que ara s’han inventat –novament– un altre llibre sagrat? També
cal dir, per a la defensa dels que no són així, que hi haja qui, potser, es faça un “a la maneta”, però que
mai posarien ni un dit al damunt dels menuts.

En fi, només eren unes disfresses que m’havien cridat
l’atenció. Sent algú cridar “van de pederastes!”, però, de seguida, esclaten a
riure. Al meu parer, no és un assumpte per a tractar tant a la lleugera. Per
cert, el cardenal abans esmentat, el tal Joseph, és alemany, té de cognom
Ratzinger i, actualment, ocupa un lloc més superior en l’escala de la dolce
vita. Crec que s’ha canviat el nom, i s’anomena Benet XVI. Amén.

L’Olleria (Vall d’Albaida), 00.00 parada d’autobusos,
destinació Pego. Una multitud de gent jove, disfressada, amb botelles d’alcohol
que abracen des del JB fins al rom Negrita o el vodka Iristoff,
amb moltes ganes de festa, es disposen a partir cap a aquesta població de la Marina Alta. Un a un
van muntant als vehicles que els portaran al lloc més famós del País Valencià
per a celebrar el carnestoltes. A l’autobús on jo hi vaig es pot contemplar
l’originalitat dels diferents vestits que recobreixen el jovent. Alguns van de hippies
com els de l’anunci eixe del Canal Plus on demanen “paz y amor y el Plus para
el salón”, altres, més clàssics, van de superherois, recordant l’home aranya o
el Superman. No falten les animadores ni tampoc els dimonis.

Però, de seguida, el conductor frena bruscament i s’obrin
les portes: dos agents de la
Guàrdia Civil pugen, amb el rostre seriós, ben uniformats,
pistola a la part dreta i el característic tricorni. Al fons se senten uns
rumors, ja que creiem que es tracta d’una broma, de dos companys de festa
disfressats, encara que el bigot d’un sembla molt vertader com per a ser propi
d’una persona de no més de 25 anys. Els dubtes s’esfumen i els temors apareixen
quan el més baixet, que intenta imitar el Tejero, ordena: “¡Que todo el mundo
se quede donde està! ¡Vayan sacando todas las sustancias que lleven encima, de
lo contrario, la pena puede ser mayor!”. Cadascun per un costat, comencen a
inspeccionar-nos a tots. Quan arriba al meu seient, l’agent que ens havia manat
fer el que deia se’m queda mirant i em pregunta si no porte res. Jo li dic que
tot el que tinc damunt és el mòbil, la cartera i la càmera de fotografiar. El
guàrdia civil, per si de cas, comença a inspeccionar-me les butxaques i em
passa la mà per tot el cos, cosa que em produeix un calfred de repugnància, i
és que aquest picoleto pareix haver sigut extret d’una pel·lícula
dolenta de Lucia Lapiedra en els seus temps d’actriu. En fi, ja m’hi puc tornar
a seure.

En canvi, l’altre agent fa una llarga estona que s’ha
aturat davant de dos xics que estan una mica més arrere que jo. Se sent com
crida al Tejeret que, amb un somriure maligne, acudeix de seguida. “Nos tendrán
que acompañar ustedes dos”, diu el més alt dels agents. Els joves, resignats,
no oposen resistència (encara n’eixirien perdent) i baixen sense dir res. El
xòfer prossegueix amb la marxa, però a l’autobús s’ha creat un guirigall amb
tot el que acaba de succeir. Sembla que els dos detinguts portaven dos
cigarrets d’eixos que s’emboliquen amb restes de marihuana i que aquesta ha
sigut la causa del seu arrest. Altres diuen que, a més de portar substàncies
“prohibides”, s’han negat a parlar-los en castellà, fet que els ha enfurit més
als dos de verd. Bé, la realitat és que ens hem quedat sense dos acompanyants i
sense la beguda que teníem, puix els guàrdies civils s’ho han emportat tot. Què
van a fer, la seua festa particular? La veritat és que si en altres llocs
estigueren tan atents com en l’assumpte dels dos porros, que només fan mal a
aquell que els consumeix, moltes desgràcies es podrien evitar, i si no, que li
ho pregunten a Fernando Garcia, pare d’una de les xiquetes d’Alcàsser que van
ser violades i assassinades per alguns individus dels quals mai s’ha sabut res
certament. Ara sembla que hi ha un home a la presó, però Fernando Garcia està
convençut que ell no és. Aquesta “falta de convenciment” pot costar-li setze
anys d’empresonament. Per sort, no tots els agents de seguretat són iguals.

Veig un cartell on hi posa que anem a entrar a Oliva,
s’arrimem al lloc de destí. Això sí, ara els embotellaments d’autobusos són
massius, i molts prefereixen seguir a peu. Cinc, quatre, tres, dos, un… acabem
d’entrar a Pego, directament al polígon industrial. Anteriorment, la festa se
celebrava a la ciutat, però l’Ajuntament va decidir traspassar-la a “l’altra
ciutat”, la del fum, la de les fàbriques, aquella que perjudica l’atmosfera,
aquella que produirà que els tarongers florisquen per febrer. Baixem, no tenim
res a agafar perquè s’ho han emportat el doble del que va fer el colp d’Estat
del 1981 i el seu company. Ens dirigim cap a la multitud i és aleshores quan
comença el show, quan estic davant del telenotícies diari, quan veig
gent extreta de la xicoteta pantalla que apareix dia sí dia també captant
l’atenció de tots els ciutadans, la majoria de vegades per a assumptes
negatius, en definitiva, quan comence a observar, pensar i reflexionar sobre el
que tinc davant.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona,
catedràtic d’ensenyament mitjà en excedència, professor a la Universitat
de Lleida, és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis
Catalans.

Durant molts anys va compaginar l’escriptura amb l’ensenyament. Més
endavant incorporà una nova faceta professional, la del guionatge
televisiu i cinematogràfic. Tot i que darrerament es dedica quasi
exclusivament a escriure, no ha sabut abandonar l’ensenyament ja que
imparteix un curs de Narrativa de l’Audiovisual a la Universitat de
Lleida.